Bon Nadal a tots els lletraferits

Benvolguts lletraferits,

Ja torna a ser Nadal. El calendari ha fet novament la volta. El temps passa de pressa, ho sabem tots. Avui, a manca d'inspiració pròpia, us vull felicitar les festes amb les paraules d'un altre.
Són tan boniques! De pas, podem retre homenatge als animals que conviuen amb nosaltres, que tant ens ajuden.
 

 

RONDALLA DEL BOU

 

 

El bou pesant, veient la gent

que tantes coses oferia,

diu que volia fer un present

al dolç Infant de l’Establia.

 

I quan minvà una mica el fred 

–que l’Infantó ja no plorava–

sortí amb pas lent, dins l’aire net,

sota la nit florida i blava.

 

Per donar a Déu, pobre i humil

damunt la palla gloriosa,

vol abastar algun flam gentil

de l’estelada tremolosa.

 

Va caminar per fondes valls

i resseguia la carena.

Sent el clarí de tots els galls

però ja du la rica ofrena.

 

Saltant de goig i bruelant,

el bou baixà de la muntanya,

i s’oferia al dolç Infant

amb una estrella a cada banya.

 

 Marià Manent (Barcelona, 1898-1988)

 

MOLT BONES FESTES A TOTS ELS LLETRAFERITS DEL MÓN

 



 

 

 

Leer en el retrete, de Henry Miller

He tingut l’ocasió de llegir un petit i deliciós opuscle, publicat per l’Editorial Navona, intitulat Leer en el retrete. Signat per Henry Miller, es tracta d’un text inèdit que ha traduït al castellà, i comentat, Enrique De Hériz.

Rere un títol suggerent y provocador, tan transgressor com correspon a Miller, hi trobem una mirada que ens aboca a contemplar l’acte de la lectura d’una manera diferent. L’obra fou composta l’any 1952 i aquesta circumstància és impossible d’obviar. D’una banda, perquè ens mena a un gaudi deslliurat de tensions. Ja ha passat molt de temps i, per tant, psicològicament ens hi sentim poc compromesos, com distanciats. D’una altra, perquè resulta doblement curiós. És divertit, però alhora també ens permet reflexionar, si som lectors honestos, sobre la deriva que algunes qüestions han pres en aquests més de seixanta anys.

L’opuscle toca molts temes, a quin més engrescador. Des de la manera d’enfrontar la consideració dels dos sexes i del matrimoni a allò que segurament interessava més a Miller: els llibres, els gèneres literaris, els productes més llegits, la publicació.

En el fons, l’autor utilitza el text com a pretext. Amb un embolcall que s’entreté a remenar molts dels usos i costums de la societat del moment ˗i a qüestionar-los i criticar-los amb una acidesa magistral˗, allò que Miller pretén és establir un cànon. I, al mateix temps, posar en entredit (como qui no vol la cosa) el cànon ja existent. La seva fina ploma assaja de fer-ho sense que es noti gaire. O tal vegada no. Qui ho sap. No debades la provocació és pertot.

En qualsevol cas, l’opuscle ens proporciona una estona molt plaent. Ens ajuda a recordar, un cop més, el motiu pel qual ens anomenem lletraferits. El motiu pel qual, i sense remei, estem malalts de literatura. I això, com us podeu imaginar, resulta superb.  

Que tingueu un bon dia.        

Patrick Modiano, Premi Nobel de Literatura 2014

L'escriptor francès Patrick Modiano, nascut l'any 1945, ha estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2014.

 

No sé per què, no deixa de resultar una cosa estranya, però sempre me n'alegro quan el guardonat és europeu. I si és francès (o escriu en qualsevol llengua romànica), millor.

 

Un autor amb una veu molt personal, sens dubte.  

Com que per desgràcia no tinc temps d'escriure ara mateix un article en condicions, us enllaço aquí el bloc d'en Sebastià Bennasar. Ell recull perfectament la meva opinió respecte a Modiano i a la seva obra.   

Enhorabona!

 

Científics lletraferits, de Jordi de Manuel i Salvador Macip (eds.)

Jordi de Manuel (biòleg i professor) i Salvador Macip (metge i investigador) són dos lletraferits empedreïts. No només perquè es dediquen amb èxit a l’escriptura, sinó també perquè són lectors impenitents i activistes literaris tremendament entusiastes. No paren d’engegar iniciatives, junts o separats. Un dels seus darrers projectes ha estat el volum que han coordinat plegats i que ressenyo avui, Científics lletraferits, publicat per Mètode i la Universitat de València.

El títol del llibre no pot resultar més explícit. Ens aboca directament a la conjunció. A la convivència de dos conceptes que, per desgràcia i massa sovint (sobretot actualment), han estat considerats antagònics i, fins i tot, irreconciliables.

Tothom que em coneix sap que aquesta divisió em resulta extremadament incòmoda. En primer lloc, perquè és absolutament falsa. I en segon, perquè respon a interessos impulsats pels mecanismes del poder. El prestigi de la ciència i la caiguda de la importància de les lletres poc té a veure amb ambdues vessants del coneixement humà. Provenen del desig de control dels qui manen, de la imposada tecnocràcia, de la preponderància de la tecnologia i de la necessària (evidentment sí: necessària i inevitable) especialització. Són conseqüències (com ho som també nosaltres) del racionalisme il·lustrat, per bé i per mal. Per tant, tot allò que no respon als criteris de “formació”, “utilitat” i “didactisme” deixa de tenir importància. Si, endemés, els àmbits  que suposadament no acompleixen aquests paràmetres resten sota sospita de subversió (la literatura i els seus aliats), ja la tenim muntada.  

 

 

 

Suposo que m’enteneu. No m’estendré més en aquestes qüestions, que són dignes d’una tesi doctoral, perquè m’allargaria inadequadament. Però estic convençuda que no fa falta. Tots sabem com estan les coses en la societat actual. En canvi, no hem d’oblidar que, en el passat i durant molts segles, el SABER humà, amb majúscules, era una sola cosa. Que les matemàtiques, la retòrica, la medicina, la filosofia, la geometria, la física, el teatre, la llengua, les ciències de la naturalesa, la poesia, la història, l’èpica, l’ètica, l’astronomia, la música, la química, etc. etc. eren només fraccions del TOTAL CONEIXEMENT, de tot allò que conformava l’evolució intel·lectual de l’espècie i que ens feia créixer, millorar, fer descobriments i donar a llum invents increïbles.  

Jordi de Manuel i Salvador Macip són intel·ligents i tenen les coses clares. Per aquest motiu es van decidir a tirar endavant un projecte com el dels Científics lletraferits, del qual escriuen en el pròleg: Aquest és un llibre que demostra que els límits artificials que creem entre “ciències” i “lletres” es poden esborrar amb èxit.

I amb aquesta saníssima intenció, que els hem d’agrair, es van llançar a la piscina. El volum aplega 20 relats, escrits per sengles autors (14 homes i 6 dones) que unifiquen el seu caràcter de científics amb el seu amor per la literatura i per l’escriptura. El conjunt resultant és notable, curiós i heterogeni. Agrupat en 7 àrees ˗diguem-ne temàtiques˗ els nostres “científics lletraferits” ens aboquen a la història, l’art i l’atzar; la vida i la mort; la ciència i els crims: les interfícies i els jocs; fer ciència; paisatges naturals i humans; i altres mons.

 

 

Com us podeu imaginar, en un recull d’aquestes característiques hi ha relats de tota mena i per a tots els gustos. Alguns vinculats a la realitat, al ara i aquí. Un altres, que investiguen en la ciència del futur. Alguns, ens fan viatjar a altres mons. N’hi ha de ciència-ficció. N’hi ha que especulen amb allò que vindrà. N’hi ha que fins i tot parlen del sentiment amorós. Però tots tenen algun element científic com a eix vertebrador, com a correlat narratiu o com a factor latent.

Al meu entendre, el conjunt resulta una mica desigual, fet que també em sembla normal atesa la quantitat d’històries i de sensibilitats que aplega. Prefereixo no destacar cap nom, ni per lloar ni per criticar, però sí que diré que hi ha un aspecte que m’ha sobtat força. Em refereixo al fet que un bon nombre de relats estiguin situats en un ambient universitari, acadèmic, de laboratori, de recerca i protagonitzats per becaris, professors, degans. M’ha fet gràcia. Com si un filòleg hagués d’ambientar les seves ficcions en una biblioteca o en una llibreria. Ja sé que cadascú escriu sobre el que coneix, però jo demanaria als nostres científics que s’obrissin al món i plasmessin la ciència en altres contextos, en altres circumstàncies. Així l’efecte final encara aconseguiria una conjunció més gran.

Acabo aquesta ressenya agraint un cop més la feina dels coordinadors i també la bona disposició dels autors. Iniciatives com aquesta ens fan moltíssima falta. I concloc citant un dels mestres, aprofitant el fragment de Literature and Science d’Aldous Huxley, obra de 1963, que De Manuel i Macip han emprat com a citació introductòria:

El nombre de paraules que existeixen és limitat i només les podem organitzar seguint unes maneres prefixades per convenció; el contrapunt d’esdeveniments únics és infinitament ample i la seva successió, indefiniblement llarga. Per la pròpia naturalesa de les coses, és impossible que el llenguatge purificat de la ciència o l’encara més ric i purificat de la literatura puguin mai arribar a ser adequats per a les característiques del món i de la nostra experiència. Acceptem-ho alegrement i avancem tots junts, homes de lletres i homes de ciències, endinsant-nos més i més en les regions en constant expansió del que és desconegut.      

Que tots passeu un bon dia. Els científics i els lletraferits.

 

 

 

 

Els autors inclosos al volum són: Marià Alemany, Sílvia Aymerich, Miquel Barceló, Daniel Closa, Anna Crusafont, Carles M. Cuadras, Martí Domínguez, Xavier Duran, Rosa Fabregat, Jordi Font-Agustí, Teresa Franquesa, Isidre Grau, Amàlia Lafuente, Salvador Macip, Jordi de Manuel, Joan Marcé, Miquel de Palol, Pere Puigdomènech, Carme Torres i Carles Zafón.

 

Microrelats del Setge de Barcelona (1714-2014)

 

Benvolguts lletraferits,

 

Aquest estiu, com que tenim poques coses a fer, en Jordi de Manuel, en Jordi Masó Rahola i jo mateixa, ens n'hem buscat més. De manera que ens hem passat l'agost coordinant la iniciativa que us detallo tot seguit. No us enganyaré, ens ha donat feina. Feina de buscar i contactar amb els autors, d'intercanviar consultes, de decidir coses. Feina de rebre els relats, d'ordenar-los, de fer-ne l'edició, etc. etc. Tanmateix, el resultat ha acabat essent esplèndid. N'estem molt contents i ha pagat molt la pena.

 

Podria explicar moltes coses d'aquesta enriquidora experiència, making of inclòs, però no acabaria mai. Per tant, només us deixo quatre apunts, que em semblen els principals: 

1. Que tenim uns escriptors de primer nivell, capaços d'escriure unes històries breus (en pocs dies i de vacances) absolutament extraordinàries.

2. Que els nostres autors s'apunten a tot amb desinterès, entusiasme, alegria i esperit de companyonia.

3. Que la nostra llengua i la nostra literatura sempre tindran futur si continuem així.  

2. Que la lletraferidura és una malaltia incurable.

 

Per tal de mantenir la intriga, no volem revelar per avançat la llista dels autors. El suspens sempre és interessant...

 

Us demano sinceres disculpes per la meva demora a fer aquest post, que hauria d'haver sortit abans del dia 1, però estic amb tantes coses alhora que no he donat l'abast amb tot.

 

En qualsevol cas, més val tard que mai. Així que aquí us deixo la descripció del projecte i l'enllaç dels relats. Espero que en gaudiu tant com jo. 

  

 

Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714. Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. A partir del dia 1 i fins el dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura". 

 

 

 

 

 

 

 

La imperfecció de les bombolles, de (Lluís) Llort

Foto: Cristina Calderer

Sempre que llegeixo una novel·la d’en Llort, em ve al cap la mateixa pregunta:

Per què redimonis aquest home no és un escriptor més (re) conegut? Per què no ven més novel·les? Per què la crítica no comenta de manera més entusiasta la seva aportació a la literatura catalana actual?

M’agradaria saber-ho. Tenim entre mans un autor molt interessant, original i eclèctic, amb un estil depurat, un valuós tractament dels registres lingüístics i unes idees molt clares. Un autor que indaga sense por en la narrativitat i que, com pocs, no té manies a l’hora de dir les coses pel seu nom.

Tal vegada el problema rau en la voluntat de mantenir un full de ruta propi, de no voler caure en els convencionalismes de les modes, en la superficialitat. O és una conseqüència de l’anòmala situació del mercat literari català. O... potser alguns no li perdonen tot allò que diu, sense que sembli que ho diu...

Aquesta meva introducció no és gratuïta. Resulta especialment oportuna ˗per més que sigui estrictament certa˗ per ressenyar La imperfecció de les bombolles, novel·la que Llort va publicar l’any 2009 i que jo he acabat fa pocs dies (no passa res, els llibres no caduquen, ja ho hem dit molts cops). Es tracta d’una ficció calidoscòpica, ambiciosa i volgudament rupturista. Un trencaclosques d’esdeveniments i personatges, confegit a base de retalls que han d’acabar encaixant, que poua sense embuts ˗i amb evident complaença, tot s’ha de dir˗ en les entreteles del gremi dels llibres (la mentida despietada dels premis literaris, els autors prefabricats, els tripijocs dels agents, les ànsies de guanyar diners de les grans editorials).  

Llort no passa res per alt. Res. Per la seva ploma, amarada d’ironia, sarcasme, burla, drama, amargor i menyspreu, hi desfila tothom. Crítics, escriptors, agents, “negres literaris”, periodistes, blocaires. I, sobretot, editors. Llort arrenca la màscara d’un univers brut i fal·laç i ens col·loca la seva veritable cara davant dels ulls. El seu és un potent exercici de desmitificació, nodrit amb un treballadíssim estil, amb un joc retòric que requereix molta atenció. El lector de La imperfecció de les bombolles no pot ser un lector de metro, ha de ser un lector actiu. Ha de mantenir-se ben despert.

La història principal ˗una escriptora en crisi pressionada per una editora sense escrúpols˗ es veu salpebrada per algunes de les provatures literàries que la protagonista fa. Així, el puzle de relats diversos ˗amb una vida curta i mediocre que acaba esclatant com les bombolles˗ es barreja amb la vida –també fraccionada com un mosaic˗ dels personatges principals. Els fets que es produeixen en aquest univers coral permeten a l’autor elevar una interpel·lació. La incertesa sobre un tema decididament clàssic: l’atzar. Fins a quin punt intervé en les nostres vides? Una pregunta que ens mena directament a reflexionar sobre el destí, la predeterminació i el lliure albir.   

Algú pot pensar que Llort escola dins la novel·la una certa pretensió... amb aquest estil tan “rebuscadet” i especial. Algú ho pot pensar, però serà perquè se sent tocat (o enfonsat). En realitat, allò que l’autor fa és no cedir a cap temptació que signifiqui claudicar. Per això escriu com vol, diu allò que vol, analitza sense pietat, no calla res. Sí, s’ho mira de més amunt. Si això és pretensiós, doncs potser sí. A mi més aviat m’ha semblat valent i sincer.    

La novel·la reflecteix la mesquinesa humana en una societat on no hi ha escletxes. Tots, d’una manera o d’una altra, acabem esdevenint gairebé sempre (i sort que gairebé!) uns éssers solitaris, indefensos, desolats. Per dir-ho clarament, uns perdedors.

Més val saber-ho, lletraferits.

 

 

Els contes guerxats, de Raquel Gámez Serrano

La Raquel Gámez Serrano em va fer arribar el seu recull de relats amb una nota encantadora. Per circumstàncies, no vaig poder assistir al “vermut literari” de presentació (jo era a València, presentant al mateix temps l’antologia de relats Elles també maten), però la Raquel va tenir l’amabilitat d’enviar-me el llibre, cosa que li agraeixo molt. De moment només ens coneixem virtualment, però espero poder resoldre aquest fet ben aviat.

El títol del recull ja m’havia cridat l’atenció de bon principi, quan l’havia vist anunciat a Internet: Els contes guerxats. Aquest adjectiu, guerxat, m’encuriosí. El verb “guerxar”, que segons el DIEC 2 fa referència a

“deformar torçant (un pla, un cos pla), especialment per contracció”

o a

“torçar-se (un cos pla, especialment de fusta) prenent forma helicoïdal”

em va semblar que prometia quelcom original, diferent. I així ha estat.

L’obra consta de 10 textos interconnectats, que es poden llegir separadament però que  només adquireixen el seu sentit complet quan hom acaba el llibre. Gairebé totes les històries, excepte la primera i la darrera, tenen nom de dona. Hi ha un personatge, la Caterina  -d’alguna manera la protagonista- que serveix de fil conductor (com en un cercle) a tot el conjunt. Enceta i acaba el volum. Enmig, un seguit de textos breus que, mitjançant un format de ficció molt variada (negre, drama, ciència-ficció distòpica, relat psicològic), ens van desgranant una reflexió gens banal.

Rere la idea que la Caterina està “guerxada com una fulla seca” (no us puc avançar res més), l’autora ens demostra que tot el nostre entorn està “guerxat”. Vivim en una societat que ens fagocita, ens uniformitza, ens fa infeliços, ens destrueix. Aquesta és la idea que amara les pàgines del llibre i que culmina en un epíleg en el qual Raquel Gámez exposa sense embuts la seva intencionalitat: fer una crítica social clara i decidida.

Cada relat toca un tema, des de la crisi econòmica a la violència de gènere, des dels desnonaments a la manca de valors. Alguns ens fan somriure, d’altres ens entristeixen, n’hi ha un parell que ens generen un neguit evident. I en tots podem sentir-nos-hi, si som sincers, una mica reflectits, perquè cap de nosaltres (ens agradi o no) no viu aïllat i, per tant, no podem escapar de la violència estructural que ens assetja per tot arreu.  

La Raquel Gámez no és escriptora professional. Per formació, ni tan sols no prové de l’àmbit acadèmic de la llengua, l’escriptura o la literatura. Tanmateix, aposta amb valentia per la defensa de l’ús del català, un altre dels seus fronts de lluita. Moltes gràcies de part de tots els lletraferits.

D’altra banda, no puc acabar aquest breu comentari sense una referència a les precioses il·lustracions de llibre, obra de Núria Feijoó. M’han encantat. Estic segura que l’expressiva portada és un dels primers “ganxos” que poden cridar l’atenció d’un potencial públic lector.    

Un somni acomplert: tornada a la Shakespeare and Co.

El dia 6 de desembre de 2010, vaig escriure un article intitulat Shakespeare and Co., Antiquarian books (vegeu aquí) tot parlant de la mítica llibreria parisina. Era una lloança claríssima, l’exaltació lírica i melangiosa d’un lloc que m’encanta.

Aquest cop no descriuré la llibreria, per tant. Però si teniu ganes de llegir el primer article, veureu que, cap al final, jo expressava ˗amb dolor contingut però evident˗ els meus dubtes sobre la possibilitat de poder tornar-hi. Les dificultats familiars que, per motius de salut, se’m van presentar a partir de l’any 2003, em van fer creure durant molt de temps que viatjar com abans em resultaria molt difícil, per no dir impossible. Sortosament, m’estava equivocant. Ara sé que no podem pressuposar res, que les coses canvien sovint i que, per bé i per mal, és un error avançar l’esdevenidor. I és que, darrerament, sembla que la vida, contra tot pronòstic, ha volgut reservar-me algunes sorpreses, entre les quals una de grossa. Un somni atresorat dins meu en un compartiment especial, folrat delicadament amb paper de seda: el retorn a París.   

Alguns pensareu que hi ha molts tòpics en tot això, però per a mi París és realment una ciutat única, magnífica, refulgent; un indret màgic, sembrat de referències i d’al·lusions històriques, artístiques i literàries que et surten al pas en cada racó, en cada plaça, en cada carrer. Un lloc carregat de records, on sempre he estat feliç, i que roman habitat per les ànimes dels qui el van poblar, recórrer i engrandir durant segles i segles.

No puc dir noms, perquè no acabaria mai, però sí que compartiré una efemèride, ves per on. Avui, dia 16 de juny, se celebra el Bloomsday. El Bloomsday és la festa que commemora anualment l’obra magna de James Joyce, l’Ulisses. Com recordareu, el seu protagonista es diu Leopold Bloom i tots els fets que la novel·la recrea succeeixen a Dublín en un sol dia, precisament el 16 de juny de 1904... 

I ara us preguntareu... Què tenen a veure Dublín, Joyce i el senyor Bloom amb la Shakespeare and Co., un llibreria de vell a la rive gauche del Sena, en el límit del Quartier Latin de París? Doncs molt fàcil. Com vaig remarcar en el meu primer article, la Shakespeare and Co., en els temps pretèrits en què encara les editorials i les llibreries eren una mateixa cosa, va ser la primera a atrevir-se a publicar l’Ulisses, aquella obra rupturista i enorme que canviaria la narrativa mundial per sempre.

Però tornem a París. La primera felicitat d’aquesta nova visita va raure en poder trepitjar la llibreria amb el meu germà petit, ja que mai no havíem estat junts a la ciutat. Compartir amb ell l’experiència de la Shakespeare significava molt per a mi. I espero que també per a ell, un matemàtic que escriu, amant dels llibres i dels llocs especials. Quan hi vam arribar, vam descobrir que l’alegria de ser-hi s’ampliava amb un petit i inesperat obsequi. Un detallet insignificant, però tan bonic i oportú que semblava una mena de conjura del destí, que havia decidit portar-se bé. Em refereixo a l’aparició d’un preciós gat blanc que feia les delícies de tothom amb les seves posturetes, ben escarxofat damunt del tendal de la llibreria. Vam quedar extasiats. Evidentment, la cosa no podia començar millor. Shakespeare and cat.  

Tot ignorant olímpicament la multitud de turistes que ens envoltava, el meu germà i jo vam fer cap a l’interior. La llibreria continuava tan suggeridora com sempre, fins i tot una mica més neta de com la recordava. Vam recórrer les lleixes amb atenció, vam baixar i pujar les empinades escales, ens vam aturar en els minúsculs i diversos espais de lectura i tertúlia, vam gaudir del balcó frontal... Estàvem emocionats... Però, de sobte, oh, desgràcia! Antipàtics rètols ens avisaven que no es podien fer fotos. Ah! Contratemps fatal!

A veure, m’heu d’entendre. No és que jo pateixi complex de japonesa, però comprendreu que els blocaires (també coneguts com a bloggers) necessitem testimonis gràfics per poder amanir els nostres posts. Jo tenia molt clar que volia escriure aquest article, però era de calaix que, sense fotos, la cosa no funcionaria igual de bé. Així que em vaig convertir, durant una estona i amb la complicitat rondinaire del meu germà, en una mena de furtiva paparazza de llibres, tot intentant esquivar ˗amb posat innocent de senyora respectable (quina fal·làcia!)˗ la mirada inquisitiva dels dependents de la llibreria.

Com podreu veure tot seguit, no vaig voler abusar. Hauria estat temptar la sort, però com a mínim vaig aconseguir fotografiar el nom d’algunes seccions, les dels gèneres que més gràcia em van fer, i algun altre racó. Menos da una piedra.

El meu germà i jo ho vam passar la mar de bé. Va ser una visita ràpida, però la recordarem sempre. Tornar a la Shakespeare and Co., el retrobament amb la ciutat de París, ha estat per a mi com un bàlsam reparador. Hi he anat amb els meus pares i els meus dos germans, en una experiència familiar inoblidable, i el conjunt de vivències adquirides m’ha ajudat a comprendre que no hi ha res dat i beneït, que tot a la vida, tot, es troba sempre en constant moviment.

Feliç setmana, lletraferits.

Nota: Us enllaço aquí un bonic article que va escriure l’estimada amiga Teresa Ugas quan va viatjar a París i va visitar la llibreria després d’haver llegit el meu primer text.

Pare de família busca..., de Laia Aguilar

Pare de família busca..., de l’autora barcelonina Laia Aguilar, és un agradable text de 142 pàgines, perfectament llegible per a tota mena de públics, que ens mostra les trifulgues d’un pare de família (en realitat d’un matrimoni amb fills) per tirar endavant enmig d’una desastrosa i inesperada situació. M’estic referint a les circumstàncies adverses que s’estan ensenyorint d’un munt de llars i famílies per culpa de la crisi actual i que, sovint, arriben sense que ningú no se’n sàpiga avenir: problemes econòmics, manca de feina, desnonaments, necessitat de prendre decisions importants, conflictes... En realitat, res que no presenciem cada dia quan mirem els telenotícies o llegim els diaris.     

Tanmateix, la gràcia del text es troba en el punt de vista del narrador. Bé, dels narradors, en plural, ja que l’autora se serveix d’un conjunt d’observadors d’excepció: els objectes que conviuen amb la família. Un cubell de la brossa, un llapis, una targeta de crèdit, una gàbia de hàmster o un telèfon mòbil són només algunes de les veus que ens expliquen la història.

 

 

Us imagineu què dirien de nosaltres els nostres objectes si poguessin parlar? Jo m’estimo més no saber-ho. Mitjançant una sèrie de capítols breus i un recurs retòric tan rendible com la prosopopeia (altrament dita “personificació”), Aguilar va desgranant els esdeveniments que marquen la vida dels protagonistes des que els negocis del pare comencen a fallar. Construeix la trama a partir de l’humor, que sempre permet dir moltes coses, i ho fa sense defugir una mirada crítica no només dirigida als responsables de la situació, sinó també a nosaltres mateixos, pobres desgraciats immersos en el consumisme desfermat, els prejudicis, la incapacitat de viure amb senzillesa, les necessitats creades, l’opulència...

 

 

 

La mirada pura dels objectes, alhora prou perspicaç, dóna vida a tot un món de misèries i grandeses (potser més de les primeres que de les segones) i ens aboca a una reflexió  sobre qui som, en què ens hem convertit i cap a on punyetes s’encamina el món en el qual vivim. 

Poqueta broma, gent. Perquè, vistos amb els ulls humanitzats dels estris de la casa, fem més aviat pena.   

 

 

 

L'enigma Colom, de Maria Carme Roca

Benvolguts lletraferits, 

Alguns ja sabeu que jo no sóc gaire amant de la novel·la històrica, que em sembla extremadament delicada com a gènere. Però, en canvi, avui estic contenta de parlar-vos de L’enigma Colom, de Maria Carme Roca. I no només perquè ella sigui per a mi una amiga estimada, còmplice de mil afers, sinó també perquè es tracta d’una novel·la molt fàcil de recomanar. Les seves distintes possibilitats de lectura, les seves diferents capes i nivells, la doten d’unes característiques que, sens dubte, la fan susceptible d’arribar a un espectre de lectors molt ampli.     

Si m’ho permeteu, començaré pel principi i aniré a pams.   

D’entrada, el títol. L’enigma Colom, perfectament pensat. Et felicito, Maria Carme. Qui es podria resistir, enmig del dilema històric que fa anys que vivim, a esbrinar més coses sobre aquest personatge? Poca gent, diria jo. Sobretot si el nom de Colom va precedit del terme “enigma”. Així, és normal que hom entri en una llibreria, es trobi amb aquest volum i no li’n quedi més remei que endur-se’l cap a casa.   

En segon lloc, la barreja de gèneres. Evidentment, tenim entre mans una novel·la històrica, l’acció de la qual es desenvolupa a Barcelona l’any 1493, després de la tornada de Colom del “primer” viatge Atlàntic enllà, l’any següent del Descobriment d’Amèrica. Tanmateix, la trama incorpora simultàniament una ficció d’aventures ˗amb uns certs tocs de romanticisme˗ que pot fer les delícies dels amants d’aquest tipus de narrativa. Amors, desamors, traïcions, espionatge, amistat, sexe, mentides, violència, empresonaments, assassinats, viatges, tortures, misteri. En fi, un llibre carregat de peripècies, a quina més emocionant. Per tant, molt entretingut.  

En tercer lloc, els personatges. Maria Carme Roca construeix un univers de personatges molt interessant, tant quan recrea les figures històriques reals (de les quals ens n’ofereix una visió poc habitual) com quan modela els seus “fills” de ficció. Es complementen molt bé, estan ben descrits i el lector se’ls fa seus amb facilitat, sigui per estimar-los o per odiar-los. Des d’aquest punt de vista, la novel·la esdevé extremadament propera i humana.       

En quart lloc, cal destacar la capacitat de l’autora per oferir una veraç i documentada panoràmica històrica sense convertir el text en quelcom feixuc. És cert que hi abunden les dades, però Roca intenta, dins del possible, integrar-les amb naturalitat en el context argumental. No és fàcil, cal una tasca de dosificació que funciona millor en uns instants que en uns altres, però que, en qualsevol cas, en cap moment no malmet la fluïdesa del conjunt. No podem oblidar que Roca té una doble formació acadèmica, en Història i en Filologia. Jo crec que ambdós factors es noten. D’una banda, en el rigor històric. D’una altra, en la bondat lingüística i l’encert dels registres. 

En cinquè lloc: Barcelona. L’autora converteix la ciutat en un personatge més, de manera que un dels atractius de la novel·la rau en l’acurada descripció de la Barcelona del segle XV. Les seves misèries i les seves grandeses. Presons, esglésies, carrers, cases, mansions, muralles. La façana de mar, la sorra de la platja. Els costums, els colors, les aromes. Els barris, els gremis, la gent. M’ha agradat molt.  

I per fi, la visió històrica que la novel·la ens atorga, que no revelaré perquè l’heu de llegir. Tanmateix, el tractament de certs esdeveniments, tòpics, falsedats, mentides, errors i llocs comuns arrossegats al llarg dels segles m’ha semblat prou interessant. Maria Carme Roca no intenta demostrar la catalanitat de Colom, perquè ella ja parteix del fet que Colom era català. En canvi, ens destapa moltes altres coses que, de segur, us sorprendran.

 

La llibrera de Portbou (ed. Nuara López)

Vaig conèixer Nuara López a través d’aquesta beneïda finestra al món que són les xarxes socials, un dia que ella es va posar en contacte amb mi per tractar certs temes literaris. Nuara volia fer un article sobre Jaume Benavente –amic comú– i li interessaven les ressenyes que jo havia escrit al voltant de les novel·les d’aquest autor. A partir d’aquí, tot va anar rodat. Ens vam seguir l’una a l’altra i ens vam fer amigues. Aquest fet no resulta gens estrany, sobretot si tenim present que Nuara, a banda de ser una lletraferida absoluta (que treballa en un lloc de privilegi, la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès), és també –como una servidora– una boja dels gats.

Al cap d’uns mesos, vaig rebre un sorprenent missatge privat, no gaire entenedor. Nuara proposava a una sèrie de persones la possible participació en un projecte diferent i original, una mica estrany. Es tractava de col·laborar en un volum del qual ella en tindria cura i que havia de seguir, com a fil conductor, una única referència: La llibrera de Portbou.

Sembla que es tractava que cada un dels convocats aportés una mostra de les seves habilitats, sempre tenint en compte el reclam abans esmentat: llibrera, llibres, Portbou...  Tanmateix, semblava que no tothom era escriptor. Hi havia gent que es dedicava a altres disciplines. Fotògrafs, joieres, dissenyadores, artistes plàstics. Tampoc no existia un imperatiu de llengua. Català, castellà, anglès...

Ara no recordo com va anar, però diria que no vaig reaccionar de seguida. No ho acabava d’entendre. Van passar uns dies i finalment li ho vaig preguntar directament.

A veure, Nuara, què vols que faci en realitat?

Vols fer una ressenya?, em respongué. Una ressenya com si comentessis el llibre.

Reconec que no la vaig entendre.

Com, una ressenya? Una ressenya de què, de quin llibre?

Dona, una ressenya fictícia. De La llibrera de Portbou. Estaria bé.

La idea de la ressenya fictícia no em va seduir, bàsicament perquè jo continuava despistada. En canvi, vaig prometre a Nuara que escriuria un conte. Així que, sense més, m’hi vaig posar. D’aquesta proposta va sorgir el meu relat Un matí de desembre, que té l’honor de cloure el volum. Una història de llibres, llibreres i llibreries. Un relat sobre lectors, pobles empordanesos, tramuntanes i follies que espero, sincerament, que us agradi.

La gestació de tot plegat no va ser curta. Van passar uns quants mesos des de les primeres converses, però la perseverança de Nuara va conduir el projecte, amb fe i entusiasme, a un final lluminós. Ara mateix, des de Sant Jordi, La llibrera de Portbou ja és una realitat tangible, un petit tresor (publicat per Libros de la Vorágine), que recomano a tothom. Ja sé que no queda gaire bé, atès que jo en formo part, però mireu, tant me fa. El meu conte només n’és un petit fragment. En canvi, la resta de material em sembla molt potent, molt engrescador.

Vull agrair a l'estimada Nuara que pensés en mi, de la mateixa manera que vull destacar la seva sensibilitat i les seves ganes de fer coses noves i diferents. En aquest món d’avui, només ens en sortirem amb empenta i lluita. També vull manifestar la meva emoció pel fet de compartir pàgines amb un grup de gent tan heterogènia i fantàstica. M’encanta ser a l’interior d’aquesta miscel·lània, mixtura, puzzle, collage. Li podem posar el nom que vulguem, però només hi ha una cosa certa: La llibrera de Portbou s’ha convertit  en un llibre màgic.

«La llibrera de Portbou es un libro único que, sin embargo, está escrito por distintas manos, se expresa en diversas lenguas y contiene en su interior diferentes géneros. Es una obra coral pero singular, alrededor de un personaje central, Noor y sus heterónimos reales y literarios: Nuara [sic], Laura, Dèlia..., la librera de Portbou que transita en un espacio de por sí indefinido, a través de las culturas, mixto, allí donde se cruzan Norte y Sur. Un paisaje inextricable»  

(Fragment de la portada posterior de La llibrera de Portbou) 

Beneïts invasors, un antic relat que comparteixo per celebrar un aniversari

Avui aquest bloc, El Fil d'Ariadna, compleix 5 anys. Estic emocionada. 5 anys són molts! Moltes hores de feina, de dedicació, d'idees. No cal dir que m'emplena d'alegria poder celebrar aquest esdeveniment amb tots vosaltres, lletraferits. 

 

He estat rumiant com fer-ho, com fer visible enguany aquesta especial celebració. I després d'una estona he pensat que la millor manera era amb un text que parla del tema estrella del bloc: els llibres. Jo diria que no pot haver-hi res més encertat.    

 

Per tant, em complau compartir avui, dia 7 de maig de 2014, el relat titulat Beneïts invasors. Ja té uns anyets, el vaig escriure el desembre de 2008. Uns mesos després, l'abril de 2009, va aparèixer publicat en el número 4 de la revista literària La Lluna en un cove. 

 

He de fer-vos saber una cosa, abans no el llegiu. La situació que descriu el relat s'ha agreujat enormement durant aquests anys. La qüestió comença a ser molt delicada. No tinc clar que pugui parlar de gaire harmonia, ara mateix. En fi. Aquí us el deixo. Espero que el gaudiu i que no prengueu mal.

 

I per molts anys tots plegats, estimats lletraferits!

 

  

 

 

   

Beneïts invasors

  

Han envaït casa meva. Me’ls trobo per tot arreu i veig que no tenen cap intenció de marxar. Coneixen el seu poder i se senten forts i segurs. Al principi, eren més prudents i ocupaven només els llocs que tenien reservats, però un bon dia es tornaren terriblement atrevits. Ara s’apilen damunt les lleixes i aprofiten qualsevol racó on puguin encabir-se. No tenen cap tipus de vergonya, ni de pudor, i tant poden mantenir-se de costat amb formalitat i ordre com jeure tranquil·lament els uns damunt dels altres sense solta ni volta. La qüestió és ser-hi. 
 

Haig de reconèixer que la seva perspicàcia no té límits. Així que n’agafo un, el lloc que deixa vacant és ràpidament ocupat per un altre. No puc entendre com se n’adonen tan de pressa. Per no parlar dels més primets. Sovint, per tal de no perdre el lloc, romanen en obstinat silenci, mig colgats entre volums més gruixuts. Són pràcticament il·localitzables, però així mantenen l’espai aconseguit. No hi ha dubte que, en general, demostren un alt nivell d’enginy.     
 

Els diccionaris i les enciclopèdies tenen un lloc preeminent. Se senten molt orgullosos  perquè reben força consultes. Ocupen un prestatge molt llarg i competeixen entre ells, a veure qui pot oferir les respostes més encertades. En aquesta casa, ni tan sols aquesta mena d’ens misteriós que ningú no els hi ha presentat i que anomenen “xarxa” ha aconseguit que perdin protagonisme.    
 

Més amunt reposen els testimonis muts de la infantesa i de la joventut. Semblen oblidats, però ells saben que no és cert. Ostenten l’honor de ser l’origen, els artífexs del despertar a un món que, un cop descobert, pot esdevenir el centre de la vida. Alguns estan una mica atrotinats. Les mans infantils no sempre eren curoses en les lectures i relectures. Tanmateix, a ells això no els preocupa. Al contrari. Les pàgines desgastades i les portades escarbotades no fan altra cosa que palesar la importància del seu passat.     
 

Els de l’armari del passadís, abrigats agradablement per dues portes de vidre brillant, són tots de butxaca. Estan una mica estrets i en alguns moments es produeix alguna picabaralla. Sobretot per qüestions de protocol. La Comèdia de Dante, que encara que en format petit té enquadernació de pell, sempre s’ha sentit superior, i no li sembla gens adequat viure enganxada a un senzill exemplar de Nada, novel·la que considera l’obreta d’iniciació d’una noieta amb sort.   

 

No només Dante té pretensions. També n’hi ha d’altres. Els diversos exemplars d’El Quijote solen mirar amb menyspreu la col·lecció completa dels Contes d’Andersen que tenen a prop. En canvi, les novel·les de Galdós, que comparteixen espai amb la Rodoreda, semblen extremadament felices.  
 

Els que tenen una relació excel·lent són els nombrosos exemplars de novel·la negra. Han trobat interessos comuns i mantenen llarguíssimes converses, segurament discussions detectivesques sobre estratègies per esclarir misteris i resoldre assassinats. També existeix un bon ambient entre els poetes. Sempre parlen de figures retòriques: que si una metonímia, que si una sinècdoque. Les qüestions ideològiques de moment no afecten gaire, perquè hi ha un Hermann Hesse a tocar de les Cartes de Gramsci i mai no s’han barallat. D’altra banda, Cortázar i en Gabo conviuen amb el senyor Borges sense grans problemes.     
 

Hi ha una lleixa farcida de còmics. L’Astèrix, en Mortadelo, la Mafalda. Són molt amics, però rebutgen unes caixes de CD Room que tenen al costat perquè mai no han acabat d’entendre què són. I després tenim el teatre, declamant a tota hora, i els llibres de text, pontificant constantment. També hi ha petites obretes molt humils, exemplars circumstancials que han anat a parar a la prestatgeria quasi per casualitat. Però s’hi han quedat.  
 

Quan n’arriba un de nou, em sembla veure com la resta estira el coll per descobrir qui és. La informació corre com la pólvora. De vegades és molt ben rebut, d’altres no tant. Si el col·loco a la pila dels que estan fent cua, els altres es neguitegen, recelosos. A veure si de cop sofriran un retard en la lectura... Tanmateix, saben que la seva hora arribarà segur. Poden esperar tranquils.  
 

Molt sovint passejo pels racons i els contemplo. Ells es posen tibats i ufanosos, observant-se de reüll, amb suspicàcia. Els sonets de Shakespeare treuen pit. L’elit de l’elit. A l’altre cantó, els poemes de Miguel Hernández, amb l’empremta de la modèstia del seu autor, em somriuen. En trio un de qualsevol, n’obro les tapes, l’oloro. Hummmm. És magnífica la vostra olor, els dic. Olor de saviesa, d’aventures, d’art. L’olor de les idees i de les paraules de l’home. L’olor d’Oscar Wilde i de l’oreneta altruista, de Franz Kafka i de l’insecte que mai no va ser un escarabat, de Saint-Exupéry i del seu Petit Príncep. Quan els parlo, es remouen contents. Com no s’han de sentir orgullosos i segurs al meu costat? 
 

Hi ha tota la vida de la humanitat als racons, les prestatgeries i els armaris de casa meva.  Per això no m’estranya, en les nits d’insomni, sentir la veu dolça i melodiosa de Sherezade: sortida amb atreviment de l’exemplar de Les mil i una nits que tinc al menjador, explica per a tots, abans no es faci de dia, les seves històries.  

 

Anna Maria Villalonga

 Desembre 2008