Poema de final, poema d'inici

Benvolguts lletraferits,

Hauria volgut escriure alguna poema o algun conte per acomiadar l'any. Dedicar-vos un text bonic per agrair-vos la fidelitat i l'amabilitat que em demostreu dia rere dia, faci sol o plogui. Però no estic inspirada. És així de fàcil. Les muses poden ser esquerpes i no respondre a la crida. 

Tanmateix, no m'ha importat. Hi ha moltes paraules que puc oferir-vos com a mostra d'afecte. He començat a meditar i de seguida, com traspassada per un impuls invisible, el meu pensament s'ha  aturat en Wislava Szymborska, la gran poetessa nascuda a Polònia que ens va deixar enguany. Ja us vaig parlar d'ella i de la seva magnífica obra. Quan llegeixo els seus poemes, sento que la comprenc molt bé. Compartim l'amor per les lletres, l'amor per la gent, l'amor pels gats. 

Per això he decidit tornar a emprar les seves paraules. Li he demanat permís mentalment. I m'ha dit que sí, que era un honor, que per això les havia escrites. I jo he triat aquest bell poema, Posibilidades, traduit al castellà per Gerardo Beltrán.

M'ha semblat adient. Acabem un any i en comencem un altre. Un ritus de pas de la nostra cultura. Sovint aprofitem el moment per plantejar-nos nous reptes, noves aventures. O per fer balanç, o per replegar-nos. En un món convuls, que ens fagocita, que ens atemoreix i que ens anula, està bé llegir el poema de l'admirada Szymborska  i reflexionar una mica. Està bé ser valents per triar. I per reconèixer, sense embuts, allò que preferim.

Que en gaudiu tant com jo, lletraferits.

Esperarem a veure què ens depara l'any nou. De moment, li volem exigir que no falti l'amistat i que no faltin els llibres.

 

Feliç 2013!      

 

 

Posibilidades

Prefiero el cine.
Prefiero los gatos.
Prefiero los robles a orillas del Warta.
Prefiero Dickens a Dostoievski.
Prefiero que me guste la gente
a amar a la humanidad.
Prefiero tener a la mano hilo y aguja.
Prefiero no afirmar
que la razón es la culpable de todo.
Prefiero las excepciones.
Prefiero salir antes.
Prefiero hablar de otra cosa con los médicos.
Prefiero las viejas ilustraciones a rayas.
Prefiero lo ridículo de escribir poemas
a lo ridículo de no escribirlos.
Prefiero en el amor los aniversarios no exactos
que se celebran todos los días.
Prefiero a los moralistas
que no me prometen nada.
Prefiero la bondad astuta que la demasiado crédula.Prefiero la tierra vestida de civil.
Prefiero los países conquistados a los conquistadores.
Prefiero tener reservas.
Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.
Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas del periódico.
Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.
Prefiero los perros con la cola sin cortar.
Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.
Prefiero los cajones.
Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado
a muchas otras tampoco mencionadas.
Prefiero el cero solo
al que hace cola en una cifra.
Prefiero el tiempo insectil al estelar.Prefiero tocar madera.
Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.
Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad
de que el ser tiene su razón.


De "Gente en el puente" 1986 
      

 

Bon Nadal, lletraferits

Que la lectura esdevingui meravella, el millor refugi
del món en aquest temps convuls.

 

Des d'El fil d'Ariadna us desitjo un Nadal ben feliç.  

 

 

 

La primera pràctica, d'Albert Villaró

Albert Villaró publicà La primera pràctica l’any 2010. És una novel·la molt bella, envoltada per la fascinació que l’autor sent per la música (no debades em va confessar un dia que la música és la seva vocació veritable: de fet, l’Albert és músic i toca instruments de corda pinçada).

La novel·la combina a la perfecció dues històries paral·leles, força distanciades en el temps, que es desenvolupen en el mateix indret: el poble de Lagrau, un lloc imaginari enmig dels Pirineus. Ens belluguem entre un relat que succeeix el desembre de 1642, en plena Guerra dels Segadors, i un altre que té lloc durant el mes de setembre de 1991, en la darrera dècada del segle xx.   

Les històries són independents, amb un punt de trobada subtil, delicat i, alhora, magistral. Un innovador rèquiem compost per un jove mestre de capella de la catedral de Lagrau que, més de tres-cents anys després, els alumnes d’un Curs de Música Antiga –celebrat en la mateixa població– toquen amb fervor. Passat i present s’entrecreuen a penes, però és suficient per enganxar el lector des de la primera pàgina. La trama antiga esdevé un retall magnífic de la vida als Pirineus durant la Guerra dels Segadors, del paper dels francesos i dels castellans, de l’Església, dels músics. I de com es pot produir un error documental  per culpa d’una anotació inexacta. Com a investigadora, m’he identificat de ple amb aquest aspecte de la novel·la i m’ha fet molta gràcia la sorpresa que finalment ens reserva l’autor (i que no explicaré).  

 

A banda de l’exaltació de la música, que embolcalla la totalitat del text, l’obra s’ocupa de dos grans temes. Per un cantó, hi trobem la indagació al voltant de la tasca de l’artista, el reflex del furor creatiu, de la febre de la inspiració tan pròpia del Barroc. El mestre Areny és conscient de la vàlua de la seva creació, un rèquiem modern i molt treballat del qual se sent extremadament orgullós. Ni la presència de les tropes franceses, ni les serioses amenaces, ni tan sols la presó, no aconseguiran doblegar la seva determinació.  

Per un altre, la història actual recrea el camí iniciàtic del personatge d’en Roger, un jove gambista que haurà de decidir el seu futur. En un estiu ple de fets inesperats, que inclouen el descobriment de l’amor i de la definitiva vocació, Roger es farà gran. I, mentrestant, els lectors gaudirem del Curs de Música Antiga, de la descripció apassionada dels instruments, de les interpretacions dels assistents al curs, de les seves esperances i desigs, de la bellesa de les peces musicals.  

L’emoció de la música amara la novel.la, una petita i preciosa joia, intel·ligent i carregada de sensibilitat. Tanmateix, que ningú no dedueixi, de les meves paraules, que estic parlant d’una obra feixuga, elitista o  massa intel·lectual. Els fragments narratius de cada època són molt breus i s’alternen sense que cap dels moments històrics predomini per damunt de l’altre. Aquest voluntari dinamisme afavoreix l’apropament al lector, tot i que a mi, personalment, no m’hauria importat que els períodes haguessin estat un pèl més extensos. En qualsevol cas, Albert Villaró sap dosificar a la perfecció els registres de la seva prosa. A mi m’agrada molt com escriu. Situa estratègicament el seu humor finíssim, la seva ironia i les seves bromes burlesques per construir una realitat creïble, allunyada de qualsevol tipus de carrincloneria ensucrada o d’història pedant.

Més aviat és al contrari. Ens enfrontem amb un text agradable i assequible, vehiculat a través d’un llenguatge molt versemblant i amb una trama decididament original. De lectura obligada per als melòmans i musicòlegs. I també, per què no, per als animalistes. Hi surt un gos, en Wolfitz, que té un paper prou rellevant i que -he de confessar- a mi m’ha robat el cor.

Gràcies, Albert. Et felicito vivament. Enhorabona. 
 

Una de microhistòries (II)

Com ja vaig fer fa temps (llegir aquí), avui torno a compartir les petites píndoles de paraules que escric a la nit, quan ja estic més adormida que desperta. No són res de l'altre món, però m'agrada conservar-les. Si les publico en aquest espai, sé que no les perdré.
De pas, si a algú li agraden, millor que millor. Com sempre, gràcies, lletraferits.

 

 

 

             Petites persianes –altrament anomenades parpelles– em deixen la cara a les fosques.

 

 

Dues llanternes verdes m'il·luminen la resignació i em fan de
guia en la nit insomne.
 

 

Ja ha arribat la fosca. Desperten els dimonis i el cap sobre el coixí gira molt de pressa, igual que els cavallets d'una fira sinistra.

 

 

 

 

 

 

 

En el silenci de la nit, sembla que tot s'allunyi. Ja res no importa. Tan sols la mort hi és sempre, convidada, vencent la son en un racó, amb la dalla brandada. 

Presentació de "Ventall d'haikus", d'Anna Rispau

 

 

 

Ahir, en el marc de les activitats del grup Poesia Viva, va tenir lloc a la Sala Vivaldi de Barcelona la presentació del llibre Ventall d’haikus, d’Anna Rispau Falgàs.

Amb la presència de la seva germana Alba, vam assistir a un acte emotiu, entranyable i ple de sensibilitat, conduït –amb aquella simpatia seva tan sui generis– per la meva estimada amiga Carme Catà.   

Tres grans amics de l’autora, Sílvia Romero, Montse Assens i Carles Duarte, foren els encarregats d’acostar-nos a la seva figura, tant des del vessant humà com literari. I dues boníssimes rapsodes i poetesses, Teresa Serramià i Maria Bonafont, van posar la veu als magnífics versos.  

Per motius de salut, l’Anna no va poder venir. Viu a L’Escala des de fa temps (tot i que sempre em remarca, en les nostres converses facebooqueres, que ella és de Sants), però era amb nosaltres en esperit. Carles Duarte confegí una preciosa introducció i ens va llegir un escrit que l’Anna havia preparat per a l’ocasió; i Montse Assens (que ens explicà la seva amistat amb l'Anna i com havia sorgit la idea de llibre) ens feu avinent un SMS que l'autora havia enviat a darrera hora. D’altra banda, Sílvia Romero s’ocupà d’analitzar els haikus des d’un cantó més literari, tot destacant els temes que amaren l’obra (la natura, el mar, els colors, el pas del temps, el dolor) i la capacitat de l'Anna per jugar amb el llenguatge i les sensacions.  

La tarda s’escolà de manera molt grata. Anna, pots estar ben contenta. Tot va rutllar a la perfecció.

Per la meva banda, em va agradar moltíssim reunir les meves dues grans famílies literàries (els Relataires i Poesia Viva) i em va emocionar enormement tornar a Vivaldi després d’uns quants mesos d'absència. Els he trobat molt a faltar. 

Endavant, Anna Rispau, amb la teva creativitat. Ets una dona valenta i saps fer amb la llengua un treball d'orfebreria. Tots  els amants del català i de la poesia t’estem molt agraïts.  
 

Viatge astral

 

Suspesa en el no-res, m'enfilo enmig de l'aire. I un estel que travessa gira cua a mirar-me. 

M'eixorda tant silenci, però no puc aturar-me. Vull volar ben amunt, on tot és net, fins l'alba.
Quan obro molt els ulls per contemplar el miracle, veig la Terra petita, amb una roba blava. 

Al meu costat, la lluna, sempre rodona i blanca, avui no sap què dir-me, mentre em toca la cara. 

Jo li somric de ple, a l'amiga estimada. I ella em pica l'ullet i em torna la rialla. 

(Escrit a la mitjanit del dia 30 de novembre, quasi 1 de desembre, mentre passejava amunt i avall del cel empordanès).

Muses antipàtiques

Avui volia escriure i he invocat les muses.

I han comparegut, amb cara de malícia.

M'han embenat els ulls, m'han tapat les orelles i després han ballat, tot fent una rotllana.

Quan les he interpel.lat, per saber què passava, han fet burla de mi, capricioses i esquerpes.

I no m'han contestat. Les he sentit dissoldre's.

I he pensat que el no-res pot ser una resposta. 

A pedaços

L'ànima, com si fos de matèria sòlida, de vegades fa mal, i cou, i es queixa. I s'esmicola en trossets, com un trencaclosques de moltes peces. I és difícil de reconstruir, perquè totes les peces són del mateix color i no es distingeixen. Malgrat això, tots acabem asseguts a terra, amb les cames creuades i els ulls ansiosos, mirant d'esbrinar quina peça va a l'esquerra, i quina a la dreta. I apedacem el trencaclosques i despleguem les cames. I ens aixequem a poc a poc, dubtant encara si l'hem segellat correctament, aquella destrossa. I volem creure que sí, que ho hem fet bé. Però gairebé sempre alguna peça resta oblidada en un racó, rebregada i bruta. I així anem perdent, quasi sense adonar-nos-en, bocins de l'ànima. I la que queda, esdevé cada cop més fràgil, amb cicatrius, escarbotada. I ja no és la mateixa, perquè mai més no estarà sencera. 

Anna Maria Villalonga, 17 de novembre de 2012

 

 

Presentació del poemari "Llibertat", de l'Associació de Relataires en Català

Ahir va tenir lloc, a la Biblioteca del Vapor Vell de Barcelona (al meu estimat barri de Sants) una nova presentació de l’Associació de Relataires en Català. En aquest cas, la del poemari Llibertat, sisè volum de la col·lecció ARC/Meteora.

Com sempre que ens trobem, els relataires formem un grup de gent entusiasta i alegre, unida per l’amor a la llengua, a les lletres i a l’escriptura. Ahir es tractava d’un dia especial. A banda de la presentació del llibre, també era la “posada de llarg” de la nova cúpula de l’Associació. La nostra admirada presidenta anterior, Sílvia Romero, acaba de deixar el càrrec, de manera que l’acte d’ahir representà l’ocasió idònia per a l’estrena del relleu.

 

 

Sé que la nova presidenta, Montse Medalla, estava una mica nerviosa, però ho va fer perfectament bé. Resseguint com a fil conductor el tema del poemari, la “llibertat”, va construir un bonic discurs on no van faltar algunes citacions literàries per engrandir una qüestió tan punyent en la nostra situació actual. La llibertat amb totes les lletres, la llibertat com a persones, com a poble i com a artistes, com a afeccionats a la literatura. La Montse es va presentar i va presentar l’equip que l’acompanya en l’aventura de dirigir l’ARC: Mercè Bagaria i Sergi G. Oset. Dues persones estimades i entranyables, amb les quals he tingut el privilegi de compartir, a aquestes alçades de la meva pertinença a ARC, alguns moments inoblidables.   

També van intervenir, acompanyant la presidenta, Montserrat Lloret i Núria Niubó, dues de les poetesses que apareixen al recull. Ambdues van compartir amb nosaltres l’experiència en la composició dels seus poemes i el seu concepte de “llibertat”.

Evidentment, el plat fort de l’acte era la lectura. El matí s’inicià amb la recitació d’un magnífic text de Teresa Serramià (per a mi una amiga estimada que conec de Poesia Viva). Em sembla tan bo que el reproduiré, amb el seu permís, al final d’aquesta crònica. Tanmateix, la presentació d’ahir encara era més ambiciosa, ja que s’havia decidit aprofitar la trobada per retre homenatge, quan s’acaba de complir un any de la seva mort, al jove poeta valencià Salvador Iborra, assassinat a la porta de casa seva, al Barri Gòtic, el 29 de setembre de 2011.

El meu estimat Sebastià Bennassar, amic de l’ànima d’en Salvador, va enviar un text preciós. Com que viu a Lisboa, no hi va poder ser en persona, però sí en esperit. El seu record per a l’amic, a mig camí entre l’humor tendre i el plany sentit, fou llegit magistralment pel meu germà Elies Villalonga, company, com ja sabeu, en les aventures relataires. Amb això us podeu imaginar que els meus sentiments estaven a flor de pell. Em sento tan orgullosa del meu germà petit!

Va llegir molt bé, en el to precís, un text prou extens. També va recitar, amb l’encert de fer-ho en dialecte valencià, un dels poemes d’en Salvador (a banda de fer de rapsoda durant tot l’acte). Ja em perdonareu que dediqui aquestes línies a l’Elies, però crec que s’ho mereix (i la família tira, no ens enganyem; les germanes grans ja se sap com som).   

 

Tot seguit, Joanaina Font (guanyadora del Primer Premi de Poesia que porta el nom de Salvador Iborra) ens va llegir un poema, preciós, que un dia va decidir dedicar al desaparegut poeta, tot inspirant-se en un vers del seu darrer llibre, Els cossos oblidats (2009). Em va agradar molt conèixer la Joanaina. Tenim amics comuns i em consta que escriu molt bé.

La trobada va estar amanida per altres lectures, a càrrec de Núria López i Ferran Planell, que ho van fer perfecte! Tot plegat curull d’aplaudiments, emoció, fotografies, somriures, alguna llagrimeta i molta companyonia. Realment, els relataires som com una grandíssima família. Ens estimem, estimem la nostra llengua, estimem les paraules, les lletres, la literatura i gaudim profundament de les nostres trobades.

 

 

Em sento sempre molt feliç després de dies com ahir, que em demostren que, amb bona voluntat, tot és possible.

Que passeu un feliç diumenge, lletraferits.     

 

 

SOLS VULL CADENES DE L'AMOR, de Teresa Serramià

 

 

Sols vull cadenes de l'amor

 

sóc blanca alhora negra

i sóc de tots colors

sóc home dona nen– sóc indigent

i tinc mil noms mil cossos

mil sexes mil mirades

mil parles mil orígens

religions costums creences

i em cal la teva clau– deslliura'm

allibera'm i trenca'm les cadenes

l'asfixia el càstig la ferida prohibicions

tenalles del meu cor i de la ment

fanatismes fogueres

fronteres apartheids reixes barems

perquè jo sóc la teva set la fam el plor

la teva por

–sóc tu

 

Avui us regalo un relat per a petits i grans: Habitant de carrer

Habitant de carrer

 

Deambula sense rumb per la freda avinguda. Passeja amunt i avall, despreocupat i  tranquil, sense interferències. 

S’entreté fitant els aparadors de les botigues. Hi ha carabasses pertot, amb boques obertes i desdentegades. Ha vist un munt de disfresses de fantasmes i bruixes i pensa que és un dia de festa, però no sap quina. De sobte, topa amb un estol de nens que corren esperitats i criden amb esverament. Bufa una mica. No li agraden gens, els nens. Sempre li han semblat molt antipàtics. Imprevisibles. 

S’atura una estona darrere del vell restaurant, a veure si arreplega alguna cosa. De vegades el cambrer li prepara algunes restes. Hi ha dies que passa gana, però en general s’ho manega força bé. Realment, no es pot queixar. Els contenidors són plens de residus prou aprofitables. Només cal saber trobar-los.

Dormir tampoc no és un problema. Hi ha milers de llocs. És conscient que ha desenvolupat una gran habilitat per escolar-se d’amagatotis a l’interior de caixers automàtics, estacions de metro, baixos de botigues i portals de cases. A voltes, fins i tot ha fet nit en sales de cinema o de teatre. Li agraden especialment les butaques apelfades dels teatres antics. La pega és que gairebé no en queden.   

Aquella nit és freda, però encalmada. Una lluna creixent roman suspesa enmig de la fosca, envoltada per un munt d’estrelles. Per desgràcia, la claror dels carrers n’apaivaga la llum. S’asseu en un pedrís i es demora a mirar-les. Sap que la ciutat aviat s'adormirà. Quan els rètols de neó comencin a apagar-se, tots aquells punts del cel lluiran reviscolats, com si els haguessin endollat a un cable elèctric. 

Un grup de gent jove li passa pel davant. Porten disfresses i fan un soroll infernal. Se’ls veu molt engrescats. Ni s’han adonat de la seva presència. Alguns cotxes transiten lentament per l’avinguda, cada cop més freda i més solitària. De mica en mica el sons s’atenuen, els carrers s’encalmen, les bombetes s’enfosqueixen. Sospira satisfet i comprova les estrelles, més i més intenses. En hores com aquella, la ciutat és als seus peus. Un gran organisme que jeu sense deixar de bategar, com un cor d’ànimes. Baixa del pedrís i es posa en marxa, amb el seu pas flexible, carregat d’elegància. Sap que pot fer, en tot moment, la seva voluntat. 
I s'allunya feliç, mentre taral·leja una vella cançoneta que rebota com un eco en les silents llambordes:

"Habitant de carrer,

 mai no tinc pressa. 

 Per no tenir, no tinc

 ni amo ni mestressa"

 

 

 

Presentació de "Paràsits mentals", de Sergi G. Oset

 

 

 

Sé que vaig amb un retard imperdonable, perquè l'acte va tenir lloc el passat dia 29 de setembre. Però diversos esdeveniments inesperats m'han impedit disposar del temps necessari. Per fi, avui puc fer-me ressò de la presentació. Evidentment, la mateixa presentadora no farà la crònica, però sí que compartiré els vídeos i alguna foto. 

La presentació del llibre de microrelats "Paràsits mentals", de Sergi G. Oset, del qual vaig tenir l'honor de confegir-ne el pròleg, va fluir enmig d'una màgica companyonia a la Llibreria Pequod de la Vila de Gràcia (un espai increïble, al·lucinant) en una tarda plujosa d'inicis de tardor. Crec que el caliu de l'interior va desbancar totalment les inclemències meteorològiques.

Enhorabona, Sergi. I gràcies per tot.

 

 

 

   Vídeo núm. 1

                                         
                                          Vídeo núm. 2


 

Finalista als Premis Ictineu: gràcies, amics

 

Avui és un dia especial. 11 de setembre de 2012. Una jornada històrica per a Catalunya. Una Diada  única que sempre recordarem haver viscut i compartit. No cal dir que em sento molt emocionada.

I, com si això fos poc, em llevo amb la notícia que els meus dos relats, Isabel i Excés de feina, han quedat finalistes per als Premis Ictineu 2012 al millor relat fantàstic escrit en català. N'hi ha 5 de nominats, entre els quals també Els Tumbarú, de la meva estimada amiga Shaudin Melgar-Foraster.

 

Estic molt contenta. No per qüestions d'ego, o no del tot (hehehe). Per a mi escriure és com respirar i, per tant, ja comporta directament tota la satisfacció del món. Però sí que estic contenta perquè treballo moltes hores en solitud. La feina d'investigar, de crear i de fer activisme literari és, per definició, una feina callada i ingent. Hores i hores davant de l'ordinador sense parlar amb ningú. Només amb la meva gata Colette, companya indestructible. 

 

No és que em queixi. Sóc una privilegiada. Em sento immensament afortunada de poder fer allò que m'agrada. Però a voltes són massa estones de silenci (mode scriptorium medieval) per a algú tan xerraire i expansiu com jo. Internet, des d'aquest punt de vista, ha estat la meva salvació. Una finestra oberta a l'exterior.

 

Això del premi representa com una altra finestra, com una retroalimentació amb l'univers que hi ha més enllà de la pantalla. Tampoc no us vull enganyar. Com que em passo la vida promovent les obres d'altri, de tant en tant també em fa molta il·lusió poder parlar de les meves.

 

Tota aquesta retòrica bàsicament per dir-vos gràcies. GRÀCIES per la vostra fidelitat, per la vostra confiança i per ser-hi sempre. Amb amics així, no fa falta res més.

 

Feliç diada, lletraferits. I visca la nostra llengua i la nostra literatura!

 

 

 

Trobada de portals i blocs literaris a la Setmana del Llibre en Català

Ahir al migdia, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, vaig assistir a una agradable trobada organitzada pels espais literaris "L'illa dels llibres" i "Llegir en cas d’incendi". 

Una activitat on intercanviar idees al voltant dels portals i blocs literaris a la xarxa, sota el lema 'Els blogs i els portals literaris avui’.  

L'acte va comptar amb les intervencions de Jordi Milian de "L’illa dels llibres" com a moderador, Patricia Tena de "Llegir en cas d'incendi"; l’escriptor, periodista i blocaire Jordi Cervera; Neus Chordà de Chordà Comunicació i Ester F. Matalí de "Llibresperllegir".  

Vaig poder saludar molta gent coneguda, a alguns dels quals feia temps que no veia, com és el cas dels escriptors Xulio Ricardo Trigo i Coia Valls. Hi havia també Maria Dolors Sàrries i Jordi Fernando de l'Editorial Meteora i el meu estimat amic Sebastià Bennasar, amb els quals el dia anterior havia compartit trobada "negrota" a la Llibreria Catalònia (llegir aquí).

 

La conversa fou molt interessant. Va quedar palès l'interès de tot un conjunt de gent que treballen (que treballem) cada dia per la cultura i per la literatura, amb il·lusió i amb dedicació, esmerçant un temps que esgarrapem al nostre lleure i a les nostres activitats professionals. Cada un dels participants va exposar la seva experiència i va fer les seves aportacions.

Es van apuntar molts temes, entre els quals el camí que encara s'ha de recórrer per tal que certs sectors (com l'editorial) tinguin més present la importància dels webs, portals i blocs literaris. Internet és el futur i el camí s'ha d'anar obrint de mica en mica.

Xulio Ricardo Trigo també va posar damunt la taula un aspecte que em sembla important. La xarxa és un àmbit immens, obert a tothom, on qualsevol usuari pot penjar ressenyes i comentaris literaris. Òbviament, si no es fa des del rigor, aquesta facilitat pot  comportar  confusions, errors, recomanacions poc serioses i mal documentades o sense cap interès. Va suggerir una idea: la de crear algun tipus d'espai on s'agrupessin els llocs de veritable solvència. 

Jordi Cervera, tan amable com sempre, em va veure entre el públic i em va convidar a dir alguna cosa. Va insistir en el meu activisme a prova de bomba, la qual cosa li agraeixo molt. Em va agradar  poder sumar-me a una activitat amb la qual, òbviament, em sento tan identificada.     

 

Us enllaço aquí l'entrada de "L'illa dels llibres" on, si ho voleu, podreu seguir l'àudio de la trobada.        

En fi, que no cal dir res més. Amics: La cultura no és un luxe. Per sort, encara en som uns quants que ho tenim ben clar.

 

 

 

La dona que es va perdre, de Marina Espasa

De vegades penso que és ben cert allò de “més val caure en gràcia que ser graciós”. Si no, no m’acabo d’explicar l’entusiasme suscitat per una novel·la com La dona que es va perdre, de Marina Espasa. En general, no acostumo a consultar les opinions d’altri respecte a les obres que ressenyo. D’una banda, per manca de temps, literalment. D’una altra, perquè no m’agrada sentir-me mediatitzada, ni per bé ni per mal. En aquest cas, però, he fet una excepció. En veure que la novel·la em costava tant d’empassar, vaig decidir informar-me una mica. Us asseguro que vaig quedar astorada davant de l’allau d’elogis amb què em vaig topar. 

No és el primer cop que m’adono d’aquest fenomen. Aquest país nostre té la tendència a agafar dèries inexplicables. Quan un llibre, una pel·lícula, un programa de televisió, una sèrie, un discurs públic o el que sigui se surt una mica de la norma, o ens el carreguem o el posem en un pedestal. Per contra, sovint no cal fer ni una cosa ni l’altra. Només hem de situar-lo en el lloc que li pertany i judicar-lo amb imparcialitat. Per sort, no tots perdem el seny. Em temo que avui aquesta meva ressenya haurà de navegar contracorrent, però, com que vull ser absolutament equànime, intentaré elaborar una argumentació justa. 

La novel·la té virtuts. És imaginativa, original i sorprenent. Ambientada en una Barcelona que es reconeix fàcilment però que no s’esmenta mai, s’emmarca dins d’una mena de gènere fantàstic (mig ciència-ficció), que alguns sacrílegs han volgut comparar amb la literatura de Pere Calders (res a veure, ja us ho dic). La ficció està amanida de picades d’ullet literàries i cinematogràfiques. Destaca l’al·lusió a La rosa púrpura del Cairo, de Woody Allen, que juga un paper en la trama. I, sobretot, resulta cabdal l’explícita reinvenció (potser massa explícita?) d’Alícia al país de les meravelles de Lewis Carrol (fins i tot la protagonista també es diu Alícia). Marina Espasa ha pretès compondre una faula moderna, al·legòrica i lleugera (però no trivial), al voltant de la societat actual, de la vida a les grans ciutats, de la rutina de l’existència, dels tòpics, de les banalitats que ens sustenten. Emparant-se en un recurs tan literari com la inversió dels mons i l’efecte mirall, ha intentat lligar metàfores per qüestionar el món en què vivim i els fràgils límits de la realitat tangible.  

Fins aquí, molt bé. El problema és que no se’n surt. O no del tot. La novel·la està dividida en tres parts, absolutament desiguals. Com acostumo a fer, no desvetllaré res. Això ho tinc clar. Però si que us puc dir que la primera part és simplement suportable, sense enganxar (jo vaig continuar només per veure si millorava); la segona, la més fantàstica (té lloc en la societat dels talps que viuen sota terra) és pesada com una mala cosa (no vaig plegar de la lectura encara no sé ben bé perquè). De manera que la novel·la només se salva a la tercera part, precisament quan la fantasia minva i recuperem l’ambient realista (o, per dir-ho millor, un “pèl més realista”). A moments tot plegat m’ha semblat un calaix de sastre desorganitzat i mal explicat, on l'autora hi ha col·locat totes les seves paranoies, sense tenir en compte que algunes no lligaven. I, per a postres, no m’ha agradat el final. Com diuen en castellà: “para este viaje no hacían falta tantas alforjas”. 

Els diàlegs també fluctuen. N’hi ha de bons, ni ha de dolents. En general, el to excessivament col·loquial i despreocupat els perjudica, perquè no s’adiu del tot amb els fragments descriptius i perquè frivolitza una història més aviat tètrica. Però el pitjor són algunes de les surrealistes circumstàncies (mal travades i poc justificades) que l’autora es treu de la màniga. Quan entendran els creadors de fantasia que en el gènere no hi cap tot, que, ben al contrari, requereix una escrupolositat mil·limètrica? La fantasia ha de ser absolutament coherent amb ella mateixa. Si no, els forats, les incongruències i els fets gratuïts esdevenen molt pitjors que en una novel·la realista. Esdevenen imperdonables, perquè semblen una presa de pèl. 

El meu ànim en enfrontar-me a la lectura de La dona que es va perdre ha estat tan fluctuant i desigual com el llibre. I hi he posat bona voluntat, us ho asseguro. Però he passat de trobar-la, a moments, una novel·leta simpàtica i curiosa a considerar-la en altres instants un garbuix pretensiós. Vull pensar que en part el problema és meu. Amb una obra d’aquestes característiques hi has de connectar. El lector s’ha de submergir en l’univers que proposa. Si no, està perdut. Evidentment, jo no ho he aconseguit. 

És això, més o menys, de Sebastià Bonet

Abans de decidir-me a ressenyar ˗enmig d’una canícula infernal, eterna i difícilment inspiradora˗ el recull de tankes de Sebastià Bonet, he volgut llegir-lo, deixar-lo reposar  uns dies i, després, tornar-lo a llegir. No es mereixien menys, ni l’autor ni l’obra. Sebastià Bonet, actualment col·lega de Departament a la Universitat de Barcelona (el de Filologia Catalana, ja ho sabeu), és, per damunt de tot, un docent i un investigador a qui jo admiro molt.

Amb un títol tan suggeridor com És això, més o menys, Bonet ens ofereix la seva contribució al corpus de tankes de la tradició catalana. Un corpus gens menyspreable ˗com remarca Ramon Pla en l’encertat pròleg que inaugura l’obra˗, que inclou noms de la rellevància de Salvador Espriu, Carles Riba, Màrius Torres o Joan Salvat-Papasseit, per citar-ne només alguns dels més coneguts. Les estrofes japoneses han fet sort a casa nostra, tal vegada perquè tenen quelcom en comú amb una manera també nostra de fer:  concisa, planera, poc extravertida. Em refereixo a un tret de caràcter que combrega a la perfecció amb un estil poètic com el nipó, conceptual i serè.    

En analitzar el llibre, he volgut deslliurar-me d’apriorismes i opinions d’altri. M’ha semblat millor assaborir-lo tota sola, des de la nuesa de pensament, des de dins. En realitat, no conec altra manera d’enfrontar-me a la poesia. L’experiment ha pagat la pena, perquè És això, més o menys ha resultat una lectura interessant, evocadora i, a voltes, sorprenent. 

Les tankes són sòbries, els mots també. No hi ha parafernàlia supèrflua ni exhibicions de tòpiques sensibilitats. Per a mi, que sóc bastant al·lèrgica a la poesia amorosa i als excessos retòrics, la senzillesa és un bé molt preuat. Sebastià Bonet ens fa planers conceptes profunds, ens mostra amb intel·ligència i amb domini lingüístic que es pot trobar un camí, que es pot dir així de bé quelcom sobre la Pau (pàg. 71):

Has d’anar amb compte, que

el sentiment suscita

mala poesia.

L’alegria, tan clara,

canta-la en veu molt baixa.            

El llibre està farcit de referències literàries, musicals, cinematogràfiques, filosòfiques. Però no se’ns imposen de manera feixuga. No són una ostentació de la saviesa del poeta, que ja tenim molt clara. Contràriament, m’han semblat homenatges interns, al·lusions personals al propi imaginari, al propi bagatge, a allò que fa vibrar l’autor en la seva intimitat més pregona. Temes de la vida quotidiana i preocupacions diàries que tots compartim recorren les pàgines del llibre i s’entrecreuen amb qüestions profundes i pertorbadores, gairebé metafísiques.  

Per damunt de tot, destaco dos aspectes. D’una banda, les referències a la física, que sempre m’ha subjugat. He defensat mil cops l’oportunitat poètica de la disciplina científica que, per a mi, guarda més misteris. Hi ha diverses tankes on elements com els àtoms o els fotons s’agermanen amb els mots per fer esclatar la bellesa i aprofundir en el concepte. Einstein i els principis quàntics apareixen pertot, explícitament o implícita, i ens ajuden a entendre la idea de bellesa, de vellesa, de temps o de memòria. Aquest fet no és estrany, atès que Sebastià Bonet és llicenciat en Física, malgrat que sigui doctor en Filologia Catalana i expert en sintaxi. Tot plegat una prova, diria jo, que el saber de veritat està intercomunicat, és únic i indivisible.

Aquí hi va un exemple (pàg. 75):

Quàntica

En el món físic

què hi fa la ment, suscita

l’enigma quàntic.

Pensant en termes clàssics,

ni Einstein l’entenia.

La teoria

identifica objecte

amb funció d’ona.

Vol dir que la mesura      

produeix el que observa.

El segon aspecte que destaco rau en la reflexió profunda que amara tot el recull. La indagació al voltant de l’acte creatiu, de la tasca del poeta, de la recerca del mot, de l’expressió adient. Ras i curt, de l’aventura emocionant que representa l’escriptura de versos.

Humilitat (pàg. 39)

Sempre es connecten

les mateixes neurones.

Quan tot t’ho jugues

a trobar imatges noves,

s’imposa l’evidència.

Exhaust, més negre

que l’antracita, busques

paraules dures.

Res a fer, si el que trobes

són comparances fàcils.  

Mentre redacto aquest text, també a mi m’està costant trobar les paraules adequades. Sobretot perquè el que m’agradaria és deixar-me anar i, mitjançant un procés físic enigmàtic i inexplicable que tot just m’invento, fer-vos arribar directament les tankes. Només així podrieu copsar què vull dir. Perquè a cada un de vosaltres us poden suggerir una imatge diferent, una idea distinta, un concepte inèdit, o vell, o renovat. Perquè res no és nou i tot està inventat i perquè, tanmateix, cada poeta porta inserida al front la llum -única, exclusiva- de la seva màgia.

Per això us recomano el llibre. A degustar a poc a poc, amb calma. Amb la incertesa (principi físic per excel·lència) d’ignorar quines de les vostres pulsions aconseguirà fer vibrar.

Gràcies, Sebastià.

I que visqui la poesia, lletraferits!