Presentació de “Mirada d’Haikú”, de Núria Queraltó Villar

Hom parla molt dels inconvenients de les xarxes socials. I en tenen, no ho dubto. Segurament els principals estan relacionats amb l’addicció que generen i amb el temps que ens roben. Tanmateix, ningú no pot negar que, alhora, també ofereixen un munt de sorpreses i possibilitats que, sense la seva existència, no es produirien mai.

Al meu barri hi ha un restaurant, Terra d’Escudella, que fa anys ha esdevingut un conegut punt de trobada d’indepes i altra gent de mal viure. S’hi menja molt bé i l’ambient és genial. Com que jo formo part ˗membre de ple dret˗ del grup santsenc de la gent de mal viure, el freqüento sovint.

Un dia que hi vaig anar a dinar, vaig descobrir amb plaer una sèrie de fotografies que ornamentaven les parets. Aquest no és un fet extraordinari, perquè al Terra d’Escudella, i encara que sembli mentida, la cultura està ben vista (com correspon, altrament, a la gent de mal viure) i sempre hi ha exposicions.

El cas és que les fotografies em van cridar l’atenció. Cada instantània anava acompanyada d’un haikú (ja sabeu: composició poètica breu, de disset síl·labes, d’origen japonès) i tots em van semblar molt interessants. Com que un d’ells feia referència a la bellesa maragda dels ulls d’un gat, em vaig afanyar a posar en pràctica una de les meves dèries. És a dir, fotografiar el quadret i penjar-lo a facebook, tot lloant el poema i citant el nom de l’autora (aleshores una desconeguda) que hi havia indicat al peu.  

 

 

Com us podeu imaginar, amb això n’hi va haver prou. Ràpidament, la màgia de les xarxes va fer la resta. Al cap de molt poc, jo havia descobert astorada que l’autora, Núria Queraltó Villar, és companya del meu home en afers de militàncies i lluites i que, per a més inri, viu a la mateixa escala que els meus pares. El món és un mocador, vam comentar les dues. Però després, ben mirat, vam entendre que tampoc no resulta tan estrany. Al cap i a la fi, tot queda al barri i entre la gent de mal viure.

Aquelles fotografies i aquells poemes ˗que omplien de vida les parets del Terra d’escudella i que, si no m’erro, encara l’omplen˗ s’han convertit en un llibre preciós. Un llibre que ahir, acompanyada d’un nodrit grup de familiars, amics i companys, la Núria Queraltó va presentar a la Llibreria Excellence de Barcelona en un acte absolutament entranyable. Naturalment, jo no hi podia faltar. La Núria i jo encara ens coneixem poc, però ambdues esperem (molt a l’estil Casablanca), que la nostra curiosa trobada només hagi estat el principi d’una gran amistat.

L’acte de la presentació s’inicià amb la intervenció de l’editor del llibre, Carles Cervelló (Témenos Edicions), que ens va fer cinc cèntims de la gestació del projecte. Un projecte costós i complex atès que el volum, de tapa dura, inclou 189 fotografies ˗a color˗ que il·lustren 89 haikús. La Núria és l’autora tant de les fotografies com dels haikús i, al meu entendre, això dota el llibre d’un gruix creatiu molt important.  

La psicoterapeuta especialitzada en l’ètica de la cura i amiga íntima de l’autora, Carme Boo, va fer la presentació de Mirada d’Haikú. Vaig quedar profundament impressionada per la seva energia, la seva capacitat de comunicació i la seva humanitat. Evidentment, tot plegat va anar per uns camins ben diferents als de les presentacions de caràcter literari a les quals jo estic acostumada. Personalment, em va semblar extremadament enriquidor. Em va permetre reflexionar sobre la diversitat d’òptiques amb què podem enfrontar la interpretació de qualsevol manifestació de la creativitat humana. És curiós, però vaig sentir que em relaxava i que aprenia molt.

 

Tot seguit va intervenir la Núria. Serena en aparença, va compartir amb nosaltres un text ple de records, d’agraïments i de tendresa que va aconseguir arrossegar tota la sala al bell mig d’una onada de sentiments i d’emoció. Va confessar que el procés  creatiu va néixer en ella com una teràpia per superar moments difícils. I va trencar una llança en aquest sentit. Sovint estem cecs davant dels nostres potencials i cal explorar-los, perquè això ens realitza i ens fa sentir millor. No puc deixar de dir que combrego plenament amb la seva afirmació.

Amb el comentari d’alguns dels haikús, detallat i ric, la Núria va cloure l’acte. A continuació, el torn de paraula del públic va servir per reflectir, sens cap mena de dubte, el moment de màgia inigualable que havíem viscut plegats.

Després, ja ho sabeu. Fotos, signatures, somriures, abraçades, una copeta de cava. El bo i millor d’aquestes coses.   

Estèticament, el volum és molt bonic. Les fotos són magnífiques i els poemes, conceptualment essencials, farcits de mirades envers la natura i envers nosaltres mateixos, em semblen extraordinàriament bells.

Una tarda magnífica, per al record. Gràcies, Núria. I que siguis molt feliç.    

 

 

Premi Nobel de Literatura per a la canadenca Alice Munro

L’escriptora canadenca Alice Munro és la dona número 13. 

O dit d’una altra manera, el Premi Nobel de Literatura d’enguany l’ha obtingut, per tretzena vegada en la seva història, una dona. 

Qui em coneix bé sap que no combrego amb supòsits feministes exagerats, no considero els homes els meus enemics ni acabo de confiar en paritats imposades. Sempre he intentat ser racional i aplicar un criteri just en tots els àmbits de la vida. 

Malgrat tot, no puc negar que em fa feliç conèixer la receptora del darrer Premi Nobel de Literatura (deixant de banda qüestions polítiques i estratègiques entorn de qualsevol premi important que s’atorgui actualment, que haberlas, haylas). 

Em fa feliç per dues raons, que entendreu ràpidament. 

La primera: la condició femenina de la premiada. Atès que existeixen tantes dones que escriuen, tantíssimes, em sembla que n’hi ha més d’una que es mereix el guardó. Per tant, la majoria masculina ha deixat de tenir sentit (si Virginia Woolf, pobreta, aixequés el cap!) i hem de premiar qui s’ho mereixi des d’un punt de vista purament artístic, independentment de consideracions de gènere, de nacionalitat o de pensament. Si el comitè del Nobel comença a adonar-se’n, doncs perfecte. Esperem que, a partir d’ara, sempre sigui així.  

La segona: que la premiada sigui una autora de narrativa breu. Quan les editorials rarament aposten per publicar relats, quan continua semblant que les històries curtes són el germà pobre de la novel·la, quan costa tant d’argumentar i demostrar que es tracta d’un gènere de ple dret, amb característiques i codis propis, que pot assolir un nivell excels... quan tot això passa des de fa molt i sembla durar eternament, que el premi literari més important del planeta sigui per a una contista és una notícia per celebrar. 

A veure si tothom obre els ulls d’una vegada i deixem de banda definitivament prejudicis absurds i obsolets. Com a editors, com a escriptors i també com a lectors. O cal recordar els noms de Borges, Cortázar, Poe, Bradbury i un inacabable etcètera per reiterar allò de para muestra un botón? Doncs apa, a canviar alguns criteris, que és una pràctica que sempre ens renova i resulta gratificant.  

Enhorabona a Alice Munro i al poble canadenc en general. Sé de molt bona tinta que estan molt contents.   

Aquest article ha estat publicat originàriament el Diari Digital CatalunyaPress