Crònica de la presentació de L'home del sac, de Màrius Serra, per Jordi Villalonga

Jordi Villalonga, que ja ha col·laborat en alguna altra ocasió amb "El fil d'Ariadna", ha estat tan amable de confegir aquesta crònica. Gràcies, lletraferit.

Presentació de L’home del sac, de Màrius Serra.

El passat dijous 16 de juny va tenir lloc al Casal Independentista de Sants la presentació de la novel·la de Màrius Serra L’home del sac. Val a dir que tots els qui, per sort, hi vam assistir, ens ho vam passar d’allò més bé. 

La història té un inici. Manel Mora, l’organitzador de l’acte, es trasllada en una cadira de rodes, arran d’una malaltia, des de fa uns quants anys. El 2009, va contactar amb Màrius Serra per demanar-li suport en un acte de caire reivindicatiu que estava preparant, a favor de la igualtat de les persones amb mobilitat reduïda en l’entorn de l’esport. En Màrius, que, com sabeu, coneix de ben a prop la problemàtica dels “quiets”, hi va participar de manera solidària i desinteressada. D’ençà d’aquell moment, en Manel i en Màrius han mantingut el contacte. I també amb l’Anna, la companya d’en Manel, activista literària en qui en Màrius ha trobat una còmplice infatigable en el món de les lletres.

Aquesta tríada ens van presentar, als afortunats que hi érem presents, L’home del sac, l’òpera prima d’en Màrius, escrita fa més de dues dècades, quan l’autor només tenia 24 anys. Ara l’ha revisada, bàsicament des del punt de vista de l’estil, no de l’argument ni dels continguts. El detonant per a la revisió i la nova publicació fou el comentari d’un lector entusiasta, que va motivar en Màrius a fer una mirada retrospectiva envers ell mateix i les seves vivències d’aquells anys. Sorprenentment, ha trobat en aquelles pàgines, redactades fa tant de temps, essent un noi tan jove, tot un seguit de fets que, premonitòriament, han esdevingut reals en la seva vida posterior, fins i tot cabdals.

L’Anna Maria Villalonga, professora de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona, podia haver confegit una presentació de l’obra i de l’autor de tipus més acadèmic. En canvi, amb bon criteri, va preferir expressar les seves opinions no sense rigor, però a partir del bon humor i de la proximitat. Res més senzill per a ella, energia abocada en allò que estima i que viu amb passió i vehemència.

La idea fou encertada si tenim en compte la personalitat (àmpliament coneguda, no cal dir-ho) del personatge en qüestió i dels seus trets públics més definits: enginy i intel·ligència al servei del gaudi amb les paraules, del joc amb els mots... Una manera lúdica d’entendre la llengua, una manera oberta, comunicadora, engrescadora. Probablement, una manera d’entendre la vida.

Per tot això, l’acte de dijous va esdevenir una reunió càlida, simpàtica, distesa, on la simbiosi entre l’Anna i en Màrius, propera al bandolerisme?, es va fer palesa en un munt de referències comunes dins del món de les lletres, dels inicis amb els “crucigramas” en castellà, de professors o persones conegudes per ambdós, d’anècdotes que ens van fer riure a cor què vols. Un bon divertimento.

Encara no he llegit la novel·la, però vaig tenir la sensació que m’ho passaré d’allò més bé; i que, tot i haver estat escrita per una persona molt jove, probablement em mostrarà, com en un joc de miralls, la personalitat polièdrica d’en Màrius Serra.

No voldria, però, acabar sense remarcar la bonhomia i l’alegria de viure que transmet aquesta persona, que sempre apareix en un moment o altre:

En Màrius ha escrit un text, anomenat Beceroles, pel concert Cantània d’enguany. És una obra musical que canten més de 25.000 nens d’arreu del nostre país, en diferents poblacions i dies, i que aprenen per separat a cada escola. Com no podia ser d’una altra manera, el text ens parla de la llengua, de les llengües del món, en un viatge a través dels diferents mars del planeta. El meu fill Pol ha participat en aquesta activitat. En el torn de preguntes i comentaris, vaig voler expressar a l’autor el plaer que, com a pare, havia experimentat en veure com el “nanos” fruïen amb l’aprenentatge de l’obra, de text “dificilíssim” (tot sigui dit), i amb la seva representació.

La resposta d’en Màrius em va colpir. Va fer esment d’una persona amb Alzheimer que havia estat capaç de memoritzar i cantar l’obra, així com d’uns nens amb discapacitats psíquiques que també havien aconseguit aprendre’n una part ben complicada i cantar-la perfectament. Això, per a ell, era l’important.

Aquest home d’Horta (com bé ens va mostrar amb la samarreta que duia) va venir a Sants a fer-nos gaudir. Amb el joc, amb la paraula, amb el gest, amb l’alegria. I us garanteixo que ho va ben aconseguir (Jordi Villalonga per a "El fil d'Ariadna", Barcelona).