Cuba: una història d'amor (capítol II)

Aquesta també sóc jo, la Cuba.  

Cuba: una història d'amor (capítol II)

LA VIDA

Visc en una casa molt bonica, amb dues plantes i jardí. El sol desborda les finestres i hi fa escalforeta a l’hivern i fresqueta a l’estiu. Les habitacions em semblen clares i netes i jo gaudeixo d’una sèrie de llocs privilegiats, ben ventilats i ben polits. Sovint sóc a la vora dels finestrals, per on m’arriba la fressa de la brisa entre els arbres, el repicar de la pluja o, quan hi ha tempesta forta, el ressò dels trons. Els altres s’espanten, són una mica babaus. Però jo no. Jo intento aixecar els ulls i mirar fora. M’encanten les tempestes que fan molt de soroll.

Heu de saber que a casa no tot són flors i violes. L’agradable llar que acabo de descriure sovint es veu trasbalsada per un caòtic enrenou. Us explicaré el motiu. El motiu són “els altres”. Sis més. Concretament tres individus de la meva espècie i tres gossos enormes que escandalitzen a tort i a dret. Sempre hi ha miols, lladrucs, crits, entrades i sortides, petjades de fang a la catifa, algun intent de baralla. Per a mi, com que em veig obligada tot el dia a contemplar què fan, no tenen cap secret.

Per exemple, en Cabezón, un gatot blanc i negre una mica pelut, és el que més mana. Tothom li té respecte, fins i tot una mica de por. I no sé perquè. En realitat, és molt simpàtic. Se sent feliç quan pot refregar-se amb les flors del jardí i, en general, no molesta a ningú. També hi ha el Petit, que mai no he entès el nom que té, perquè és més grandot que jo. I la Nokiki, una gata de tres colors i molt bon caràcter, que va venir de terra endins.

Els gossos són tot una altra cosa. Gegantins. Tenen una ombra allargada que em cobreix totalment quan s’aturen a mirar-me. No us penseu que em fan por. Què va. Els gossos, en general, són éssers un pèl simples, com criatures esvalotades que sempre tenen gana i només volen jeure al sofà o, encara que sembli contradictori, sortir al carrer. Coses primàries. De vegades no m’estranya que en Cabezón domini la quadrilla. És evident que els gats hem pujat un graó més en l’escala de l’evolució.

En Khan està una mica malaltó. No va tenir, en el passat, una vida gaire fàcil. Els seus ulls són tendres, de mirada líquida i sincera, i sempre em commouen. Jo crec que és vellet, el pobre Khan. El cert és que, si fos per ell, no hi hauria gaire embolics. Però ben diferents són en Compay i la Bruna, dos llebrers molt estilats, esprimatxats i de pota llarga, que quan entren al menjador semblen ben bé dos elefants de la jungla. Boten i salten, lladrant a cor què vols, excitats i nerviosos. Els agrada cridar l’atenció. La Bruna de vegades es fa la víctima i somica, perseguint els humans per arrancar-los una carícia o una llaminadura. En Compay, més assenyat, s’espatarra al sofà i s’entortolliga amb els coixins. El molt barrut es pensa que el sofà i els coixins són únicament seus.

He de dir que tots em tracten molt bé. Jo me’ls estimo. Comprenen perfectament la meva estranya situació i no em molesten gens. Al contrari. Sovint compartim la migdiada, fets un embolic de potes i musells, o a estones em visiten per petar la xerrada. A en Compay li agrada seure al meu costat i fer-me companyia. De vegades, em llepa. Hem passat moltes tardes d’hivern, ben arraulits l’un contra l’altre, veient arribar la foscor a través del finestral.

Som una gran família. Tenim les nostres diferències, però ens avenim. També amb els tres humans, que són boníssims. Gent com cal que es preocupa molt per nosaltres. Però no us vull enganyar. Per damunt de tot, destaca Ella.

(continuarà)

´                                                         

                                                         Cabezón, el "mandamás"

                                                   

                                                  En Compay: es pot demanar més?