L'adéu a Ernesto Sábato: sempre al cor

Massa vegades en aquest bloc ens hem de fer ressò dels escriptors que desapareixen, que ens deixen per sempre. Avui ha estat el torn d'Ernesto Sábato, autor argentí nascut el 1911 que ha marxat amb quasi 100 anys. Ha viscut una llarga vida, però el trobarem a faltar. Evidentment, no és el meu estil escriure una necrològica a l'ús, que no ens condueix a res perquè la xarxa en va plena.

En canvi, em complau recordar dues qüestions personals relacionades amb  la seva figura. La primera, la vegada que vaig estar a punt de visitar-lo a Buenos Aires, en un viatge literari  organitzat a l'entorn de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i que finalment, per motius diversos, no va arribar a bon port. Per a mi, va ser un petit disgust, una petita frustració. Una d'aquelles qüestions  que et fan il·lusió i que queden penjades. Què hi farem. La vida ja les té, aquestes coses.  

La segona, la tarda inigualable que vaig passar devorant El túnel, al meu entendre una de les millors novel·les que he llegit mai. Recordo com si fos ahir que era un diumenge plujós, feia fresqueta. Jo, amb una manta a les cames, tancada a casa, sense recordar gairebé quan tocava menjar o quan tocava anar al bany, vaig introduir-me en l'univers de la ficció i m'hi vaig quedar atrapada, absorta, febril. A partir d'aleshores, he recomanat El túnel a tort i a dret. Quan algú em pregunta sobre una bona novel·la que pot llegir, no en tinc cap dubte. Sempre dic El túnel.

Per tant, això faré avui, recomanar-vos vivament que, si no ho heu fet, la llegiu sense perdre temps. D'una tirada, com jo. No us en penedireu.
Estic segura que, des del cel dels bons escriptors, Sábato ens contemplarà content. Segurament és el millor homenatge que podem retre-li.

Dencansi en pau.