L'adéu a Antonio Tabucchi

Aquest bloc, massa vegades, sembla un obituari. Des que el vaig iniciar, encara no fa tres anys, he hagut de recollir-hi massa morts.  

Ara ha estat l’hora d’Antonio Tabucchi, que va morir ahir a Lisboa a l’edat de 68 anys. Encara no tocava (maleït càncer) i m’ha sabut molt greu. Aquest italià de naixença i portuguès d’adopció, apassionat de Pessoa i de la ciutat de Lisboa, em va regalar moments absolutament màgics. Recordo la lectura d’Afirma Pereira com una de les meravelles de la meva vida.

Tabucchi era sens dubte un dels meus escriptors preferits. Un autor lúcid i intel·ligent que va descriure com ningú l’ànima humana. Personalment, sóc una grandíssima admiradora dels seus relats. Un cop, no recordo com, va caure a les meves mans un petit llibret intitulat El juego del revés, un recull de vuit contes que he rellegit en diverses ocasions. Tant, que el volum està tot desenganxat i els fulls li cauen. Ara mateix, que l’he tret de la lleixa i l’estic acaronant, he de tenir molta cura perquè no se’m desgavelli del tot. Com passa amb totes les coses fràgils i valuoses.

Llegir Tabucchi és tornar a passejar per l’Alfama, pujar de nou als tramvies lisboetes, resseguir les rutes de Fernando Pessoa. L’experiència de cadascun de nosaltres amb els escriptors que ens han marcat la vida és personal, intransferible i única. A desgrat de valoracions públiques, lector i autor podem arribar a establir un lligam immortal, que res ni ningú no trencarà mai. Això sento jo per Antonio Tabucchi.   

Quan ahir em vaig assabentar de la seva mort, no vaig poder evitar preguntar-me si, com passava a Afirma Pereira, els diaris portuguesos ja tindrien preparada d’avançat la seva esquela.