Cuba: una història d'amor (capítol I)

Cuba: una història d'amor (capítol I): com que el conte és una mica llarg, el penjaré en tres capítols. Gràcies, lletraferits.

Relat dedicat a la Teresa i a la Cuba. Per a mi, dues inigualables històries d'amor.

Aquesta sóc jo: la Cuba

PRELIMINARS

Jo mai no havia sentit aquella estranya paraula, però tot i així vaig entendre que no volia dir res de bo. A ella, com a mínim, no li va agradar gens, perquè de seguida va saltar amb la veu enrabiada:

-       Què vols dir? Que l’haig de sacrificar?

La senyora de la bata blanca va recolzar les mans damunt de la llitera i va fer un sospir profund.

    -       Dona, potser seria el millor. Pensa que et donarà molta feina.

-       I què? Ho decidim i ja està? Així, sense més?

-       No vull dir això, Teresa. Ja ho saps. Però és complicat a llarg termini. Ja ha perdut la possibilitat de tornar a caminar. Ella soleta no podrà resoldre cap de les seves necessitats vitals. Serà una total dependent. I la dependència pot resultar esgotadora.

Ella encara es va enfadar més. Va clavar els ulls en la senyora de la bata blanca. Li treien foc.

-       Pateix? – va instar-li amb duresa. 

-       Dona, no ho sé...

-       Pateix? – insistí sense donar-li treva – Digues, pateix?

La de la bata blanca va aixecar les mans, vençuda. Em sembla que no volia discutir. Jo me la mirava des de la llitera, una mica encuriosida i preguntant-me encara què dimonis volia dir aquella paraula impronunciable.

-       No, Teresa, no pateix.

-       Aleshores, no hi ha res més a dir. Me l’emporto i punt. I si no vols tornar-la a visitar, tranquil·la. Ja en trobaré una altra.    

Vaig sentir que les seves mans m’agafaven a coll amb una certa pressa, mentre la senyora de la bata blanca –em sembla que es diu Anna– mormolava amb veu conciliadora:

-       Però, dona, què dius? I tant que la visitaré! Qui vols que la conegui millor que jo?

-       D’acord, doncs. Tornaré el mes que ve per a la revisió. Adéu.

No es va esperar a rebre resposta. Va empènyer la porta amb gest nerviós i vam sortir al carrer. Feia una tarda clara de primavera. L’airet suau es divertia amb els pèls de la meva cua, però jo només la mirava a ella. Estava segura que la ràbia encara li durava, perquè caminava amb pas ferm i jo sentia el meu cos sacsejat molt fort contra el seu pit. Sempre em porta en una mena de bossa de tela, adaptable, que es penja al davant, passant pel coll i les espatlles. D’aquesta manera podem anar a tot arreu i no li faig cap nosa, perquè li queden les mans totalment lliures. Estic segura que no li molesto. Jo no peso gaire. A més, em sembla que ja s’hi ha acostumat. Ella és així.   

Mentre pujàvem al cotxe, li va sonar el telèfon mòbil.

 - Sí?- va contestar de mal humor sense mirar qui era.

Com que anava ben enganxadeta a ella, la veu de la dona de la bata blanca em va arribar amb molta claredat.  

- Teresa, sóc l’Anna. Estic molt feliç. Entendràs que t’havia d’insistir per assegurar-me que estaves disposada a tirar endavant. És un gran repte, però sé que ho faràs molt bé. Mentre era un cadellet i encara tenia una mica de mobilitat, semblava més fàcil. Però jo mai no he volgut l’eutanàsia per a la Cuba, dona! Com t’ho has pogut ni arribar a plantejar?

Eutanàsia! Aquella era l’estranya paraula!

Vaig notar com els seus músculs es relaxaven. Va sospirar profundament.  

    - Anna! Serà possible! Com si no em coneguessis. M’has fet patir. 

- Ho sento. Va, disculpa’m. Vés cap a casa i descansa. I, sobretot, torna quan ho necessitis. 

    - D’acord. Et mantindré informada. Fins aviat!

Va sospirar de nou, però ara semblava contenta. De seguida va arrancar el cotxe. En aquell moment, m’hauria agradat parlar l’idioma humà. Volia preguntar-li el sentit d’aquella paraulota que l’havia posada tan nerviosa, però, naturalment, no vaig poder. Per desgràcia, jo només sé miolar, com tots els gats.

(continuarà)

                                                         La bona de la Nokiki

                                                    I el Petit (que de  Petit no en té res)