Haikus de dol (o l'estupor per la desgràcia del poble japonès i la certesa que la Terra brama davant l'agressió de l'home)

HAIKUS DE DOL

La Terra vomita

entranyes rebels

en illes llunyanes

Ja no neix el sol

ni els lotus somriuen

ancestrals pureses

Delicades flors

gemeguen marcides

sota runes negres

Ratlles obliqües vessen

llàgrimes grogues

dins núvols tòxics

Guerra als invasors: Fora la K!

Fa molt de temps que hauria d’haver escrit sobre el tema, però avui, en un rampell que m’ha assaltat després de veure un text gairebé impossible d’entendre, he decidit no ajornar-ho més. En alguna ocasió, quan he manifestat la meva opinió al respecte en petit comitè, he rebut alguna invectiva; de manera que, com a primera providència, vull deixar constància que no estic criticant l’ús de la lletra K com a símbol relacionat amb el pensament àcrata i llibertari que alguns li atorguen. K a les pintades de les parets, k als títols de les cançons, k als noms dels artistes. Un estil de modernitat. Una tendència actual que respecto des del meu pensament tolerant. Res a discutir. Ja s’ho faran. A gust del consumidor.

En segon terme, també tinc clar que l’ús i l’abús de la grafia k té molta relació amb el llenguatge (per a mi odiós) sorgit a partir de l’existència dels missatges de mòbil (els inefables SMS). Hem d’escriure molt en poc espai i tirem d’abreviatures. És un fet totalment lògic. Tanmateix, aquí comença la meva sorpresa i la meva queixa. I a veure si sóc capaç d’explicar-me, perquè, malgrat tanta filologia i tanta eloqüència, en tocar aquests temes sovint tinc la sensació que visc en un món on tothom parla un altre idioma...

Perquè jo em plantejo: per què redimonis a l’hora d’abreujar el so oclusiu velar sord, i per molt que en l’alfabet fonètic internacional (conegut bàsicament pels professionals de la llengua), la representació sigui /k/, no emprem la grafia que ens pertoca per sentit comú, lògica, costum,  formació i perquè és la nostra? Es a dir, per què punyetes abreugem “k” i no “q” o “c”?

K vols = q vols

Diu k no ve =  diu q no ve

No tink klau = no tinc clau

S’entén la mar de bé, no? Jo diria encara més: s’entén millor, noooooo?

Personalment, sempre ho faig així. No se m’acut recórrer a una modalitat gràfica estranya i poc interioritzada, que no pertany genuïnament al meu alfabet i que no apareix si no és en mots molt concrets procedents d’altres sistemes lingüístics. Per citar dades comprovables: les entrades de la lletra K ocupen al DIEC2 dues planes (997-998 en la versió paper) i s’inicien amb el mot kafkià (d’evident origen) i acaben amb el terme kyrieleison (sense comentaris). Entremig, unes quantes paraules que designen realitats com kiwi, kosovar, keplerià o knut. En fi, nostradíssimes.   

Si anem al castellà, veurem que passa exactament el mateix. En la versió impresa de què disposo (vigémisa primera edición del DRAE), la k ocupa les pàgines 1218 i 1219 del segon volum. Res, quatre mots. Pecata minuta.

Llavors, per què en empenyem en usar-la? Què ho fa que es posin de moda costums com aquest? No sé si a vosaltres us passa, benvolguts lletraferits, però si el missatge és una mica llarg, a mi em resulta gairebé inintel·ligible. Això té a veure amb el nostre aprenentatge de la llengua i amb allò que hem interioritzat des de petits, indissoluble a l’edat adulta de la nostra representació gràfica dels sons tant a nivell pràctic com a nivell mental.

Per acabar-ho d’adobar, la qüestió ha fet un salt i s’ha estès, des de les pantalles dels telèfons mòbils, a les pantalles dels ordinadors. És a dir, als correus electrònics i als missatges de twiter i d’altres xarxes socials. No poques vegades he topat a facebook amb paràgrafs llarguíssims plens de k (i no abreujats, simplement amb la insòlita i inexplicable substitució de la c i la q per la k) que m’ha costat una estona arribar a desxifrar. Però no es tractava de fer-ho més fàcil?????

En fi, que no ho suporto. Que trenco una llança a favor de les nostres boniques i simpàtiques lletretes. I que no rebutjo la k quan li pertoqui, però que no em dóna la gana que ens envaeixi pertot. No m’agrada, no entenc el motiu i em fa moooolta ràbia.

Ai. Reconec que m’ha traït la mala lluna. Però no ho puc evitar.

Què en penseu vosaltres, lletraferits?    

Presentació de Verbàlia 2.0, paradís dels verbívors, a "Luz de gas"

Ahir, a “Luz de gas”, vaig tenir la sort d’assistir a la commemoració dels deu anys de Verbàlia, el país dels verbívors (aquests que ens complaem a jugar amb els paraules) inventat per Màrius Serra. L’acte incloïa la presentació (si és que li calia, atesa la solvència mediàtica que l’envolta) de la renovada entrega de les seves maniobres terminològiques. Parlo, com no, de Verbàlia 2.0.  Es tracta d’un nou llibre (així com d’un joc de taula que inclou 50 modalitats de joc diferents) on els mots, les paraules, la seva relació i la seva complicitat en són els protagonistes.

Evidentment, un esdeveniment com aquest, tan adient per als lletraferits, no es podia escapar d’una petita crònica en aquest nostre espai. 

En Màrius és un encant (li perdono el patiment que em causa de tant en tant amb els encreuats i els enigmes, i sobre el qual ja havia escrit aquí); un home amb una capacitat comunicativa de l’alçada d’un campanar, que ahir es va saber envoltar d’amics en un acte entranyable, alegre i divertit. També la seva visió comercial (i la de l’editorial, suposo) són prou significatives. En saben molt, tots plegats, d’engrescar l’ànim de la concurrència, de manera que tothom va sortir de la sala amb el convenciment que la nova publicació pagava la pena.

Presentada per Joaquim Maria Puyal (un altre filòleg, no ho oblidem) i amb la presència de Xavier Folch (Ed. Empúries) i Oriol Comes, creador del joc juntament amb en Màrius, la festa, plena de famosos de la comunicació, la literatura i el periodisme, resultà molt agradable.

Desitjo a en Màrius que continuï endavant amb el món dels mots, paradís dels filòlegs. Trobo que duu a terme una tasca insòlita i magnífica en acostar-los amb tant d’enginy a la vida de la gent, especialment en un cas de diglòssia tan marcat com el de la nostra llengua. Estic convençuda que els meus lletraferits em donaran la raó.  D’altra banda, com que personalment i des de petita m’encanten els jocs de taula relacionats amb les lletres, les frases i els enigmes, ja tinc clar un regal que vull (per a mi) i que penso fer (a d’altres).  

Una abraçada ben forta, Màrius. Gràcies per convidar-nos al Manel i a mi. Saps que mai no oblidarem el teu suport desinteressat i solidari per a la causa dels “Blaugranes en cadira de rodes”.

Col·laboració especial: Una llibreria a París, per Teresa Ugas

Benvolguts lletraferits,

Avui tinc l'honor d'anunciar-vos que la nostra amiga Teresa Ugas, seguidora del bloc i lletraferida de pro, ha tingut la deferència de compartir amb nosaltres la seva experiència llibresca a París.

Va visitar un lloc especial que suposo que recordareu. A mi em fa molt feliç saber que el El fil d'Ariadna ha estat útil a algú. 

Bé, no parlo més. Us deixo amb la Teresa. Aquestes són les seves impressions...

                                  La Teresa davant de la Shakespeare & Co.  

Una llibreria a París, per Teresa Ugas

Hola, amics!

Avui sóc jo la que -animada per l'amfitriona del bloc- m'atreveixo a fer una petita crònica.

Tots recordareu que el desembre passat l'Anna Maria ens va parlar d'una llibreria ubicada a la part esquerra del Sena, a l'emblemàtic Quartier Latin de París. Concretament, es tracta de la Shakespeare and Company. Em vaig prometre a mi mateixa que, a la primera oportunitat que tingués d'anar a la capital francesa, visitaria aquest lloc, que em va semblar fascinant tal i com el va descriure la nostra amiga Anna.
L'oportunitat no ha trigat a produir-se. Pel meu aniversari, la meva família ens va regalar al meu company i a mi un viatge a la Ciutat de la Llum. Vam aprofitar per anar-hi durant la polèmica setmana blanca -avantatges de ser mestra!!

I allà em teniu!! Davant de la llibreria, amb la informació impresa del bloc de l'Anna! No us la descriuré perquè en el bloc està perfectament explicada, amb fotos i tot; però sí que us vull transmetre allò que vaig sentir en visitar-la.

 

Per a una lletraferida com jo, entrar en un lloc així és màgic. Vaig entendre la sensació que devia tenir el protagonista de “L'Ombra del Vent”, ho recordeu?, quan entra en aquell lloc meravellós ple de llibres!


Em va fascinar l'ambient; l'olor, els colors, la posició equilibrista de molts prestatges plens de llibres sense cap espai entre l’un i l’altre; però també la gent que hi havia. En les petites sales on hi havia alguna clariana lliure, asseguts a terra, en una cadira o en algun tamboret hi havia nois i noies llegint. I tot i que hi havia força personal fent una visita, el silenci era perfectament respectat. Vaig intuir una mena de complicitat entre els que érem allà; tots moguts per una mateixa dèria: els llibres. Els llibres, que ens embolcallaven i ens entenien; per un moment, em va semblar que eren vius, que reclamaven la nostra atenció cadascun des del lloc que algú -qui sap el temps que feia!- li havia assignat. Era impossible apartar la mirada d'aquell paradís de volums, de piles, de lletres perfectament estructurades en un caos ordenat.

Tota una experiència. Em van dir que no tenien cap volum que no fos en anglès o francès. Ens vam emportar una guia de París en la llengua pròpia de la llibreria i una llibreta en blanc per escriure les experiències del viatge. Per suposat, m’hi van imprimir el segell de “Shakespeare & Co. Kilometer Zero Paris”; però el segell inesborrable és el que em va quedar imprès en el record.

Si tot va bé, tornaré a París i, sens dubte, no m'estalviaré una visita al número 37, rue de la Bûcherie.

Digueu-me lletraferida!

Estimar la lectura suposa canviar hores de soledat i avorriment per hores d'impagable i deliciosa companyia 

                                  (John F. Kennedy)

Estimats amics,

No tinc solució. Estic malalta. Avui se m'ha acudit penjar a facebook aquesta frase sobre els llibres, simplement com una gràcia per als amics, i de sobte m'he sentit  assaltada per un rampell d'amor tan intens envers la literatura, que no me n'he pogut estar d'escriure aquestes ratlles. 

Estic robant temps a la feinada que tinc, i em sento fatal, però la lletraferidura és una afectació molt greu, contra la qual ningú no ha descobert encara cap medicació efectiva. 

El cas és que he llegit amb deteniment litúrgic la frase de Kennedy.  Sabeu allò que passa de vegades quan una cosa ja coneguda de cop i volta sembla nova? Doncs aquesta és la sensació que he experimentat.  He copsat  el sentit dels mots com mai no ho havia fet i el descobriment de la certesa que contenen m'ha trasbalsat profundament. Serà cosa de la malaltia, suposo. 

Perquè de cop he comprès que els lletraferits donem per bones tot una sèrie de coses. Tenim una sort tan immensa que no sentim pietat cap els altres mortals. Però la veritat és que... com s'ho fan els que no llegeixen?

Kennedy ho exposa ben clarament: la lectura pot canviar "hores de soledad y avorriment" per tot un altre món. "Per hores d'impagable i deliciosa companyia". 

Com s'ho maneguen els altres? Com poden viure sense descobrir i gaudir de tot allò que ens ofereixen els llibres? Sento una compassió profunda per ells.

No saben res de les aventures, els descobriments,  els personatges, la sorpresa, la diversió,  la bellesa de les paraules,  els països propers i llunyans, la imaginació,  la tremolor dels dits en obrir les pàgines,  l'emoció, el fet d'acabar un llibre i de començar-ne un altre... 

Ostres, perdoneu. Em sembla que dic coses òbvies,  ja comentades fins a l'avorriment en altres articles. Però la malaltia ha tingut avui un seriós rebrot  i n'estic pagant les primeres conseqüències. 

Sort que la majoria de vosaltres també la patiu i m'entendreu perfectament. 

Com tira endavant a la vida la gent que no gaudeix de la companyia de la literatura?  No m'ho puc ni imaginar. Pobrets, quin greu! 

Tinc la sensació que m'estic embolicant enmig d'una completa paranoia. Però la preclara comprensió de l'abast de la frase m'ha deixat enlluernada. I que consti, no he pres cap substància al·lucinògena ni res de similar. M'he drogat directament a base de lletres.  

En qualsevol cas, estimats, jo no ho sé vosaltres. Però personalment, no em vull curar. Vull estar sempre ben malalta.

A mi, sense complexos, ja em podeu dir lletraferida! 

Ja arriba "Perduts a l'altre món", la segona novel·la de Shaudin Melgar-Foraster

                                     L'Anna, una de les protagonistes, enyorant l'altre món

  

Espero que em perdonareu, lletraferits, per la meva insistència. A banda que Shaudin, lògicament, ho ha anunciat al seu bloc, jo també n'he parlat a facebook. Per tant, a hores d'ara ja està escampat als quatre vents. Tanmateix, no me'n puc estar de parlar-ne aquí també, per si algun "despistadillo" encara no ho sap.  

El cas és que la continuació de Més enllà del somni, la magnífica novel·la de Shaudin Melgar-Foraster que ja vaig ressenyar oportunament, ja és a l'editorial. Ha viatjat des del Canadà a les terres catalanes per veure la llum.

S'intitula Perduts a l'altre món i us asseguro que em mossego les ungles devorada per la impaciència. Tinc tantes ganes de tornar a gaudir de l'univers que la imaginació de Shaudin ens ha regalat! No trobo el moment de recuperar la complicitat amb els seus increïbles personatges, els seus  països d'estrafolaris noms, la seva prosa amable i amena i la seva intel·ligent manera de destil·lar un missatge de companyonia i de justícia.  

                                                 En Groc. Sens dubte, un dels meus personatges preferits

Espero que Shaudin (sé que ho farà) ens tindrà permanentment informats. Jo us asseguro, lletraferits, que faré cua a la llibreria que calgui. Però penso ser la primera, la primera!!!!!!!!!!!!!!

I vosaltres???

Nota: Si algú no ha llegit Més enllà del somni, que s'afanyi abans no arribi Perduts a l'altre món. No accepto excuses. Després, m'estareu eternament agraïts.   

“Manual del Lunfardo”, una delicatessen a les meves mans

No sé si coneixeu la meva debilitat pels diccionaris i les enciclopèdies. Però si no és així, us ho dic ara. En sóc una gran partidària i una gran usuària. Sempre ho recomano als estudiants i no puc evitar quedar-me’n penjada, estona i estona, quan hi entro per consultar qualsevol cosa. Sempre descobreixo algun tresor, algun mot que, sigui pel que sigui, em crida l’atenció. Mai no deixo d’aprendre alguna cosa nova, quelcom que ignorava.

A banda de totes les edicions digitals que actualment ofereix la xarxa, tinc tres lleixes a casa plenes de diccionaris (de diverses llengües, de sinònims i antònims, fonètics i de pronúncia,  traductors, visuals, mitològics, d’errors). Per no parlar dels mateixos diccionaris en diverses edicions (antigues i més noves i més noves, etc. etc.). En fi, una fal·lera com una altra, clarament derivada de la passió filològica més genuïna, i potenciada pel temps que vaig col·laborar en la segona edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.  

Doncs bé, avui tota aquesta afecció ha sortit a la llum. I és que sento una gran satisfacció i no me'n puc estar d’expressar-la en aquest bloc lletraferit, un espai ben adient.

La meva amiga Mónica –una argentina amable, generosa, de fermes conviccions i esperit molt sensible, que gairebé forma part de la meva família– ha passat un mes gaudint de l’estiu austral de la seva terra de naixement. Per les fotos sé que ha tornat morena (no l’he vist en persona) i molt feliç, malgrat que tenia ganes de recuperar la vida quotidiana i de veure els seus gats, als quals, evidentment, enyorava.

Tot i que no ens hem trobat encara, unes terceres mans m’han fet arribar un obsequi que –sé que amb molt d’amor– m’ha portat d’Argentina. Com que a hores d’ara ja em coneix força bé, la Mónica m’ha regalat un magnífic Manual del Lunfardo, interessantíssim i rigorós, que m’ha deixat amb la boca oberta.

La Mónica pensa que, aprofundint en aquesta manifestació lingüística sense precedents, ella i jo estarem més a prop. Que seré capaç d’entendre millor el seu autor preferit (i un dels meus, sens dubte): l’admirat Julio Cortázar. Jo no sé si entendré millor Cortázar (que penso que comprenc bé), però en tot cas em comprometo a esbrinar-ho. El que sí puc garantir és que el llibre m’ha semblat absolutament fascinant, insòlit, increïble. I que (això segur) pot ajudar a qualsevol de nosaltres a entendre millor totes les pel·lícules procedents de l’Argentina, el llenguatge de les quals no tothom copsa en la seva totalitat (penseu en “Nueve reinas”, “Luna de avellaneda” o “El hijo de la novia” i tots m’entendreu: la gent gran, per exemple, té sovint problemes de comprensió, ho sé pel meu pare).    

Per si algú no ho sap, us copiaré l’accepció que el DRAE recull del mot “lunfardo”:

Lunfardo: Habla que originariamente empleaba, en la ciudad de Buenos Aires y sus alrededores, la gente de clase baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el español de la Argentina y el Uruguay.

I la de Wikipèdia:

El lunfardo es una jerga originada y desarrollada en la Ciudad de Buenos Aires (y de aquí se extendió en no muchos años a otras ciudades cercanas como Rosario y Montevideo, que vivían una situación socio-cultural muy similar), debido en gran medida a la numerosa inmigración europea (principalmente italiana y española) ocurrida principalmente entre los años 1870 y 1960. Originariamente, esta jerga era empleada por los delincuentes, pero pronto lo fue por la gente de las clases baja y media-baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el castellano de la Argentina y Uruguay. Sin embargo, ya a inicios del siglo xx el lunfardo comenzó a difundirse entre todos los estratos y clases sociales ya sea por la habitualidad de su uso ya sea porque era común en las letras del tango.

El cas és que el llibre, signat per Eudardo Pérsico, conté un estudi assagístic sobre l’origen i l’evolució del lunfardo, así com “1200 voces del tango y la poesia”.

L’he fullejat amb força deteniment i us asseguro que m’ha enganxat. És tot un món, curull de força i lirisme, torturat, punyent i tendre, que poua en les pregoneses d'una societat plena de vida i demostra la capacitat comunicativa i creativa de l’home. Com que encara no l’he llegit en el sentit estricte de la paraula, no puc confegir una ressenya canònica, però prometo donar més informació així que m’hi vegi amb cor.

Com a primera providència, us deixo amb una manifestació de l’autor  reproduïda a la contraportada:  “El lunfardo de los argentinos es, junto al tango, los dos perfiles más relevantes de nuestra identidad, no los únicos però sí los más visibles. Es un fenomeno jergal irrepetible en otros grupos sociales, en cuanto este duende col·loquial y divertido mantenga intacto su caràcter de código entre dos para que no se entere un tercero”.

I per acabar, lletraferits, a veure qui és el guapo que em tradueix això:

Cuando rajés los tamangos, buscando ese mango que te haga morfar (Enrique Santos Discépolo).

Estic molt contenta, com haureu notat. El llibre m'encanta, recent arribat d'un altre continent, d'un altre hemisferi. 

Gracias, muchas gracias, Mónica.