Tant que hem parlat aquí de la literatura, dels llibres i d’altres qüestions col·laterals al voltant del tema i, en canvi, mai no ens hem referit als llocs on ens agrada gaudir de la lectura. Segurament podríem confegir una llista tan variada i diversa com nosaltres mateixos. Algun cop he esmentat en el bloc de novel·la negra, a propòsit del misteri i del terror, el plaer de llegir asseguda al sofà, en un dia plujós, amb les cames protegides per una manta (preferiblement de quadres escocesos) i la gata al damunt. Aquest seria el súmmum del súmmum, la situació “ideal” per antonomàsia. Però, ni de bon tros, l’única.
A una lectora impenitent com jo, a la qual des de ben petita els pares havien de perseguir perquè plegués de llegir per prendre l’aire o simplement per seure a taula a dinar, els llibres l’han acompanyat sempre. No recordo sortir al carrer sense un llibre, ni abans ni ara. De fet, quan això rarament passa, em sento desoladament òrfena i em miro les mans i la bossa amb cara de babaua, intentant esbrinar què és allò que no rutlla: porto les ulleres?, m’he canviat les sabatilles d’estar per casa?, he agafat les claus?, on coi és el llibre? A aquests nivells arriba la meva compulsió, estimats lletraferits.
Enmig d’aquesta situació, mai no ha estat estrany veurem llegir asseguda en el banc d’un parc, al metro, a l’autobús, al meu jardí empordanès o en qualsevol pedrís o espai que ho permeti. De fet, en els darrers anys m’he cruspit, per imperatius de la vida, no sé quantes pàgines i pàgines en hospitals i consultes mèdiques. I no exagero: parlo literalment. Novel·les, assaigs, articles, poemes. Tot el que us imagineu i més.
Fa dies que vull parlar d’un lloc de lectura del meu passat. Un dels records més bonics d’aquell poble del Maresme, anomenat Canyamars, on vaig passar totes les vacances dels meus anys infantils i juvenils. Un poblet minúscul, de gent esquerpa i poc acollidora gairebé calcada dels drames rurals de Caterina Albert, però del qual, malgrat tot, és impossible no guardar alguns ecos al cap.
Fa dies que vull parlar d’un lloc de lectura del meu passat. Un dels records més bonics d’aquell poble del Maresme, anomenat Canyamars, on vaig passar totes les vacances dels meus anys infantils i juvenils. Un poblet minúscul, de gent esquerpa i poc acollidora gairebé calcada dels drames rurals de Caterina Albert, però del qual, malgrat tot, és impossible no guardar alguns ecos al cap.
En aquell temps, Canyamars posseïa molt pocs habitants. Allà s’acabava la carretera que procedia d’Argentona passant per Dosrius i la gent no avançava més endins si no hi anava expressament. Imagineu-vos si les circumstàncies eren diferents, que el meu germà Jordi s’estirava a prendre el sol enmig de la carretera que travessava el poble. I no us penseu, no li calia bellugar-se massa. Gairebé no hi havia trànsit, de manera que podia passar-s’hi hores, allà estirat.
Canyamars no era un indret amb gaire oferta turística (tret d’una piscina que estava molt bé), però, en contrapartida, la natura resultava exuberant, verda i frondosa. A pocs minuts de casa meva (una casa llogada que semblava un dibuix infantil, amb dues finestres de persianes verdes -els ulls- i una porta -la boca- amb cortina multicolor) hom ja es trobava en ple bosc. El silenci era esfereïdor, només trencat pel nyic-nyic impertinent de les cigales i el cant de milers d’ocells. Justament darrere de casa, s’iniciava el camí. Resseguint una drecera de terra, minada de pinyes i de pinyons que entretenien la marxa, el visitant arribava a un racó paradisíac, envoltat d’arbres enormes sota un cel net i blau. Amb el meu pare, l’havíem batejat com “les roques”, perquè, al bell mig del lloc, s’hi erigien unes grandíssimes roques planes a les quals no era gaire difícil accedir.
Avui en dia el lloc ha desaparegut, engolit despietadament per la més burda especulació immobiliària (és a dir, per urbanitzacions de mal gust que fereixen la vista), però aleshores era sens dubte encantador. Molts cops hi anava amb el meu pare i el meu germà. Carregàvem un llibre cadascun i plegats, en plena natura, muntàvem una mena de sessió de biblioteca. Però també m’hi escapava sola. Eren altres temps. Els nens sortíem de casa al matí i només hi tornàvem per menjar i dormir. No semblava haver-hi perill, en aquells anys.
Allà perduda, protegida per aquella quietud incomparable, m’hi hauríeu pogut trobar molt fàcilment. Sense barret, sense crema protectora. Sota el sol, prima com un pal i negra com una bantu, amb un llibre entre les mans. Llegint, de matí i de tarda, damunt d’aquelles pedres grises que, dit sigui de pas, al migdia cremaven de mala manera.
I, si algú es preguntava en algun moment concret: on deu ser l’Anna?, algú altre ràpidament i indefectiblement responia: On vols que sigui? Llegint, a les roques!
13 comentaris:
veure'm
quins records, quant d'amor melangiós, m'ha deixat un regust de coïssor de melmelada de poma al plec de dins de l'estómac, a la voreta del cor.
Jo també les recordo, les roques, malgrat que jo no hi anava a llegir, sinó a jeure i a fer el mandra.
Quins records!
El mateix regust m'ha deixat a mi el teu bonic i poètic comentari, Lu.
Elies, ets un soca!
I a mi també, el comentari de la Lu,molt tendre per cert,
també m'ha deixat el mateix regust.
Al llegir la teva história,tan bén explicada,amb aquests petits detalls, que no s'obliden.
En aquell moment, repasses la teva própia, i pensses que difentes poden ser els recórds d'mfancia, d'unes i d'altres persones,que marcaran, la teva manera de ser, per tota la vida.
Moltes Gràcies Anna, mica en mica, amb vaig deixan anar.La meva d'im fantesa, anys 60ss, per mi va ser tristísima , per difents motius, es clar, aixó és reflexe sempre més.
Una abraçade.
P.D.LLegir els recórds d'imfantesa dels amics, m'agrada moltíssim sempre hi troben coincidències i és molt bonic.
He llegit a tants llocs, d'aqui i d'alli.. que tambè es fà dìficil escollir.ne ùn, però potser de joveneta en tinc dos de fer pessigolletes de papellones a l'estomac.. el Molì de les Pipes a Arbucies, òn a casa i passabem temps de tardor en una casa de pagès que tenien els avis i arrivat l'estiu cap a Cadaquès, la caseta pintada de blau mar.. aquell jardì fet (crec jo).. especialment per llegir, dons tot eren plantes i reconets que tots ens anavem fent cada primavera, plantan el que mès ens agradaba, a part dels centenaris arbres,que ja i eran i encara i sòn. Aquest son potser els llocs dels 8 a 20 anys que he gaudit moltìssim, sobre tot perque estaba amb el avis, quant d'amor! Desprès he anat llegint dons òn podia ja que estudiaba, desprès, la feina, els fills...la qüestiò era llegir.. la part "sibarita" a tornat ara a la com ès 3ª edat? Que torno a llegir on vull, al parc que en aquell moment vull estar i m'agrada, a la voreta del mar.. i si nò a casa que tambè tinc el meu lloc. Bons records de llibres i essers estimats. Bona tarda Anna, com ho ha descrit la Lu. serìa per repetir el sentiment.
Ai Canyamars...... Com bé saps jo el conec perfectament i malgrat que és cert que ja no és el que era, ni somiar-ho de estirar-se al mig de la carretera, continua tenin un magnific bosc, amb ocells, nyic nyic de grills i tota mena de bestioles, on el silenci encara és un bé del que es pot gaudir. Jo hi tinc una casa, bé els meus pares, en una orbanisació d'aquestes que tot ho espatllen , eren altres temps, i tinc la sort que esta`fent frontera amb el bosc. Les tardes d'estiu són marebelloses a la placeta de la cuina, que dona al bosc, amb una bona gandula i un llibre. No se sent res, silenci, trencat sols per els ocells i alguna fresa que probé del bosc i que, en alguna ocasió, ens ha fet aixecar la vista i mirar de manera intensa al bosc per veure que pot ser. De nit fa molt de respecta, tots els son que en probenen són dignes de imaginar tota mens de pors. I quan ha acabat de ploure...? És pura delicia l'olor que s'en despren, i el so de la pluja.....?? No te preu. En aquest indret hi he passat moltes però moltes hores de lectura i de dolça migdiada. També m'agrada molt seure a les escales d'entrada, i deixar el temps "fora" per gaudí de la lectura. És un dels millors llocs.
Hola!
A mi també m'han vingut records de l'infantesa...També m'emportava el llibre al bosc, a la piscina, al parc... Gràcies per acostar-me aquells temps! Consti que ara faig el mateix; sempre m'acompanya un llibre!
Petons!!
M'agrada llegir a tot arreu... Sempre porto un llibre o dos amb mi, m'és igual que sigui un hospital, al tren, pel carrer, en una cafeteria, assegut davant del mar, en una plaça tranquil·la. Llegeixo des de petit, i els llibres sempre han estat i són una molt bona companyia.
Des del far bona nit.
onatge
Ah, quantes vegades tinc sensacions molt vívides com les que m'ha produit el teu escrit.
Tot i així, jo que encara sóc un asidu de Canyamars, aquestes remembrançes em provoquen un regust agredolç. M'explicaré.
Dolç per les vivències d'infantesa i el benestar i calidesa interior que em generen.
Agre per la brutal desaparició d'aquests espais, entorns, racons, natura, de manera irreversible i irrecuperable. Ho hem espatllat tot i ho hem malmés tot. Els humans sóm destructors.
I també em provoquen una certa tristor, sobretot quan veig als meus fills que no poden gaudir d'una manera de viure que, irremeiablement, ha fugit per sempre.
Fent amics, eh! Els de Canyamars estaran contents del teu comentari sobre la seva amabilitat! hahahah
D'altra banda, m'ha encantat... jo mai he sigut tant lletraferit com tu, ets una lectora compulsiva, ets una enciclopèdia vivent... i això no es fa en dos dies... es nota q des de petita has estimat els llibres.
A mi m'agrada llegir, sobretot, a un bar -amb una cervesa- o a casa -amb música no catalana de fons-.
Per cert, el comentari de l'Elies m'ha agradat; jeure i descansar també és pensar!!!! ;-)
Estimadíssim Yves,
Anem a pams.
No et solidaritzis tant amb el meu germà petit, que no ha dit "jeure i pensar". Ha dit "jeure i fer el mandra", que no és ben bé el mateix.
Sí, he llegit molt sempre. Sempre.
I pel que fa als de Canyamars, ja saps que sempre t'he dit que no dic mentides, jo. Ara el poble és diferent, però llavors era una comunitat molt tancada i per molts anys que hi fossis i molt que t'hi intentessis integrar, sempre eres foraster. D'altra banda, jo allà he vist drames familiars de l'alçada d'un campanar. Riu-te'n tu de Guimerà!
Ara, la natura magnífica. I la calma, i l'olor de pins. I el silenci.
Com m’ha agradat el teu article i quants records m’ha despertat.
A les roques planes, que també n’hi havia en els meus estius, no hi llegia sinó que m’hi estirava després de banyarme al riuet, a fer el mateix que l’Elies i eixugar-me; com que m’havia passat molt temps a l’aigua i tenia fred, m’agradava sentir el sol i l’escalforeta que desprenien les roques; s’hi passejaven les sargantanes, per les roques, i com que jo m’estava immòbil, de vegades em passaven per sobre i em feien pessigolles. Tanmateix, encara que no llegís a les roques, llegia moltíssim. M’agradava llegir dalt d’un arbre. Era una nena molt moguda i que s’enfilava molt, però era alhora lletraferida, així que llegir dalt d’un arbre complia la doble funció necessària per la meva manera de ser.
Jo soc capaç de llegir a qualsevol lloc, fixa't que em van convidar al Nou Camp una vegada i fins i tot allà em vaig emportar un llibre!!
Publica un comentari a l'entrada