La llibrera de Portbou (ed. Nuara López)

Vaig conèixer Nuara López a través d’aquesta beneïda finestra al món que són les xarxes socials, un dia que ella es va posar en contacte amb mi per tractar certs temes literaris. Nuara volia fer un article sobre Jaume Benavente –amic comú– i li interessaven les ressenyes que jo havia escrit al voltant de les novel·les d’aquest autor. A partir d’aquí, tot va anar rodat. Ens vam seguir l’una a l’altra i ens vam fer amigues. Aquest fet no resulta gens estrany, sobretot si tenim present que Nuara, a banda de ser una lletraferida absoluta (que treballa en un lloc de privilegi, la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès), és també –como una servidora– una boja dels gats.

Al cap d’uns mesos, vaig rebre un sorprenent missatge privat, no gaire entenedor. Nuara proposava a una sèrie de persones la possible participació en un projecte diferent i original, una mica estrany. Es tractava de col·laborar en un volum del qual ella en tindria cura i que havia de seguir, com a fil conductor, una única referència: La llibrera de Portbou.

Sembla que es tractava que cada un dels convocats aportés una mostra de les seves habilitats, sempre tenint en compte el reclam abans esmentat: llibrera, llibres, Portbou...  Tanmateix, semblava que no tothom era escriptor. Hi havia gent que es dedicava a altres disciplines. Fotògrafs, joieres, dissenyadores, artistes plàstics. Tampoc no existia un imperatiu de llengua. Català, castellà, anglès...

Ara no recordo com va anar, però diria que no vaig reaccionar de seguida. No ho acabava d’entendre. Van passar uns dies i finalment li ho vaig preguntar directament.

A veure, Nuara, què vols que faci en realitat?

Vols fer una ressenya?, em respongué. Una ressenya com si comentessis el llibre.

Reconec que no la vaig entendre.

Com, una ressenya? Una ressenya de què, de quin llibre?

Dona, una ressenya fictícia. De La llibrera de Portbou. Estaria bé.

La idea de la ressenya fictícia no em va seduir, bàsicament perquè jo continuava despistada. En canvi, vaig prometre a Nuara que escriuria un conte. Així que, sense més, m’hi vaig posar. D’aquesta proposta va sorgir el meu relat Un matí de desembre, que té l’honor de cloure el volum. Una història de llibres, llibreres i llibreries. Un relat sobre lectors, pobles empordanesos, tramuntanes i follies que espero, sincerament, que us agradi.

La gestació de tot plegat no va ser curta. Van passar uns quants mesos des de les primeres converses, però la perseverança de Nuara va conduir el projecte, amb fe i entusiasme, a un final lluminós. Ara mateix, des de Sant Jordi, La llibrera de Portbou ja és una realitat tangible, un petit tresor (publicat per Libros de la Vorágine), que recomano a tothom. Ja sé que no queda gaire bé, atès que jo en formo part, però mireu, tant me fa. El meu conte només n’és un petit fragment. En canvi, la resta de material em sembla molt potent, molt engrescador.

Vull agrair a l'estimada Nuara que pensés en mi, de la mateixa manera que vull destacar la seva sensibilitat i les seves ganes de fer coses noves i diferents. En aquest món d’avui, només ens en sortirem amb empenta i lluita. També vull manifestar la meva emoció pel fet de compartir pàgines amb un grup de gent tan heterogènia i fantàstica. M’encanta ser a l’interior d’aquesta miscel·lània, mixtura, puzzle, collage. Li podem posar el nom que vulguem, però només hi ha una cosa certa: La llibrera de Portbou s’ha convertit  en un llibre màgic.

«La llibrera de Portbou es un libro único que, sin embargo, está escrito por distintas manos, se expresa en diversas lenguas y contiene en su interior diferentes géneros. Es una obra coral pero singular, alrededor de un personaje central, Noor y sus heterónimos reales y literarios: Nuara [sic], Laura, Dèlia..., la librera de Portbou que transita en un espacio de por sí indefinido, a través de las culturas, mixto, allí donde se cruzan Norte y Sur. Un paisaje inextricable»  

(Fragment de la portada posterior de La llibrera de Portbou)