Los papeles de Aspern, de Henry James

Tornar als clàssics en aquests temps que corren és sempre un exercici, per no dir un deure, que els lletraferits hauríem de proposar-nos de tant en tant.

I quan dic clàssics també em refereixo, evidentment, als clàssics moderns. Resulta molt necessari per tornar a les arrels, per centrar-nos, per recordar que la bona literatura és atemporal i mai no prescriu. Per sort, darrerament tenim una editorial, Navona, que s’ha entestat a ajudar-nos en aquesta tasca. Per això publica, entre d’altres meravelles, la col·lecció de “Los ineludibles”, de la qual ja us n‘he parlat en altres ocasions en aquest bloc.  

Ara tot just he acabat de llegir el quart títol de la col·lecció, una deliciosa novel·la breu de Henry James, Los papeles de Aspern. ¿Què puc dir de James que qui em coneix no sàpiga, si me’n vaig enamorar ja fa molts anys en llegir Otra vuelta de tuerca? Doncs poca cosa, suposo. Que és un dels grans autors en llengua anglesa del tombant del segle XIX al XX. Que va néixer a Amèrica (Nova York, 1843) però que va desenvolupar la seva carrera sobretot a Europa i que va acabar nacionalitzant-se a Anglaterra, on va morir (Londres, 1916). També em sembla important recordar la rellevància del seu germà William James, psicòleg i filòsof, que va contribuir al desenvolupament de certes teories aplicables a la literatura de l’època, entre les quals les vinculades a la psicologia i de retruc a recursos com el monòleg interior i el flux de la consciència.

Los papeles de Aspern és quasi exclusivament una novel·la de personatges, on l’acció resulta gairebé inexistent i tot gira al voltant de les sensacions, els pensaments, els encontres i les oposicions entre els tres protagonistes. La història està basada en uns fets reals i narra les dificultats d’un investigador i crític literari per poder obtenir una important documentació sobre el seu objecte d’estudi, un poeta de cognom Aspern al qual venera. Els papers, que resten en poder d’una antiga amant del poeta retirada del món en una mena de desgavellat palazzo venecià, resulten per al protagonista molt més valuosos que qualsevol tresor. Tanmateix, l’enigmàtica senyora, que viu amb la seva neboda Tita, no se’n voldrà desprendre de cap manera.

La dosificació de la informació, pausada i lenta, que fa l’autor; la caracterització sorprenent dels protagonistes, dels quals hem d’intuir de mica en mica molts aspectes; l’estil decididament personal de James; la descripció de Venècia com de passada, però alhora terriblement encertada; fins i tot l’aproximació a la resta de personatges (la senyora Prest, el metge o el criat) fan de la breu novel·la un model literari del pas de la narrativa realista de finals del XIX a la novel·lística més complexa del XX, on l’interior dels personatges guanya terreny al detallisme naturalista de l’exterior.

En fi, una joia. Una nova joia ineludible. Que no us passi per alt, lletraferits. Ara que el tenim a l’abast, seria vertaderament un sacrilegi.