Que un llibre ens cau de les mans? Molt bé: i què?

La cultura paleocristiana ens ha fet molt mal. Ens ha fet un mal gairebé irrevocable, fins a punts insospitats que ni tan sols no se’ns ha acudit imaginar. Ha demonitzat qüestions de tota mena. Ens ha induït a sentir-nos culpables per temes ordinaris, de la vida quotidiana. Per actituds i decisions senzilles que no tenen res a veure amb actuar correctament, ni amb el bé i el mal, ni amb la consciència, la moral o l’ètica. I és que, estimats lletraferits, la cultura paleocristiana és castrant per se. No hi ha una altra explicació (això en el nostre cas, altres religions en altres indrets han produït i produeixen exactament el mateix efecte).

El cas és que ahir Maria Dolors Sàrries, de l’Editorial Meteora, va fer a facebook una afirmació contundent. I com que crec que té més raó que un sant (perdoneu la contradicció d’usar aquesta frase feta, però habemus cristianisme per un tub), avui he pensat que seria encertat recollir-la aquí.

Part de les seves paraules van ser (copio literalment): Quan un llibre no m'agrada, malgrat anar en contra de l'opinió generalitzada, el deixo. No vull castigar-me dedicant el meu temps a lectures que no em satisfan. Considero que això sí que és perdre el temps.

Doncs bé, li’n dono la raó. Però fixeu-vos en les seves frases. Analitzem-les. D’entrada, admet que tenir aquesta actitud és “anar en contra de l’opinió generalitzada”. És a dir, que tots plegats donem per fet que un llibre s’ha d’acabar tant sí com no, que no podem deixar-lo a la meitat. Ens han educat així. Deixar la lectura a mitges es considera una mena de sacrilegi. Ho veieu? A mi també em brota espontàniament un mot religiós. Sacrilegi. No podem evitar pensar en la culpa, la correcció, l’obligació autoimposada. Qui coi ens obliga? No fem mal a ningú deixant el llibre.  

Però la segona oració de la Dolors encara resulta més aclaridora, perquè s’empara directament i sense embuts en un concepte terrible: el càstig. Diu exactament: “no vull castigar-me”. I tant que no. Que no fem res mal fet, per l’amor de Déu (apa, tornem amb les expressions cristianes!). Només faltaria. Sempre aquesta maleïda castració que vulnera els nostres drets més bàsics.  

Per tant, defenso totalment la posició de Sàrries. Si un llibre ens cau de les mans, bon vent i barca nova. I fixeu-vos que us ho està aconsellant una lectora impenitent (buf, penitència, quin altre concepte) que no ho ha fet gairebé mai. Jo m’he empassat durant anys un munt de pàgines insuportables per un mal entès sentit del deure. Us asseguro que els llibres que he abandonat al llarg de la vida es poden comptar amb els dits que tinc (i en tinc 20, com tothom) i encara en sobren. 

Voleu que us digui una cosa? No ho faré més. S’ha acabat. Per molts motius. El principal, com deia la Dolors, que el temps és or. Hi ha moltes lectures per fer, molts llibres boníssims per llegir (o rellegir). Deixem sense complexos els que no podem pair, els hagi escrit qui els hagi escrit i en digui la crítica “autoritzada” el que en digui.      

Evidentment, no estic parlant d’abandonar a la segona pàgina. Cal donar al text una oportunitat. Però l’oportunitat ha de tenir un límit. En general –sobretot si som lectors assidus i afrontem el tema amb sinceritat– ens n’adonarem de seguida si un llibre ens cau de les mans. De vegades el problema és en nosaltres mateixos. El llibre pot ser bo, però nosaltres no ens trobem en el moment adequat per a la seva lectura. A voltes n’esperem massa o ens n'hem  fet una idea equivocada. Aleshores, la lectura no respon a les expectatives que hi havíem dipositat (d’això, els experts en la teoria de la recepció en saben un munt).

Evidentment, pot passar que l’obra sigui veritablement “infumable”, o que a nosaltres ens ho sembli. D’això també en parlava la Dolors. No és fàcil admetre que ens cau de les mans un text elogiat per la majoria. Però s’ha de fer. Es tracta de ser prou valents per mantenir-nos fidels a nosaltres mateixos.  

Per tant, crido a la rebel·lió lectora dels llibres que no ens agradin. Per no malgastar el temps i per higiene mental. Penseu que, si ho aconseguim, estarem deslliurant-nos d’antigues i recargolades cadenes. Algú s’ha entestat d'antuvi  en tocar-nos els nassos. Però nosaltres no ho permetrem. La literatura és massa important, amics. Els llibres sempre, sempre, ens han de causar plaer. 

Fora idees castradores! Jo ho tinc claríssim. I vosaltres, lletraferits?