Recompte de lectures: un balanç de final d'any

Vaig prometre a alguns lletraferits que a final d’any faria un recompte del total de les meves lectures del 2011. Aquesta promesa té a veure amb la quantitat de vegades que la gent se sorprèn dels llibres que van passant per les meves mans. I jo responc: no debades em diuen activista literària! I afegeixo: i no debades parlo sempre de la meva compulsió!

El resum ha estat extremadament fàcil de fer. Només m’ha calgut resseguir aquest bloc i A l’ombra del crim, atès que de cada lectura, sense faltar-ne ni una de sola, també n’he confegit una ressenya. El total és... (imagineu-vos ara un repic de timbals...!)...

de... (segon repic)...  49 llibres!

A aquest nombre hem d’afegir-hi el número 50, que el tinc a mitges ara mateix i que pot caure fàcilment abans no arribem a demà passat, darrer dia de l’any. També hi hem d’afegir un munt de contes solts que he picotejat d’aquí i d’allà (Blocs d’amics, Relats en català, Catarsi, La Lluna en un cove, etc.) i una novel·la inèdita que he corregit per a un amic molt estimat (YG).     

Jo no sé si és molt o poc. A mi no em sembla suficient, us ho asseguro. Però faig tantes coses que no disposo de més temps. Ah, i tampoc no podem oblidar tot allò que he llegit en relació amb la meva activitat docent. Evidentment, m’he empassat articles, rellegit textos i tot el que vulgueu i més.

En fi, el balanç és aquest. He tingut la temptació de transcriure la llista, però resulta una feinada i vosaltres també podeu, tot ficant-vos en els blocs i tirant enrere, consultar cada un dels títols. Feu alguna cosa, sisplau!

A veure qui em guanya de tots vosaltres, lletraferits. És el repte que us proposo per al 2012.

Apa, comenceu ja!

Una abraçada ben forta. Feliç any i feliç lectura!  

Darrera classe a la Universitat de l'Experiència, però potser el principi d'una gran amistat

Ahir vaig fer la meva darrera classe d’enguany a la gent de la Universitat de l’Experiència, un projecte de la UB adreçat a persones majors de 55 anys que tenen ganes d’invertir el seu temps en aprendre coses noves. Són jubilats o prejubilats plens d’empenta i “marxa” (així m’ho van dir ells: “Anna, tenim molta marxa nosaltres”) que provenen d’àmbits professionals molt diferents i de tots els indrets de Catalunya. Un col·lectiu afamat de cultura que es lleven abans que surti el sol per tal de poder arribar a classe amb puntualitat (amb problemes de la Renfe inclosos, poca broma).

Hem compartit 7 sessions de 2.30 hores cadascuna, si no em descompto, i han estat unes estones absolutament magnífiques. No hi ha res més gratificant que sentir el caliu sincer de persones com aquestes, que agraeixen tot allò que els expliques, que tenen veritable set d’aprenentatge, que encara són (malgrat tota una vida viscuda) capaces de meravellar-se i de fruir extraordinàriament amb les coses noves que van descobrint.

Era normal que jo m’hi sentís identificada. Qui em coneix realment ja sap que, tot i que adoro la docència, el meu estat natural és ser estudiant. Considero que hi ha tant que desconec, que mai no hauria de deixar els bancs d’una aula. Tanmateix, en aquest cas no sé qui ha après més. Segurament jo. Al cap i a la fi, jo tan sols els he transmès algunes nocions de literatura. Ells, en canvi, m’han donat una lliçó d’amabilitat, reconeixement, esforç, interès, educació i simpatia. Quan dues senyores, molt emocionades, van dir-me ahir que se sentien absolutament felices i que creien que la Universitat estava resultant per a elles allò que havien desitjat sempre a la vida, la meva felicitat també va esdevenir total.   

Són genials. Catalans lletraferits i incansables que s’estimen la llengua i la literatura.

Ahir havíem planejat una petita festeta d’acomiadament, però el resultat va superar totes les expectatives, com veureu a les fotos. Tothom hi va col·laborar, fins i tot molta gent va cuinar expressament. Ens ho vam passar la mar de bé i jo vaig rebre unes mostres de “carinyo” tan càlides, que no sé què dir. No vaig plorar de miracle, perquè em vaig proposar no fer-ho.

En qualsevol cas, els hi vull dedicar aquestes paraules amb tota la meva admiració. Ens hem creuat els correus, òbviament. Per sort, l’era internàutica ens permetrà no perdre el contacte. És per això que penso que les classes van acabar... però tot plegat pot ser el començament d’una gran amistat.

No canvieu mai. Bon nadal per a tots vosaltres, amics. I moltes gràcies.

Un relat propi: "Dante" (regal de Nadal per als lletraferits)

Hi ha relats que els escrius amb ganes de compartir-los. Frises per donar-los a conèixer i saber què n'opinen els possibles lectors. N'hi ha d'altres, en canvi, que sense motiu aparent esdevenen només teus, únics i especials com el fill més estimat. I no es tracta que siguin millors ni pitjors. Simplement t'han quedat tan endins durant el procés de creació que deixar-los anar és com perdre'ls, trair-los, abandonar-los sense protecció a la seva sort. Això em passa amb Dante, un senzill conte eminentment descriptiu que no he publicat mai, malgrat que el vaig compartir en veu alta amb els amics de "Poesia Viva" ja fa un temps. Té més de dos anys i avui he decidit que ja n’hi havia prou. Que la fidelitat que em demostreu dia rere dia es mereixia un present important. Regalar quelcom que resulta dolorós té doble mèrit. Espero que Dante us agradi. Però si no és així, no hi ha problema. Per a mi continuarà essent una preuada joia.

Que passeu un Nadal molt feliç, lletraferits. I que, malgrat tots els problemes, puguem tirar endavant amb companyonia l’any que és a punt d’arribar.

Amb tot l’amor,

Anna

DANTE

Ell tan sols mira.   

Ahir els llums de Nadal van inundar de sobte carrers i places. Van esclatar de cop, com una riuada imparable que tot ho nega. Els aparadors, els portals, les finestres. Serps de bombetes de colors enganxades als vidres entelats de neu falsa, enormes boles daurades que pengen dels balcons glaçats i grisos, avets assedegats guarnits amb un excés que atempta contra el respecte a la natura. La gent, atrafegada, entra i surt de les botigues carretejant amb dificultat bosses de paper i de plàstic, plenes. Bosses enormes amb dibuixos llampants. Les dones, atabalades, prenen les mans dels nens amb força. Que no se’ls empassi la multitud o desapareguin engolits per un trànsit crispat de botzines. 

Ell no demana res. Observa.  

La cridòria, a l’hora punta de la tarda, és gairebé insuportable. Els cotxets dels bebès s’entrebanquen els uns amb els altres enmig de la vorera repleta. Les mares somriuen, la nerviositat continguda. És Nadal, paciència. Ja se sap que les rodes dels cotxets són molt grosses. Un home disfressat de Pare Noel, testimoni viu de costums importats, reparteix publicitat d’una botiga de joguines en una cantonada ventosa. No fa un posat alegre. Per cridar l’atenció dels vianants, a estones ha de fer dringar una campana que du a la mà dreta. El so es perd sense remei dins del tràfec de gent. L’home es mira els peus amb estranya atenció i mou el cap d’un cantó a l’altre.    

Ningú no en sap el nom, però li diuen Dante. Algú va descobrir que venia d’Itàlia.  

La tarda decau lentament i la foscor s’escola amb una pàtina boirosa. Sense avís previ, un altaveu afònic llença a l’aire una nadala repetitiva. Jingle bells, jingle bells. Jingle all the way. La música retruny amb un ritme equivocat, que s’allarga en el temps i trenca l’harmonia. Una noia amb botes de taló altíssim passa molt de pressa, aliena a l’enrenou que l’envolta. Porta uns petits auriculars a les orelles i camina molt recta, concentrada i altiva. A prop seu, una dona gitana que ha plantat una manta sobre les llambordes irregulars, ofereix moneders d’imitació a preus irrisoris. 

El gos jeu als seus peus fet un garbuix. Ell treu la mà de la butxaca de la jaqueta i l’acarona amb delicadesa. L’animal, tranquil, alça la mirada i s’acomoda millor damunt les seves sabates. 

La nit ja ha caigut. L’obscuritat és la reina i senyora. Es fa fosc molt de pressa a aquestes alçades de l’any. Dos avis que passegen s’emboliquen la bufanda amb més força i apressen el pas. Les parelles joves amb nens petits s’afanyen a tornar a casa. Els cambrers del restaurant del davant, silenciosos, treuen el cap per la porta a l’espera del primer client. Algunes botigues, sorollosament, abaixen les persianes. Les persianes es queixen quan algú les toca. La música de la nadala encara ressona, però aviat decau amb un gemec llarguíssim i agònic. Dues dones que discuteixen són engolides per la boca del metro. La gitana comença a recollir. No ha venut gairebé res. Sospira. S’hi ha posat massa tard. Demà serà un altre dia.    

Ell s’aixeca a poc a poc, amb les cames gelades. Té la barba espessa i els ulls cansats, i un munt de petites arrugues al voltant dels llavis. Es bufa una estona les puntes dels dits i s’espolsa els arnats pantalons amb parsimònia. Amb un sospir profund, mou el cap d’un cantó a l’altre, mirant a terra.  

- Tothom perdut.    

Dóna uns copets suaus al cap del seu gos i l’animal quasi li somriu amb la llengua fora.   

- Au, anem, que fa fred. A veure si trobem oberta la porta d’algun caixer automàtic.      

Presentació de "Criatures fantàstiques", una nova festa dels Relataires en català

Dissabte dia 17 va tenir lloc a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat la presentació del llibre de contes Criatures fantàstiques. És el quart volum que publica l’ARC (Associació de Relataires en Català) juntament amb l’Editorial Meteora. Els anteriors foren Garbuix de contes, Barcelona, t’estimo i Tensant el vers.

En aquesta ocasió (justament quan es complia un any de la presentació del primer), jo ja hi vaig anar com a membre de ple dret de l’Associació. Tanmateix, també em vaig sentir molt feliç d’exercir novament d’ambaixadora i representant de Shaudin Melgar-Foraster, que té un relat inclòs dins del recull (Màgia d’una nit d’estiu) i que, com sabeu, viu a l’altra punta del món, estremida ara mateix pel terrible fred de les terres canadenques.

A Criatures fantàstiques, llibre adreçat a un públic de totes les edats, els relataires més joves hi han jugat un actiu paper. Hi trobem la poca broma de 14 històries escrites per menors d’edat, canalla eixerida i amant de la lletra que posa en el projecte tota la seva il·lusió. Resulta gairebé inevitable, atès el títol del volum, no caure en el parany d’establir-ne un paral·lelisme d’identificació. És un recurs fàcil, ho reconec, però el cert és que als relataires en general i als relataires joves en particular els escau perfectament aquesta denominació. No hi ha dubte que tots ells són “criatures fantàstiques”, creatives i plenes d’imaginació.

La presentació va ser un èxit: entranyable, càlida, alegre, curulla de companyonia i d’entusiasme. Sílvia Romero, com a presidenta de l’ARC, va iniciar els parlaments. Què en podem dir de la seva energia i del seu inesgotable i personal sentit de l’humor? Doncs que resulta magnífic i encoratjador. La Sílvia és un esperó insubstituïble per als relataires. No canviïs mai, presidenta.

Després li va tocar el torn a Núria Gausachs, tan propera, simpàtica i activa com sempre. Va advocar per la recuperació del costum de llegir contes als nens, independentment que els nens ja sàpiguen llegir solets. Va manifestar que és una manera inigualable de sentir les històries, capaç de crear vincles inoblidables per a tota la vida. Quan va llançar la pregunta al vent: oi que tots recordeu molt la persona que us explicava o us llegia contes de petits?, el meu pensament va volar de seguida cap a la meva àvia. I vaig adonar-me’n que sí, que era impossible d’oblidar el valuós lligam que, a través de la literatura i de la seva veu, havíem establert.  

Dos nens relataires, l’Arnau Soler i en Marc Arencón, també van formar part de la taula de la presentació. Em va semblar molt bona idea el sistema emprat per a la seva intervenció. En lloc de pronunciar uns discursos que els podien posar  nerviosos, van respondre preguntes dels presentadors adults. No cal dir que van representar una alenada d’aire fresquíssim i que ens van demostrar un cop més el seu amor per la literatura, per la lectura, per l’escriptura. Quan ens van fer cinc cèntims del seu procés d'inspiració i creació, em vaig sentir molt bé. Amb ells, el futur de les nostres lletres està garantit.

La darrera intervenció fou la de Pilar Navarro, sempre una mica tímida, sempre adorable. També va remarcar la importància dels lligams que la literatura pot establir entre petits i grans, com ja Garbuix de contes i ara Criatures fantàstiques demostren clarament.   

En acabar l’acte, creuament de signatures, enrenou, rialles, fotos amunt i avall, més crits dels que haurien de ser permissibles en l’àmbit de silenci que s’escau a una biblioteca. Però què voleu que us digui? Els relataries som així, sorollosos. Ens domina l’emoció i l’amistat. Per acabar, un grup ben nombrós vam compartir un dinar molt alegre que es va allargar fins ben tard. Tot plegat, festa grossa, una entranyable i gran trobada que esperem poder repetir ben aviat.  

Aix, perdó, que em deixava una cosa. L’any passat, a la presentació de Garbuix de contes, jo m’havia llençat a la palestra sense pensar-m’ho dues vegades. Tot amb la bona voluntat de saludar tothom, micròfon en mà, en compliment del desig de la Shaudin. Tanmateix, no vaig calibrar l’efecte que la meva irrupció causaria, atès que ningú no m’havia vist mai ni em coneixia de res. Pel que sembla, la cosa va impactar força i enguany, ves per on,  ho trobaven a faltar. Hi mancava alguna cosa: l’espontània. O sigui, jo. Per tant, Shaudin, estigues ben tranquil·la. Dissabte, un cop més, tots els presents van tornar a comprovar que, malgrat no ser-hi en cos, hi eres en esperit.      

Acte filològic a la Universitat de Barcelona: 2011 L'any de la Paraula Viva

Ahir al matí, a la Capella de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (on tinc l’honor i el plaer inigualable de treballar) vam assistir a un acte entranyable en el marc de les celebracions de “L’any de la Paraula Viva”: a l’aixopluc de la teoria de Joan Maragall, i aprofitant que el pròxim dia 20 es compliran 100 anys del seu traspàs, l’Institut d’Estudis Catalans i la Institució de les Lletres Catalanes han volgut celebrar  enguany  una  gran festa del català, tot commemorant també el centenari de la històrica Secció Filològica de l’IEC.

Naturalment, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (al qual pertanyo) ha volgut sumar-se a aquesta celebració. No podia ser d’una altra manera, atès el compromís que ens uneix a tots plegats en defensa de la nostra llengua i de la nostra literatura.

Pati de Lletres de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona

L’acte, inaugurat amb les paraules sempre lúcides del Cap del Departament, Albert Soler, va comptar amb una conferència de l’escriptor Ramon Solsona (no gaire endreçada, però molt emotiva) i amb la intervenció final del President actual de la Secció Filològica, Isidor Marí.

I com a contribució creativa de tota la comunitat filològica de la UB, el plat fort va consistir en dos preciosos muntatges audiovisuals dels alumnes del Grau de Filologia Catalana. Absolutament tots han estat o són ara mateix alumnes meus. Amb poemes de Blanca Llum Vidal i de Maria Cabrera (aquesta segona és l’única que no he tingut d’estudiant i ara ja és professora associada del Departament), els vídeos em semblen dues petites joies que personalment m’omplen d’orgull.

Són breus, no patiu. Us convido a veure’ls. Estic segura que tant els poemes com la resta us encantaran. Demostren l'alt nivell de creativitat i d'implicació dels nostres estudiants. I garanteixen el relleu, la continuïtat d'un conjunt de gent que s'ocuparà de mantenir viva la flama de la nostra llengua i de la nostra literatura.

Encara en faltaran dos més, de vídeos, que en aquests moments es troben en procés d’elaboració. Així que els tingui, us els faré arribar.

De moment, aquí hi trobareu l’enllaç dels primers. Els poemes s'intitulen Talaiot, de Blanca Llum Vidal, i Salms i paràbola de la memòria pròdiga, de Maria Cabrera.

http://stel.ub.edu/filologiacatalana/2011-any-de-la-paraula-viva 

I aquí l’enllaç de la pàgina web del Departament, que us pot resultar d’interès per conèixer totes les nostres activitats:

http://stel.ub.edu/filologiacatalana/

Moltes gràcies, lletraferits.           

Mig pa i un llibre

Avui he decidit compartir aquí, al bloc dels lletraferits, l'article que he publicat a CatalunyaPress, a la meva columna setmanal "Compulsió crònica". No ho faig sovint, com sabeu. Només quan penso que, com en aquesta ocasió, és realment adequat. D'altra banda, atès que l'article es basa en un text poc conegut de García Lorca, més avall us hi copiaré aquest text per si us interessa llegir-lo complet. De fet, us ho recomano vivament. Visca la cultura, lletraferits!

Mig pa i un llibre

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro.

                                                                               Federico García Lorca

Blanca Llum Vidal, poetessa, estudiosa, rapsoda i aquest curs i circumstancialment alumna meva, em va fer ahir un regal preciós. Jo estava tan enfeinada com sempre, amb la cabòria afegida d’haver d’escriure avui aquest article i no tenir gaire idea del tema a tractar. I no perquè no n’hi hagi, de temes. Ja sabeu que d’això en sobra. Sinó perquè no sempre és fàcil trobar un camí que conjumini l’opinió, l’actualitat i la finalitat cultural d’aquesta columna.

El cas és que, a mitja tarda, m’arribà un correu. Blanca Llum m’enviava un text de García Lorca que jo no coneixia i que, òbviament, em va encuriosir. L’acompanyava amb una sola expressió: “Visca! Visca en Lorca!”. I és que, en realitat, no calia res més. Després de llegir les paraules del poeta, amb l’emoció a la gola, jo també vaig murmurar un visca! contingut en la solitud del meu despatx.

El text, intitulat Medio pan y un libro, correspon a l’al·locució pronunciada pel poeta el mes de setembre de 1931 a Fuente Vaqueros, el seu lloc de naixement, amb motiu de la inauguració de la biblioteca del poble. Eren temps de república i, encara, la cultura jugava en la societat un paper destacat. Lorca va confegir un discurs lúcid i preclar, amarat de sensibilitat poètica, on advocava per la importància cabdal de la lectura, de la literatura, de la formació de l’ésser humà com a únic mitjà de superació.

Sabeu que he defensat aquesta posició, en aquests meus articles, fins a l’avorriment. Us deu sonar moltíssim la meva recurrent afirmació: “només la cultura ens pot salvar”. Per això em temo que, des d’aquest punt de vista, avui no seré especialment original. Tanmateix, em va estremir el clam d’en Federico. A l’inici de la Segona República, amb una posició de compromís que li va costar la vida, el gran poeta demanava la cultura (la cultura, la cultura sempre, amb majúscules i per a tots) amb la il·lusió de la gent entusiasta que encetava un nou projecte.

Setembre de 1931. Després, el negre pou del franquisme i el forat imperfecte d’una transició malgirbada i d’un món global de futur incert. Ara, desembre de 2011. Han passat 80 anys i, tristament, hem de repetir el clam. I cridar ben fort. Les retallades que devem a la sagnant avarícia dels taurons de la banca i de l’economia mundial s’acarnissen amb el feble i passen les tisores per on fa més mal. La sanitat (salut del cos) i l’ensenyament i la cultura (salut de l’ànima). No ens volen sans i savis. Ens volen malalts i ignorants.

Doncs no. Lluitarem pel no. Ahir em van arribar a l’ànima les paraules del gran poeta i avui, a més de recordar-lo, a més d’agrair a la Blanca Llum que pensés en mi i m’enviés el text, vull recuperar la seva vigència. Tant de bo no hagués de ser així. Tant de bo poguéssim parlar-ne, simplement, amb el respecte que es mereix un vestigi del passat. Però em temo que no serà possible. Encara podem sentir a la pell l’actualitat dels mots, la projecció ineludible que els aboca envers l’obscur esdevenidor. I, per damunt de tot, la nostra obligada responsabilitat a l’hora de perpetuar-los.

Gracias, Federico.

Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reinvindicaciones culturales, que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Anna Maria Villalonga, desembre 2011

MEDIO PAN Y UN LIBRO

(text complet de Federico García Lorca, setembre 1931)

"Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta, si es de su agrado, recuerda y lamenta que las personas que quiere no se encuentren allí. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.

Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos.

Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! He aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus siembras.

Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’.

Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.

Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz".

El llibre de la Marató de TV3, diversos autors

Se equivoca en Sergi Pàmies quan afirma que ningú no llegeix el recull de contes de la Marató de TV3. Diu que la gent el compra tal com toca, per solidaritat, però que després el llibre està destinat a morir-se de fàstic en una lleixa. Doncs segur que molta gent ho farà així, no ho dubto. Però no és el meu cas ni el d’algunes altres persones que conec. Jo me l’he cruspit en un parell d’hores i, seguint el meu modus operandi habitual, tampoc no me’n puc estar de dedicar una petita estona a fer-ne una ressenya.

Com tots sabeu, enguany la Marató de TV3 s’ocuparà de recollir fons per a projectes de recerca relacionats amb “la regeneració i el trasplantament d’òrgans i teixits”. Un tema delicat i  punyent, amb molts agents en joc, que ja ha estat tractat àmpliament, des de punts de vista molt diversos, en el cinema, la literatura i la televisió. Em ve al cap, sense anar més lluny, la pel·lícula d’Almodóvar que més m’agrada, Todo sobre mi madre.

També és una qüestió que a mi m’afecta doblement. D’una banda, sóc filla d’una receptora, ja que la meva mare ha estat -dues vegades- trasplantada de còrnia. D’una altra, tinc una amiga molt estimada en llista d’espera per a un ronyó. El primer trasplantament va fracassar, de manera que no hi ha un altre remei que tornar a intentar-ho. Jo ja fa molts anys que sóc donant. És una cosa que tinc claríssima. Tanmateix, no som aquí per parlar de medicina, ni tampoc d’ètica. Per tant, potser serà millor que parlem de literatura.

Una de les moltes iniciatives que es duen a terme amb motiu de la Marató és la de publicar un llibre, un recull de textos d’autors coneguts que participen desinteressadament en el projecte. En aquesta edició, es tracta d’onze col·laboracions, des d’un preciós poema de Joan Margarit (Cançó del donant) a una historieta de Juanjo Sáez, Arròs covat, que ja des del títol m’ha semblat, amb la seva finíssima ironia, del millor del volum.

La  resta  està format  per nou històries en prosa, totes  ben  diferents. Molt desiguals, diria jo. Tal vegada ja és d’esperar que sigui així en una publicació d’aquestes característiques, però el cas és que hi ha alguns relats magnífics i d’altres que no ho són tant. Alguns m’han confirmat percepcions que jo ja tenia. Em refereixo, per exemple, a la prepotència altiva i antipàtica de Sergi Pàmies. El seu article Fetge amb ronyons (no és de ficció sinó més aviat un text periodístic on parla d’ell mateix i critica els altres), no m’ha agradat gens. I no perquè jo no sigui amant del sarcasme i de la broma àcida (qui em coneix, ja ho sap), sinó perquè no suporto la impostura premeditada com una posició davant la vida. No me’l crec mai, en Pàmies. Ja ho vaig escriure a la ressenya de La bicicleta estàtica. Em treu de polleguera aquest seu to d’estar per damunt de tot, quan en realitat forma part de l’establishment més reconegut.

Tampoc no m’ha entusiasmat el relat de Joan Barril, innecessàriament sexista i -diria- poc treballat. En canvi, superant la prevenció que em generava un autor tan mediàtic com Albert Espinosa, he d’admetre que el seu text Delfino, de clara intenció metafòrica, m’ha semblat senzill i ingenu, però alhora ple de tendresa i de bona voluntat.

Algunes històries resulten una mica previsibles, però cal reconèixer la dificultat d’escriure sobre un tema prefixat. Potser és el cas de Mirall de l'ànima, de Flavia Company. He trobat molt interessant el relat de Teresa Solana, Lliçó d’anatomia (en la seva línia negra i crítica, explícitament crítica, i no exempta d'un humor també una mica fosc); molt dur La suite albanesa d’Eduard Márquez; agradable de llegir el But not too late de Care Santos i molt bonic el relat Ronyó de Jordi Puntí.

Però cap conte tan colpidor com la història de Joana Martos, Cinc vides, el testimoni real, que raja com un torrent, d’una mare que l'estiu de 2009 va decidir donar els òrgans d'en Sergio, el seu fill de disset anys mort en un accident de trànsit. No hi ha cap comentari literari a fer, perquè el relat no conté aquesta pretensió. Simplement hem de llegir i sentir. I suportar el nus a la gola i l’esgarrifança a la pell.

Lletraferits, sé que molts de vosaltres comprareu el llibre. Per tant, que en Pàmies no tingui raó. Ja que els autors ens ofereixen la seva feina, no deixem el volum mort de fàstic a la lleixa. En tots els casos estic segura que els relats no us deixaran indiferents. 

"Tensant el vers", una altra bonica realitat de l'Associació de Relataires en Català

Ahir, a la Biblioteca del Vapor Vell (al meu estimat barri de Sants), va tenir lloc la presentació d'un nou llibre de l'Associació de Relataires en Català. Un altre engrescador projecte col·lectiu que es fa realitat, el recull de poemes Tensant el vers (oi que el nom és molt suggeridor?).

Malauradament, per culpa de les coincidències que semblen perseguir-nos en aquest món, jo no hi vaig poder ser físicament. Era al lliurament dels Premis Ictineu. Tanmateix, vaig pensar molt en els companys relataires i en vaig parlar molt. Us puc assegurar que hi era en esperit. I avui he sabut que la presidenta de l'ARC, Sílvia Romero, va tenir, endemés, el detall de fer-me un bonic regal, que m'ha deixat sorpresa i que m'honora profundament.

Estic molt contenta i emocionada, i amb moltes ganes de la pròxima trobada, que, si no passa res, serà el proper mes de desembre. 

Gràcies a tots i, sobretot, gràcies Sílvia. 

Toni Arencón, a "Lo Cantich" ha fet una bonica crònica de l'acte. Allà hi podreu llegir a quin regal em refereixo i també veure-hi un reportatge gràfic.

Endavant, relataires. I visca la literatura!

Poemari presentat a Sants: Cloc!, d'August Bover

Encara que amb una mica de retard, aquí trobareu, lletraferits, la crònica de la presentació a Sants del poemari Cloc!, d'August Bover, amb il·lustracions de Pere Capellà. La nostra amiga Patrícia Acevedo, assistent a l'acte, ha estat tan amable de fer-nos arribar les seves impressions. Moltes gràcies, Patrícia.   

El passat divendres 04/11/11 es va celebrar al Casal independentista “Jaume Compte” de Sants, la presentació del llibre poemari d’August Bover Cloc!, amb la presència de l'autor i de l’il·lustrador del llibre Pere Capellà Simó.
La presentació va anar a càrrec de l’escriptora i professora de Filologia catalana de la UB, Anna Maria Villalonga.
Tot i que, a causa de la pluja, el públic assistent no va ser tan nombrós com podíem esperar, va ser molt entusiasta i vam poder gaudir d’una estona molt agradable en companyia de tots tres. 

La presentació va estar emmarcada en un ambient intimista i “familiar”. Tant  la introducció de la presentació de l’autor per part de l’Anna Mª, com d'en Pere Capellà, varen resultar  plenes d’anècdotes personals i familiars que feien referència a com havien conegut anys enrere l’autor i que justificaven la col·laboració mútua entre els uns i els altres, tant en la realització del llibre (August i Pere), com en la seva presentació.
Es varen llegir diversos poemes de Cloc! i  Pere Capellà va fer una breu explicació dels diferents personatges que apareixen en el llibre i que han servit per il·lustrar els poemes. Com va dir el jove pintor, el poeta es dedica a fer "malabarismes" amb les paraules .
El públic va poder-ne ser testimoni directe gràcies a les plaents lectures a les quals vam tenir el privilegi d'assistir.
Llibre molt aconsellable per aquells que volen gaudir amb la seva lectura com si fos un joc i veure totes les possibilitats que ens ofereix la llengua.

Microhistòria de llops

El petit llop somriu content quan sap que a Barcelona, una gran ciutat allunyada de la natura, una dona en pijama diu d’ell coses boniques des del teclat d’un ordinador.

Homenatge blocaire: 20 anys sense Montserrat Roig

Tots tenim mancances i buits en la nostra formació i he de reconèixer que la literatura de Montserrat Roig és una carència en la meva. No perquè no l’hagi conegut i llegit, però sí pel fet que m’he centrat en el seu vessant periodístic. Les seves magnífiques entrevistes a altres escriptors m’han servit de guia i de base per a molts treballs acadèmics, però sempre al voltant dels entrevistats. En canvi, tinc pendent l’assignatura d’estudiar-la a ella i de pouar en la seva tasca creativa. 

Recordo molt bé quan vaig sentir a la ràdio, de manera casual, la notícia de la seva mort. No m’ho podia creure. Sí que sabia que estava malalta. L’havia vist en alguna imatge a la premsa o a la tele, amb aquells inequívocs cabells –massa curts per resultar naturals– que no presagiaven res bo. Però no em podia imaginar que el final fos tan imminent.

I avui ja fa vint anys d’aquell disgust. Vint anys de la marxa d’algú que era massa jove per deixar-nos, d’algú que encara tenia massa coses a dir.

Recordo molt clarament la seva dimensió combativa, lluitadora. El seu tarannà de dona que reclama els seus drets, d’intel·lectual compromesa, planera i accessible. A casa, amb el meu germà, l’associem amb una anècdota que, atès que fa referència a una situació quotidiana i recurrent, remembrem cíclicament. Una vegada, parlant de la seva faceta de mare, Montserrat Roig va explicar que, quan els seus fills li volien encolomar els abrics i les jaquetes (cosa que els nens fan sovint, com tots sabeu), ella els contestava: “porta’l tu, el teu abric! Jo sóc la teva mare, no sóc un penjador ni un armari!”.

I vam pensar que tenia molta raó. Que els nens bé es podien fer responsables de les seves coses i que les mares o pares no som armaris, ni perxes, ni res de similar. A partir d’aquell moment, el meu germà i jo vam intentar posar en pràctica (no sempre amb èxit) aquesta idea. I és el motiu que a la meva família, per raons gens literàries, Montserrat Roig hi surt de tant en tant.

Cada cop menys, però, perquè els fills van creixent.

Em fa molta il·lusió –i alhora una estranya tristor agredolça– sumar-me avui a aquesta justa i bonica iniciativa. 20 anys de la mort d’una gran dona i d’una gran escriptora. Per sort, podem estar segurs que, mentre la llegim i la recordem, no marxarà mai.

IN MEMORIAM