dijous, 19 d’abril del 2012

La mutació sentimental, de Carme Torras


Com els seguidors del bloc ja sabeu, fa unes setmanes vaig assistir a la presentació de la darrera novel·la de Carme Torras, Miracles perversos.
Juan Josep Isern, un dels copresentadors (l’altre va ser l’amic Jordi de Manuel), ens va introduir en el conjunt de l’obra de l’autora, que jo haig de confessar que no coneixia. Ens va parlar de les seves novel·les anteriors: Pedres de toc, de 2003, i La mutació sentimental, de 2008. Per a ell, Pedres de toc era una novel·la de personatges, mentre que va qualificar La mutació sentimental de novel·la de tesi. Doncs bé, ara que jo ja he acabat de llegir aquesta segona, em disposo a comentar-la per a tots vosaltres.
D’entrada, un títol tan flaubertià per força m’havia de cridar l’atenció. M’evocà lectures passades i regust d’alta literatura. Una bona manera, per a una lletraferida com jo, d’enfrontar-se al repte d’un nou llibre.
Com a primera providència, vull remarcar un aspecte que ja vaig veure clar a Miracles perversos. I és que, des del punt de vista estilístic, Torras se’n surt molt bé. En uns moments en què molta gent postula, amb una lleugeresa poc argumentada que sovint em posa els pèls de punta, que “hem d’escriure com parlem” (????), Carme Torras no està per històries. Sense caure en absolut en registres encotillats ni passats de moda, maneja la llengua amb destresa, pulcritud, respecte i elegància. Té la ment clara i sap que fer literatura significa dignificar el vehicle principal del qual aquest art es nodreix: la llengua. Per tant, i en aquest sentit, la felicito sincerament.

És possible que La mutació sentimental sigui, com deia Isern, una novel·la de tesi. L’autora sap molt bé allò que vol exposar i escriu per fer-nos arribar aquest seu posicionament. Tanmateix, se’m va difícil dilucidar si, com passava amb les novel·les de tesi de finals del xix, La mutació sentimental també està carregada d’idealisme i, per tant, la tesi que proposa està passada exclusivament pel sedàs de la interioritat de la seva creadora. En qualsevol cas, Torras no renuncia en cap moment a transmetre el seu ideari mitjançant la ficció narrativa. Una ficció narrativa que, des del punt de vista de gènere, pertany al món de la ciència-ficció. No podem oblidar que Torras és matemàtica i experta en robòtica, de manera que posa al servei de la novel·la tota la seva sapiència i coneixements.  
He de reconèixer que, llegint el llibre, m’ha embargat repetidament un intens sentiment de curiositat. Curiositat per esbrinar fins a quin punt l’exhibició imaginativa de l'autora  té algun tipus d’arrel en l’autèntic estat d’evolució actual de la ciència robòtica. Estic segura que s’ha inspirat en la seva feina, naturalment. Però... què hi ha de cert en tot el que explica? Què passa als laboratoris i centres d’investigació que, evidentment, només coneixen els iniciats? L’univers de la novel·la resulta científicament tan inquietant i suggeridor que m’agradaria molt saber on comença la ficció i acaba la “realitat”.  

La mutació sentimental se situa al segle xxii: una societat molt avançada on els homes tenen robots personals que els ajuden i assessoren en totes les tasques de la vida. Els éssers humans, capaços d’elaborar una tecnologia d'altíssim nivell, han esdevingut en canvi una mena de nens eterns, gairebé inútils per a les tasques més senzilles. La vida còmoda els ha allunyat de certs sentiments humans, pràcticament esborrats del planeta. El dolor, l’empatia, l’enamorament, el desig, el patiment davant la mort... tot plegat està mediatitzat per la tecnologia, cada cop més sofisticada. La majoria dels humans s’han convertit en uns éssers superficials i capriciosos exempts de veritables valors. Amb tot, encara existeixen alguns puristes que pretenen recuperar sensacions, costums i sentiments del passat i que s’oposen a l’excés tecnològic. Enmig d’aquest panorama, una nena de 13 anys, descongelada després d’una malaltia i procedent del segle anterior, pot ser clau per a aquesta recuperació...     
Us podeu imaginar que, rere l’embolcall d’entreteniment robòtic i de ciència-ficció, la tesi de Torras és molt seriosa. D’una banda, mostra preocupació per la deriva humana. D’una altra, s’interroga al voltant del futur tecnològic. Arribaran els robots a tenir més sensacions humanes que les mateixes persones? Convé acceptar qualsevol cosa en nom de la ciència robòtica i tecnològica? Jo diria que la seva conclusió, confirmada pel desenllaç de la novel·la, se centra en la idea que cap extrem no és desitjable. Arribar a la justa mesura de les coses acostuma a resultar la millor opció. 

La novel·la enfronta els personatges protecnologia amb els antitecnologia, partint de la base que a la Terra del segle xxii ja hi ha tot un seguit d’avenços que no es poden discutir. Però... volem anar encara més enllà? Com passa amb el Quixot i Sancho Panza, que acaben intercanviant els seus papers, a La mutació sentimental també hi trobem una transmutació d’aquest estil. Això confirma la meva idea. No cal arribar als extrems. Hem de mantenir-nos en el punt just, perquè res no és blanc ni és negre. El personatge antitecno, Silvana, acaba comprenent que la tècnica pot fer camins interessants, mentre que el personatge protecno, Leo, entén que és millor innovar sense haver de renunciar als sentiments humans que tot just acaba de recuperar.
M'haureu de disculpar, però tinc la impressió que m’estic embolicant massa. De vegades un llibre com aquest necessita un cert temps per ser paït. En qualsevol cas, és una obra fantàstica, distreta, plena d’imaginació, amb curiosos robots i antipàtics humans, amb taxis voladors i mares adoptives que fan molta ràbia, amb nenes tendres i enamoradisses, amb enigmes enginyosos d’alt nivell. Un llibre que confirma la potència de la literatura en català en tots els gèneres, inclòs un gènere tan poc valorat en les altes esferes com la ciència-ficció. Carme Torras, científica i professora de gran solvència en el món acadèmic, demostra que cal deixar de banda qualsevol tipus de prejudici i tirar endavant.
Com diria algun dels seus eficients robots:
Informo: Convé llegir la novel·la. Us obrirà la ment. Que bona falta us fa, tontos humans!     



10 comentaris:

  1. Molt bona resenya, Anna. T'introdueix molt bé en la novel·la i el que en podem esperar.

    Ja me la deixaràs (hehe)

    IO

    ResponElimina
  2. Gran resenya, l'he de llegir aquest llibre

    ResponElimina
  3. Tinc encara tsnts llibres per llegir a casa... De tota manera, prenc nota.
    Ahir, al Club de Lectura, vaig recomanar els llibres de la Teresa Solana i del Jordi de Manuel. I una autèntica "joya", de la qual s'estrena ara la pel-licula, que es diu LA PESCA DEL SALMÓN EN YEMEN. Si no l'has llegida, te la recomano, perquè riuràs amb ganes.

    ResponElimina
  4. El pròxim dia farè una foto de tot el que tinc pendent de llegir.. i això que "representa" que els jubilats.. no tenim gaire feina a mi se m'acumula igual que la pols... que avans de neterla en profunditat.. no mès trec la que es veu.. (JJJ).. potser això no ahoria de dir.., però es aixi..
    Tal com diu l'Alicia LA PESCA DEL SALMON DE YEMEN.. val mès llegir, que treure la pols..
    El dilluns al matì ja estarè fent cua encara que no hagin possat els carrers!!!
    Un altre llibre que he anotat a la llibreta....
    Bona tarda Anna Mª
    Mercè.

    ResponElimina
  5. Ja em pots dir tonta humana !! he llegit dues vegades la ressenya i molt acuradament per poder captar tot el que dius; no sé, no sé, tans robots i tan pocs sentiments humans...no crec pas que la compri; massa difícil per mi. Gràcies Anna, per tot i bona nit. Tura.

    ResponElimina
  6. No amb desagrada, la ciència fició bén escrita, pot ser molt interesant,
    perticularment, m'agrada endinsar.mi, i viure l'història.I que obre la ment segurissim.

    Carme Luis

    ResponElimina
  7. M'ha agradat molt la teva ressenya, és un gènere difícil d'escriure i fer-ne una ressenya tan acurada com has fet tu, té un gran mèrit.

    M'has encès les ganes de comprar el llibre.

    ResponElimina
  8. Recorda un xic a Yo Robot de Asimov, el llibre no la pel.licula. Els humans ja som bastant tontets, no tots està clar, les andròmines tecnológiques ens fan cada cop més inútils.....

    Mercè Sanchis

    ResponElimina
  9. No crec que tingui gaire a veure amb el Jo Robot d'Asimov, malgrat les evidents relacions robòtiques. Jo diria que va per un altre cantó. És una trama molt més centrada en els humans (i les conseqüències que per als humans pot tenir la tecnologia) que no en la figura dels robots pròpiament dita.

    ResponElimina
  10. Gràcies per la ressenya, Anna!
    Potser m'animaré a comprar-lo per Sant Jordi i regalar-lo.
    Si més no, és un tema original i segur que necessita un bon ús del llenguatge!
    Petons!

    ResponElimina