Avui aquest bloc, El Fil d'Ariadna, compleix 5 anys. Estic emocionada. 5 anys són molts! Moltes hores de feina, de dedicació, d'idees. No cal dir que m'emplena d'alegria poder celebrar aquest esdeveniment amb tots vosaltres, lletraferits.
He estat rumiant com fer-ho, com fer visible enguany aquesta especial celebració. I després d'una estona he pensat que la millor manera era amb un text que parla del tema estrella del bloc: els llibres. Jo diria que no pot haver-hi res més encertat.
Per tant, em complau compartir avui, dia 7 de maig de 2014, el relat titulat Beneïts invasors. Ja té uns anyets, el vaig escriure el desembre de 2008. Uns mesos després, l'abril de 2009, va aparèixer publicat en el número 4 de la revista literària La Lluna en un cove.
He de fer-vos saber una cosa, abans no el llegiu. La situació que descriu el relat s'ha agreujat enormement durant aquests anys. La qüestió comença a ser molt delicada. No tinc clar que pugui parlar de gaire harmonia, ara mateix. En fi. Aquí us el deixo. Espero que el gaudiu i que no prengueu mal.
I per molts anys tots plegats, estimats lletraferits!
Beneïts invasors
Han envaït casa meva. Me’ls trobo per tot arreu i veig que no
tenen cap intenció de marxar. Coneixen el seu poder i se senten forts i segurs.
Al principi, eren més prudents i ocupaven només els llocs que tenien reservats,
però un bon dia es tornaren terriblement atrevits. Ara s’apilen damunt les
lleixes i aprofiten qualsevol racó on puguin encabir-se. No tenen cap tipus de
vergonya, ni de pudor, i tant poden mantenir-se de costat amb formalitat i
ordre com jeure tranquil·lament els uns damunt dels altres sense solta ni
volta. La qüestió és ser-hi.
Haig de reconèixer que la seva perspicàcia no té límits. Així
que n’agafo un, el lloc que deixa vacant és ràpidament ocupat per un altre. No
puc entendre com se n’adonen tan de pressa. Per no parlar dels més primets.
Sovint, per tal de no perdre el lloc, romanen en obstinat silenci, mig colgats
entre volums més gruixuts. Són pràcticament il·localitzables, però així
mantenen l’espai aconseguit. No hi ha dubte que, en general, demostren un alt
nivell d’enginy.
Els diccionaris i les enciclopèdies tenen un lloc preeminent.
Se senten molt orgullosos perquè reben
força consultes. Ocupen un prestatge molt llarg i competeixen entre ells, a
veure qui pot oferir les respostes més encertades. En aquesta casa, ni tan sols
aquesta mena d’ens misteriós que ningú no els hi ha presentat i que anomenen
“xarxa” ha aconseguit que perdin protagonisme.
Més amunt reposen els testimonis muts de la infantesa i de la
joventut. Semblen oblidats, però ells saben que no és cert. Ostenten l’honor de
ser l’origen, els artífexs del despertar a un món que, un cop descobert, pot
esdevenir el centre de la vida. Alguns estan una mica atrotinats. Les mans
infantils no sempre eren curoses en les lectures i relectures. Tanmateix, a
ells això no els preocupa. Al contrari. Les pàgines desgastades i les portades
escarbotades no fan altra cosa que palesar la importància del seu passat.
Els de l’armari del passadís, abrigats agradablement per dues
portes de vidre brillant, són tots de butxaca. Estan una mica estrets i en
alguns moments es produeix alguna picabaralla. Sobretot per qüestions de
protocol. La Comèdia de Dante, que
encara que en format petit té enquadernació de pell, sempre s’ha sentit
superior, i no li sembla gens adequat viure enganxada a un senzill exemplar de Nada, novel·la que considera l’obreta d’iniciació
d’una noieta amb sort.
No només Dante té pretensions. També n’hi ha d’altres. Els
diversos exemplars d’El Quijote solen
mirar amb menyspreu la col·lecció completa dels Contes d’Andersen que tenen a prop. En canvi, les novel·les de
Galdós, que comparteixen espai amb la Rodoreda, semblen extremadament felices.
Els que tenen una relació excel·lent són els nombrosos
exemplars de novel·la negra. Han trobat interessos comuns i mantenen
llarguíssimes converses, segurament discussions detectivesques sobre estratègies
per esclarir misteris i resoldre assassinats. També existeix un bon ambient
entre els poetes. Sempre parlen de figures retòriques: que si una metonímia,
que si una sinècdoque. Les qüestions ideològiques de moment no afecten gaire,
perquè hi ha un Hermann Hesse a tocar de les Cartes de Gramsci i mai no s’han barallat. D’altra banda, Cortázar
i en Gabo conviuen amb el senyor Borges sense grans problemes.
Hi ha una lleixa farcida de còmics. L’Astèrix, en Mortadelo,
la Mafalda. Són molt amics, però rebutgen unes caixes de CD Room que tenen al
costat perquè mai no han acabat d’entendre què són. I després tenim el teatre, declamant
a tota hora, i els llibres de text, pontificant constantment. També hi ha
petites obretes molt humils, exemplars circumstancials que han anat a parar a
la prestatgeria quasi per casualitat. Però s’hi han quedat.
Quan n’arriba un de nou, em sembla veure com la resta estira
el coll per descobrir qui és. La informació corre com la pólvora. De vegades és
molt ben rebut, d’altres no tant. Si el col·loco a la pila dels que estan fent
cua, els altres es neguitegen, recelosos. A veure si de cop sofriran un retard
en la lectura... Tanmateix, saben que la seva hora arribarà segur. Poden
esperar tranquils.
Molt sovint passejo pels racons i els contemplo. Ells es
posen tibats i ufanosos, observant-se de reüll, amb suspicàcia. Els sonets de
Shakespeare treuen pit. L’elit de l’elit. A l’altre cantó, els poemes de Miguel
Hernández, amb l’empremta de la modèstia del seu autor, em somriuen. En trio un
de qualsevol, n’obro les tapes, l’oloro. Hummmm. És magnífica la vostra olor,
els dic. Olor de saviesa, d’aventures, d’art. L’olor de les idees i de les
paraules de l’home. L’olor d’Oscar Wilde i de l’oreneta altruista, de Franz
Kafka i de l’insecte que mai no va ser un escarabat, de Saint-Exupéry i del seu
Petit Príncep. Quan els parlo, es
remouen contents. Com no s’han de sentir orgullosos i segurs al meu costat?
Hi ha tota la vida de la humanitat als racons, les
prestatgeries i els armaris de casa meva.
Per això no m’estranya, en les nits d’insomni, sentir la veu dolça i
melodiosa de Sherezade: sortida amb atreviment de l’exemplar de Les mil i una nits que tinc al menjador, explica per a tots, abans no es faci de
dia, les seves històries.
Anna Maria Villalonga
Desembre 2008