L'enigma Colom, de Maria Carme Roca

Benvolguts lletraferits, 

Alguns ja sabeu que jo no sóc gaire amant de la novel·la històrica, que em sembla extremadament delicada com a gènere. Però, en canvi, avui estic contenta de parlar-vos de L’enigma Colom, de Maria Carme Roca. I no només perquè ella sigui per a mi una amiga estimada, còmplice de mil afers, sinó també perquè es tracta d’una novel·la molt fàcil de recomanar. Les seves distintes possibilitats de lectura, les seves diferents capes i nivells, la doten d’unes característiques que, sens dubte, la fan susceptible d’arribar a un espectre de lectors molt ampli.     

Si m’ho permeteu, començaré pel principi i aniré a pams.   

D’entrada, el títol. L’enigma Colom, perfectament pensat. Et felicito, Maria Carme. Qui es podria resistir, enmig del dilema històric que fa anys que vivim, a esbrinar més coses sobre aquest personatge? Poca gent, diria jo. Sobretot si el nom de Colom va precedit del terme “enigma”. Així, és normal que hom entri en una llibreria, es trobi amb aquest volum i no li’n quedi més remei que endur-se’l cap a casa.   

En segon lloc, la barreja de gèneres. Evidentment, tenim entre mans una novel·la històrica, l’acció de la qual es desenvolupa a Barcelona l’any 1493, després de la tornada de Colom del “primer” viatge Atlàntic enllà, l’any següent del Descobriment d’Amèrica. Tanmateix, la trama incorpora simultàniament una ficció d’aventures ˗amb uns certs tocs de romanticisme˗ que pot fer les delícies dels amants d’aquest tipus de narrativa. Amors, desamors, traïcions, espionatge, amistat, sexe, mentides, violència, empresonaments, assassinats, viatges, tortures, misteri. En fi, un llibre carregat de peripècies, a quina més emocionant. Per tant, molt entretingut.  

En tercer lloc, els personatges. Maria Carme Roca construeix un univers de personatges molt interessant, tant quan recrea les figures històriques reals (de les quals ens n’ofereix una visió poc habitual) com quan modela els seus “fills” de ficció. Es complementen molt bé, estan ben descrits i el lector se’ls fa seus amb facilitat, sigui per estimar-los o per odiar-los. Des d’aquest punt de vista, la novel·la esdevé extremadament propera i humana.       

En quart lloc, cal destacar la capacitat de l’autora per oferir una veraç i documentada panoràmica històrica sense convertir el text en quelcom feixuc. És cert que hi abunden les dades, però Roca intenta, dins del possible, integrar-les amb naturalitat en el context argumental. No és fàcil, cal una tasca de dosificació que funciona millor en uns instants que en uns altres, però que, en qualsevol cas, en cap moment no malmet la fluïdesa del conjunt. No podem oblidar que Roca té una doble formació acadèmica, en Història i en Filologia. Jo crec que ambdós factors es noten. D’una banda, en el rigor històric. D’una altra, en la bondat lingüística i l’encert dels registres. 

En cinquè lloc: Barcelona. L’autora converteix la ciutat en un personatge més, de manera que un dels atractius de la novel·la rau en l’acurada descripció de la Barcelona del segle XV. Les seves misèries i les seves grandeses. Presons, esglésies, carrers, cases, mansions, muralles. La façana de mar, la sorra de la platja. Els costums, els colors, les aromes. Els barris, els gremis, la gent. M’ha agradat molt.  

I per fi, la visió històrica que la novel·la ens atorga, que no revelaré perquè l’heu de llegir. Tanmateix, el tractament de certs esdeveniments, tòpics, falsedats, mentides, errors i llocs comuns arrossegats al llarg dels segles m’ha semblat prou interessant. Maria Carme Roca no intenta demostrar la catalanitat de Colom, perquè ella ja parteix del fet que Colom era català. En canvi, ens destapa moltes altres coses que, de segur, us sorprendran.