Ex 12, 1-42, de Neus Llorens

Un nou relat, aquest de crua i dolorosa actualitat, escrit a cops de realitat per Neus Llorens, una altra de les estudiants de l'assignatura de Coetanis. Empra material de la mitologia cristiana, fins i tot el nom del relat és un versicle bíblic, per establir terribles paral·lelismes. Espero que us agradi, lletraferits. A mi m'ha emocionat molt.  

Moltes gràcies, Neus.

Ex 12, 1-42

Feia temps que duien les sandàlies lligades, i efectivament van fugir a corre-cuita del tirà. Algunes cases encara tenien portes i llindes, i hi havia sang, sí. És clar que hi havia sang: sempre hi ha sang a les guerres. Pobre poble esclau! Esclau de no poder protegir els fills, esclau de la fam, esclau de la impotència i d'unes lluites de poder que els escombraven sense contemplacions.

Va ser un èxode massiu perquè no hi havia alternativa. Alguns van creuar el mar -no precisament a peu eixut- i d'altres van fer els seus quaranta anys pel desert. Menjant només herbes amargues, amb la promesa d'una terra que regalima llet i mel.

Quan van arribar a la terra promesa, però, algun altre faraó havia aixecat un mur. "Ningú vol menjar herbes amargues, sabeu? Nosaltres també tenim problemes". Un egoisme ancestral de pobles que n'esclavitzen d'altres s'obria camí entre les reixes en forma de gas lacrimogen, ofegant, cegant i assassinant aquelles apàtrides formiguetes invisibles.

Neus Llorens, maig 2016

Ventafocs, de Núria Audet

Un nou relat escrit per un dels alumnes de Coetanis, en aquest cas la Núria Audet. La Núria recrea l'argument d'un conte tradicional, conegut per tothom, per explicar una realitat ben dura i repetida. És un recurs molt actual, clarament postmodern. Espero que us agradi.

Enhorabona, Núria. I a tot els lletraferits, moltes gràcies per passar per aquí.  

Ventafocs

    

     Va acabar de recollir la cuina, no podia marxar sense deixar-ho tot endreçat. Mentalment, en culpà la seva mare. Sempre va ser un escarràs, però ella se'n sortiria. Escaparia d'aquella vida gris i monòtona que l'ofegava, on tots els dies eren iguals. Netejar, cuinar, planxar.

      Des del dormitori, li arribaven els roncs del seu marit, tan gris i avorrit com tota la seva vida en comú. Lentament, tot gaudint del moment, desà el pal de fregar a l'armari, penjà el davantal darrere de la porta de la cuina i sortí silenciosament de la casa.

     Mentre conduïa pels carrers buits del poble, pensava en la seva nova vida al costat d'en Pol. S'havien conegut durant la Festa Major i només veure'l sentí una sacsejada que la despertà a un món d'emocions fins aleshores desconegudes. En Pol era tot el que no havia sigut ni seria mai el seu marit, la feia sentir com si ella fos una princesa. D'aquí a poca estona estarien junts i serien feliços per sempre.

     Era davant de l'església quan el rellotge de la torre va tocar les dotze campanades. Mitjanit. I el cotxe es va convertir en carbassa.

  
Núria Audet, maig 2016

Altum silentium, de Sara Mortreux

Aquest és el segon relat d'un estudiant de l'assignatura de Coetanis. Tal com us vaig prometre, els aniré penjant. Està escrit en castellà perquè l'autora, Sara Mortreux, el va confegir en un taller d'escriptura al qual va assistir. Com veureu, es tracta d'un text molt postmodern i, per tant, s'escau perfectament en el nostre curs. D'altra banda, heu de saber que la història havia de contenir un requisit, un motiu. En aquest cas, el motiu era "l'esternut". A mi em sembla que la Sara va ser molt imaginativa, metaliteratura inclosa, i se'n va sortir molt bé. 

Que en gaudiu força!

Altum silentium

Leopoldo tenía la costumbre de tomar un café en una terraza de la Plaça del Pi. Era un hombre inconfundible, ¿sabe usted? Con una boina y una pipa siempre en la mano, observaba la gente de su alrededor y anotaba en una libreta todo aquello que creía interesante. Por aquel entonces, quería, o creía tal vez, ser capaz de escribir el rastro que el ser humano dejaba en el mundo.

Describía las páginas dobladas de su libro, las notas que lectores anteriores habían dejado, las cartas que había recibido, el reloj de su bisabuelo, el golpe que un día su padre dio en la pared de su habitación, los cementerios modernos, repletos de cadáveres que se distribuían por filas y columnas y que se expandían terriblemente por la ciudad, los escarabajos, las esculturas clásicas que había visitado con sus padres muchos años antes de fallecer, el perfume de su abuela, los libros de la biblioteca familiar, los apuntes de la universidad.

Yo, que en aquel entonces ejercía como su narrador omnisciente, escuchaba constantemente todo lo que pasaba por la mente de Leopoldo. Eran unas noches terribles, ¿sabe usted? Él no era partidario de las elipsis porque, a su parecer, eliminaban el rastro de muchos de los acontecimientos de la vida cotidiana de los personajes. Así que, sin horarios y sin límite alguno, narraba en tercera persona del singular todo lo que había anotado mientras tomaba un café en la Plaça del Pi, así como sus actos y pensamientos que, para Leopoldo, eran una prueba más de su paso por el mundo.

No sé si tal vez fueron los años, que sospecho degradaban las relaciones, o su escritura constante lo que convirtió nuestra relación, que en su juventud nos proporcionaba un cierto placer, en una relación enfermiza, obsesiva. Leopoldo sabía que había envejecido, que cada vez disponía de menos tiempo para escribir un rastro que existiera in saecula saeculorum. Y yo, que intuía que sólo era un instrumento más para terminar su obra a tiempo, consciente o inconscientemente, estornudé. Y, sin apenas percatarme, borré las páginas dobladas, las notas, las cartas, el reloj de su bisabuelo, el golpe en la pared, los cementerios, las esculturas clásicas, el perfume de su abuela, los libros, los apuntes y todo lo que había escrito a lo largo de su vida. Desde entonces nunca más he vuelto a saber nada de Leopoldo y, acechado por un silencio terrible, lo busco entre las páginas de su cuaderno.

Sara Mortreux 

Que fos un regal pràctic, un relat d'Eliseu Bordonau

En el marc de l'assignatura "Literatura Catalana: Corrents i Autors Coetanis" que estic impartint aquest quadrimestre a la Universitat de Barcelona, hem treballat amb els estudiants (entre moltes altres coses) els relats breus i els microrelats. El bon ambient del curs i el gust generalitzat per aquest tipus de narrativa, em va decidir a suggerir-los si s'atrevirien a escriure'n un de propi, de relat, atès que n'havíem comentat i analitzat tants. Evidentment, era una proposta fora de la docència establerta, només un joc entre nosaltres, una activitat lúdica que podria ser bonica com a cloenda de l'assignatura. També els vaig dir que, si els relats funcionaven, els penjaria aquí, en aquest meu bloc, per tal que sortissin de l'àmbit de l'aula i més lectors els poguessin gaudir.

Doncs bé, aquí teniu el primer. Em sento molt orgullosa de mostrar-vos-el i de compartir-lo. Espero que us agradi. A mi em sembla fantàstic. 

Es titula Que fos un regal pràctic, l'autor es diu Eliseu Bordonau i us el presento en la foto adjunta. 

Que us ho passeu tan bé com jo, lletraferits.  

Que fos un regal pràctic

Es va llevar com cada dia, a les sis en punt. Era el seu primer dia de jubilat després de quaranta-set anys de vida laboral. Tot esmorzant, va fer una ullada poc atenta al rellotge. Avui no venia de cinc minuts. Fins i tot seria inadequat arribar el primer a la festa de comiat que li tenien preparada els de la feina.

           Li va passar pel cap de llençar el rellotge a les escombraries amb les restes de l’esmorzar, però, poc amic com era de decisions radicals, es va limitar a enterrar-lo al fons del tot de la tauleta de nit, tot agraint-li els serveis prestats. Va ser com tallar el cordó umbilicat que l’havia lligat a tantes obligacions cronometrades i va respirar alleugerit.   

Quan va arribar, ja hi eren tots. Abraçades, somriures, alguna llagrimeta... Van enllestir el pica-pica i van brindar amb cava en honor seu.

Va parlar el director, el van fer parlar a ell... Enmig d’un esclat d’aplaudiments, li van lliurar una capseta.

‒En nom de tots, perquè no ens oblidis mai ‒li digué el director amb un somriure i una forta encaixada.

En obrir-la, va veure que un rellotge d’or, des del fons de la capsa, li picava l’ullet amb una llambregada daurada.

‒Apa! No calia, de veritat. Com us heu passat... Bé, gràcies a tots‒ digué.

‒Hem pensat que fos un regal pràctic ‒va dir el director.

‒Que se’l posi, que se’l posi!‒cridà la becària, enjogassada com de costum.

S’hi resistí, però no li quedà altra sortida que arromangar-se americana i camisa. Es va posar vermell quan el canell es va mostrar a ulls de tothom en un impúdic topless.

‒Mira-te’l ell... Ja t’ho imaginaves, eh?

‒No, no ‒va dir sense trobar cap altra resposta més airosa i convincent. I afegí- Vinga, va, una foto per immortalitzar el moment. Que hi sortim tots!

Camí de casa, va anar madurant la decisió. El rellotge el posaria a la tauleta de nit, al costat de l’altre, perquè es fessin companyia durant les hores mortes. Per recordar els companys, ja es faria emmarcar la foto.

Eliseu Bordonau, maig 2016

Cafè Berlevag, de Mònica Batet

Cafè Berlevag és la darrera novel·la de Mònica Batet, publicada per Onada Edicions a la col·lecció Maremàgnum. És una col·lecció suposadament adreçada al jovent, però Batet va més enllà. Demostra que hom pot fer narrativa de la bona de manera planera i entenedora, per a grans i joves al mateix temps, sense renunciar ni a una engruna de profunditat literària.

La novel·la és breu, 119 pàgines, i ens explica la història d’una cançó. Està construïda al voltant de tres personatges femenins, Sarah, Alice i Jane, en tres moments cronològics diferents. Els tres personatges tenen relació amb la cançó i conformen un univers ‒psicològicament complex‒ que pivota al voltant d’un bohemi cafè del Village novaiorquès.  

La novel·la és eminentment narrativa i descriptiva, a l’estil al qual Batet ja ens té acostumats. Tanmateix, parlem d’una narració i d’una descripció intimistes, que transiten des de l’interior dels personatges cap a l’exterior del món, amb poquíssims diàlegs sempre encabits enmig del text i sense diferenciar (només per l’ús de la majúscula). La prosa de Batet és així, aquest és el seu segell personal. Excel·leix a l’hora de mostrar-nos la realitat a partir dels pensaments, sensacions i descobriments dels protagonistes, que a Cafè Berlevag s’expressen tots tres (totes tres) en primera persona.

La novel·la interpel·la el lector i planteja reflexions, gairebé totes vinculades a l’amor i al desamor, a l’acceptació dels cops que ens dóna la vida, a la necessitat de ser un mateix, de mantenir-se fidel a les pròpies idees, d’esdevenir capaços de superar el dolor. És un llibre melangiós, bell, trist, que ens explica, com qui no vol la cosa, un fragment de la història del segle XX, en part a través de fets històrics, en part a través d’un suau diàleg teòric sobre la funció de l’art, en aquest cas de la música. Sempre hi ha aquest debat en el rerefons de les obres de Batet.

Un aspecte que em sembla important reivindicar és la necessitat de més títols  d’aquesta qualitat en el si de la literatura juvenil. Enmig de la proliferació de  textos extremadament epidèrmics, tòpics i sense més pretensions que  la imminència lectora, fan molta falta novel·les que prestigiïn el gènere, que no prenguin els adolescents i els joves per éssers superficials i eixelebrats. Si els apropem textos com aquest, els estarem fent un gran favor.  

I en fi, lletraferits, què més puc afegir? Doncs que, per a mi, estem assistint al desplegament d’una autora boníssima, gens simple, que és capaç de confirmar allò que jo, personalment, sempre reivindico i defenso. Amb 119 pàgines (només 119 pàgines!), Mònica Batet construeix un univers. Atemporal i inabastable, un univers que recull tota la complexitat de la vida. I ho fa amb un estil literari volgudament senzill, molt senzill. No s’atura a buscar recargolaments estilístics. Aquest tret també forma part del segell Batet. I, no obstant això, la seva és una escriptura d’una bellesa indiscutible.  

He devorat la novel·la en un viatge en tren a València. La meitat, a l’anada. L’altra meitat, a la tornada. M’hi he endinsat de manera inaudita, total. La novel·la m’ha fet feliç. Per tant, vull expressar la meva admiració per la Mònica. I el més gran homenatge que es pot fer a un autor: des que vaig començar Cafè Berlevag, no volia fer altra cosa que continuar llegint.

NOTA: Malgrat el que hom pugui deduir d’aquesta ressenya, estic segura que la novel·la agradarà moltíssim al jovent, en gran part pel seu llenguatge tan fàcil d’entendre. D’altra banda, tinc notícia que, de cara als instituts, s’ha preparat una guia de lectura.