El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 28 de setembre de 2016

Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster




Quan hom s'enfronta a la lectura d'un poemari que ostenta un títol que recorda la sinestèsia més bonica de la literatura catalana, no cal dir que el llibre ja té molt guanyat. Naturalment, em refereixo als magnífics versos del poema Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater:


                                                                  Sense enyor
                                                        se'ns va morint la llum, que era color
                                                        de mel, i ara és color d'olor de poma.


Quan, endemés, alguns dels referents citats dins el dit poemari són Jaime Gil de Biedma, Wislawa Szymborska, Vicent Andrés Estellés, Luis Cernuda, Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Gioconda Belli o Walt Whitman, hom s'adona, sense haver d'esforçar-se gaire, que té més d'un aspecte i gust en comú amb la seva autora. 

Un cop copsades aquestes primeres sensacions, hom decideix que ha arribat el moment de (re)llegir el poemari. Sí, rellegir, perquè  la poesia sempre necessita més d'una aproximació. I després, quan hom l'ha degustat tranquil·lament, llavors  accepta sense embuts la certesa que li ha agradat. I pot afirmar que es tracta d'un volum ple de sensibilitat, tendresa, valentia i sensualitat. 



Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974), és un llibre que ha fet xup xup durant molts anys, un conjunt de textos treballats a foc lent, mimats amb cura. Un llibre d'amor i desamor, de consciència de la vida, dividit en tres parts: Trobada, Desencís i Casa i univers. No és un poemari críptic, malgrat la bellesa d'algunes de les seves imatges, sinó entenedor i directe. Les parts ens aboquen a una interpretació en clau iniciàtica, des del descobriment del desig i de l'amor en la primera part, a les experiències i al dolor de la segona i a la maduresa i l'acceptació de la tercera.    

Amb un pròleg preciós de Luis Fuente Pérez i unes inspirades il·lustracions de Miriam Bue Díaz, Olor de poma verda esdevé una lectura plaent i tendra, que sorgeix sens dubte de les profunditats del sentiment i de la coneixença lenta d'aquest sentiment. 

Gràcies, Begoña, per haver propiciat que conegués les teves paraules. Et felicito. 



I em permetràs  tot seguit que faci avinent un dels poemes. L'intitulat Intoxicació, inclòs dins  la segona part del llibre (pàg. 44): 


INTOXICACIÓ

     Vaig bevent tota l'amargor
          dels teus llavis a petits glops.
        És el bes d'un Judes amorós
inexpert psicòpata que
        m'ofega a dentades de por.