Centenari de Miguel Hernández, el meu poeta

Mai no he amagat que Miguel Hernández (Oriola 1910 - Alacant 1942) és el meu poeta preferit. Sempre m'ha arribat ben endins la seva paraula pura i tendra, tan directa i clara i, atès el drama que li va tocar viure, alhora tan desesperançada i dura.
Demà, 30 d'octubre, es compleixen 100 anys del seu neixement. Evidentment, no podia deixar passar l'efemèride sense compartir-ho plena d'emoció, lletraferits, amb tots vosaltres.
Ja suposareu que no m'interessa en absolut ni escriure un apunt biogràfic ni confegir un inventari de l'obra de Miguel Hernández. Ambdues dades les podeu trobar àmpliament documentades en un gran nombre de llibres i de pàgines web. Sí que em fa il·lusió, en canvi, evocar el meu viatge a Oriola l'any 1998, quan, de camí cap a Granada amb motiu d'un altre centenari (el de García Lorca), vaig fer nit a Oriola només per visitar la seva casa-museu.
El lloc, com ho fou ell mateix, és senzill i auster. La casa d'un pastor. La casa d'un pastor pobre. L'Ajuntament la té molt ben arregladeta, però em temo que no rep gernacions de turistes. La meva família i jo vam tenir la sort, en aquell dia lluminós de primavera, de ser-ne els únics visitants. Ens hi vam poder demorar tant com vam voler, vam xerrar amicalment amb la noieta que en tenia cura, vam comprar alguns llibres. I vam seure amb mal dissimulada emoció en el petit hort centenari, darrere de la casa. Net i polit, havia estat l'escenari de la seva inspiració, de la seva vida.
A la meva filla, que era una adolescent, li vam regalar un llibre preciós que recollia les composicions del poeta considerades més entenedores, un petit volum de butxaca adreçat als nens. Si no vaig errada, s'intitulava Miguel Hernández para niños.
En aquest llibret hi apareix un humil poema que ha esdevingut per sempre més el meu poema de capçalera. Tant me fa que no estigui amarat de figures retòriques, tant me fa que no excel·leixi en unes imatges i un artifici de la més alta volada (qüestió que, d'altra banda, és ben discutible). Per a mi, simplement, té màgia. La màgia que, al cap i a la fi, hauria de constituir l'element essencial de la poesia.

No afegeixo res més, amics lletraferits. Jutgeu vosaltres.

Las desiertas abarcas

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Y encontraba los días
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes, ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Me vistió la pobreza,
me lamió el cuerpo el río
y del pie a la cabeza
pasto fui del rocío.

Por el cinco de enero,
para el seis, yo quería
que fuera el mundo entero
una juguetería.

Y al andar la alborada
removiendo las huertas,
mis abarcas sin nada,
mis abarcas desiertas.

Ningún rey coronado
tuvo pie, tuvo gana
para ver el calzado
de mi pobre ventana.

Toda gente de trono,
toda gente de botas
se rió con encono
de mis abarcas rotas.

Rabié de llanto, hasta
cubrir de sal mi piel,
por un mundo de pasta
y unos hombres de miel.

Por el cinco de enero
de la majada mía
mi calzado cabrero
a la escarcha salía.

Y hacia el seis, mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.

Poema publicat per primer cop al Diario Ayuda, el 2 de gener de 1937.

Per acabar, una delicadesa, un regal: El poema i la música.

Ha mort el mestre, ha mort Joan Solà

Els dits em tremolen damunt del teclat i sento un terrible buit al pit i a l’estómac. No encerto a trobar les paraules i per això espero que em perdonareu que aquesta elegia no sigui un panegíric a l’ús, ben documentat i detallat, on aparegui l’inventari dels mèrits, premis, obres, projectes i altres fets objectius i objectivables de la fecunda vida de Joan Solà.
Lingüista insigne, professor carismàtic, home de lletres, defensor incisiu de la llengua catalana, erudit d’erudits, divulgador planer i intel·ligent, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, innovador, transgressor, lluitador. Les consideracions al voltant de la seva figura i d’allò que ha representat –que dur haver-ne de parlar en passat a partir d’avui!– són inacabables. Resulta indubtable que, després de Pompeu Fabra i del seu admirat Joan Coromines, el país no ens ha brindat cap altre lingüista de la seva alçada.
Tanmateix, repeteixo, no és d’això que vull parlar, ni tan sols del fet que ara érem companys del Departament de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona o que vaig tenir la sort d'assitir quasi per casualitat a l’acte del lliurament l’any passat del seu Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Només vull recordar el meu mestre, que entrava a classe rient i revolucionava la sintaxi damunt de la tarima. De l’home amb el qual vaig compartir algunes anècdotes personals, petites i entranyables. De l’home brillant i directe, que et premia les mans amb calidesa per saludar-te o per dir-te adéu. Que et trobaves a les Rambles, signant llibres per Sant Jordi, i que t’obligava a seure al seu costat, al cantó de la taula on hi havia els escriptors. I deia amb orgull als responsables de l’editorial: És una amiga meva. Ella seu aquí amb mi!
No és la primera vegada que parlo d’ell, com ja sabeu, en aquest bloc per a lletraferits, però no em pensava que tan aviat arribés el moment del comiat definitiu. Tots sabíem que estava malalt, però teníem esperances. El llibre que els companys de Departament li van dedicar amb motiu de la seva jubilació, i que ja vaig comentar, es presentà el dia 20. Ell ja estava molt acabadet, a les portes del final.
Perdoneu, amics, si no tinc molt clar com finir aquesta entrada. Em ve al cap ara mateix la seva darrera classe aquest estiu, amb motiu de la finalització del màster que impartia i de la seva jubilació. L’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona estava plena de gom a gom. Ell encara ens va repartir una de les seves memorables fotocòpies amb exemples dels usos de la gramàtica (per i per a, pronoms febles, el “de que”) i va fer una vegada més ostentació manifesta de la seva vàlua, la seva ment preclara i la seva valentia.
Avui ha mort una figura insigne de la nostra llengua, que el temps s’ocuparà, de ben segur, de col·locar en el pedestal que li pertany. Els pilars de la renovació del català, de la seva configuració, modernització i estudi profund passen per tres figures cabdals: Pompeu Fabra, Joan Coromines i Joan Solà.

Descansa em pau, mestre. Descansa en pau.

Més enllà del somni, de Shaudin Melgar-Foraster

De vegades, inesperadament, la vida t’ofereix quelcom que t’emociona, que et trasbalsa, que et fa feliç. Pot ser una trobada, un missatge, una carta. I pot ser, sobretot si ets un lletraferit impenitent, el descobriment d’un llibre. Aquest ha estat el cas que jo he viscut, amb plaer immens, en topar amb Més enllà del somni, de Shaudin Melgar-Foraster.
No puc amagar a ningú de vosaltres, perquè ho sabeu de sobres, que la Shaudin és amiga meva. Una amiga molt estimada, amb la qual comparteixo molts gustos i aficions. No obstant això, tinc l’esperança que em concedireu prou credibilitat professional quan llegiu aquesta ressenya. Us garanteixo que, com sempre, he intentat ser sincera i equànime. Tanmateix, la novel·la és tan esplèndida que em veig en l’obligació de fer palès un entusiasme que no admet discussió.
Més enllà del somni és, suposadament, una obra juvenil, però respon al perfil de les obres juvenils que agraden a un públic comprès entre els 12 i els 90 anys. Shaudin ha creat un món de fantasia curull d’imaginació, una ficció intel·ligent i ben travada que enganxa el lector des de la primera pàgina.
Em molesta molt comprovar (i és un pensament que no he pogut deixar de banda durant tot el procés de lectura) com hi ha uns llibres que triomfen mundialment i uns altres que no. I els motius no són gens objectius, sinó que estan relacionats amb la llengua original, amb les editorials i la seva capacitat de distribució, amb les campanyes de màrqueting i, en última instància, simplement amb la sort. J. K. Rowlings amb el seu Harry Potter n’és un bon exemple. Per a mi, la novel·la de Shaudin Melgar-Foraster posseeix tots els ingredients per triomfar arreu, però no sé si això succeirà mai.
M’imagino que la meva afirmació us sembla exagerada. Us ha despertat un petit somriure de commiseració: “Mira l’Anna, com defensa les seves amigues!”. Doncs no. Us equivoqueu. Us commino vivament a llegir Més enllà del somni. Estic convençuda que, aleshores, us afanyareu a donar-me la raó.

Shaudin crea un univers molt personal, que combina elements autobiogràfics (com els escenaris a Canadà i a Catalunya) amb una ostentació imaginativa increïble. Pouant en el conjunt de tòpics i llocs comuns de la tradició, la novel·la esdevé un immillorable exercici creatiu. Shaudin dóna vida a una sèrie de territoris i personatges d’allò més variats i originals, plens de matisos, de caràcter, de tendresa. Les seves descripcions són acurades i intenses, molt ben pensades, magistralment lligades. No hi ha racons ni serrells pendents. Només l’explosió d’una història que no ha fet altra cosa que començar, perquè Més enllà del somni és tan sols el primer lliurament d’una nissaga que s’endevina trepidant.
He detectat amb plaer el ressò de mil ficcions distintes en la novel·la. I això m’encanta, perquè aquesta intertextualitat culta i, n’estic segura, no sempre conscient, palesa un bagatge literari profund per part de Shaudin. He endevinat la Sherezade de Les mil i una nits xiuxiuejant històries a l’orella d’en Tam. He divisat el Bastián Baltasar Bux de Michael Ende acompanyant l’Anna i l’Alison a l’altre món. He recordat les llegendes de Sant Jordi en imaginar l’animalot de Pot i la seva història subjugadora. M’ha vingut al cap el cant de les sirenes homèriques en descobrir els personatges de la Lula i la Nana.
Per no parlar de la varietat d’ètnies i comunitats que, inspirades en major o menor grau en grups humans reals o imaginaris, recorren les pàgines del llibre. Shaudin Melgar-Foraster està absolutament enamorada d’alguns dels seus personatges. És innegable. I aconsegueix ràpidament que el lector també hi caigui sense remei. Tam, Groc, Anna, Ling, Ival, Tariana, Tajun, Alison, els ninots de drap, Nana, la reina que sembla una piloteta amb potes... Aix, lletraferits, que no sé si tindré paciència per esperar la segona entrega.

Però Més enllà del somni és quelcom més que una novel·la d’aventures. Shaudin ha confegit, amb delicadesa i intel·ligència, un magnífic al·legat a favor de la integració, de l’enteniment entre els pobles, de la comunicació, de l’acceptació, de la necessitat urgent de comprensió. Ha creat un correlat fictici de la nostra Terra i es troba en ple procés de transmetre als joves (i no tan joves) un exemple de tolerància i d’humanitat. Dic es troba perquè, com he remarcat anteriorment, l’aventura només acaba de començar. I suposo que no assolirà el seu significat complet fins que no resolguem tot el conjunt de misteris que encara resten pendents de descobrir. Amb tot, Shaudin té prou perícia per desgranar aquests missatges tan sols a través de pinzellades suaus, de manera que la seva intenció didàctica no destaqui per damunt de la ficció ni faci perdre versemblança al conjunt intern.
No puc avançar res més. Ni tampoc crec que sigui pertinent allargar aquest text. Sóc conscient que llegir per pantalla resulta feixuc. Malgrat tot, com que hi ha una sèrie d’aspectes susceptibles de ser tractats en el bloc negre, us enllaço l’entrada d’allà i us ho mireu. Descobrireu alguna altra coseta interessant de Més enllà del somni.
Apa, lletraferits, llegiu la novel·la i recomaneu-la als vostres coneguts. Jo penso regalar-la per Reis als meus nebots. El més gran, que adora La història interminable i Harry Potter, quedarà garratibat. Els altres, ja tindran el llibre per a d’aquí a un temps.
Estimada Shaudin, et felicito. I, sisplau, afanya’t. Estem impacients. Saps que frisem per rebre la continuació.

Tot va començar amb els tebeos

Dedico aquest article al meu germà Jordi, amb qui vaig compartir una infantesa plena de personatges

Zipi y Zape; Don Pío; Teresito; Pitagorín; Aspirino y Colodión; Petra, criada para todo; Anacleto, agente secreto; Don Tiburcio; Olegario; Doña Lío Portapartes…

Així comença una cantarella en honor dels personatges de la nostra infància que el meu germà i jo ens vam inventar fa molts anys –amb musiqueta inclosa– i que, a hores d’ara, encara recordem a la perfecció.
Els nens de casa meva vam ser molt afortunats. Els meus pares i avis van potenciar en nosaltres l’afecció per la lectura. Vam posseir des de ben petits, tant els meus germans com jo, una nodrida biblioteca. Eren altres temps i, en aquell moment històric, la presència dels llibres amb il·lustracions i vinyetes, les novel·les gràfiques i els tebeos (aleshores allò que avui coneixem per "còmic" es dèia tebeo) tenien una presència molt significativa.

Cada diumenge el meu pare ens portava al quiosc i ens comprava, com en un ritual solemne que no podia mancar, un tebeo. Podia ser Pulgarcito, Tio Vivo, DDT, TBO, Din Dan... el que ens vingués de gust. El meu germà en triava un i jo un altre (evidentment, diferents). D’aquesta manera en teníem dos i, un cop devorat el primer, ens afanyàvem a fer l’intercanvi. En Jordi i jo mai no vam tenir problemes per compartir jocs, joguines o llibres. Per això ara mateix, a la nostra edat adulta, atresorem un nombre incalculable de valuosos instants per recordar.
Si teníem sort, hi havia algunes setmanes que el meu avi s’afegia a l’aventura. Aleshores, gaudíem de tres o quatre títols diferents (depenia de si el iaio ens regalava un sol tebeo –per compartir– o un a cadascun). En qualsevol dels casos, la participació de l’avi no significava altra cosa que lectura i més lectura.

De mica en mica, en Jordi i jo vam anar creixent, però la nostra afecció no va decaure. La biblioteca gràfica es composava també d’uns gruixudíssims volums, que ens encantaven, amb les historietes de Walt Disney (Donald i Daisy, Goofie, Pluto, Chip i Chop, Los golfos apandadores, el Tío Gilito). A poc a poc, a mesura que ens anaven quedant curts faldilles i pantalons, van arribar Jabato, El capitán Trueno, Lily. A casa no fèiem gaire distincions de gènere, de manera que en Jordi s’endinsava sense complexos en les peripècies hipermodernes de Caty la chica gato i jo m’empassava amb plaer les aventures medievals de la princesa Sigrid i del gegant Goliath.

Podeu suposar que em sento amarada de nostàlgia en escriure aquestes ratlles. Però no us penseu que es tracta d’un plany afligit dedicat a l’enyor dels temps passats. Ni molt menys. El considero un sentiment ben viu. Quan el meu germà i jo recordem aquestes coses, tenim el convenciment que continuen vivint dins nostre, absolutament palpables.
El cas és que un dia va arribar l’Astèrix (el súmmum dels súmmums, el nostre preferit) i nosaltres ostentàvem ja tanta experiència lectora que, malgrat les referències històriques, la ironia i la no sempre senzilla paròdia, ho enteníem tot. Recordo molt bé que el primer Astèrix li vam regalar a en Jordi per a un aniversari. Vam anar a comprar-lo amb el meu pare i el vaig triar jo. Ens va costar 90 pessetes.

Quan jo tenia 11 anys i el meu germà 8, va arribar el petitó de la família. Nosaltres, ganàpies ja, li vam deixar generosament tota la nostra biblioteca. Ell, entremaliat de mena, va fer algunes destrosses irreparables que, com que som bons, li vam perdonar de seguida. Tanmateix, en Jordi i jo sentim l’orgull d’haver traspassat al petit tota la nostra afecció lectora i gràfica. Aviat aquell petit trencallibres va assolir un nivell de comprensió insòlit (tenia dos bons mestres), de manera que va comprendre els ets i uts d'Astèrix i de Tintín a una edat inusitadament tendre.

Em sento molt orgullosa i contenta de tot plegat. Quan actualment ens reunim tots tres, som capaços d’estar força estona fent cites de tebeos i còmics sense parar.

En fi, lletraferits, us demano perdó per l’extensió de la batalleta. De fet, haig de fer un esforç per no continuar, perquè hi ha moltes més coses a dir. Sigui com sigui, en aquest bloc no podia deixar de referir-me a tot això un dia o un altre. Al cap i a la fi, no ens enganyem, pel que fa a la compulsió lectora, tot va començar amb els tebeos...

El pou, de Jordi Canals

Per a mi és un motiu d’honor i d’emoció confegir avui una ressenya molt especial. La ressenya del llibre d’un amic. Un amic que, malgrat no conèixer-lo personalment (espero fer-ho aviat, però tots sabem que aquest nou món virtual genera estranyes vinculacions), sento molt proper.
No us enganyaré. També representa una responsabilitat, però espero saber distanciar-me suficientment i expressar amb encert tot allò que m’ha suggerit la seva novel·la.
El pou és, sobretot, una reflexió al voltant de l’ésser humà, de les seves misèries i les seves grandeses. Una indagació entorn de les dificultats i dels problemes de la vida. El relat està escrit en primera persona. Per aquest motiu, a l’inici de la lectura, em va sobtar la tria del personatge principal, una dona. L’autor s’ha atrevit amb la narració exhaustiva dels sentiments més pregons d’un personatge femení. Ha sabut deslliurar-se del seu rol masculí i ha afrontat el repte amb un estil extremadament personal.
Les vicissituds de la Maria abracen des de la seva infantesa, però tota l’obra està estructuralment confegida a partir de petites i grans analepsis. “Petites” perquè, en ocasions, el decalatge només es limita a hores o dies. “Grans” perquè també hi ha importants salts temporals cap al passat. Lluny d’esdevenir un entrebanc, aquesta estructura resulta molt engrescadora i atorga a la narració una gran fluïdesa. El lector mai no pot estar segur si el relat tornarà novament enrere i això es converteix en un al·licient força original.

Lògicament, no penso desvetllar res. Tanmateix, sí que us puc dir que l’obra és plena de tendresa, tolerància i sensualitat, malgrat que no evita mostrar alguns dels cantons més foscos de la naturalesa humana. Abans d’acabar de llegir-la, vaig escriure a en Jordi i li vaig preguntar si la part de la infantesa rural de la Maria tenia quelcom d’autobiogràfic. Em va dir que no. Vaig considerar que la resposta representava un valor afegit. Aquests capítols m’han agradat especialment. Són vívids i versemblants i presenten alguns dels personatges, al meu entendre, més profunds i rodons.
He de reconèixer que l’autor ha estat prou hàbil per no enamorar-se del seu personatge, de manera que les actuacions de la Maria no sempre resulten justificades al cent per cent. Hom no acaba de combregar amb tot allò que fa, però no és necessari. Emmirallant-se en el real, Jordi Canals ha creat una heroïna humana i, en conseqüència, plena de contradiccions.
El final, no per previsible, ha deixat d’agradar-me. De fet, m’ha agradat molt. I m’ha reiterat allò que ja sabia del meu amic Jordi. Que és una persona curulla de sensibilitat.
Jordi, et felicito. Moltes gràcies per oferir-me generosament la teva obra.
I a vosaltres, lletraferits, només us puc dir una cosa: endavant amb El pou.

Benvinguts, lletraferits

Ens hem traslladat!!!!!

Lletraferits de tota mena: Us vull donar la benvinguda al vostre laberint particular, on plegats continuarem somniant entre llibres i lletres.

Aviat arribaran els articles, les ressenyes, les narracions, els poemes. Aquesta nit, però, només vull donar-vos les gràcies per la fidelitat demostrada i convidar-vos a acompanyar-nos en l'etapa que comença.

Junts podrem arrencar la bellesa dels mots en aquest món impossible.

Per cert, que no heu de patir. El Fil d'Ariadna d'abans el trobareu aquí, a la vostra disposició per tal que pogueu llegir sempre que volgueu les antigues entrades que us interessin.