Lletraferits: més i més llibres

  

Espuelas de papel, d'Olga Merino

Una novel·la molt potent, un text dur i realista però alhora carregat d'intensitat poètica. Olga Merino és una mestra del llenguatge, una escriptora impressionant. La novel·la narra una història de postguerra, que pivota entre el passat i el present, entre un petit poble andalús i la ciutat de Barcelona. El tema no és original, però la veu de Merino té tanta força que t'arrossega com un huracà. Personatges molt ben definits. He acabat la lectura amb un nus a la gola i la satisfacció que només atorga un bon llibre.

La carta, de William Somerset Maugham 

Una joieta traduïda per Yannick Garcia per a la Col·lecció Petits Plaers, de l'editorial Viena. Aquest llibre m'atreia poderosament perquè Somerset Maugham era un dels noms que, de ben petita, llegia als lloms dels llibres del meu pare. Jo era una nena, veia els títols i els noms en els volums de la tauleta de nit del pare i somiava amb llegir-los, anticipava la meravella que significaria fer-me gran per poder capbussar-me en el seu interior. El nom de Somerset Maugham, en especial, em semblava sonor i important. Així que, amb aquesta història al darrere, no em podia resistir a comprar i llegir el Petit Plaer de Viena. I la vaig encertar: una meravella. 

París-Austerlitz, de Rafael Chirbes

Quin gran escriptor era Rafael Chirbes. En un dels clubs de lectura que condueixo, anomenat "Ciutats literàries", hem llegit París-Austerlitz. Una novel·la breu, descarnada, la història en primera persona d'una relacio homosexual en el moment àlgid de la SIDA. La veritat, només un gran autor pot escriure així.  

Somni d'un apotecari d'estiu, de Guillem Viladot 

Difícil descriure aquest llibre de Guillem Viladot publicat per l'Editorial Comanegra en l'any del seu centenari. Un somni delirant, tan surrealista com ho són tots els somnis, ens transporta en un ferrocarril al llarg de les terres de Ponent: Cervera, Agramunt, Tàrrega... Una novel·la escrita el 1983 i que havia restat inèdita. Ben oportú que aparegui en aquest Any Viladot. 

Esto no se dice, d'Alejandro Palomas

Un llibre valent, una confessió sincera i catàrtica, l'experiència en paraules d'una vida que ningú no hauria de viure. La teva capacitat d'anàlisi, estimat amic, que contrasta amb les dificultats relacionals que arrossegues per culpa del passat, són l'expressió de les teves elevades aptituds. I entre aquestes aptituds, la de la comunicació directa al moll de l'os, directa a l'ànima. Sé que aquest llibre no ha estat fàcil, ho sé perquè m'hi reconec. No en l'experiència concreta, sí en la d'haver patit i en la de carretejar ferides obertes. Gràcies, amic. Tots dos sabem que Amalia i Rulfo sempre hi són. 

Las vidas que te prometí, de Susana Rizo

Un text de 2018, una primera novel·la. És una mica naïf, potser li falta mostrar amb més intensitat la part lletja de la vida, però alhora és lluminosa i entranyable, i m'ha emocionat. Una residència d'avis que també és una guarderia d'infants. I dos personatges preciosos, l'Íngrid, una anciana; i en Max, un nen. La resta, s'ha de llegir. 

Cerveza mexicana, de Susana Hernández

La darrera novel·la de Susana Hernández, un mosaic de la societat actual, una història coral que va guanyar el I Premio de novela Ciudad de Lebrija. El text està escrit amb el dinamisme, l'energia i la intensitat que caracteritzen l'autora. El llenguatge ben treballat, la descripció dels personatges precisa, absorbent. La visió del món gens complaent, més aviat descarnada, no està exempta alhora d'una certa esperança, d'un cant a l'amistat i a la generositat. Fa molts anys que sé quina gran novel·lista és la Susana. Grandíssima. No us la perdeu.    

Els dies sense fi, de Jaume Benavente

 

Fa força anys que ens coneixem, amb en Jaume Benavente. He llegit bona part de la seva obra i ell sap que la valoro enormement. És un gran escriptor, un dels pocs que ha aconseguit fer-me plorar d’emoció i plaer. Va ser amb el meravellós llibre L’home que llegia Miquel Strogoff, de 2018, publicat per Més Llibres.

Ara Jaume Benavente ens ofereix, per a gran delectació dels seus lectors, un altre títol digne de ser atresorat en qualsevol biblioteca. Em refereixo a Els dies sense fi, publicat per l’Editorial Bromera. El text, un dietari novel·lat absolutament fidel a l’estil pausat i meditatiu de l’autor, m’ha recordat moltíssim un altre dels seu llibres, també absolutament recomanable: Dietari de Porto, de 2013. Ambdós tenen en comú la fusió entre la literatura del jo i la ficció més estricta, en una convivència deliciosa que ens impedeix deixar de llegir.  

Els dies sense fi, que arrenca de la pandèmia i de l’ingrés de l’escriptor i la seva dona a l’hospital, perquè van caure a la primera onada, és un personal, reflexiu i riquíssim retrat d‘aquells dies que semblaven no acabar-se mai. La malaltia, la por a la mort, la convalescència, la curació, la família… Tot ho trobem en unes pàgines que, de mica en mica, es fonen amb l’exposició de la teoria literària de l’autor, la incursió de la ficció enmig de la realitat, l’observació minuciosa de l’entorn, la profunditat de pensament, els dubtes, les incerteses, els viatges, els records, la naturalesa i la ciutat, la lucidesa i el somni. No hi ha res banal en aquest escriptor peripatètic que ho analitza tot detalladament, que contempla i escodrinya amb els ulls i amb l’ànima, que comparteix amb nosaltres els seus gustos literaris, artístics, musicals i la seva inevitable naturalesa errant. Jaume Benavente és un home sensible, preocupat per la justícia social i que sent en carn pròpia el dolor que causa la lletjor i la iniquitat del món on vivim. I, a més a més, Jaume Benavente és crític i sincer, amb ell i amb els altres. Per això la seva paraula brolla i dona cos a un literatura íntima i necessària en els temps que corren.  

No deixeu passar Els dies sense fi. No us en penedireu.

La ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres. 

Lectures de l'estiu

 

L'herència d'Eszter, de Sándor Marai

Amb l'elegància i la profunditat del seu autor, la novel·la és una història d'amor i de família, un text que dibuixa la capacitat de fer el bé i de fer el mal, un relat al voltant del magnestisme que certes persones exerceixen sobre la resta. La burgesia hongaresa retratada amb precisió. Escrit en primera persona, es llegeix amb avidesa en un sospir. 

El mirall de les nostres penes, de Pierre Lemaitre     

Una novel·la que m'ha deixat òrfena, perquè en passar la seva darrera pàgina, ja ho he llegit absolutament tot de Pierre Lemaitre. El mirall de les nostres penes és la tercera entrega de la Trilogia d'entreguerres. No us la perdeu si voleu completar aquest conjunt fantàstic que ens explica les entreteles dels conflictes d'una França i d'una Europa que mai no surten als llibres d'Història. 

Nimiedades, de María Paz Otero 

Un bonic poemari, gens pretenciós, de paraula senzilla i precisa. L'amor, el pas del temps, la família. Agradable lectura d'una tarda d'estiu. Perquè mai no hem de deixar de llegir poesia. 

Aigua tèrbola, de Concepció G. Maluquer

Aigua tèrbola, de Concepció G. Maluquer (1914-2004). Quina ràbia que una dona que escriu tan meravellosament (una més) ens hagi passat tan desapercebuda. És una situació vergonyant dins la nostra història de la literatura, una situació que cal esmenar tant sí com no. Sort que gent com la de l'Editorial Fonoll han decidit recuperar alguns noms, entre els quals aquest. Una novel·la excel·lent, d'estil impecable i recursos molt moderns, datada el 1967. Amb una sèrie de personatges ben definits i una ambientació precisa, Concepció G. Maluquer confegeix un interessant retrat social de tota una època. No us la perdeu. 

Lixeiro, d'Ismael Ramos 

M'ha agradat molt aquest poemari. Primer l'he llegit en gallec, després en castellà. Les reflexions que podem extreure de la quotidianitat. Metàfores i imatges que passen sense pretensions del particular al col·lectiu. Res nou, però tot nou sempre.  

Àngels de l'univers, d'Einar Már Gudmundsson

Una prestigiosa novel·la islandesa, traduïda a més de 20 llengües i que ara, gràcies a l'Editorial Nits Blanques, ens arriba en català, traduïda directament de l'islandès per Inés García López. Un llibre humà, explicat en primera persona pel protagonista, un malalt mental. No és un text sinistre, ni tan sols excessivament dur, sinó que sorprèn per la naturalitat, la ironia i els tocs poètics. Molt interessant aprofundir en tradicions literàries tan desconegudes per a nosaltres. 

Otra noche en el mundo, de Luis Escavy  

Un poemari sobri i elegant, que posa en comparació el món actual, tan desesperançador, amb el passat clàssic. És un plany pel present i una reflexió al voltant de l'escriptura, la traducció i el poder del llenguatge. 

Doble vida, d'Àngels Bassas i Salvador Macip

Escrita a quatre mans, per Àngels Bassas i Salvador Macip. O viceversa. Com vosaltres vulgueu. Una mateixa història, dos punts de vista. Dos personatges que es despullen davant del lector i que ens condueixen per l'intricat camí dels sentiments, la passió, el desig, la inseguretat, la covardia, la por. Una novel·la ben travada, amb un bon final (no era fàcil) de ressons shakesperians. M'ho he passat molt bé llegint-la, té la capacitat d'atrapar el lector. 

La Negreta i altres veus emmudides, de Jordi Fernando   

Set dones catalanes, set dones destacades per les seves activitats, set dones desconegudes, o oblidades, o com diu el títol del llibre, set dones emmudides. I allò que ha fet l'autor ha estat passejar-se per la Història per poder donar a totes set la veu que es mereixen. Amb una gran excel·lència lingüística i estilística, Jordi Fernando ha novel·lat les seves vides, les seves fites, les seves valuoses aportacions. Ens les ha donat a conèixer per demostrar que les dones han estat capaces de grans consecucions des que el temps és temps, des que el món és món. I que ja n'hi ha prou de viure relegades a l'anonimat.     

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Visita a la senyora Soler

  

Em sembla impossible, a hores d'ara, no haver parlat encara aquí de Visita a la senyora Soler, la novel·la inèdita de Manuel de Pedrolo que l'Editorial Fonoll ha publicat aquest any 2022. Tanmateix, per a tot arriba el dia i finalment avui, en un forat entre altres feines, he trobat uns minuts per fer-ho.  

És una de les dites "novel·les perdudes" de Pedrolo. Escrita el 1959 i prohibida per la censura el 1971, va restar durant molts anys arraconada a l'arxiu de la censura d'Alcalà d'Henares. La història de Visita a la senyora Soler és llarga i curiosa, i la podeu llegir en el pròleg a l'edició que he tingut l'honor d'escriure. Bé, també m'he ocupat d'editar el text. I no puc estar més satisfeta que l'Editorial Fonoll em donés l'oportunitat de fer-ho. Encarregar-me de l'edició i el pròleg de la darrera novel·la inèdita del nostre gran autor, publicada 62 anys després de la seva escriptura, ja us podeu imaginar què significa per a mi.

La novel·la va sortir al febrer i ha estat un èxit de vendes (ja portem tres edicions). Amb els editors hem corregut un bon nombre d'indrets de Catalunya fent-ne la presentació: Tàrrega, Lleida, Barcelona, Tarragona, Girona, Cervera... i encara no hem acabat. Em sembla que la pròxima parada, un cop passi l'estiu, serà a Igualada. 

Amb el rerefons polític i social de la grisa Barcelona de la postguerra, Visita a la senyora Soler esdevé un can agònic en favor de la llibertat. L'autor mostra la repressió, l'opressió moral de la culpa i del pecat, la dificultat de viure en plenitud... i ens acosta a la reivindicació, sempre present a les seves novel·les, de la llibertat sexual de la dona, la seva personalitat, el seu caràcter i la seva capacitat de decidir allò que desitja i vol. 

No us la perdeu, sisplau. Seria un sacrilegi! 

   

Segon trimestre 2022 (lectures)

 

Sísifo enamorado, de Laura Mintegi

Un llibre peculiar, a mig camí entre la novel·la i el tractat reflexiu al voltant del sentiment amorós vist des de la psicoanàlisi. Es llegeix molt bé, és breu i entenedor (malgrat uns leismes insofribles), però no em convenç el to acadèmic que destil·la. O escrius un assaig o escrius una novel·la, però no pots escriure un assaig disfressat de novel·la amb un argument que serveix d'exemple o de cas clínic d'allò que en realitat vols explicar. La cosa no funciona així. I, amb tot, em genera contradiccions, perquè m'ha agradat llegir-lo. La seva autora, Laura Mintegi, és doctora en Psicologia i professora de Llengua i Literatura Basca a la Universitat del País Basc. Vet aquí la cosa. 

El río del Francés, de Daphne du Maurier   

Un llibre d'aventures. Ben bé una història de pirates escrita al segle XX, amb tot el que això comporta. És a dir, la mitificació de la figura del pirata com a símbol suprem d'independència i de llibertat. Daphne du Maurier capgira el concepte del bé i del mal i ridiculitza sense pietat la societat benpensant. El río del Francés és, per damunt de tot, una novel·la de reivindicació feminista. La seva protagonista, la Dona, esposa d'un aristòcrata anglés i mare de dos fills, no suporta viure tancada en una gàbia, encara que sigui d'or. I farà tot el que caldrà, amb valentia, per lluitar-hi en contra. Les descripcions del paisatge són superbes. T'hi sents absolutament transportat. El río del Francés, un altre registre d'aquesta gran escriptora que és Daphne du Maurier.    

Els colors de l'incendi, de Pierre Lemaitre

La segona novel·la de la Trilogia dels Fills del desastre, iniciada amb Ens veurem allà dalt, amb la qual Pierre Lemaitre va rebre el Premi Goncourt. Els colors de l'incendi també m'ha agradat molt. Ja sabeu que en soc una fan, d'en Lemaitre. Aquí conjumina una història de revenja (ben ideada, millor travada) que li serveix de marc ficcional per parlar-nos de la història francesa i europea just abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Fantàstica traducció d'Albert Pejó. 

Sabates de taló italià, de Magdalena Tulli

Una novel·la dura, complexa, que Magdalena Tulli escriu amb caràcter autobiogràfic. Un recorregut íntim per la dificultat de la vida a la Polònia de la Guerra Freda. Un camí des de la reconstrucció i el record narrat de manera críptica i de difícil accés. Tulli està considerada una de les millors escriptores europees contemporànies, amb un estil narratiu que no es troba a l'abast de qualsevol lector. 

La festa, de Margaret Kennedy

Una novel·la que sens dubte és massa llarga i que no podem llegir amb mirada actual. Fa setanta anys que fou escrita, i així ho hem de veure. No crec que, com diu la contracoberta, tingui gaire en comú amb Daphne du Maurier ni amb Agatha Christie. Tanmateix, la novel·la m'ha mantingut vives les ganes de tirar endavant. Crec que, per damunt de tot, conté una encertada dissecció de l'Anglaterra dels anys posterios a l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Les diferències de classe, el paper de la dona i dels joves i nens, la crueltat humana, els dibuixos de diferents personalitats femenines. L'autora m'ha semblat molt intel·ligent. Ara bé, només us recomano la novel·la si sou amants de les obres llargues. Si no, no. 

Lectures primer trimestre 2022

 

El chivo expiatorio, de Daphne du Maurier (Alba Ed., col. Rara avis)

Quina autora més gran que és Daphne du Maurier. Quina mestria a l'hora de teixir una història tan singular. Dos homes idèntics es troben. No es coneixen de res ni tenen cap relació familiar, però són indistingibles. Què pot passar, davant d'aquesta increïble situació? Només ho podeu saber llegint la novel·la. Recomano absorbir (com estic fent jo) tot l'univers d'aquesta superba autora. No us en penedireu. 

Homes, de Isabel-Clara Simó (Ed. Bromera)

Homes és un recull de 22 relats d'Isabel-Clara Simó (2010), publicat per Bromera el 2021 en la seva col·lecció "Els llibres d'Isabel". Simó intenta recollir en les seves històries la casuística al voltant de la figura masculina en els nostres temps. Com passa amb tots els volums de relats, n'hi ha uns que ens agraden més i uns que ens agraden menys, però la capacitat d'observació de l'autora no té preu. A Homes hi trobem una mica de tot, individus de tots els pelatges, descrits amb una ironia i una acidesa que fan de la lectura un autèntic plaer. 

I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian (Ed. Comanegra)   

Un món desconegut, Armènia, un poble remot perdut en un racó del Caucas, un conjunt de personatges únics i inoblidables. I la magnificència de la natura, que tot ho envolta. Nariné Abgarian ha alenat una rondalla preciosa on s'encreuen la vida i la mort, la desgràcia i l'acceptació, el passat i el futur. Una novel·la brodada de poesia i de meravelles, que no us podeu perdre. 

El senyor Palomar a Barcelona, de Tina Vallès (Ed. Anagrama)

Un home que mira i una ciutat que es deixa mirar. I l'estela del llibre insubstituïble d'Italo Calvino. He gaudit de la novel·la i he gaudit de la meva ciutat reflectida en ella. Quantes intertextualitats pot tenir la literatura! 

Encara hi ha flors, de Margarida Aritzeta (Capital Books)  

Un text estilísticament molt bell, on hi passen moltes coses. La presència del passat en el present, la pervivència de la història. Els sempre complexos lligams familiars i de veïnatge. La dificultat de les relacions humanes. La guerra, la violència. De fet, la vida. Ambientada a la vora del monestir de Santes Creus, hi trobem un fascinant relat ple de picades d'ullet literàries i musicals. I sobretot hi trobem, amb una naturalitat de realisme màgic, la presència dels morts. Perquè, com diu el subtítol de l'obra, de vegades els morts no descansen en pau. 

La salvatge, de Isabel-Clara Simó (Columna).  

Premi Sant Jordi 1993. La recreació del mite de Pigmalió portat a l'extrem de la bogeria i de la violència. Fins on som capaços d'arribar els humans? Un exercici de tall feminista i d'alt nivell literari sorgit de la ploma d'Isabel-Clara Simó.  

Sis pamflets de por i una traducció, d'Antoni Munné-Jordà/Jules Verne (Ed. Medusa)  

Sis relats d'Antoni Munné-Jordà (escrits entre 1968 i 1973) que pretenen contenir, rere l'embolcall de la por, allò que ell mateix anomena "utilitat social", tot fent referència a la situació política que patia el país. Per això els titula "pamflets" de por. La traducció que clou el volum correspon a un conte de Jules Verne traduït pel mateix Munné-Jordà: Frritt-Flacc. No us deixeu perdre el volumet. Us sorprendrà. 

Me cuesta bivir, de Maria Queraltó (Universal còmics)

Una preciosa història gràfica sobre les dificultats d'accedir a una vida normalitzada (si ho podem dir així) des de la bisexualitat. El descobriment, la pròpia acceptació i l'acceptació dels altres. Els dibuixos m'han encantat. 

Nascut de cap dona, de Franck Bouysse (Edicions del Periscopi) 

Una novel·la de difícil catalogació, narrada amb to poètic i amb una potència extraordinària. Un text duríssim, impactant, que ens parla de les injustícies, el sofriment i la maldat humana. Viure en primera persona la vida de la Rose, des que és una nena de catorze anys, ens enganxa a les pàgines, en un crescendo farcit de sorpreses i una estructura calidoscòpica que ens aboca a un inesperat final. No us la perdeu. Absolutament recomanable.  

Les darreres lectures de 2021

 

Avui ja som 2 de gener de 2022, i per aquest motiu no vull que passi ni un dia més sense consignar les lectures que tenia pendents de ressenyar. Així comencarem l'any de cap i de nou. Com ha de ser. O sigui que aquí les teniu. 

Pedrolo Perillós? Converses amb Manuel de Pedrolo, de Jordi Coca. Un llibre imprescindible per acostar-nos a la figura del gran autor segarrenc a través de dies de conversa amb Jordi Coca. Deliciós. 

Animales como tú, d'Ismael López Dobarganes. Els qui hem coneixeu, ja sabeu la meva faceta animalista. Aquest llibre és una petita meravella, escrita des del cor, per un dels fundadors del Santuari Gaia, que es troba ubicat a Camprodon. Un Santuari dedicat a rescatar i a tenir cura d'animals de granja en perill. La gent de Gaia té la voluntat, gens senzilla, de canviar el món. Les històries i anècdotes que ens explica l'autor són entendridores i precioses. Jo algunes ja les coneixia perquè fa molt temps que segueixo i col·laboro amb el Santuari. Però m'han emocionat igualment. Us el recomano. Hi ha una altra manera de viure i de conviure, i ells ens ho demostren. 

Antichrista, d'Amélie Nothomb. Novel·la molt breu, com tota la producció de Nothomb, que incomoda, genera inquietud i resulta difícil de catalogar. L'amistat (si podem dir-ho així) de dues noies adolescents en un térbol espiral de comportaments anòmals. I no només ho són els de les adolescents, sinó també els dels adults que les envolten. L'hem llegit en un dels meus clubs de lectura i ha generat prou debat. 

Fut, de Jim Dodge. Una petita meravella (menys de 100 pàgines) que deixa el lector aclaparat per la tendresa, la mirada humana, el pòlsim de màgia, el desenvolupament de la senzilla història, les relacions que s'estableixen entre els personatges. Els protagonistes: un avi, el seu net i la Fut, una ànega de coll verd. És un llibre bonic, feliç, intel·ligent, vinculat a la natura. És una d'aquelles cosetes que només de tant en tant et trobes a la vida. Jim Dodge, un autor a reivindicar i a donar a conèixer. 

El llibre de l'estiu, de Tove Jansson. Un clàssic modern de la literatura nòrdica. Una nena acaba de perdre la mare i passa l'estiu amb la seva àvia en una diminuta illa del Golf de Finlàndia. Una deliciosa faula plena d'aprenentatges, de jocs, de pors i alegries, un text d'amor suprem a la naturalesa. Un text captivador i entranyable que mostra la indubtable dimensió literària de Tove Jansson, una de les grans autores escadinaves de tots els temps. 

Un país con tu nombre, d'Alejandro Palomas. De vegades, molt poques, existeix la màgia. La màgia creada per persones úniques i especials que viuen entre nosaltres. Alejandro Palomas és una d'aquestes persones. I ara ha escrit una novel·la tan única i especial com ell, un text que ha aconseguit remoure'm fins el moll de l'os. Si això fos possible, diria que l'ha escrit per a mi. Per commoure'm, per tocar la meva fibra més íntima, per fer-me mal i per guarir-me, per fer-me reflexionar i sincerar-me amb mi mateixa. Ell i jo compartim moltes idees, moltes afinitats, entre les quals l'amor immens pels animals, per la natura, per tots els éssers vius. Sé també que compartim la sensibilitat a flor de pell, i el convenciment que aquest món, per damunt de tot, necessita bondat i amor. Llegiu el llibre. I després em dieu el què. 

La nieta del señor Linh, de Philippe Claudel. No entenc com he pogut estar  tants anys sense llegir aquest llibre. És una novel·la extraordinària. I que bé que escriu Claudel, que bé. Un cant a l'amistat, que ens pot salvar fins i tot de les coses més terribles de la vida. Una obra entranyable, melangiosa, trista i alhora plena de llum. Amb un gir final que t'arriba a l'ànima. Meravellosa.     

 

El princep feliç i altres contes, d'Oscar Wilde. El plaer immens de rellegir, en la bonica traducció de Jordi Martín Lloret i les il·lustracions precioses d'Albert Asensio, tres dels contes del meu admirat Oscar Wilde. El príncep feliç, El rossinyol i la rosa i El gegant egoista. Tres històries que parlen d'amor, de la natura, dels ocellets, les flors... i, sobretot, de la bondat i la grandesa d'esperit, de la generositat i l'entrega. Un clàssic de clàssics per a grans i petits. 

No t'ho diré mai, de Marian Díez Picó. La novel·la guanyadora del Premi Enric Valor d'enguany. Fresca, divertida, actual, àcida... Les aventures d'una mare a qui el marit ha abandonat per marxar a l'Àfrica a fer de misioner, deixant-la amb dos fills, una mare i una sogra. Tot un planter familiar amb el qual no és fàcil de conviure, i menys quan arriba la pandèmia. M'ho he passat prou bé llegint-la. 

Tots els focs totes les pistoles, de Jordi Benavente. Recordo haver-ne parlat amb ell. Per què no escrius més, Jordi? Vinga, escriu, escriu. I ell: que no és tan fàcil, Anna, que tinc la feina i la canalla petita. Però finalment ho ha fet. Ha escrit. I com! Enhorabona per aquesta delícia que és Tots els focs totes les pistoles. Com diu encertadament l'Anna Gual a l'epíleg: "No són poemes, no són proses, no són textos. Són alenades de literatura". Que això només sigui el principi, Jordi. Que la natura, el camí i la literatura et necessiten. 

Les lleialtats, de Delphine de Vigan. Una altra novel·la breu, esplèndida, dura, intel·ligent, que ens defineix a tots, individualment i col·lectiva. Es llegeix en un sospir, no la pots deixar. I segur que tampoc no la pots oblidar, com només passa amb els bons llibres.       

     

I ara sí, ara ja ens hem posat al dia. El que vindrà a partir d'ara ja seran lectures d'aquest any que comença i que tots esperem que sigui millor que els p... 2020 i 2021. 

Fins aviat, lletraferits!