El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 30 d’octubre del 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Introducció a l'ombra





Avui us porto una de les novel·les de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo. Es tracta d'Introducció a l'ombra, escrita l'any 1956 però publicada per primer cop el 1972. Introducció a l'ombra és un text breu (131 pàgines en l'edició de Pagès Editors de 2016) on Pedrolo indaga al voltant d'alguns temes clàssics del gènere: la relació espai/temps, l'existència d'universos alternatius i les fronteres d'allò que coneixem. El rerefons del relat és clarament filosòfic i palesa el ric conjunt d'interessos i lectures (també plenament científiques) que amaren el vast univers de coneixements de l'autor.   

No podem acostar-nos vertaderament a la figura de Pedrolo sense tastar tots els gèneres que va conrear. El corpus de la seva narrativa forma un conjunt indestriable on, com en un enorme trencaclosques, hi anirem trobant una peça rere l'altra. Amb Introducció a l'ombra, Pedrolo s'insereix de ple en la narrativa de ciència ficció especulativa amb la utilització erudita de les teories físiques, geomètriques i matemàtiques imperants. 

Aprofitant la celebració del centenari, Margarida Aritzeta ha escrit una novel·la, Quimera, que és un homenatge a Introducció a l'ombra i a Manuel de Pedrolo. La vam comentar aquí i si voleu podeu llegir la ressenya. 

Us deixo amb les imatges d'algunes de les cobertes de la novel·la al llarg del temps. Que passeu un bon dia, lletraferits. I, sobretot, no deixeu mai de pedrolejar.   

  






divendres, 5 d’octubre del 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Successimultani




En l'esdevenir de les lectures pedrolianes d'enguany, avui li toca el torn a una novel·la que és una veritable delícia. Em refereixo a Successimultani, escrita entre novembre i desembre de 1979 i publicada en primera edició el 1981. 
La novel·la s'emmarca dins la producció pedroliana de ciència-ficció i té un antecedent, que fou el seu embrió, en el relat "La noia que venia del futur", inclòs dins del recull Trajecte final, de 1975.  

La història és un exercici de precisió que especula al voltant de l'atzar i de l'existència humana des de l'atractiva possibilitat de viatjar en el temps, un dels grans temes del gènere i una de les grans obsessions de l'ésser humà. Aprofitant el motiu, Pedrolo teixeix un entramat que enganxa el lector des de la primera pàgina. D'una banda, per la pura qüestió vinculada als viatges temporals i la curiositat que genera el tractament del tema. D'una altra, perquè Pedrolo sap construir com ningú una trama engrescadora on el factor humà (l'amor, la mort, l'entrega i la incertesa) ens manté dins d'un terreny conegut i 
amb la llengua fora.    

Pagès Editors va reeditar l'obra l'any 2006, de manera que es pot trobar sense problemes. És d'aquelles novel·les que hom devora i que sap molt greu que s'acabin. Un text que deixa petjada i que es pot gaudir sobradament sense ser especialment afeccionat a la ciència-ficció. Aquesta puntualització la faig perquè encara hi ha lectors que mostren reticències davant de les obres de certs gèneres literaris. I fan molt mal fet, perquè no saben el que es perden. 

Continuem xalant com a bojos amb l'Any Pedrolo, lletraferits. No en trobarem un altre amb el seu talent. Vinga, endavant!