Un circ al pati de casa, de Damià Bardera

Ja fa molt de temps que sóc una incondicional admiradora de la literatura de Damià Bardera, tal com podeu comprovar llegint les ressenyes (publicades en aquest mateix bloc) de les seves obres Nens de llet i Viladelsac. Per això estic tan contenta que a principis d'any l'Editorial Empúries hagi tret al mercat aquest recull de contes, Un circ al pati de casa, que inclou alguns textos inèdits i d'altres que formaven part del seus llibres (tots publicats amb El Cep i la Nansa), Fauna animal (2011), Els homes del sac (2012), Els nens del sac (2013), Contes de propina (2014) i Nens de llet (2016).  

Malgrat conèixer prou a fons alguns dels seus textos, tornar a endinsar-me en l'univers Bardera ha estat novament un plaer i una experiència. Mai no et canses de comprovar la seva capacitat per bastir tot un món -intens, potent, atemporal i únic- que resulta capaç d'abduir el lector més exigent. Des de la reutilització i capgirament de gran part dels motius dels contes clàssics (i universals), des de la reinterpretació delirant dels tòpics i dels personatges, des del llenguatge més planer però més desinhibit, Bardera ens proposa trencar fronteres, destruir tabús, esmicolar mites. No és gens banal aquesta voluntat. No és banal i tampoc no és fàcil, i encara menys en l'àmbit poc favorable (per diglòssic, inevitablement reduït i de vegades escàs de mires) de la nostra literatura. A més, i per acabar-ho de complicar, Bardera es dedica al conte, a la distància breu. I no podem obviar, tot i haver de reconèixer que en els darrers anys s'han produït esperançadors avenços en aquest sentit, que els reculls de relats no són els preferits de les editorials, no són el camí més còmode per triomfar en el món literari. 

Des de l'inici, la proposta de Bardera ha estat extremament intel·ligent, fresca i necessària en el nostre entorn, una literatura que obre dimensions i que posseeix, sempre, un rerefons crític i filosòfic de primer nivell. Quan hi entrem, hem de passar de manera inevitable per una fase de desconcert, de meravellós desconcert, si se'm permet dir-ho així. Ens preguntem: què està fent aquest home? com se li ha acudit això? què hi té dins del cap? Ens preguntem tot això mentre continuem llegint i, sense adonar-nos-en, acabem caient de quatre grapes en la seva trampa de narrador de raça. I aleshores ja està. Ens ha atrapat i no hi podem fer res. 

Sobre Bardera escriu Matthew Tree, que dit sigui de pas fou qui me'l va donar a conèixer:

Contes de fades actualitzats, torçats, estrafets i tan desconcertants que lluny de ser aprofitables per llegir a l'hora d'anar a dormir, més aviat us mantindran desperts una bona estona.  

Ho subscric completament. I com que el millor és que ho comproveu vosaltres mateixos, aquí us deixo un relat de Bardera que a EnVeuAlta vam enregistrar en àudio fa uns quants mesos. Es titula La muntanya i és breu, no patiu. Però no us el perdeu. Demostrarà tot el que he dit, us deixarà sorpresos i, seguríssim, que us encantarà. 

LA MUNTANYA

Aquesta ressenya també s'ha publicat a L'illa dels llibres

Viladelsac, de Damià Bardera

Després de les terribles setmanes que he viscut, m'estic posant al dia de les ressenyes pendents. Em serveix de lenitiu i de distracció, però també haureu de disculpar que siguin ressenyes més senzilles i breus. El cap no em dóna per a més ara mateix.  

Sigui com sigui, avui us parlaré una mica de Viladelsac de Damià Bardera, del qual ja us n'he comentat altres obres. Fins el moment, sempre he ressenyat els seus llibres de contes, però ara ens trobem, en canvi, amb un text proper a la novel·la. De fet, no podem anomenar-lo d'una altra manera. Viladelsac és una novel·la d'estructura dietarística: el dietari d'en Mosca, el petit nen protagonista, que ens relata amb una prosa brutal el conjunt d'aventures i vivències que atresora al llarg de l'any que passa a Viladelsac amb els avis materns per motius familiars.  

Viladelsac és un poblet minúscul on en Mosca, nen de ciutat sense experiències rurals, s'enfronta a tot un món que el fa créixer i evolucionar, que el colpeix a força de descobriments i sorpreses. Tanmateix, venint de Damià Bardera, Viladelsac no pot ser un text a l'ús. Així, la barreja de pulsions, sentiments, expressions, esdeveniments i comportaments que hi trobarem s'inscriuen plenament dins del seu especial univers. Res no és usual a Viladelsac, res no és normal. Realitat, ficció, fantasia, cruesa i tendresa s'entrecreuen en una voràgine deliciosa que, un cop comences, no pots abandonar. 

Com tot el que ve de Bardera, una lectura de nivell, altament recomanable, lletraferits.      

Nens de llet, de Damià Bardera

Avui, dia 24 de novembre, tindré l’honor de presentar a la llibreria La Impossible el nou llibre de relats de Damià Bardera, Nens de llet. Em fa molta il·lusió. El curs passat vaig prendre la decisió de treballar a classe, en el marc de l’assignatura de Corrents i Autors Coetanis que imparteixo a la UB, un altre dels reculls de Bardera, Els homes del sac. L’experiència resultà interessantíssima. Els alumnes van reaccionar molt intensament davant d’una proposta que els va resultar absolutament inesperada i anòmala. L’originalitat i la singularitat de les històries barderianes els van deixar, literalment, K.O. Sort en vam tenir que l’autor va poder visitar-nos a classe i comentar directament la seva obra amb els estudiants.

Damià Bardera (Viladamat, 1982) és escriptor i assagista. Doctor en Filosofia per la Universitat de Girona, aquesta és la ciutat on viu i treballa. Els títols que ha publicat fins ara a l’Editorial El Cep i la Nansa són els següents: Contes de propina, I alguns contes per llegir-los d’amagat, Fauna animal, Els homes del sac, Els nens del sac, Viladelsac i Nens de llet. Em consta que l’editorial n’està molt orgullosa. Han fet una decidida aposta per publicar el conjunt del corpus literari de Bardera, al qual consideren un escriptor de raça, amb una veu pròpia molt potent, que paga la pena resseguir, promoure i potenciar.

Hi estic totalment d’acord. Per a mi, Damià Bardera també va representar, en el seu moment, un descobriment insòlit. M’hi vaig enganxar, admirada de la desinhibició, de la capacitat de trencar-nos l’automatisme perceptiu i de la dimensió antropològica, sociològica i fins i tot ontològica que els seus relats ‒sovint molt breus i aparentment senzills‒ traspuen. Com diu Antoni Munné-Jordà al pròleg que ha fet a Nens de llet, les històries de Bardera són com un cop de roc llançat amb massa traça.

Entrar en l’escriptura de Damià Bardera és entrar en un univers únic, de difícil definició: enteranyinat, excessiu, sense pèls a la llengua, estrany, fragmentat, dolorós, sorprenent, agressiu, dur, brut, salvatge, ple de jocs d’opòsits. L’ètica i l’estètica hi juguen un paper cabdal, però no resulta fàcil escatir on podem col·locar-hi els límits, on és que les oposicions hi tenen una frontera. Perquè les propostes barderianes conjuminen el local i l’universal, l’infantil i l’adult, l’amoral i l’ètic, la tendresa i la crueltat, la veritat i la mentida. Hi ha una referència constant en aquests Nens de llet, però també en Els homes del sac, a la infantesa i al seu imaginari, individual i col·lectiu. Bardera es complau en desmitificar, amputar, transgredir, reinventar, transformar i capgirar tot allò que, si més no en el nostre món occidental, tots nosaltres hem mamat i integrat des que vam abandonar l’úter matern. Antoni Munné-Jordà diu que aquests Nens de llet són alhora poètics i mutilats, com La vaca cega de Maragall. I crec que l’encerta molt. El recull conté ambdues coses, la poesia i la bellesa, fins i tot allò que podem titllar d’entranyable i preciós, absolutament barrejat amb la “mutilació” més bestial i corprenedora, a voltes gairebé insultant o, segur que per a molts, força inintel·ligible.  

Quan parlo de “mutilació”, quan en parla Munné-Jordà, ho fem en un sentit figurat, perquè moltes històries són ambigües, escapçades, s’acaben en sec, però també ho faig, ho fa, en un sentit literal: Bardera mutila i desmembra un bon nombre dels seus personatges. Talla dits, mans, braços, arrenca parts dels cossos, arrabassa, posa i treu. Dic “posa” perquè cus i recús més d’una vegada els seus personatges (tenim taxidermistes, gats dissecats, nines i ninots quasi humans, marits i fills de drap amb costures explícites). Dic “treu” perquè, com he avançat, també els amputa, talla, mutila, arrenca i desmembra sense cap mirament.

Els contes i les rondalles tradicionals són molt presents en el recull: La caputxeta, les set cabretes, els tres porquets, la Blancaneu, la Ventafocs, Peter Pan... També ho són molts dels personatges que marquen el nostre ampli bagatge de ficció: dinosaures, pirates, homes-llop, fades, pallassos, domadors de lleons, princeses, prínceps, vampirs. Però no hi ha res banal, no hi ha res que no ens faci reflexionar.   

El més sorprenent de l’univers Bardera és la dualitat de sensacions que aconsegueix despertar en la majoria de lectors, almenys això penso. Quan el llegim, ens sentim seduïts i fastiguejats a parts iguals. Volem tirar endavant, però ens fa por allò que hi trobarem. Hi ha molt dolor, molta crítica, molta observació de la nostra societat en els relats barderians. L’autor va del particular al general i del general al particular amb una facilitat esfereïdora, però, alhora, si provem de trobar un fil conductor en aquests relats estrafets i aspres, tal vegada en podrem identificar un: la incidència del món adult en els infants. Adults que mutilen i amputen, naturalment. La incomprensió dels nens de llet envers allò que els envolta és lògica; la seva dificultat per establir els límits ètics, també. Perquè els adults no oferim gaire coses bones ni edificants. És clar que també ens van mutilar un dia. Els adults també vam ser nens de llet. 

Per acabar, després que la ressenya d’aquest recull sigui el més difícil que he intentat fer darrerament, vull significar un detall. M’ha semblat que nens de llet conté més finals moderadament feliços que els homes del sac. Una certa reconciliació amb l’univers, una certa tolerància. Com apunta Munné-Jordà en el magnífic pròleg: I és cert que n’hi ha que acaben explícitament malament, com el de la muntanya. Però, a la seva manera, molts dels personatges se’n surten. I fins i tot trobarem contes amb final positiu... També afegeix: Però sovint els contes no necessiten cap desllorigador ni positiu ni negatiu... perquè (Bardera) allò que vol és aprofundir la qüestió i que ens hi endinsem fins el fons.

Doncs això, llegiu el llibre i jutgeu vosaltres. Us garanteixo que, després de fer-ho, ja no sereu les mateixes persones. Com he dit en altres ocasions, ¿podem demanar res millor a la literatura?

Vinga, que us espero aquesta tarda. A La Impossible a les 19:30/19:45. No tingueu mandra, que ja no plou. I poso falta.