L'enigma Colom, de Maria Carme Roca

Benvolguts lletraferits, 

Alguns ja sabeu que jo no sóc gaire amant de la novel·la històrica, que em sembla extremadament delicada com a gènere. Però, en canvi, avui estic contenta de parlar-vos de L’enigma Colom, de Maria Carme Roca. I no només perquè ella sigui per a mi una amiga estimada, còmplice de mil afers, sinó també perquè es tracta d’una novel·la molt fàcil de recomanar. Les seves distintes possibilitats de lectura, les seves diferents capes i nivells, la doten d’unes característiques que, sens dubte, la fan susceptible d’arribar a un espectre de lectors molt ampli.     

Si m’ho permeteu, començaré pel principi i aniré a pams.   

D’entrada, el títol. L’enigma Colom, perfectament pensat. Et felicito, Maria Carme. Qui es podria resistir, enmig del dilema històric que fa anys que vivim, a esbrinar més coses sobre aquest personatge? Poca gent, diria jo. Sobretot si el nom de Colom va precedit del terme “enigma”. Així, és normal que hom entri en una llibreria, es trobi amb aquest volum i no li’n quedi més remei que endur-se’l cap a casa.   

En segon lloc, la barreja de gèneres. Evidentment, tenim entre mans una novel·la històrica, l’acció de la qual es desenvolupa a Barcelona l’any 1493, després de la tornada de Colom del “primer” viatge Atlàntic enllà, l’any següent del Descobriment d’Amèrica. Tanmateix, la trama incorpora simultàniament una ficció d’aventures ˗amb uns certs tocs de romanticisme˗ que pot fer les delícies dels amants d’aquest tipus de narrativa. Amors, desamors, traïcions, espionatge, amistat, sexe, mentides, violència, empresonaments, assassinats, viatges, tortures, misteri. En fi, un llibre carregat de peripècies, a quina més emocionant. Per tant, molt entretingut.  

En tercer lloc, els personatges. Maria Carme Roca construeix un univers de personatges molt interessant, tant quan recrea les figures històriques reals (de les quals ens n’ofereix una visió poc habitual) com quan modela els seus “fills” de ficció. Es complementen molt bé, estan ben descrits i el lector se’ls fa seus amb facilitat, sigui per estimar-los o per odiar-los. Des d’aquest punt de vista, la novel·la esdevé extremadament propera i humana.       

En quart lloc, cal destacar la capacitat de l’autora per oferir una veraç i documentada panoràmica històrica sense convertir el text en quelcom feixuc. És cert que hi abunden les dades, però Roca intenta, dins del possible, integrar-les amb naturalitat en el context argumental. No és fàcil, cal una tasca de dosificació que funciona millor en uns instants que en uns altres, però que, en qualsevol cas, en cap moment no malmet la fluïdesa del conjunt. No podem oblidar que Roca té una doble formació acadèmica, en Història i en Filologia. Jo crec que ambdós factors es noten. D’una banda, en el rigor històric. D’una altra, en la bondat lingüística i l’encert dels registres. 

En cinquè lloc: Barcelona. L’autora converteix la ciutat en un personatge més, de manera que un dels atractius de la novel·la rau en l’acurada descripció de la Barcelona del segle XV. Les seves misèries i les seves grandeses. Presons, esglésies, carrers, cases, mansions, muralles. La façana de mar, la sorra de la platja. Els costums, els colors, les aromes. Els barris, els gremis, la gent. M’ha agradat molt.  

I per fi, la visió històrica que la novel·la ens atorga, que no revelaré perquè l’heu de llegir. Tanmateix, el tractament de certs esdeveniments, tòpics, falsedats, mentides, errors i llocs comuns arrossegats al llarg dels segles m’ha semblat prou interessant. Maria Carme Roca no intenta demostrar la catalanitat de Colom, perquè ella ja parteix del fet que Colom era català. En canvi, ens destapa moltes altres coses que, de segur, us sorprendran.

 

La llibrera de Portbou (ed. Nuara López)

Vaig conèixer Nuara López a través d’aquesta beneïda finestra al món que són les xarxes socials, un dia que ella es va posar en contacte amb mi per tractar certs temes literaris. Nuara volia fer un article sobre Jaume Benavente –amic comú– i li interessaven les ressenyes que jo havia escrit al voltant de les novel·les d’aquest autor. A partir d’aquí, tot va anar rodat. Ens vam seguir l’una a l’altra i ens vam fer amigues. Aquest fet no resulta gens estrany, sobretot si tenim present que Nuara, a banda de ser una lletraferida absoluta (que treballa en un lloc de privilegi, la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès), és també –como una servidora– una boja dels gats.

Al cap d’uns mesos, vaig rebre un sorprenent missatge privat, no gaire entenedor. Nuara proposava a una sèrie de persones la possible participació en un projecte diferent i original, una mica estrany. Es tractava de col·laborar en un volum del qual ella en tindria cura i que havia de seguir, com a fil conductor, una única referència: La llibrera de Portbou.

Sembla que es tractava que cada un dels convocats aportés una mostra de les seves habilitats, sempre tenint en compte el reclam abans esmentat: llibrera, llibres, Portbou...  Tanmateix, semblava que no tothom era escriptor. Hi havia gent que es dedicava a altres disciplines. Fotògrafs, joieres, dissenyadores, artistes plàstics. Tampoc no existia un imperatiu de llengua. Català, castellà, anglès...

Ara no recordo com va anar, però diria que no vaig reaccionar de seguida. No ho acabava d’entendre. Van passar uns dies i finalment li ho vaig preguntar directament.

A veure, Nuara, què vols que faci en realitat?

Vols fer una ressenya?, em respongué. Una ressenya com si comentessis el llibre.

Reconec que no la vaig entendre.

Com, una ressenya? Una ressenya de què, de quin llibre?

Dona, una ressenya fictícia. De La llibrera de Portbou. Estaria bé.

La idea de la ressenya fictícia no em va seduir, bàsicament perquè jo continuava despistada. En canvi, vaig prometre a Nuara que escriuria un conte. Així que, sense més, m’hi vaig posar. D’aquesta proposta va sorgir el meu relat Un matí de desembre, que té l’honor de cloure el volum. Una història de llibres, llibreres i llibreries. Un relat sobre lectors, pobles empordanesos, tramuntanes i follies que espero, sincerament, que us agradi.

La gestació de tot plegat no va ser curta. Van passar uns quants mesos des de les primeres converses, però la perseverança de Nuara va conduir el projecte, amb fe i entusiasme, a un final lluminós. Ara mateix, des de Sant Jordi, La llibrera de Portbou ja és una realitat tangible, un petit tresor (publicat per Libros de la Vorágine), que recomano a tothom. Ja sé que no queda gaire bé, atès que jo en formo part, però mireu, tant me fa. El meu conte només n’és un petit fragment. En canvi, la resta de material em sembla molt potent, molt engrescador.

Vull agrair a l'estimada Nuara que pensés en mi, de la mateixa manera que vull destacar la seva sensibilitat i les seves ganes de fer coses noves i diferents. En aquest món d’avui, només ens en sortirem amb empenta i lluita. També vull manifestar la meva emoció pel fet de compartir pàgines amb un grup de gent tan heterogènia i fantàstica. M’encanta ser a l’interior d’aquesta miscel·lània, mixtura, puzzle, collage. Li podem posar el nom que vulguem, però només hi ha una cosa certa: La llibrera de Portbou s’ha convertit  en un llibre màgic.

«La llibrera de Portbou es un libro único que, sin embargo, está escrito por distintas manos, se expresa en diversas lenguas y contiene en su interior diferentes géneros. Es una obra coral pero singular, alrededor de un personaje central, Noor y sus heterónimos reales y literarios: Nuara [sic], Laura, Dèlia..., la librera de Portbou que transita en un espacio de por sí indefinido, a través de las culturas, mixto, allí donde se cruzan Norte y Sur. Un paisaje inextricable»  

(Fragment de la portada posterior de La llibrera de Portbou) 

Beneïts invasors, un antic relat que comparteixo per celebrar un aniversari

Avui aquest bloc, El Fil d'Ariadna, compleix 5 anys. Estic emocionada. 5 anys són molts! Moltes hores de feina, de dedicació, d'idees. No cal dir que m'emplena d'alegria poder celebrar aquest esdeveniment amb tots vosaltres, lletraferits. 

 

He estat rumiant com fer-ho, com fer visible enguany aquesta especial celebració. I després d'una estona he pensat que la millor manera era amb un text que parla del tema estrella del bloc: els llibres. Jo diria que no pot haver-hi res més encertat.    

 

Per tant, em complau compartir avui, dia 7 de maig de 2014, el relat titulat Beneïts invasors. Ja té uns anyets, el vaig escriure el desembre de 2008. Uns mesos després, l'abril de 2009, va aparèixer publicat en el número 4 de la revista literària La Lluna en un cove. 

 

He de fer-vos saber una cosa, abans no el llegiu. La situació que descriu el relat s'ha agreujat enormement durant aquests anys. La qüestió comença a ser molt delicada. No tinc clar que pugui parlar de gaire harmonia, ara mateix. En fi. Aquí us el deixo. Espero que el gaudiu i que no prengueu mal.

 

I per molts anys tots plegats, estimats lletraferits!

 

  

 

 

   

Beneïts invasors

  

Han envaït casa meva. Me’ls trobo per tot arreu i veig que no tenen cap intenció de marxar. Coneixen el seu poder i se senten forts i segurs. Al principi, eren més prudents i ocupaven només els llocs que tenien reservats, però un bon dia es tornaren terriblement atrevits. Ara s’apilen damunt les lleixes i aprofiten qualsevol racó on puguin encabir-se. No tenen cap tipus de vergonya, ni de pudor, i tant poden mantenir-se de costat amb formalitat i ordre com jeure tranquil·lament els uns damunt dels altres sense solta ni volta. La qüestió és ser-hi. 
 

Haig de reconèixer que la seva perspicàcia no té límits. Així que n’agafo un, el lloc que deixa vacant és ràpidament ocupat per un altre. No puc entendre com se n’adonen tan de pressa. Per no parlar dels més primets. Sovint, per tal de no perdre el lloc, romanen en obstinat silenci, mig colgats entre volums més gruixuts. Són pràcticament il·localitzables, però així mantenen l’espai aconseguit. No hi ha dubte que, en general, demostren un alt nivell d’enginy.     
 

Els diccionaris i les enciclopèdies tenen un lloc preeminent. Se senten molt orgullosos  perquè reben força consultes. Ocupen un prestatge molt llarg i competeixen entre ells, a veure qui pot oferir les respostes més encertades. En aquesta casa, ni tan sols aquesta mena d’ens misteriós que ningú no els hi ha presentat i que anomenen “xarxa” ha aconseguit que perdin protagonisme.    
 

Més amunt reposen els testimonis muts de la infantesa i de la joventut. Semblen oblidats, però ells saben que no és cert. Ostenten l’honor de ser l’origen, els artífexs del despertar a un món que, un cop descobert, pot esdevenir el centre de la vida. Alguns estan una mica atrotinats. Les mans infantils no sempre eren curoses en les lectures i relectures. Tanmateix, a ells això no els preocupa. Al contrari. Les pàgines desgastades i les portades escarbotades no fan altra cosa que palesar la importància del seu passat.     
 

Els de l’armari del passadís, abrigats agradablement per dues portes de vidre brillant, són tots de butxaca. Estan una mica estrets i en alguns moments es produeix alguna picabaralla. Sobretot per qüestions de protocol. La Comèdia de Dante, que encara que en format petit té enquadernació de pell, sempre s’ha sentit superior, i no li sembla gens adequat viure enganxada a un senzill exemplar de Nada, novel·la que considera l’obreta d’iniciació d’una noieta amb sort.   

 

No només Dante té pretensions. També n’hi ha d’altres. Els diversos exemplars d’El Quijote solen mirar amb menyspreu la col·lecció completa dels Contes d’Andersen que tenen a prop. En canvi, les novel·les de Galdós, que comparteixen espai amb la Rodoreda, semblen extremadament felices.  
 

Els que tenen una relació excel·lent són els nombrosos exemplars de novel·la negra. Han trobat interessos comuns i mantenen llarguíssimes converses, segurament discussions detectivesques sobre estratègies per esclarir misteris i resoldre assassinats. També existeix un bon ambient entre els poetes. Sempre parlen de figures retòriques: que si una metonímia, que si una sinècdoque. Les qüestions ideològiques de moment no afecten gaire, perquè hi ha un Hermann Hesse a tocar de les Cartes de Gramsci i mai no s’han barallat. D’altra banda, Cortázar i en Gabo conviuen amb el senyor Borges sense grans problemes.     
 

Hi ha una lleixa farcida de còmics. L’Astèrix, en Mortadelo, la Mafalda. Són molt amics, però rebutgen unes caixes de CD Room que tenen al costat perquè mai no han acabat d’entendre què són. I després tenim el teatre, declamant a tota hora, i els llibres de text, pontificant constantment. També hi ha petites obretes molt humils, exemplars circumstancials que han anat a parar a la prestatgeria quasi per casualitat. Però s’hi han quedat.  
 

Quan n’arriba un de nou, em sembla veure com la resta estira el coll per descobrir qui és. La informació corre com la pólvora. De vegades és molt ben rebut, d’altres no tant. Si el col·loco a la pila dels que estan fent cua, els altres es neguitegen, recelosos. A veure si de cop sofriran un retard en la lectura... Tanmateix, saben que la seva hora arribarà segur. Poden esperar tranquils.  
 

Molt sovint passejo pels racons i els contemplo. Ells es posen tibats i ufanosos, observant-se de reüll, amb suspicàcia. Els sonets de Shakespeare treuen pit. L’elit de l’elit. A l’altre cantó, els poemes de Miguel Hernández, amb l’empremta de la modèstia del seu autor, em somriuen. En trio un de qualsevol, n’obro les tapes, l’oloro. Hummmm. És magnífica la vostra olor, els dic. Olor de saviesa, d’aventures, d’art. L’olor de les idees i de les paraules de l’home. L’olor d’Oscar Wilde i de l’oreneta altruista, de Franz Kafka i de l’insecte que mai no va ser un escarabat, de Saint-Exupéry i del seu Petit Príncep. Quan els parlo, es remouen contents. Com no s’han de sentir orgullosos i segurs al meu costat? 
 

Hi ha tota la vida de la humanitat als racons, les prestatgeries i els armaris de casa meva.  Per això no m’estranya, en les nits d’insomni, sentir la veu dolça i melodiosa de Sherezade: sortida amb atreviment de l’exemplar de Les mil i una nits que tinc al menjador, explica per a tots, abans no es faci de dia, les seves històries.  

 

Anna Maria Villalonga

 Desembre 2008