Tot just ahir vaig concloure la lectura de Dietari de Porto, de Jaume Benavente
(Barcelona, 1958). L’obra, que obtingué l’any 2011 el Premi Benvingut Oliver de
Narrativa atorgat per l’Ajuntament de Catarroja, m’ha deixat a la pell un cúmul
de suggeridores sensacions.
Jaume Benavente és un escriptor atípic, singular. Molt
afeccionat a la literatura de viatges, amb Dietari
de Porto afegeix una nova baula al seu cicle portuguès i atlàntic, dins del
qual destaquen les novel·les Camps de
lava (2000), Masurca de Praia (2001)
i Llums a la costa (2007), així com un
altre dietari, Viatge d’hivern a Madeira,
de 2004.
El llibre està dividit en dues parts ben
diferenciades. A la primera, sota l’epígraf “Els dies de Porto”, Benavente descriu
en primera persona el seu serè deambular pels barris, carrers i places de la
ciutat portuguesa. A la segona, “Ficcions”, ens regala cinc precioses
narracions inspirades en aquest periple. En l’entrevista personal que em concedí
l’octubre de 2011, l’autor manifestava: “Quan et documentes
per a un llibre, ha d’existir una percepció olfactiva, i de tacte, i del fred, i
de com dorms en un llit d’allà”. Aquest és l’esperit que el mena a Porto, una
ciutat per la qual confessa sentir-se, des de fa molts anys, profundament atret.
Benavente fa el viatge amb una finalitat declarada:
buscar els avantpassats –jueus portuguesos– de Marja Batelaar, protagonista
de la novel·la negra d’ambientació holandesa El quadern de Nicolaas Kleen i personatge sobre el qual esperem
llegir moltes més històries. Personalment, em subjuga la idea. Un escriptor callat
i introvertit, que passeja solitari tot observant el paisatge únic d’una ciutat
estranya i decadent, amb l’esperança de trobar la biografia passada d’uns
éssers de ficció que, tanmateix, semblaran reals un cop filtrats per la seva ploma.
Perquè val a dir que Benavente se’n surt. I això encara em subjuga amb més
força. És capaç de fer màgia a partir de la casualitat. Excel·leix en la construcció
d’un fascinant univers emmirallant-se en una mirada, un somriure o un gest absolutament
contingents, captats a l’atzar. La seva figura –alta, prima, malenconiosa– em sembla l’encarnació humana
de la més pura intertextualitat, com si ell mateix no pogués evitar esdevenir
un dels seus personatges.
Mentre llegia la primera part del llibre, he de confessar
que m’he sentit també una mica viatgera. Com si transités de pas per la
interioritat de l’escriptor, un pèl sorpresa de la capacitat de despullar-se d’un
dels autors més reservats que conec. M’ha agradat conèixer Porto i els
paisatges que l’envolten, però els he sentit sempre llunyans, com si no tingués
dret a participar del sentiment d’un altre, com si m’hagués d’amagar. Aquesta meva percepció, que pot ser molt
personal, no és negativa. Redunda en la capacitat de Benavente a l’hora de
crear atmosferes denses, particulars, de profund regust reflexiu. En la seva literatura
no existeix cap concessió a la superficialitat. La indagació al voltant de la
naturalesa humana, la nostàlgia i la melangia com a companyes de viatge, la
innata curiositat, la capacitat d’observació, la constatació del pas del temps,
l’intent –honest, constant– de judicar les coses des de
l’equanimitat i l’equilibri. Tot en Benavente reflecteix una gran honradesa
literària. I això, l’honora.
Durant el periple per Porto –ell legitimat, jo infiltrada sense
que em veiés– he estat esperant allò que sabia que havia d’arribar.
Així, mentre l’escriptor descobria escenaris i persones, jo em preguntava com
els dibuixaria. Un taxista, una jove que demana diners als vianants, un home a
penes entrevist darrere un vidre que respira mitjançant una bombona d’oxigen, un
noi molt nerviós que puja i baixa dels tramvies, una senyora japonesa amb un
quadern... Benavente mira, observa, pren nota i després teixeix una delicada
trama amb precisió d’orfebre, convertint la seva experiència en cinc històries interrelacionades
que tallen la respiració.
Evidentment, no puc desvetllar res. Seria
imperdonable. Però acabo l’aventura amb una sensació diferent, poc habitual. El
seguiment de les passes de l’escriptor a través de la ciutat, en un exercici gairebé
monacal, allunyat de cap tipus de diversió convencional, esclata lluminosament
en la prosa dels relats de ficció. I no perquè siguin relats alegres, però
contenen tanta delicadesa, tanta sensibilitat, tanta comprensió envers la
naturalesa humana, que em trec el barret.
Ara sé segur que Benavente ha trobat les vides que cercava. Que podrà construir el passat de Marja Batelaar.
Per la meva part, encara no sé si he d’acabar de pair el Dietari de Porto. Tanmateix, tinc clares dues coses.
La primera: existeix un univers benaventià que s'entén com un conjunt. Una mirada única, pròpia, personal. La segona, que aquest dietari m’ha enriquit profundament.
Per la meva part, encara no sé si he d’acabar de pair el Dietari de Porto. Tanmateix, tinc clares dues coses.
La primera: existeix un univers benaventià que s'entén com un conjunt. Una mirada única, pròpia, personal. La segona, que aquest dietari m’ha enriquit profundament.
Moltes gràcies, Jaume.
Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol
15 comentaris:
Excel·lent crítica per un llibre realment singular. Enhorabona, Anna.
Gràcies, Xulio.
Una crítica profunda, com sempre, del, pel que descrius, una obra especial i complexa.
Igual que dius que fa la novel·la, també la teva reflexió no és banal ni deixa indiferent.
Felicitats!
IO
Sembla molt interessant, Anna. Gràcies per la recomanació. A veure si podem comentar-la al Club de Lectura del meu poble, La Selva del Camp.
M'agradaria llegir-lo pel que dius pot estar molt bé. Gràcies!
MARTA VALLS
Un cuadre de sensacions peculiars i diferents..i una crítica que dona ganes de sortir a buscar el llibre. Gràcies.
Una crítica excel·lent.
I moltes gràcies per prestar atenció a les petites editorials catalanes del País Valencià
Moltes gràcies Anna Maria! Un llibre molt interessant i una ressenya suggerent i estimuladora!!!! Enhorabona a tots dos!
Emili Gil
El teu escrit desperta l'ànim per llegir el llibre. Molt agraït per facilitar-me la coneixença de l'autor del "Dietari de Porto" Jaume Benavente.
És molt interessant tot el que ressenyes; amb aquesta novel·la es pot viatjar i coneixer mon i altres cultures sense sortir de casa. Gràcies Anna per tota la feina que fas, tindrem que comprar "Dietari de Porto" ben aviat! Bona nit !
Estic esperant que “Dietari de Porto” m’arribi aviat. No sabia que tenia estava relacionat amb els avantpassats de Marja Batelaar. Ara que ho sé encara tinc més ganes de llegir-lo (em va encantar “El quadern de Nicolaas Kleen”). Ja m’havia adonat d’aquesta capacitat de Jaume Benavente de crear atmósferes (quan vaig llegir “El quadern de Nicolaas Kleen” em van venir moltes ganes de passar un temps a Amsterdam) i de la seva sensibilitat i honradesa literària. És mereix ser reconegut com un gran escriptor i espero veure’l traduït a moltes llengües.
Encertadíssim quan dius: “com si ell mateix no pogués evitar esdevenir un dels seus personatges”. Tot el teu article és ple d’encerts.
La teva resenya sempre amb transporta,m'imagino que el llibre ha des ser fantàstic. L'atmosfera de Porto quasi la puc veure.
Gràcies Anna
Carme Luis
Benvolguda Anna,
voldria posar-me en contacte amb tu per email. sóc coneguda del Jaume Benavente. Com podem contactar. és un tema professional. Merci
En Jaume té el meu correu. I, si no, també em pots escriure al de la Universitat.
annavillalonga@ub.edu
La teva ressenya m'ha fet agafar moltes ganes de llegir el llibre.
Espero compartir aviat aquestes sensacions!!
Una abraçada!!
Publica un comentari a l'entrada