Un nou relat escrit per un dels alumnes de Coetanis, en aquest cas la Núria Audet. La Núria recrea l'argument d'un conte tradicional, conegut per tothom, per explicar una realitat ben dura i repetida. És un recurs molt actual, clarament postmodern. Espero que us agradi.
Enhorabona, Núria. I a tot els lletraferits, moltes gràcies per passar per aquí.
Ventafocs
Va acabar de recollir la cuina, no podia marxar sense deixar-ho tot endreçat. Mentalment, en culpà la seva mare. Sempre va ser un escarràs, però ella se'n sortiria. Escaparia d'aquella vida gris i monòtona que l'ofegava, on tots els dies eren iguals. Netejar, cuinar, planxar.
Des del dormitori, li arribaven els roncs del seu marit, tan gris i avorrit com tota la seva vida en comú. Lentament, tot gaudint del moment, desà el pal de fregar a l'armari, penjà el davantal darrere de la porta de la cuina i sortí silenciosament de la casa.
Mentre conduïa pels carrers buits del poble, pensava en la seva nova vida al costat d'en Pol. S'havien conegut durant la Festa Major i només veure'l sentí una sacsejada que la despertà a un món d'emocions fins aleshores desconegudes. En Pol era tot el que no havia sigut ni seria mai el seu marit, la feia sentir com si ella fos una princesa. D'aquí a poca estona estarien junts i serien feliços per sempre.
Era davant de l'església quan el rellotge de la torre va tocar les dotze campanades. Mitjanit. I el cotxe es va convertir en carbassa.
Núria Audet, maig 2016
OH, quin final :( Però molt maco i real, felicitats noia.
ResponElimina