El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 29 de març del 2014

El plagi, de Sílvia Romero i Olea





El plagi  de Sílvia Romero i Olea és la novel·la que el 2013 va resultar guanyadora d’un dels premis més engrescadors del panorama literari català. Em refereixo, com molts ja sabreu, al Premi «El lector de L’Odissea», vinculat a la Llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès. Un guardó amb un procés diferent de l’habitual, ja que un consell de cent lectors tria els cinc finalistes, que només aleshores passen per un jurat.
No us imagineu l’alegria que vaig sentir quan vaig conèixer el nom del premiat en aquesta edició. Bé, vull dir “premiada”, és clar. La Sílvia Romero, una persona a la qual admiro, lletraferida de pro, que vaig conèixer ja fa uns anyets (no són molts, però sí plens de complicitat) quan ostentava el càrrec de presidenta de l’Associació de Relataires en Català (ARC), a la qual pertanyo.
No afegeixo res més perquè us vull engrescar per tal que vingueu a les 19:30 del pròxim dia 7 d’abril a la Llibreria Can Lletres (Carrer València, 16, Barcelona), on tindré l’honor de presentar el llibre. Allà, si us porteu bé, prometo explicar més coses de com ens vam conèixer la Sílvia i jo. Ara, però, anem a allò que ens interessa. La ressenya d’El plagi.

 

El plagi, una novel·la molt ben estructurada, amb un ritme narratiu que no decau en cap moment i amb una sèrie de personatges minuciosament treballats, és un llibre sincer, honest i clar. Es mou entre dos moments temporals distints, vinculat cadascun a una dona protagonista. El primer, durant la Guerra Civil i la primera postguerra, se situa bàsicament a Mèxic. El segon transcorre a la Barcelona de l'actualitat, malgrat estar salpebrat amb les analepsis imprescindibles per a la construcció de la ficció. No tinc intenció d’explicar la trama, que em sembla sempre un recurs fàcil i que, per desgràcia, ja se sol fer a la coberta posterior dels llibres (sovint amb massa detall). Tanmateix, sí que plantejaré interrogants.
Què uneix ambdues històries? Què relaciona el passat amb el present? Què vincula la Carme Carreras, una escriptora d’edat avançada amb una sola obra reconeguda, amb l’Àngels Riudor, una jove i ambiciosa periodista? Puc respondre que, d’una manera bastant especial, tot té a veure amb la literatura, amb la pretensió d’escriure, amb l’acte creatiu. Però també amb una altra cosa. Amb el desig de fama i de reconeixement públic, amb la voluntat (o no, ja ho decidireu quan llegiu la novel·la) de passar a la posteritat.
El plagi és una obra dura, amarga, gens condescendent. No hi ha carrincloneries ensucrades ni cap tendència a la nostàlgia o a la llàgrima fàcil. Res a veure amb aquests productes que proliferen tant i que semblen una mala còpia dels fulletons del vuit-cents. L’autora no s’està de mostrar-nos un món en el qual no se salva ningú. Els homes no se salven, però les dones encara menys (bravo per aquest discurs que defuig la tàcita norma actual d’allò que és “políticament” correcte). Els interessos, l’ambició desfermada, la manca d’empatia, la violència i el cinisme ho amaren tot. La història és tèrbola del principi al final, i inclou violacions, crims i una tensió constant. Els personatges ˗tret de dues o tres excepcions˗ no tenen escrúpols. Són antipàtics, amorals, bruts. És cert que l’autora els col·loca en tessitures terribles, però, per més atenuants que tinguin, ells mai no trien el camí èticament correcte. Les seves eleccions gairebé sempre tenen relació amb els seus interessos particulars, per damunt de tot i de tothom.
 
 
 
El plagi no es deté en la descripció dels espais ni dels ambients. Els llocs i els esdeveniments històrics tan sols funcionen com a escenari. Són només un marc per col·locar, versemblantment, la història. Això em sembla molt madur. M’agrada la narrativa que no cau en el parany, de vegades una mica infantil, de descriure fil per randa cada figura que hi surt, cada habitació que apareix. No fa falta. El naturalisme excessiu ja ha passat a la història. M’interessa molt més que els personatges se’ns revelin a partir dels seus pensaments (com Carme Carreras amb el seu dietari) o de les seves accions. Tenim entre les mans, essencialment, una novel·la de personatges, amb una volguda dimensió psicològica. Això, i la indagació al voltant de les pulsions més pregones de l’ésser humà, ha estat el motor de Sílvia Romero.
La novel·la conté unes grans dosis d’intriga. Enganxa. Resulta molt difícil deixar la seva lectura. Aquest fet, per a mi, és un dels elogis més grans que pot rebre un llibre.  
I bé, lletraferits, us el recomano al cent per cent. Podria afegir més coses, però no ho faré. Si les voleu saber, heu de prendre dues decisions incontrovertibles: venir a la presentació i llegir la novel·la.
Que passeu un feliç cap de setmana.      
 
 

dijous, 27 de març del 2014

27 de març: Dia mundial del teatre

 
  
 


Amb motiu d'aquesta diada i per reivindicar el magnífic art del teatre, he pensat que us copiaré algunes frases cèlebres que en fan referència. Recordeu que, per a Aristòtil, era el gènere literari més perfecte. 

 
 
 
 
 
 
Quienquiera que condene el teatro es un enemigo de su país
Voltaire
 
El teatro es un crisol de civilizaciones
Víctor Hugo
 
El teatro es poesía que se sale del libro para hacerse humana
Federico García Lorca

Los mismos afanes y esfuerzos se producen en una pequeña ciudad que en el gran teatro del mundo
Georg Wilhelm Friedrich Hegel
 
Sin el amor, el ser humano no puede sentir la necesidad de crear. La base de la creación parte del amor, de la necesidad de amar, de compartir, de comunicar, y es por el amor que hemos creado el teatro
Marcel Marceau
 


 
 
Doncs això, ja ho veieu. L'eloqüència de Marceau! I això que era un mim. Però no es pot dir més clar.
 
Lletraferits, celebrem el dia. Visca per sempre el teatre!
 
 
 

divendres, 21 de març del 2014

Dia mundial de la poesia






Si el dia 17 va ser el dia de la Poesia Catalana a Internet, avui és el dia Mundial de la Poesia. En aquesta preciosa jornada, he decidit compartir aquest colpidor sonet d'un dels meus autors preferits, Blas de Otero (Bilbao 1916- Majadahonda 1979). Em penso que no cal dir gaire cosa. El poeta ho diu tot. Que en gaudiu, lletraferits.
 
 
 
 
HOMBRE
 
 
Luchando, cuerpo a cuerpo, con la muerte,
al borde del abismo, estoy clamando
a Dios. Y su silencio, retumbando,
ahoga mi voz en el vacío inerte.

Oh Dios. Si he de morir, quiero tenerte
despierto. Y, noche a noche, no sé cuándo
oirás mi voz. Oh Dios. Estoy hablando
solo. Arañando sombras para verte.

Alzo la mano, y tú me la cercenas.
Abro los ojos: me los sajas vivos.
Sed tengo, y sal se vuelven tus arenas.

Esto es ser hombre: horror a manos llenas.
Ser —y no ser— eternos, fugitivos.
¡Ángel con grandes alas de cadenas!



dilluns, 17 de març del 2014

Dia de la poesia catalana a Internet






Avui se celebra el dia de la Poesia Catalana a Internet. La iniciativa, impulsada per la UOC, ja data de 2011. Es tracta de dedicar la jornada a omplir la xarxa de belles paraules, de poesia en català, a través de totes les plataformes possibles: blocs, Facebook, Twitter, Instagram... 
 
En contra del que segurament farà la majoria de la gent, he pensat que enguany deixaria una mica de banda els valors consagrats i apostaria per una veu jove. Parlo del poeta de Sant Esteve de Palautordera, nascut el 1981, Oriol Prat.
 
L'Oriol Prat va publicar fa uns mesos el seu primer poemari, titulat Metres quadrats.  És un llibre de joventut, molt treballat i insòlitament madur, però alhora molt fresc. A mi m'agrada molt com escriu l'Oriol. M'arriben molt els seus versos. En alguns casos, he viscut de molt a prop la seva gestació i el seu avenç, privilegi del qual me'n sento molt orgullosa.
 
Vaig prometre a l'autor que confegiria una ressenya del llibre, però encara no ho he fet. I això és fatal, perquè sovint tantes activitats m'impedeixen dur a terme tot allò que voldria i que em fa més il·lusió. O m'obliguen a fer-ho amb un retard que em tortura. Malgrat tot, com que l'Oriol és generós, espero que em perdoni. I també espero que aquest petit post serveixi per redimir-me una mica. No dic del tot, només una mica. 






Comparteixo amb vosaltres el poema intitulat Poema d'enveja, amor i odi amb un vers de Zagajewski. El que més m'ha costat ha estat triar el poema per compartir, perquè tots m'agraden molt. Però bé, la decisió final ha estat aquesta.

Que en gaudiu força, lletraferits. 



POEMA D’ENVEJA, AMOR I ODI AMB UN VERS DE ZAGAJEWSKI

Digue’m la veritat.
Digue’m que saps tocar de peus a casa
quan surts a obrir la nit de bat a bat.
Digue’m que encara
no estic boig.
Digue’m que m’equivoco
si em penso que arribes al meu llit
per l’embut de la foscor
mentre es fa clar.
Digue’m que les teves mans encara frenen
el temps en sec
i que els meus ulls no ploren
com cargols al mur d’un psiquiàtric.
Fes un resum confús per dir-me que m’estimes.
Digue’m, per exemple,
que tot feia barreja dins d’un got:
el cap i el ventre
el ventre i el cap,
el cop que diu: no hi ets,
no tornes.
 
Jura’m
que l’última copa
no te la paga Ulisses, el masclot.

Oriol Prat Altimira

Metres Quadrats, Blind Books, Barcelona, 2013.

diumenge, 2 de març del 2014

Relat propi: A LA FINESTRA



Noia a la finestra, Salvador Dalí
 


Mai no m’ha molestat fer el torn de nit. Les visites que ja han marxat, els passadissos amb la llum baixa, les llargues estones de silenci. L’ambient es relaxa i es transforma, lluny de l’esgotador tràfec del dia. Les busques del rellotge de paret que presideix el vestíbul ressonen lentament a cada moviment, amb la cadència inharmònica de la seva maquinaria antiga i rovellada. Les parets verd poma, repintades de fa poc per enèsima vegada, reflecteixen a penes la claror esmorteïda de les bombetes del sostre. En la distància, desvarieja el murmuri somort d’un televisor insomne.  

Tothom detesta aquest torn. Pensen que les nits són fredes, desagraïdes. Però s’equivoquen. En ocasions, els avis criden i s’esvaloten. S’aixequen, gemeguen, no volen prendre la medicació. O, simplement, es moren. Tanmateix, la majoria de cops només regnen la quietud i la calma. El temps s’escola inadvertidament, com si el rellotge es bellugués més a poc a poc tot exercint també el seu dret al descans.

Cada hora faig la ronda pels passadissos. Amb les sabatilles d’infermera, les meves passes són inaudibles. Obro amb cura algunes portes i observo l’interior. Quasi tots dormen. A voltes me’n trobo alguns amb els ulls ben oberts, mirant fixament el buit. Si no em demanen res, els deixo tranquils amb les seves reflexions. Al cap i a la fi, ja no hi tenen res a perdre. No cal que dormin. Poden passar la nit en vetlla, si volen.

M’agrada mantenir-me alerta asseguda darrere del taulell de la recepció. Just a la meva esquena, al costat del panell dels timbres d’emergència, hi ha una finestra. Quan he fet tota la feina, en les llargues estones entre ronda i ronda, de vegades m’entretinc contemplant la ciutat. Des de la desena planta, com si fos una talaia aixecada enmig del no-res, sóc una espectadora privilegiada de la gran urbs aparentment dormida.  

Veig els terrats dels edificis més baixos, sovint guarnits de roba estesa, les antenes de televisió i de telefonia mòbil, els rètols lluminosos que anuncien begudes o cotxes de luxe. El brogit del trànsit quasi no m’arriba. Els taxistes condueixen d’esma i els autobusos passen de llarg davant de les parades solitàries. De tant en tant, una moto embogida trenca el silenci. Els carrers estan buits, però la ciutat no dorm. Milers de llums que trenquen la fosca delaten la presència d’activitat humana. 

Aquesta certesa sempre em sorprèn. No sóc només jo qui roman desperta en la nit que badalla. Hi ha altres cors desvetllats que bateguen rere els llums indiscrets que la finestra em mostra. Em pregunto quantes parelles estan fent l’amor, quants homes preocupats escolten la ràdio per foragitar els fantasmes, quantes sofertes mares gronxen tendrament els infants que ploren. Ara mateix, algú que ja no pot suportar la vida obre el seu darrer pot de pastilles. Algú riu, somnia despert, parla per telèfon, es pren un cafè. Potser no sóc jo sola qui intenta, a través d’una finestra, descobrir el misteri palpitant de la gran ciutat. Un organisme viu, independent, lliure, format per milers de cèl·lules que es nodreixen i es mouen. Enorme, imprevisible.

Un avió solca el cel en silenci. Vola molt alt i sembla impossible no sentir cap so. Només les seves bombetes arrenglerades aclareixen l’obscur, testimonis que avancen enmig de centenars d’estrelles que són un miratge, perquè fa molt de temps que van extingir-se. On va aquell avió? A quin lloc, llunyà i diferent? Hi haurà llums en aquell lloc, hi haurà avis que mantenen els ulls oberts per recordar el passat en un present a punt de fondre’s? Hi haurà infermeres solitàries que s’aboquen a les finestres?

L’avió s’esborra lentament de la vista. Diria que va a poc a poc, però en realitat la seva velocitat és vertiginosa. Semblava fàcil estirar el braç i tocar-li les ales amb els dits tremolosos, però no és possible. La seva estela escombra el rastre de les estrelles mortes. El cel s’apaga.     

De l’habitació 101, al fons del corredor, m’arriba el ressò del timbre, peremptori. El senyal vermell s’encén intermitentment, sense parar, amb obstinada insistència. Algú em reclama.  

El misteri de la ciutat també és aquí, entre aquestes parets on la mort fa guàrdia a tothora, indolent, amb la dalla recolzada a l’espera en un racó del passadís en ombres. Veig el seu esguard que em ressegueix amb indiferència mentre m’aixeco de pressa i arrenco a córrer.
 
 
Anna Maria Villalonga
Gener 2009

Nota: Tenia aquest relat inèdit, com molts d'altres, en un calaix. Avui m'ha vingut de gust compartir-lo amb vosaltres. Espero que us hagi agradat.