Dia 27 de març: dia mundial del teatre (i de l'autopublicitat)

Avui 27 de març, i com cada any, em disposo a fer-me ressò del "Dia mundial del teatre". No podia ser d'una altra manera, atès que sóc una investigadora del gènere, al qual li dedico la meva tesi doctoral. Tanmateix, de sobte me n'he adonat que no paro de publicitar i recomanar llibres d'altri i que, en canvi, mai no he parlat del meu estudi i edició del sainet setcentista inèdit intitulat Examen d'un mestre sabater, publicat l'any 2010 per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

El volum ara ja es troba a un munt de biblioteques universitàries i especialitzades i va ser objecte d'una ressenya a Serra d'Or -l'abril de l'any passat- que em va fer molt contenta. També crec que enguany sortiran un parell de ressenyes més (no us estranyi, en el cas de les revistes i publicacions erudites és normal que els llibres siguin ressenyats amb un significatiu decalatge temporal).    

En fi, que avui se m'ha acudit que també tinc dret a l'autobombo. I que el nostre teatre breu i popular de l'Edat Moderna -d'antuvi força desconegut- es mereix que el recuperem i que la gent sàpiga que alguns de nosaltres ho estem intentant. Per això van lluitar estudiosos anteriors i per això d'altres n'hem pres el relleu. El dia d'avui, dedicat al gènere, m'ha semblat un bon moment per escampar-ho fora dels límits del món acadèmic. 

I res més. Espero que us hagi interessat.

Que passeu una bona jornada, lletraferits.  

L'adéu a Antonio Tabucchi

Aquest bloc, massa vegades, sembla un obituari. Des que el vaig iniciar, encara no fa tres anys, he hagut de recollir-hi massa morts.  

Ara ha estat l’hora d’Antonio Tabucchi, que va morir ahir a Lisboa a l’edat de 68 anys. Encara no tocava (maleït càncer) i m’ha sabut molt greu. Aquest italià de naixença i portuguès d’adopció, apassionat de Pessoa i de la ciutat de Lisboa, em va regalar moments absolutament màgics. Recordo la lectura d’Afirma Pereira com una de les meravelles de la meva vida.

Tabucchi era sens dubte un dels meus escriptors preferits. Un autor lúcid i intel·ligent que va descriure com ningú l’ànima humana. Personalment, sóc una grandíssima admiradora dels seus relats. Un cop, no recordo com, va caure a les meves mans un petit llibret intitulat El juego del revés, un recull de vuit contes que he rellegit en diverses ocasions. Tant, que el volum està tot desenganxat i els fulls li cauen. Ara mateix, que l’he tret de la lleixa i l’estic acaronant, he de tenir molta cura perquè no se’m desgavelli del tot. Com passa amb totes les coses fràgils i valuoses.

Llegir Tabucchi és tornar a passejar per l’Alfama, pujar de nou als tramvies lisboetes, resseguir les rutes de Fernando Pessoa. L’experiència de cadascun de nosaltres amb els escriptors que ens han marcat la vida és personal, intransferible i única. A desgrat de valoracions públiques, lector i autor podem arribar a establir un lligam immortal, que res ni ningú no trencarà mai. Això sento jo per Antonio Tabucchi.   

Quan ahir em vaig assabentar de la seva mort, no vaig poder evitar preguntar-me si, com passava a Afirma Pereira, els diaris portuguesos ja tindrien preparada d’avançat la seva esquela.   

Que un llibre ens cau de les mans? Molt bé: i què?

La cultura paleocristiana ens ha fet molt mal. Ens ha fet un mal gairebé irrevocable, fins a punts insospitats que ni tan sols no se’ns ha acudit imaginar. Ha demonitzat qüestions de tota mena. Ens ha induït a sentir-nos culpables per temes ordinaris, de la vida quotidiana. Per actituds i decisions senzilles que no tenen res a veure amb actuar correctament, ni amb el bé i el mal, ni amb la consciència, la moral o l’ètica. I és que, estimats lletraferits, la cultura paleocristiana és castrant per se. No hi ha una altra explicació (això en el nostre cas, altres religions en altres indrets han produït i produeixen exactament el mateix efecte).

El cas és que ahir Maria Dolors Sàrries, de l’Editorial Meteora, va fer a facebook una afirmació contundent. I com que crec que té més raó que un sant (perdoneu la contradicció d’usar aquesta frase feta, però habemus cristianisme per un tub), avui he pensat que seria encertat recollir-la aquí.

Part de les seves paraules van ser (copio literalment): Quan un llibre no m'agrada, malgrat anar en contra de l'opinió generalitzada, el deixo. No vull castigar-me dedicant el meu temps a lectures que no em satisfan. Considero que això sí que és perdre el temps.

Doncs bé, li’n dono la raó. Però fixeu-vos en les seves frases. Analitzem-les. D’entrada, admet que tenir aquesta actitud és “anar en contra de l’opinió generalitzada”. És a dir, que tots plegats donem per fet que un llibre s’ha d’acabar tant sí com no, que no podem deixar-lo a la meitat. Ens han educat així. Deixar la lectura a mitges es considera una mena de sacrilegi. Ho veieu? A mi també em brota espontàniament un mot religiós. Sacrilegi. No podem evitar pensar en la culpa, la correcció, l’obligació autoimposada. Qui coi ens obliga? No fem mal a ningú deixant el llibre.  

Però la segona oració de la Dolors encara resulta més aclaridora, perquè s’empara directament i sense embuts en un concepte terrible: el càstig. Diu exactament: “no vull castigar-me”. I tant que no. Que no fem res mal fet, per l’amor de Déu (apa, tornem amb les expressions cristianes!). Només faltaria. Sempre aquesta maleïda castració que vulnera els nostres drets més bàsics.  

Per tant, defenso totalment la posició de Sàrries. Si un llibre ens cau de les mans, bon vent i barca nova. I fixeu-vos que us ho està aconsellant una lectora impenitent (buf, penitència, quin altre concepte) que no ho ha fet gairebé mai. Jo m’he empassat durant anys un munt de pàgines insuportables per un mal entès sentit del deure. Us asseguro que els llibres que he abandonat al llarg de la vida es poden comptar amb els dits que tinc (i en tinc 20, com tothom) i encara en sobren. 

Voleu que us digui una cosa? No ho faré més. S’ha acabat. Per molts motius. El principal, com deia la Dolors, que el temps és or. Hi ha moltes lectures per fer, molts llibres boníssims per llegir (o rellegir). Deixem sense complexos els que no podem pair, els hagi escrit qui els hagi escrit i en digui la crítica “autoritzada” el que en digui.      

Evidentment, no estic parlant d’abandonar a la segona pàgina. Cal donar al text una oportunitat. Però l’oportunitat ha de tenir un límit. En general –sobretot si som lectors assidus i afrontem el tema amb sinceritat– ens n’adonarem de seguida si un llibre ens cau de les mans. De vegades el problema és en nosaltres mateixos. El llibre pot ser bo, però nosaltres no ens trobem en el moment adequat per a la seva lectura. A voltes n’esperem massa o ens n'hem  fet una idea equivocada. Aleshores, la lectura no respon a les expectatives que hi havíem dipositat (d’això, els experts en la teoria de la recepció en saben un munt).

Evidentment, pot passar que l’obra sigui veritablement “infumable”, o que a nosaltres ens ho sembli. D’això també en parlava la Dolors. No és fàcil admetre que ens cau de les mans un text elogiat per la majoria. Però s’ha de fer. Es tracta de ser prou valents per mantenir-nos fidels a nosaltres mateixos.  

Per tant, crido a la rebel·lió lectora dels llibres que no ens agradin. Per no malgastar el temps i per higiene mental. Penseu que, si ho aconseguim, estarem deslliurant-nos d’antigues i recargolades cadenes. Algú s’ha entestat d'antuvi  en tocar-nos els nassos. Però nosaltres no ho permetrem. La literatura és massa important, amics. Els llibres sempre, sempre, ens han de causar plaer. 

Fora idees castradores! Jo ho tinc claríssim. I vosaltres, lletraferits?

Perduts a l'altre món, de Shaudin Melgar-Foraster

Vídeo de presentació de Quico Romeu

Ja he acabat Perduts a l’altre món, la segona part de la magnífica novel·la de Shaudin Melgar-Foraster Més enllà del somni, que vaig ressenyar en aquest mateix espai. La pretensió de l’autora és confegir la “tetralogia de la interferència” (és a dir, s’ha plantejat que la nissaga consti de 4 capítols). Evidentment, els seguidors hem quedat àvids de saber com continua la història (que Shaudin deixa en un punt àlgid amb alguns interrogants oberts, tal com, estratègicament, li correspon a tota nissaga).

Perduts a l’altre món és un llibre molt diferent del primer, la qual cosa demostra la capacitat imaginativa i creativa de Shaudin, que no s’adorm en un únic registre. Els fets es reprenen allà on els havíem deixat, però la narració adopta l’aire, ja des de les trepidants primeres pàgines, de les més genuïnes novel·les d’aventures. Perduts a l’altre món excel·leix en l’acció, el moviment, els viatges, les peripècies, els esglais de tota mena. Les batalles, les fugides, les persecucions, els ensurts, els perills i fins i tot les morts se succeeixen en una voràgine que no deixa descansar a l’enganxat lector.

Ahir vaig recomanar el llibre en el meu article setmanal al Diari CatalunyaPress (el podeu llegir clicant aquí) i, per tant, no repetiré el que ja he dit allà. Tanmateix, vull remarcar la voluntat de Shaudin de confegir una literatura juvenil allunyada dels tòpics i de la carrincloneria. No pel fet d’anar adreçada als adolescents (que no necessàriament, perquè el públic adult en xalem com uns babaus), la novel·la ha de representar un món idíl·lic on tot sempre acaba bé. Actualment volem evitar al jovent qualsevol tipus de patiment, la qual cosa resulta absolutament irreal i inútil, perquè la vida –implacable– després ja s’encarrega de fer-los saber la veritat. Shaudin no nega la violència, la maldat i la mort. Formen part del món, de la nostra existència. Per tant, no té altre remei que mostrar-los com una realitat inevitable. Amb tot, ho fa amb tanta delicadesa i tant d’encert, que res no li podem discutir.

Perduts a l’altre món incideix en el motiu de l’eterna oposició entre el bé i el mal, fins el punt que un dels personatges protagonistes, l’Anna, es planteja directament la disjuntiva. La resposta de Shaudin no defuig una posició dialèctica:

-        Avi, què és ser dolent?

-        Doncs... fer mal als altres i saber que se’n fa. No et sembla?

-        Però... però... n’hi ha d’altres que... I si es fa mal per... com ara per defensar la terra...?

-        Ah! Això és diferent. Hi ha qui creu que mai no hauríem de fer mal a ningú, ni per defensar-nos, i és una opinió ben respectable, però en aquest cas, per defensa, trobo que cadascú ha de decidir què fer. A mi no em sembla de cap manera que lluitar per defensar-se sigui dolent (p. 258).  

Com en totes les obres de Shaudin Melgar-Foraster, el tractament dels personatges resulta absolutament interessant, entranyable, suggeridor. Shaudin se’ls estima, els acarona, els mima, els perfecciona. Els dota de vida. De carn i d’os. Per això els lectors en els sentim tan nostres i per això ens afecta de veritat veure’ls patir. A Perduts a l’altre món hi passen coses dures, però també tenim boniques sorpreses que ens reconcilien amb l’entorn.

Pirates, tempestes, vaixells, exèrcits, misteris, viatges, gats, amistat, batalles, guerres, paisatges plens de vida... tot això i molt més és Perduts a l’altre món. Una novel·la que recomano amb vivesa a petits i grans. Això sí, abans heu de llegir Més enllà del somni. Si no, no copsareu la bellesa del conjunt.

Apa, Shaudin, a escriure. No perdis temps, que els lectors no podrem aguantar gaire més vivint perduts en la incertesa.     

El meu estimat Groc

Indefensió: un poema impensat

A voltes, com una follia que arrabassa,
t'atrapa el doll de la poesia.

I no pots fer-hi res,
car n'ets la víctima.

 Tan sols deixar, silent,
que se t'endugui.

(Anna Maria Villalonga)

Heinrich Heine i la musa de la poesia (1894), de Georges Moreau de Tours

Una absoluta delicadesa: llegir i la imaginació al poder

Lletraferits, avui la meva amiga Gemma m'ha fet un regal de bon matí. Un regal que m'ha semblat fabulós i que té tant a veure amb nosaltres, els bojos per la literatura, que no me'n puc estar de compartir-lo aquí. És una petita i delicada animació. Dura 3 minuts. No us la perdeu. No diré res, no avançaré res, perquè vull que la gaudiu amb ulls propis.

Tan sols apuntaré una reflexió: només llegint estarem complets. La lectura desperta com cap altra cosa la nostra creativitat, la nostra capacitat d'imaginar. Que visquin per sempre els llibres!

Gràcies, Gemma.

Ha mort Teresa Pàmies

Estic tancada a casa, refredada com una mala cosa, i veig en el meu I.pad la notícia de la mort de Teresa Pàmies. Tot i que no em trobo gens bé, m'he alçat de seguida i m'he traslladat a l'estudi, davant de l'ordinador. Evidentment, no puc deixar passar el fet sense dir-ne alguna cosa, encara que sigui breu. Teresa Pàmies s'ha mort un dimarts i trezte. Tenia 93 anys. N'estic segura, seguríssima, que ha tingut una vida interessant i plena. Defensora de la llibertat i de la llengua, intel·lectual, periodista, escriptora. Per a mi fou l'esposa de Gregori López Raimundo i un símbol de la fèrria lluita per les creences, per la ideologia. Però Teresa Pàmies, després de Mercè Rodoreda, també fou la segona dona que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Una ploma magnífica que avui ens ha deixat. Encara tinc pendent de començar la seva obra Informe al difunt, on manté un diàleg amb el seu marit, traspassat el 2007. No vaig pensar, quan vaig adquirir el llibre, que la seva lectura prendria la forma d'un homenatge pòstum. No se'm va acudir que, quan la llegís, la difunta seria ella. Ara ja resulta inevitable. 

Descansa en pau i amb el puny ben alt, Teresa.