El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 17 de maig de 2013

No et miris el Riu, de Mònica Batet






Al llarg dels dies que he tingut la novel·la entre les mans pocs, perquè l’he llegit en un tres i no res–, he estat cercant un terme per poder-la qualificar. Em vingueren al cap diversos adjectius, els quals, dit sigui de pas, continuen semblant-me totalment encertats: misteriosa, enigmàtica, inquietant, boirosa, ambigua, sorprenent... Tanmateix, no m’acabava de decidir. Em semblava que tots eren massa fàcils de trobar, massa simples. 

Fou en aquell moment quan vaig pensar que no definiria la novel·la a partir d’un adjectiu, sinó que em decantaria per un substantiu. Al cap i a la fi, el “substantiu” és la categoria gramatical que, per antonomàsia, indica la qualitat substancial d’una cosa (i perdoneu la inevitable redundància). A l’instant se me’n van colar dos, de substantius. Es van introduir, tant sí com no, dins la meva consciència. Parlo de dues boniques paraules, molt importants per a l’espècie humana. Els mots valentia i llibertat.
 
No et miris el Riu és una novel·la confegida des de la llibertat més absoluta. L’autora ha escrit allò que realment volia, gaudint de cada paraula, de cada expressió, de cada idea. Ha donat forma a una ficció electritzant, original, diferent. No s’ha preocupat de modes, de tendències ni de possibilitats de publicacions futures. Ha escrit amb tot el que la tasca de la pura escriptura implica, amb la valentia de posar damunt del paper allò que el cos (i el cap) li demanaven. I el resultat ha esdevingut esplèndidament singular. 

No et miris el Riu està ambientada en una ciutat no explicitada de l’Europa Central. Una ciutat amb Riu, que podria ser el Danubi (així se’m va acudir des del primer moment). Un Riu sempre en majúscula perquè és el veritable protagonista de la història, el personatge que aglutina l’acció, que condiciona inevitablement l’existència de tothom que s’hi apropa, de tothom que hi conviu. No explicaré la trama. Seria imperdonable. Tanmateix, cal dir que el Riu és un element enganyós i malsà que desassossega, que hipnotitza, que transforma. Una mena d’ens amb facultats ignotes, dipositari de secrets atàvics, inexplicables i aterridors. 



 

La novel·la no és de por ni de misteri, no és un thriller ni té una trama negra. Però hi trobem suïcidis, assassinats, enigmes, incerteses i mentides. Hi reconeixem una història coral que recull al complet la complicada gamma de pulsions de la condició humana. Quan he provat de cercar punts de contacte, m’ha semblat intuir a banda del factor que els uneix en primera instància, és a dir, la influència inexorable del Riu un altre lligam compartit pels personatges. Perquè jo diria que els protagonistes, sense excepció, són gent solitària, gairebé agorafòbica. Figures anòmales, tancades en elles mateixes, amb una escassíssima o nul·la capacitat de relacionar-se. Amb una escassíssima o nul·la intel·ligència emocional. Una colla de misantrops que transiten estranyament pel món. També m’ha semblat que les relacions familiars estaven tractades de manera singular, especialment entre germans i germanes. 

L’autora s’empara en uns recursos narratius que redunden en l’aire críptic de la novel·la, que la mantenen immersa en una boirosa i absolutament intencionada ambigüitat. Aquest tret m’ha semblat molt destacable, com també m’ho ha semblat l’esforç per excel·lir en l’aspecte lingüístic. És un plaer topar amb algú que mostra una manifesta preocupació per l’ús literari de la llengua. 
   
Mònica Batet opta al Premi Joan Crexells amb No et miris el Riu. Espero, de tot cor, que el guanyi. S’ho mereix perquè no ha escrit una novel·la complaent, ni amb el públic ni amb ella mateixa. Perquè s’ha atrevit amb un text en aparença innocu, fins i tot estilísticament amable, però amb unes entranyes on hi batega un rerefons obscur i arcà. Entre les pàgines del llibre hi suren, com els nombrosos ofegats que entreguen la vida al Riu, la solitud i la feblesa, la incomprensió i la ira. En definitiva, les ombres tot just esbossades de molts dels dimonis de la nostra naturalesa. 




Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol


10 comentaris:

Anònim ha dit...

Per tot el que has anat dient i per la ressenya que en fas, l'hauré de "colar" a la llista de la compra de llibres. Gràcies!!!


MARTA VALLS

Jordi Canals ha dit...

Després de llegir les teves impressions que sempre s’han de tenir molt en compte, la Mònica Batet ha escrit una novel•la molt atractiva. Tinc moltes ganes de llegir-la.

Pilar ha dit...

Anna! Fas venir unes ganes de llegir-la....M'imagino amb la novel.la en una mà i una presa de xocolata per sucar al cafè a l'altra mentre vaig llegint...

Anònim ha dit...

Molta sort a la Mònica!! la teva resenya es molt atractiva, me l'apunto, tinc molta curiositat.

Carme Luis

Anònim ha dit...

Entra pel ulls aquesta portada tan blava i amb boirina...ja tinc ganes de llegir-la...el títol és engrescador i la teva ressenya ho acava de arrodonir...
Bona nit a tots!
Tura

Anna Maria Villalonga ha dit...

Marta, Jordi, Pilar, Carme, Tura. Gràcies pels comentaris. Jo crec que a tots cinc us agradarà.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Apuntada. I molta sort a Mònica Batet amb el premi!

Teresa ha dit...

En prenc bona not!
I molta sort amb el premi, segur que la Mònica se'l mereix!

Unknown ha dit...

Moltes gràcies.
Prenc nota per agrandir la meva biblioteca, m'agrada la teva ressenya.
Abraçada.
Ester.

Toni Seuma ha dit...

Bona nit, des de la Brolla d'en Toni, us atorgem el premi Versatile Blogger per les vostres cróniques i recomanacions literàries.
Moltes felicitats.
Més informació a www.labrolla.blogspot.com.
Toni Seuma.