El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 28 d’agost del 2011

Cuba: una història d'amor (capítol I)

Cuba: una història d'amor (capítol I): com que el conte és una mica llarg, el penjaré en tres capítols. Gràcies, lletraferits.

Relat dedicat a la Teresa i a la Cuba. Per a mi, dues inigualables històries d'amor.

Aquesta sóc jo: la Cuba



PRELIMINARS

Jo mai no havia sentit aquella estranya paraula, però tot i així vaig entendre que no volia dir res de bo. A ella, com a mínim, no li va agradar gens, perquè de seguida va saltar amb la veu enrabiada:
-       Què vols dir? Que l’haig de sacrificar?
La senyora de la bata blanca va recolzar les mans damunt de la llitera i va fer un sospir profund.
    -       Dona, potser seria el millor. Pensa que et donarà molta feina.
-       I què? Ho decidim i ja està? Així, sense més?

-       No vull dir això, Teresa. Ja ho saps. Però és complicat a llarg termini. Ja ha perdut la possibilitat de tornar a caminar. Ella soleta no podrà resoldre cap de les seves necessitats vitals. Serà una total dependent. I la dependència pot resultar esgotadora.
Ella encara es va enfadar més. Va clavar els ulls en la senyora de la bata blanca. Li treien foc.
-       Pateix? – va instar-li amb duresa. 

-       Dona, no ho sé...

-       Pateix? – insistí sense donar-li treva – Digues, pateix?
La de la bata blanca va aixecar les mans, vençuda. Em sembla que no volia discutir. Jo me la mirava des de la llitera, una mica encuriosida i preguntant-me encara què dimonis volia dir aquella paraula impronunciable.
-       No, Teresa, no pateix.

-       Aleshores, no hi ha res més a dir. Me l’emporto i punt. I si no vols tornar-la a visitar, tranquil·la. Ja en trobaré una altra.    
Vaig sentir que les seves mans m’agafaven a coll amb una certa pressa, mentre la senyora de la bata blanca –em sembla que es diu Anna– mormolava amb veu conciliadora:
-       Però, dona, què dius? I tant que la visitaré! Qui vols que la conegui millor que jo?

-       D’acord, doncs. Tornaré el mes que ve per a la revisió. Adéu.
No es va esperar a rebre resposta. Va empènyer la porta amb gest nerviós i vam sortir al carrer. Feia una tarda clara de primavera. L’airet suau es divertia amb els pèls de la meva cua, però jo només la mirava a ella. Estava segura que la ràbia encara li durava, perquè caminava amb pas ferm i jo sentia el meu cos sacsejat molt fort contra el seu pit. Sempre em porta en una mena de bossa de tela, adaptable, que es penja al davant, passant pel coll i les espatlles. D’aquesta manera podem anar a tot arreu i no li faig cap nosa, perquè li queden les mans totalment lliures. Estic segura que no li molesto. Jo no peso gaire. A més, em sembla que ja s’hi ha acostumat. Ella és així.   
Mentre pujàvem al cotxe, li va sonar el telèfon mòbil.
 - Sí?- va contestar de mal humor sense mirar qui era.
Com que anava ben enganxadeta a ella, la veu de la dona de la bata blanca em va arribar amb molta claredat.  
- Teresa, sóc l’Anna. Estic molt feliç. Entendràs que t’havia d’insistir per assegurar-me que estaves disposada a tirar endavant. És un gran repte, però sé que ho faràs molt bé. Mentre era un cadellet i encara tenia una mica de mobilitat, semblava més fàcil. Però jo mai no he volgut l’eutanàsia per a la Cuba, dona! Com t’ho has pogut ni arribar a plantejar?

Eutanàsia! Aquella era l’estranya paraula!
Vaig notar com els seus músculs es relaxaven. Va sospirar profundament.  
    - Anna! Serà possible! Com si no em coneguessis. M’has fet patir. 
- Ho sento. Va, disculpa’m. Vés cap a casa i descansa. I, sobretot, torna quan ho necessitis. 
    - D’acord. Et mantindré informada. Fins aviat!
Va sospirar de nou, però ara semblava contenta. De seguida va arrancar el cotxe. En aquell moment, m’hauria agradat parlar l’idioma humà. Volia preguntar-li el sentit d’aquella paraulota que l’havia posada tan nerviosa, però, naturalment, no vaig poder. Per desgràcia, jo només sé miolar, com tots els gats.

(continuarà)


                                                         La bona de la Nokiki



                                                    I el Petit (que de  Petit no en té res)

14 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

És molt bonic!!!, espero la següent part

Anònim ha dit...

Un començament molt bonic... espero la continuació, aquesta gatona mereix viure... I te dues bones còmplices... Gràcies Anna Maria.

Marta Valls

Elies ha dit...

Quan arribarà la segona part?

Carme Luis tTatje ha dit...

Oh Anna, ara tinc resposta a la meva pregunta, quan vaig veura les vostres fotografíes, vaig pensar, que és extrany que la porti tan tapada, no gosava preguntar.
Quina història tan maca, tinc moltes ganes de saver el desenllaç. per els que estimem tan els animals, m'ha emocionat moltissim.
Anna,Gràcies.
Teresa i Anna, amb surt del cor
Us estimo.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Emocionant.

Unknown ha dit...

Hola, amics!

Com podeu imaginar l'emoció em supera. No m'havien fet mai un regal tan especial... Gràcies per llegir aquesta història. La meva vida i la de la Cuba estan lligades...
Gràcies, Anna!!...
No us perdeu la resta del relat!!

Anònim ha dit...

Una historia molt tendre, m’encanta quan fas parlar al gat en primera persona.
Espero el següent capítol.

Montserrat Lloret

2n ESO INS Lluís Companys ha dit...

m'agrada, Anna. Molt!

Anònim ha dit...

Patri Cia (no m'obre el compte google).
M'ha agradat molt la narració des del punt de vista de la Cuba. Molt tendre i molt descriptiva: els gestos, les emocions.
Esperant al segona part amb candeletes. :O

mercè trias ha dit...

Jo he tingut una vivencian(mès que anècdota) asemblada, amb una gateta d'una veïna fins el seu final... La Maria.. continua Anna.. que la compartirè amb aquesta amiga.. ja veures alguna llagrimeta encara que sigui "rabiosa" o "tendre" segòns el moment del que escriguis.
Com sempre... una abraçada acompanyat de gracies, per deixar.me estar aqui.

Duc Engrescador ha dit...

Una narració molt original i atractiva. Passo a llegir ara mateix la segona part.

Anònim ha dit...

Molt bé. Vaig cap a la segona part!

IO

LURDES ESTRUCH ha dit...

que doooooolç.... queda molt bé i molt intens i molt pròxim que sigui la Cuba qui ho relati en 1a persona.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Em va agradar molt escriure aquest inici. De fet, fa temps que el tinc, abans que la resta. I va quedar aturat fins que em vaig veure capaç de continuar, quan vaig conèixer la Cuba.