Els contes guerxats, de Raquel Gámez Serrano

La Raquel Gámez Serrano em va fer arribar el seu recull de relats amb una nota encantadora. Per circumstàncies, no vaig poder assistir al “vermut literari” de presentació (jo era a València, presentant al mateix temps l’antologia de relats Elles també maten), però la Raquel va tenir l’amabilitat d’enviar-me el llibre, cosa que li agraeixo molt. De moment només ens coneixem virtualment, però espero poder resoldre aquest fet ben aviat.

El títol del recull ja m’havia cridat l’atenció de bon principi, quan l’havia vist anunciat a Internet: Els contes guerxats. Aquest adjectiu, guerxat, m’encuriosí. El verb “guerxar”, que segons el DIEC 2 fa referència a

“deformar torçant (un pla, un cos pla), especialment per contracció”

o a

“torçar-se (un cos pla, especialment de fusta) prenent forma helicoïdal”

em va semblar que prometia quelcom original, diferent. I així ha estat.

L’obra consta de 10 textos interconnectats, que es poden llegir separadament però que  només adquireixen el seu sentit complet quan hom acaba el llibre. Gairebé totes les històries, excepte la primera i la darrera, tenen nom de dona. Hi ha un personatge, la Caterina  -d’alguna manera la protagonista- que serveix de fil conductor (com en un cercle) a tot el conjunt. Enceta i acaba el volum. Enmig, un seguit de textos breus que, mitjançant un format de ficció molt variada (negre, drama, ciència-ficció distòpica, relat psicològic), ens van desgranant una reflexió gens banal.

Rere la idea que la Caterina està “guerxada com una fulla seca” (no us puc avançar res més), l’autora ens demostra que tot el nostre entorn està “guerxat”. Vivim en una societat que ens fagocita, ens uniformitza, ens fa infeliços, ens destrueix. Aquesta és la idea que amara les pàgines del llibre i que culmina en un epíleg en el qual Raquel Gámez exposa sense embuts la seva intencionalitat: fer una crítica social clara i decidida.

Cada relat toca un tema, des de la crisi econòmica a la violència de gènere, des dels desnonaments a la manca de valors. Alguns ens fan somriure, d’altres ens entristeixen, n’hi ha un parell que ens generen un neguit evident. I en tots podem sentir-nos-hi, si som sincers, una mica reflectits, perquè cap de nosaltres (ens agradi o no) no viu aïllat i, per tant, no podem escapar de la violència estructural que ens assetja per tot arreu.  

La Raquel Gámez no és escriptora professional. Per formació, ni tan sols no prové de l’àmbit acadèmic de la llengua, l’escriptura o la literatura. Tanmateix, aposta amb valentia per la defensa de l’ús del català, un altre dels seus fronts de lluita. Moltes gràcies de part de tots els lletraferits.

D’altra banda, no puc acabar aquest breu comentari sense una referència a les precioses il·lustracions de llibre, obra de Núria Feijoó. M’han encantat. Estic segura que l’expressiva portada és un dels primers “ganxos” que poden cridar l’atenció d’un potencial públic lector.