El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 29 de novembre del 2019

Setze anys de la mort de Floquet de neu: us ofereixo aquests dos meus relats.




El passat 24 de novembre es van complir 16 anys de la mort de Floquet de neu. Aprofitant aquesta avinentesa, hem enregistrat en àudio dos relats que vaig escriure fa temps. Els heu d'escoltar en l'ordre que us trobareu aquí. El primer es titula Davant del vidre i el segon A l'altra banda. El primer descriu un fet real que vam viure, exactament com l'explico, amb el meu germà petit. Espero que us agradin. Jo encara sento l'emoció i la tristesa d'aquell dia.     





diumenge, 25 d’agost del 2019

Un descans que em mereixo




Per motius de saturació i cansament, per la convicció que no puc arribar a tot i que ja fa molts anys que em trobo en aquesta tessitura, he decidit durant aquest estiu deixar aquest bloc. Em fa una pena enorme i no vol dir que sigui per sempre, però necessito un descans de manera inapel·lable. La responsabilitat d'acumular tants llibres que la gent m'envia i que no tinc temps material de llegir quan toca, així com la meva inoperància a l'hora de passar de tot i no donar-hi importància, m'han obligat a prendre aquesta decisió. 
Ho volia comunicar abans que acabés el mes d'agost. Espero que comprengueu que tinc ganes de llegir allò que em vingui de gust, de triar jo el llibre i no de sentir-me obligada a llegir el que algú espera que llegeixi. D'altra banda, la meva autoexigència a l'hora de fer unes ressenyes amb una mínima qualitat, també m'esgota moltíssim. 
De moment, comentaré les obres succintament a facebook i a twitter i res més. 

Gràcies per la fidelitat, de tot cor.
Lletraferits, no és un adéu, és un fins aviat. 


dimarts, 16 de juliol del 2019

Trenes rigurosament vigilados, de Bohumil Hrabal



Hi ha moltes maneres d'enfrontar-se a l'horror (en aquest cas, a l'horror de la guerra). L'humor, la tendresa i la mirada d'un jove innocent és la triada pel gran autor txec Bohumil Hrabal en una de les seves obres més celebrades, Trenes rigurosamente vigilados, de 1965. 

Ambientada durant la Segona Guerra mundial en una estació ferroviària situada a tocar de la frontera entre Txèquia i Alemanya, Trenes rigurosamente vigilados és una novel·la iniciàtica: el descobriment del desig i el pas a l'edat adulta del seu protagonista, el jove aprenent Milos. 

A la portada posterior de l'edició que he manejat (Seix Barral), hi diu:

Considerada un clásico de la posguerra europea y la obra fundamental de Bohumil Hrabal, "Trenes rigurosamente vigilados" desdibuja el horror a base de poesía, ternura y grandes dosis de humor. Una oda a cómo los pequeños actos pueden influir en los grandes acontecimientos de la historia.   

Amb una naturalitat gens fàcil d'aconseguir i mostrant en cada línia la genialitat de la seva ploma, Hrabal ens introdueix dins d'una història curulla de matisos i de delicadesa, un text que ens desconcerta a l'inici, ens meravella en el seu desenvolupament i ens colpeja al final, quan descobrim per fi per quins viaranys tan personals i inesperats ens ha conduit l'autor. Ha fet amb nosaltres el que ha volgut i no ho hem vist venir. Només hem pogut gaudir-ho. I és llavors quan, possiblement amb llàgrimes als ulls i la sensació d'haver tingut un tresor entre els dits, podem comprendre realment de quina matèria està feta la vertadera literatura. 


        

   

dilluns, 10 de juny del 2019

El meu gat Autícko, de Bohumil Hrabal



En nom de la meva voluntat de deixar constància de tots els llibres que llegeixo, ara li toca el torn a aquesta petita delicadesa de Bohumil Hrabal, El meu gat Autícko (1986). Es tracta d'un text molt breu, una història autobiogràfica però passada pel sedàs de la literaturització, on el gran autor txec (injustament desconegut a casa nostra) va abocar sense reserva el seu amor pels gats. 



Per a qui no el conegui, Bohumil Hrabal (Brno, 1914 - Praga 1997) està considerat un dels millors escriptors europeus del segle XX. Us remeto a la Viquipèdia per si voleu fer una primera aproximació a la seva figura, malgrat que no hi ha res més adequat per conèixer un autor que llegir-lo, evidentment.  

La breu història d'El meu gat Autícko és un text de lectura assequible però no gaire fàcil de catalogar. Bell, intens i intimista, conté una faula preciosa i alhora una dolorosa reflexió al voltant de les relacions, no sempre tan idíl·liques com voldríem, entre els animals i els homes. El sentiment de culpa de Hrabal davant de certes decisions que ha de prendre, davant de certes situacions que no pot defugir o que se li escapen de les mans, és absolutament entendridor, però també dur i incòmode. La seva consciència que tots els animals del planeta són dignes d'amor i de respecte, la seva adoració absoluta pels seus gats, donen vida a un relat abrumador i únic, que m'ha encisat i dolgut a parts iguals. 

Deia Bohumil Hrabal, respecte a El meu gat Autícko:

No soc gens indulgent quan es tracta d'aprofundir en el sentiment de culpa. De fet, quan en el món s'esdevé alguna cosa terrible sento com si fos jo qui ho hagués fet, o com si m'ho haguessin fet a mi (...). Puc veure com la gent dispara (...) la guerra, els innocents, i uns i altres soc jo. I fins i tot el gat, el gat mort, soc jo. Quan veig un gos atropellat en algun lloc també soc jo. Qualsevol ésser viu em desperta una compassió profunda.   

Com que jo em sento igual, l'entenc molt be en Hrabal. I me n'he enamorat. També per això deu ser que la meva estimada amiga Gemma Márquez em va regalar aquesta petita meravella. I mai no li agrairé prou. Quina sort que tinc. 




dijous, 6 de juny del 2019

Un circ al pati de casa, de Damià Bardera




Ja fa molt de temps que sóc una incondicional admiradora de la literatura de Damià Bardera, tal com podeu comprovar llegint les ressenyes (publicades en aquest mateix bloc) de les seves obres Nens de llet i Viladelsac. Per això estic tan contenta que a principis d'any l'Editorial Empúries hagi tret al mercat aquest recull de contes, Un circ al pati de casa, que inclou alguns textos inèdits i d'altres que formaven part del seus llibres (tots publicats amb El Cep i la Nansa), Fauna animal (2011), Els homes del sac (2012), Els nens del sac (2013), Contes de propina (2014) i Nens de llet (2016).  




Malgrat conèixer prou a fons alguns dels seus textos, tornar a endinsar-me en l'univers Bardera ha estat novament un plaer i una experiència. Mai no et canses de comprovar la seva capacitat per bastir tot un món -intens, potent, atemporal i únic- que resulta capaç d'abduir el lector més exigent. Des de la reutilització i capgirament de gran part dels motius dels contes clàssics (i universals), des de la reinterpretació delirant dels tòpics i dels personatges, des del llenguatge més planer però més desinhibit, Bardera ens proposa trencar fronteres, destruir tabús, esmicolar mites. No és gens banal aquesta voluntat. No és banal i tampoc no és fàcil, i encara menys en l'àmbit poc favorable (per diglòssic, inevitablement reduït i de vegades escàs de mires) de la nostra literatura. A més, i per acabar-ho de complicar, Bardera es dedica al conte, a la distància breu. I no podem obviar, tot i haver de reconèixer que en els darrers anys s'han produït esperançadors avenços en aquest sentit, que els reculls de relats no són els preferits de les editorials, no són el camí més còmode per triomfar en el món literari. 

Des de l'inici, la proposta de Bardera ha estat extremament intel·ligent, fresca i necessària en el nostre entorn, una literatura que obre dimensions i que posseeix, sempre, un rerefons crític i filosòfic de primer nivell. Quan hi entrem, hem de passar de manera inevitable per una fase de desconcert, de meravellós desconcert, si se'm permet dir-ho així. Ens preguntem: què està fent aquest home? com se li ha acudit això? què hi té dins del cap? Ens preguntem tot això mentre continuem llegint i, sense adonar-nos-en, acabem caient de quatre grapes en la seva trampa de narrador de raça. I aleshores ja està. Ens ha atrapat i no hi podem fer res. 

Sobre Bardera escriu Matthew Tree, que dit sigui de pas fou qui me'l va donar a conèixer:

Contes de fades actualitzats, torçats, estrafets i tan desconcertants que lluny de ser aprofitables per llegir a l'hora d'anar a dormir, més aviat us mantindran desperts una bona estona.  

Ho subscric completament. I com que el millor és que ho comproveu vosaltres mateixos, aquí us deixo un relat de Bardera que a EnVeuAlta vam enregistrar en àudio fa uns quants mesos. Es titula La muntanya i és breu, no patiu. Però no us el perdeu. Demostrarà tot el que he dit, us deixarà sorpresos i, seguríssim, que us encantarà. 




dimarts, 28 de maig del 2019

Nou illes al nord, de Mónica Batet






Nou illes al nord és la cinquena novel·la de Mònica Batet (Pont d’Armentera, 1976), una autora que sempre ha destacat per la seva valentia, per la recerca continuada d’una veu pròpia allunyada de modes i tendències. És en aquest sentit que va començar a cridar-me l’atenció quan la vaig descobrir amb la seva segona obra, No et miris el Riu (2012), que va arribar a ser finalista del Premi Crexells. Després ja no vaig poder deixar de llegir-la. Vaig gaudir profundament de la curiosa Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres (2015) i de la novel·la breu Cafè Berlevag (2016), que literalment vaig devorar. Ara, per fortuna, tornem a tenir entre les mans una proposta seva, aquestes Nou illes al nord, publicades per Més llibres, que he tingut l’honor de conèixer a l’avançada. 

La novel·la és moltes coses que no puc explicar, perquè sou vosaltres qui les heu de descobrir, però resulta una ficció encisadora, un faula d’atmosfera magnètica i de  segell inconfusible. Està estructurada a partir d’un conjunt de veus narratives, molt diverses, que ens expliquen la història de forma calidoscòpica, com si estiguéssim muntant un trencaclosques que ha d’acabar encaixant. Mònica Batet s’arrisca. No només perquè defuig les accions trepidants i els temes recurrents que inunden fins a la nàusea la narrativa actual, sinó també perquè aposta sense manies per l’escriptura de l’oralitat. No era un repte fàcil. Fer parlar els personatges de la manera més apropada al real, amb totes les seves repeticions, manies, tics i pleonasmes. Però l’autora tarragonina no s’ha arrugat. Ha decidit fer-ho i ho ha fet. 

El gust de Batet per la novel·la centreeuropea i pel paisatge nòrdic és present, com sempre, a Nou illes al nord. Són influències que l’han marcat des de l’inici i que formen part del seu tarannà personal, sempre allunyat dels típics localismes que puguin resultar-nos recognoscibles. No tinc clar si això converteix les seves novel·les en més universals. És possible que sí. Com a mínim, traeixen la voluntat de fer una literatura diferent, que sorgeix d’un exercici (no sempre fàcil) d’escriure en llibertat.   

La construcció dels personatges, a través de la visió d’altres personatges; la presència enlluernadora de la naturalesa; el paper dels arbres, les plantes i les flors; la importància de la llum, dels colors, de les nits blanques; l’apologia del viatge; la reconeixença del dolor, de la incidència del passat en el present; la injustícia, els malentesos, la soledat, la necessitat de fugir; el paper de la família que ens ha tocat, per bé i per mal. I l’amor. Perquè al final, lletraferits meus, Nou illes al nord també és una història d’amor. 

Tot això ho podem trobar a la novel·la. Això sí, sense escarafalls, des de la calma i la placidesa, amb un estil senzill i allunyat de pretensions pomposes. Una lectura especial que, qui ja heu llegit Batet, sabreu entendre molt bé.       







dilluns, 29 d’abril del 2019

Absència/Ausencia, de Begoña Chorques






Absència/Ausencia, de la valenciana Begoña Choques Fuster (Xàtiva, 1974), és un bonic poemari publicat per Círculo Rojo amb pròleg d'Ignasi Riera i unes belles il·lustracions de Luna Beller-Tadiar. Es tracta d'un text intimista i valent on l'autora es despulla sense rubor per parlar-nos del dolor de l'absència, del buit que representa per a ella la pèrdua de la seva àvia, amb qui sempre havia estat molt unida. 

O, si no, què significa aquest canvi de papers, aquest col·locar-se en la pell de l'altra, aquesta necessitat d'oferir consol, de seguir l'exemple, de mantenir vius els records?:    

   SIMULACIÓ

T'abraçaré per donar-te el consol, 
perquè pugues plorar amb serenor.
Resta tranquil·la i marxa en pau. 
Jo seré l'àvia, tu seràs la néta. 
Tu seràs la mare, jo seré la filla. 
Vetllaré per no destorbar ton son
intentant aprendre l'art d'estimar
per no procedir malament del tot
mentre m'arriba l'hora de salpar. 
Dissoldré en un mar d'ulls l'aflicció 
que la teua partença en deixarà.  


El poemari, que Chorques ens ofereix en versió bilingüe català/castellà, palesa clarament la seva veu, una veu directa i clara, exempta de retòriques inútils i postisses. Una veu que ja havíem trobat al seu llibre anterior, Olor de poma verda. Tanmateix, les pulsions que traeix són pulsions de nostàlgia, d'enyor, de dolor profund. Ni amb el títol del llibre no ens intenta enganyar: Absència

També topem amb l'estupor. L'estupor, que no pot acabar en res més que en acceptació, però que no per això ens deixa de torturar. Els que abans hi eren de sobte ja no hi són. I això resulta indigerible, aterridor. Perquè la vida continua, però ells ja no hi són.    

Begoña Chorques és per damunt de tot una persona sincera i intel·ligent, que utilitza els seus sentiments interns per projectar-se al món. Per això el que escriu no és gens banal. S'enfronta des de dins al fet literari i el consolida a l'exterior, quan és capaç de relacionar tots els àmbits de la vida. Chorques és crítica, no pot deixar de denunciar allò que cal canviar. I ho fa sabent que la lluita no és fàcil ni curta, però que cal parlar de tot. 

                                          
                                            TIBI TERRA LEVIS



                                      Mentre el teu cos s'està desfent
                                      a la solitud del taüt, 
                                      voltat per altres solituds, 
                                      ens desarmen la sanitat, 
                                      s'espatlla l'educació.  
                                      Els polítics juguen als daus
                                      amb el pa que manca als infants.  
                                      Les teus mans es fan malbé,
                                      mentre perdem la llibertat.
                                      M'aixeque, em mire al mirall, 
                                      m'adone que el meu cos també
                                      es podreix implacablement. 
                                      Ja fa gairebé quaranta anys
                                      que el meu cadàver es podreix
                                      en un gemec sord de basarda. 
                                      Que la terra ens siga lleu.  



Em sembla magnífic aquest joc d'identificacions, aquest obrir-nos els ulls a un fet inapel·lable: comencem a morir el dia que naixem. I, enfront d'aquesta veritat incontrovertible, només l'amor i la bondat ens poden salvar. Estimar, compartir. I saber dir-ho. 

El poemari comença amb una citació de La vida es sueño de Calderón. I, és clar, qui em coneix a fons ja es pot imaginar què significa això per a mi. És la meva obra de teatre de capçalera, que em sé de memòria pràcticament des del primer vers. I fixeu-vos quin fragment ha triat Begoña Chorques:


Mas sea verdad o sueño
obrar bien es lo que importa; 
si fuere verdad, por serlo; 
si no, por ganar amigos
para cuando despertemos. 



Sí, sí, sí. La bondat, ho veieu?    

Altres autors fantàstics transiten el poemari: Audre Lorde, Wislawa Szymborska (la meva admirada Wislawa Szymborska), Alejandra Pikarnik, Gabriela Mistral, Virginia Woolf, Alfonsina Storni, Maria Mercè Marçal, Emily Dickinson, Sylvia Plath. Dones. És clar que sí. Dones. Perquè mouen el món i perquè són alhora receptacle, ofrena i destí. Perquè com elles és Begoña Chorques. 

Moltes gràcies, estimada. Continua escrivint. 


    


dissabte, 20 d’abril del 2019

El meu relat "Un matí de desembre" enregistrat EnVeuAlta




Aprofitant que s'acosta el dia de Sant Jordi, us volem, des d'EnVeuAlta, fer un regalet. Es tracta del meu relat intitulat Un matí de desembre, que hem enregistrat en àudio i que té l'honor de ser el text número 100 de la nostra pàgina web. 

És un relat de 2013, que es va publicar inclòs en el recull de relats i altres manifestacions literàries i artístiques intitulat La llibrera de Portbou. És un conte que jo m'estimo molt i que s'escau perfectament amb l'efemèride de Sant Jordi perquè parla de llibres i de llibreries, de lectors enfervorits i d'amor per la literatura. 

Espero que us agradi, lletraferits. De tot cor. 




dissabte, 13 d’abril del 2019

El meu relat "Habitant de carrer", ara en àudio







No us perdeu aquesta gravació que hem fet a EnVeuAlta del meu relat "Habitant de carrer". No us en penedireu. La meva sòcia estimada, la Maribel Gutiérrez, s'ha superat. Escolteu fins el final i us ho passareu pipa, us ho ben asseguro, lletraferits. 







dimarts, 12 de març del 2019

L'hivern a Corfú, de Jordi Masó Rahola




Després de repetir en diverses ocasions que no escriuria novel·la, per fi s'ha decidit. Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) ens ha fet arribar la seva primera narració llarga o novel·la breu, com ho vulguem dir. Una nouvelle, de fet, gènere que reivindica explícitament dins de la pròpia ficció. 

Fa molt que conec i llegeixo Jordi Masó (Catàleg de monstres, Polpa, La biblioteca fantasma), per no parlar del seu blog "La bona confitura" i moltes aventures més, que no cal detallar fil per randa ara i aquí. Però el cas és que, en tenir una idea bastant clara de la seva escriptura, no puc fer altra cosa que reconèixer amb nitidesa la seva veu i les seves dèries en aquesta primera (i esperem que no última) incursió novel·lesca. 

L'hivern a Corfú és una personal i desinhibida proposta que, com a rerefons, ens planteja una mirada càustica i irreverent al voltant de la irracionalitat del món en què vivim i, per extensió, de la condició humana. Masó no s'està de recórrer a la poètica de l'absurd en el seu sentit més baix: escatologia, erotisme i gairebé pornografia campen sense control per les pàgines del llibre. Tota una utilització de l'humor (que inclou la turpitudo i la deformitas clàssiques segons la classificació de Quintilià), comprensible per a un públic ampli i sense complexos. La descripció de la fauna humana que es passeja per l'interior del creuer de luxe Pioneer of the Seas, en el qual viatja a contracor el protagonista Bertran Bartra, representa la dissecció d'un espectre de tipus humans que bé podrien estar (jo tampoc no sóc políticament correcta de vegades) dins les gàbies d'un zoològic (pobres animals, res contra ells, al contrari).    

Tanmateix i alhora, Masó no pot evitar la seva mirada culta i, per damunt de tot, la seva acostumada posició metaliterària. Per això ens planteja un repte que s'esdevé una anàlisi tècnica dels recursos i les estratègies del narrador i per això, també, juga amb la tradició i aprofita per comentar-la i replantejar-la. Italo Calvino i la seva gran novel·la Si una nit d'hivern un viatger funcionen de referent en la ficció de l'escriptor de Granollers. I juntament amb ell, amb Calvino, un bon nombre d'autors que Masó no pot evitar remembrar en repetides ocasions: Cesare Pavese, Pere Calders (no oblidem Ronda naval sota la boira), Franz Kafka, Herman Mellville (Moby Dick és perfecta en aquest ambient mariner), Lewis Carroll, Fernando Pessoa, Joseph Conrad... Això sense oblidar altres referents, pictòrics i, sobretot, musicals. No debades Jordi Masó és pianista i professor de música (a banda d'escriptor). Fins i tot es permet fer un "cameo", sense cap problema, dins la novel·la. 

L'hivern a Corfú, ambigua, postmoderna, boirosa, delirant, febril, resulta tota una experiència. Estic segura, seguríssima, que no us decebrà. 

Feliç dia, lletraferits. 




                        

dilluns, 4 de març del 2019

Què saps de Vidal Palau?, de Vicent Borràs




Què saps de Vidal Palau?, de Vicent Borràs, fou la novel·la guanyadora del XXIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira: un text intrigant i àgil, breu i engrescador, que no pots parar de llegir. 

A mig camí entre el suspens i la novel·la de personatges, Que saps de Vidal Palau?  aprofundeix en una qüestió que pocs cops ens plantegem i que, tanmateix, ens afecta a tots. M'estic referint a la identitat, a la consciència (o no consciència) de la pròpia identitat. 

El protagonista, un poeta exitós i també (com no!) amb les seves crisis creatives, pateix un enorme daltabaix familiar, una desgràcia terrible que li canvia la vida. Quan ni ell ni els qui l'envolten són capaços de superar la nova i dolorosa situació, el personatge prendrà una decisió dràstica. 

Com us podeu imaginar, no puc explicar més. Un dels encerts de la novel·la és mantenir-nos a l'expectativa, però sí que puc referir-me a les diverses preguntes, als variats interrogants que sobrevolen el text, i que fan referència a qui som en realitat, a la possibilitat (o impossibilitat) de trencar definitivament amb els lligams que més ens importen, a la incapacitat de conviure amb la frustració i la culpa, a la dificultat de perdonar. 

Vehiculada la història a través de la investigació d'un periodista de poca volada que s'hi sent arrossegat irremissiblement, Què saps de Vidal Palau? resulta molt plaent de llegir. A més, inclou una picada d'ullet interessant: Manuel Vázquez Montalbán és un dels personatges de la ficció novel·lesca, amb la seva identitat pròpia absolutament recognoscible. 

Ja he dit que parlem d'identitats, oi? Doncs això. 

Recomanada, lletraferits. 


     

dimarts, 12 de febrer del 2019

La casa de arenas movedizas, de Carlton Mellick III




Fins fa pocs mesos jo no havia sentit parlar mai del gènere bizarro. Em van començar a arribar notícies, no gaire aclaridores, a través de les xarxes socials. La paraula "bizarro" em cridava l'atenció, em generava curiositat. Té un no sé què que atrapa, la pròpia paraula.   

Més endavant vaig saber algunes coses més. Que l'Editorial OrcinyPress publiqués bizarro ja m'indicava quelcom, però l'empenta definitiva me la va donar l'Adelais de Pedrolo. Durant l'Any Pedrolo, lògicament, ens hem vist molt i, com us podeu  imaginar, hem parlat força de literatura. Ella s'hi ha enganxat, al bizarro. Se'n considera una addicta i em va despertar el cuquet. Per acabar-ho de rematar, va ser ella mateixa qui em va regalar la novel·la que ara tenim entre mans, La casa de arenas movedizas, de Carlton Mellick III. 

Carlton Mellick III és un dels principals autors del gènere, premiat i conegut arreu del món. Està considerat un geni ple d'imaginació, un virtuós del surrealisme, un mestre d'originalitat. I després de llegir la novel·la, penso que no n'hi ha per menys. La casa de arenas movedizas m'ha atrapat totalment. 

Feia molts anys que jo no m'enfrontava a la lectura d'un text des d'una posició de desconeixement tan gran. Verge absoluta en allò que és el "bizarro", corria el risc que no m'agradés o que no m'acabés d'entrar, que em resultés més estrany del compte. És clar que el meu bagatge lector és ampli i poc convencional, però tot i així m'estava ficant en "arenas movedizas". 

I que bé que m'ho he passat. Els riscos que acabo d'enumerar van quedar oblidats a les poques pàgines de començar el llibre. Malgrat la "raresa" del gènere bizarro, hi he descobert una literatura plena d'humor, d'ironia, de crítica, d'imaginació, d'amor i de tendresa. Una trama plenament coherent dins la seva idiosincràsia i uns personatges, perfectament perfilats, que m'han fascinat. La novel·la no amaga la violència, no defuig descripcions que ens poden repugnar, no s'està de deixar-nos estabornits en certs moments. Tanmateix, i alhora, tampoc no ens estalvia l'exaltació de l'amor entre germans, de la solidaritat, de la generositat i la valentia. La història no l'explicaré, ni m'hi acostaré, però recomano molt la seva lectura. 

És refrescant llegir coses diferents. Jo encara diria més: és imprescindible. Alguns experts del gènere m'han dit que començar a passejar per l'univers bizarro amb Carlton Mellick III ha estat un gran encert. I segur que tenen raó. Així que gràcies, Adelais. 




Per a qui no en tingui ni idea de tot el que parlo, us copiaré aquí sota unes explicacions que inclou el propi llibre. Així no anireu tan perduts.    

"¿Qué es el Bizarro?
1. Bizarro, en pocas palabras, es el género de lo extraño. 
2. Es el equivalente literario de la sección de culto de un videoclub.
3. Como las películas de culto, el bizarro a veces es surrealista, a veces vanguardista, a veces ridículo, a veces sangriento, a veces al borde de la pornografía y casi siempre una ida de la olla. 
4. El bizarro no solo se esfuerza en ser extraño sino también fascinante, que haga pensar y sobre todo que sea divertido de leer.
5. El bizarro suele tener cierta lógica de dibujos animados que, al aplicarla al mundo real, crea un universo inestable en el que lo grotesco se convierte en normal y lo absurdo toma cuerpo. 
6. El bizarro fue creado por un grupo de pequeños editores independientes como respuesta a la demanda de buena ficción extraña y al gran número de autores que se están especializando en ella. 
7. El bizarro es como:
- Franz Kafka combinado con John Waters.
- El doctor Seuss del postapocalipsis.
- Takashi Miike combinado con William S. Burroughs.
- Alicia en el País de las Maravillas para adultos.
- Anime dirigido por David Lynch". 


Benvinguts a la novetat i fins ben aviat, lletraferits. 


   
    

dimarts, 8 de gener del 2019

El temps és mentida, de Joanjo Garcia



El temps és mentida, de Joanjo Garcia, fou l'obra guanyadora del XXVII Premi Ciutat d'Alzira, l'any 2015. Estava a la meva lleixa de lectures pendents i per fi li va arribar el moment a finals de l'any que acabem de tancar.  

La novel·la és un viatge al passat explicat des del present, la remembrança de les coses que ens marquen i que ens converteixen en allò que som. Fets de la infantesa i de l'adolescència que no s'obliden mai, que de vegades no es poden oblidar encara que ho vulguem perquè són massa dolorosos, massa terribles. 

Joanjo Garcia ens transporta a un petit poble de València i a la infància del protagonista. Els llargs i tediosos estius a casa dels avis mentre els pares treballen en el seu negoci de restauració i no poden estar per ell. Ja adult i amb la voluntat d'escriure, amb una motxilla de fracassos personals a l'esquena, el personatge s'embranca en un projecte complex, ple d'inseguretats i de dubtes, que pretén narrar les experiències viscudes sense voluntat de linealitat, a cops de sentiment i d'esdeveniments. Perquè en realitat el temps és mentida.

La novel·la és llegidora, malgrat que la vida del poble no presenta novetats significatives respecte a d'altres històries similars que hem vist al cine o hem llegit als llibres. Potser és que tots els pobles insignificants del món són un calc repetit, un niu de mesquinesa, tafaneries, vergonyes, avorriment, secrets amagats i molt poca bondat. 

En canvi, el que sí que m'ha interessat de la novel·la és l'exercici metaliterari que proposa Garcia. Resseguim l'escriptura i les incerteses del protagonista i la fina línia que separa la realitat de la ficció acaba gairebé esborrant-se. En aquest sentit, m'ha semblat prou remarcable. La primera persona funciona molt bé i ens acosta encara més a la interioritat del personatge. Sempre m'ha agradat el vessant metaliterari que la postmodernitat ens permet. I Joanjo Garcia l'explota aquí amb força originalitat.