Primeres ressenyes del 2025

 

Ja sé que vaig tard. Fer al mes de juliol la primera entrada de llibres llegits enguany contravé totes les lògiques, però en els darrers mesos m'han passat moltes coses i no he tingut temps ni ànims. Avui m'hi poso. Espero que em disculpeu. 

Som-hi!

Àlbum del naufragi, de Pep Valsalobre

Vaig gaudir molt aquest recull d'històries d'en Pep Valsalobre, on s'allunya una mica del seu paper acadèmic (és professor a la Universitat de Girona). Ens ofereix una mirada imaginativa, irònica, sarcàstica, grotesca, bufonesca i molt inquietant al voltant de la naturalesa humana. Partint de fets històrics o mítics, de situacions conegudes pels lectors, de visions de la vida i del fet literari a diferents nivells, anem a parar indefectiblement a l'antiheroïcitat inherent a l'espècie humana. Tenim fantasia, absurd, tocs de ciència-ficció. Tenim la voluntat de l'autor de trencar reiteradament el nostre horitzó d'expectatives. I tenim garantides, per damunt de tot, unes extraordinàries estones de lectura. 

Quan la terra es pon, de Jordi de Manuel    

Hi ha molt per dir d'aquest llibre. Pertany al Cicle del cometa dins del corpus literari de Jordi de Manuel. Un llibre de ciència-ficció (i de ciència-en-ficció) que diu molt de la naturalesa humana. La imaginació de l'autor, sempre fonamentada en bases científiques però ben amanida de ficció, és extraordinària. Hi ha la remembrança implícita de Manuel de Pedrolo, en aquest llibre. No puc explicar més, però no us el perdeu. 

En carn i ossos, de Núria Cadenes  

Com talls de ganivet, o com fuetades, o com cops de mall al cap. Així són les tretze històries que Núria Cadenes descabdella en aquest seu darrer llibre. Quin plaer gaudir de l'art, del do de l'escriptura, de la tria sàvia de la paraula precisa que ens regala l'autora. I quin plaer la seva mirada, sempre intel·ligent, sempre compromesa, sempre (o gairebé sempre) feta de dolor. I de vida. 

Un futur radiant, de Pierre Lemaitre

La tercera entrega de la tetralogia de la família Pelletier. No és la que més m'ha agradat, però tot i això està molt bé. Ambientada l'any 1959, ens trobem en plena guerra freda, i Lemaitre escriu una novel·la d'espies en homenatge explícit al gènere i a John le Carré. També hi trobem la problemàtica de les centrals nuclears, els inicis de cert tipus de televisió i ràdio i, per descomptat, les aventures i desventures dels Pelletier. Hi passen moltes coses. Esperant la quarta!

Gatos, de Patricia Highsmith

Una delícia de Patricia Highsmith que conté tres relats, tres poemes, un petit assaig i tres dibuixos. Els protagonistes: els gats. Un llibre preciós, també físicament. De tapa dura i bonica edició. Gràcies als Libros del Zorro Rojo. 

Crepuscle, de Philippe Claudel

Quin tros de novel·la, mare meva. Una al·legoria atemporal, que poua sense pietat en les profunditats de l'ànima humana. Un text durissim, però amarat de poesia, amb unes pàgines finals espectaculars. La decadència dels imperis, de les persones, la falsedat històrica, els enfrontaments religiosos. I la bàrbarie i la grandesa de l'ésser humà. Claudel és un escriptor que no decep mai, i que sempre, també, és capaç d'escriure el millor i el pitjor de la condició de l'home. Preciosa la mirada del gran personatge d'en Baraj, també sobre la naturalesa i els animals. Meravella.  

Hijos de la derrota, d'Empar Fernández

Una novel·la publicada l'any 2008 per l'Editorial Meteora. Ja té uns anyets, però ja sabem que els llibres no caduquen. La vida de tres personatges que van assistir a la derrota de la Guerra Civil, tres existències marcades inevitablement per aquest desastre i que, malgrat els seus diferents camins, acaben confluint amb el pas del temps. Un text tan ben escrit com l'autora ens té acostumats. Dur, realista, a moments entranyable. Molt bé. 

De repente, la noche, de Susana Hernández 

És una novel·la breu (117 pàgines) que explora allò que més li interessa a la seva autora, les relacions humanes. Susana Hernández confegeix un cop més un relat que ens atrapa i ens colpeix, una història sobre l'atzar per una banda i les decidions que prenem per una altra. Intensa i àgil, amb un llenguatge que guspireja, és una mostra més de la seva capacitat narrativa. La novel·la va rebre el Primer Premi del Certamen de narrativa curta femenina "Princesa Galiana". A Toledo. Enhorabona, Susana. 

Donar-ho tot, de Jordi Boixadós 

Quina novel·la més bonica ha escrit l'estimat Jordi Boixadós. Una immersió intel·ligent, pausada i profunda al voltant de l'ànima humana. Com el passat ens pot marcar tota una vida! Narrada en primera persona per un protagonista del qual no arribem a saber-ne ni el nom, la novel·la és una reflexió sobre les coses que importen, sobre les coses que fan mal, sobre l'amor, l'amistat, els records de joventut i els traumes que mai no podem deixar enrere. Molt recomanable.    

Al bosc vermell, un cavall fuig, de Marta Soldado

Molt emocionada, us vull parlar d'aquesta preciosa novel·la, guanyadora el 2024 del Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. És una obra deliciosa, delicada i alhora dura, d'estil personal i veu pròpia, que ens narra amb poesia i subtilesa la vida d'un cavall. Un cavall de Przewalski, els únics exemplars salvatges del món, que resseguim des d'Ucraïna fins a Polònia. La fusió màgica del cavall amb els humans, la defensa de la naturalesa, la constatació que els homes podem ser el millor i el pitjor que volta pel planeta, la idea organicista del Tot. És una meravella, narrada sense caure en carrincloneries ni excessos. Un llibre sobri, inspirat, intel·ligent i valuós. 

Dolça llar, de Rafa Medina  

Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida. Una novel·la breu que parla bàsicament de la hipocresia de la nostra societat. A mi no m'interessa gaire aquest gènere, però la novel·la és distreta i amb tocs d'humor. Per als que sí que els agradi. 

   

Darreres ressenyes de 2024

 

Instants d'intempèrie, de Montse Milan Moliné

Premi 7 Lletres 2022. Vaig conèixer la Montse Milan el dia de Sant Jordi, compartint signatures. He gaudit molt dels set relats del llibre, set instants d'intempèrie (el títol em sembla molt encertat) que recullen la vida de set dones d'edats i condicions diferents a la ciutat de Barcelona. Motxilles i bagatges que s'entrecreuen enmig de la ciutat, una ciutat que pot ser refugi o pot ser hostilitat. Set històries, set veus. Molt bé.    

La ciutat del cel. Porcs, de Jordi de Manuel

La segona part de la trilogia que s'inicia amb El món fosc. Talps. Aquí els nostres protagonistes viatgen a la Ciutat del Cel, on viuran noves aventures. No hi ha talps, hi ha porcs. Una lectura amena i imaginativa per a totes les edats. Esperant la tercera. 

Quan la meva germana va decidir volar, d'Alejandro Palomas

Una novel·la que m'ha agradat, enganxat i, sobretot, emocionat. Una obra per a tots els públics a partir dels catorze o quinze anys. Dos bessons, l'Eva i l'Elio, i un fet terrible. Una història misteriosa, humana, actual i plena de matisos. Ja ho he dit altres vegades, ningú no descriu l'interioritat dels personatges com Alejandro Palomas. L'Elio, davant del fet terrible, es pregunta: "Quan hi ha dos bessons i un mor, l'altre continua sent un bessó o es diu d'una altra manera?". Una pregunta amarga. I fins aquí puc explicar. No us la perdeu. 

La puta i la santa, de Gemma Pasqual i Escrivà

Una novel·la que pivota entre dues èpoques i una mateixa família. Una història de patiment i dolor, però també de companyonia i sororitat entre dones fortes i coratjoses. Per a mi ha estat molt especial llegir-la. D'una banda, l'acció té lloc al meu estimat barri de Sants i hi apareixen tots els indrets i temes que conec i que em donen sentit. D'una altra, una de les protagonistes és una gata que es diu Colette. És un preciós regal que m'ha fet l'autora. Moltes gràcies, Gemma! 

La puta i la santa és una novel·la que pot agradar a un públic molt ampli, que parla del nostres passat i del nostre present amb dues veus narratives diferents, una d'elles molt original. 

Tota la bellesa perduda, de Jordi Fernando Aloy

Una novel·la que es llegeix de pressa i amb ganes i que, al meu parer, conté dues novel·les en una. Per un cantó, la trama costumista. Per un altre, la que m'ha interessat més, la de les obres d'art perdudes, que podia haver donat lloc a una novel·la per si sola. Sempre m'agraden molt totes les coses que aprenc amb les històries del meu estimat Jordi Fernando. Aquí tenim Van Gogh, Caravaggio i Miró presos d'un misteri molt interessant. Enhorabona, Jordi. 

Les gratituds, de Delphine de Vigan

M'ha trasbalsat molt. Ha estat una lectura que m'ha fet trontollar intensament. Molt endins. I quina bella reflexió al voltant de la importància del llenguatge, de les coses dites i de les coses no dites. La traducció no era fàcil, i Jordi Martín Lloret la broda, literalment. Sempre és una bona idea llegir Delphine de Vigan. 

I continuem llegint!

 

Tornem a anotar els llibres llegits des de l'anterior entrada. Aquí els tenim. 

Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan

Els Petits Plaers de Viena Edicions en realitat no són petits, sinó grans. Quina meravella aquest Bon dia, tristesa de Françoise Sagan que, encara que sembli mentida, jo no havia llegit mai. Un llibre que va causar un gran enrenou quan va aparéixer, l'any 1954. No podia ser que una noia tan jove (Sagan tenia 17 anys) escrivís un text tan directe, sensual, explícit i profund. Va ser prohibit a molts països. Potser recordareu la versió cinematogràfica d'Otto Preminger, amb Deborah Kerr, Jean Seberg i David Niven, del 1958. La lectura de la novel·la m'ha fascinat, amb aquesta protagonista, jove com l'autora, tan encantadora i perversa, que ens explica una part del seu passat, un estiu crucialment vital a la vora del mar. 

La dona pèl-roja, d'Orhan Pamuk  

La dona pèl-roja és un text especial, una història que atrapa, una revisió de l'Èdip rei de Sofòcles i una reflexió al voltant de les relacions entre pares i fills. La vida, la mort. Matar el pare o matar el fill. Passar una infantesa marcada per l'absència paterna. Al darrere de tot, una aproximació històrica i política a la Turquia del segle XX. M'ha interessat força.   

Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet 

Lectura que impacta. Probablement la paraula impacte és la que millor descriu la sensació que la novel·la m'ha causat. I això que coneixia perfectament el tema i he seguit de ben a prop el procés creatiu de l'autora. D'una banda, el text és una enorme metàfora, que es vehicula a través de les cançons i els contes populars. Per tant, té molt d'exercici metaliterari. D'una altra banda, tenim davant dels ulls un cant profund a favor de la llibertat. La crítica ferotge a la repressió, al totalitarisme, als sistemes dictatorials. La descripció de l'horror, del sotmetiment d'uns homes envers els altres, del patiment de les dones. No crec que l'autora n'hagi estat conscient, però aquesta novel·la la podria haver signat Manuel de Pedrolo. Si ell ara la pogués llegir, li agradaria molt. 

L'ordenació dels maons, de Manuel de Pedrolo

I parlant de Pedrolo, aquí tenim una de les seves novel·les, la setena entrega del cicle descomunal que és el Temps Obert. Una de les possibilitats de vida del protagonista, Daniel Bastida, quan el bombardeig que el 1938 ho canvia tot, el deixa sense pares i sense germana petita i només sobreviuen ell i el germà gran. Pedrolo, amb aquest cicle, va obrir una porta que encara ningú més ha obert. No cal que reiteri el seu valor ni la meva admiració. 

La terra s'ho porta/No han donat la llum, encara, de Núria Cadenes 

L'Editorial Comanegra ha assumit la bogeria deliciosa de continuar el cicle pedrolià. I aquí les dues aportacions de Núria Cadenes, dues novel·les que neixen de la segona entrega del cicle, Se'n va un estrany. Són dos textos breus, però suficients per continuar l'obra de Manuel de Pedrolo, la qual cosa li faria molta il·lusió perquè així ho va deixar dit. Somiava que tant de bo en el futur altres escriptors tiressin endavant el Temps Obert. I enmig d'aquesta aventura ens trobem. 

El llapis vermell, d'Oriol Molas 

Lectura colpidora. Una novel·la clara i directa. Els traumes de la infantesa i l'adolescència ens poden marcar la vida per sempre, ens poden convertir en allò que mai no hauríem de ser. Un internat, un noi de bona pasta, un abusador psicòpata, i de fons el retrat d'un temps i d'un país, i d'un ensenyament en mans de l'Església que és una vergonya per a la societat. I que, sembla mentida, encara existeix. Una novel·la que pot agradar a un públic ampli, publicada per Edicions de 1984. 

Jardí d'hivern, de Monika Zgustova  

Un recorregut per la història txeca, amb la bella ciutat de Praga de fons, vertebrat per la història de l'Eva, una culta dissident del règim comunista, llibretera de vell, melòmana, enmig de l'amor de dos homes. Una novel·la atmosfèrica i cadenciosa, un plaer estètic. M'ha agradat molt. 

Quim/Quima, de Maria Aurèlia Capmany 

Un homenatge de Capmany a l'Orlando de Virgina Woolf, que l'Editorial Males Herbes publicà el 2018 amb motiu de l'Any Capmany. Una novel·la encisadora, irònica, clarivident, tendra, entranyable i crítica. Una reflexió punyent al voltant de les identitats de gènere. Un regal per als lectors que es mou entre la fantasia i la història.  

Vull afegir aquí que en algun moment em vaig oblidar de fer constar en aquest bloc la lectura d'una altra novel·la de Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona. Fantàstica.  

Camins de Vent i d'Aquarel·la, de Xavier Pujol i Enric Domingo (Pròleg de Jordi Sant) 

El llibre narra, com un quadern de bitàcora, la travessa muntanyenca dels tres protagonistes en terres araneses. M'ha encantat. El text del Xavier, ple de poesia. Les fotos, que també ha fet ell. Les boniques aquarel·les de l'Enric. El pròleg inspirador del Jordi. Tots tres són amics meus i vaig tenir l'honor de presentar el llibre fa uns dies a les Cotxeres de Sants. Orgull d'amics i orgull de barri. 

A la sombra del infierno, d'Empar Fernández     

Una extraordinària novel·la, que m'ha retornat la confiança en la literatura que s'està fent ara mateix, en contraposició a tanta autoficció costumista i mediocre. Encara hi ha algú que sap escriure bones ficcions, gràcies als déus. El protagonista és Manuel, abandonat en un seminari pel seu pare quan era un nadó de pocs dies. La novel·la conté una història potent, una història que ens manté lligats a les pàgines com tota bona narrativa. I de rerefons, la situació social a la Catalunya de meitat del segle XX. No us la perdeu. 

Sembla mentida, de Joan Company Arpa

Un altre llibre que vaig tenir el plaer de presentar, de l'amic Joan Company. Un conjunt de relats aplegats en aquest petit volum, gairebé tots premiats, alguns dels quals tenen una base autobiogràfica (en major o menor mesura). Molt agradable de llegir. 

Un niu de formigues, de Jordi de Manuel  

Un llibre amb set relats dedicats als petits que tenia pendent de llegir del meu admirat i estimat Jordi de Manuel. L'amor per la naturalesa i els animalons, amb el fil vertebrador de les formigues. Senzillament deliciós. 

Seré el teu mirall, de Lluís-Anton Baulenes

Novel·la guanyadora del primer premi Santa Eulàlia. Un text intel·ligent, molt interessant i crític al voltant de la culpa i de la redempció, amb un protagonista perfectament descrit. És una gran novel·la de Barcelona, que esdevé un dels personatges principals. Personalment sempre m'ha interessat la gran urbs com a espai literari (Barcelona o la que sigui). Soc urbanita fins a la medul·la i res com la ciutat per aprofundir en aspectes com l'anonimat, la soledat o l'especulació. Milers d'éssers vivint junts, tan a prop, i amb aquelles grans diferències, aquelles particularitats, aquelles vides tan distintes i tan úniques. La ciutat que ens engoleix i ens aixopluga, la ciutat que ens ignora i que ens pot salvar. La novel·la, a més, negreja de valent. 

Carta de una desconocida, d'Stefan Zweig     

El plaer incommensurable de llegir Stefan Zweig. És la lectura d'aquest mes en un dels clubs que coordino, que va de "ciutats literàries". En aquest cas, Viena. I l'amor torturat de la dona desconeguda. L'he llegit d'una tirada. Quina meravella. 

El món fosc. Talps, de Jordi de Manuel

Avui us parlaré del darrer llibre d’un dels meus escriptors preferits, Jordi de Manuel. Es tracta d’una distopia original i ben travada intitulada El món fosc. Talps. Tot i que l’autor s’ha decidit per adreçar-la suposadament als joves i publicar-la en una col·lecció juvenil de l’Editorial Santillana, ja us avanço que és una lectura per a tots els públics, especialment per als amants del fantàstic i la ciència ficció. 

El món fosc. Talps s’inscriu en tota la tradició de novel·les que es desenvolupen a les profunditats de la Terra. Des de Viatge al centre de la Terra de Jules Verne a Retorn al Sol de Josep Maria Francès (autor pioner a casa nostra que va escriure la novel·la l’any 1936 i que Jordi de Manuel ha homenatjat com a precursor), la idea de la supervivència de l’espècie en les profunditats del planeta ha subjugat repetidament a lectors, cineastes i escriptors. És una de les vies de salvament quan la superfície esdevé mortífera: o marxem a l’espai o ens amaguem dins les entranyes. Aquesta segona possibilitat és la que explora Jordi de Manuel a El món fosc. Talps.  

Protagonitzada per 6 adolescents (3 noies i 3 nois), un gos (no podia faltar un gos entranyable en un llibre de De Manuel) i un robot (magnífica picada d’ullet a diversos referents que no revelaré per no ficar la pota), la ficció és entretinguda, llegidora, imaginativa i emocionant. El text porta el segell inequívoc del seu autor, que no pot deslliurar-se (ni vol, ni ho ha de fer), de la seva condició de biòleg, de científic. Així, les descripcions de l’interior de la Terra, amb tots els seus detalls geològics, geogràfics i zoològics, resulten acurades i exactes, però no deixen de banda tot el vessant d’invenció fantàstica exigit a una ficció d’aquestes característiques. La versemblança impera per fer creïble un món complex i sorprenent que ens atrapa des del principi. 

Com és marca de la casa, Jordi de Manuel dota la novel·la d’una dimensió ètica i profunda que sobrevola la primera capa de lectura. Mai no són banals les seves històries perquè ell no ho podria ser mai, un escriptor (ni un home) banal. La seva condició de professor i d’amant de la didàctica queda palesa a la novel·la, però sense interferir en el cantó purament lúdic i literari de la trama. La crítica directa i explícita a les guerres, al totalitarisme, a la superstició de les religions i a la crueltat humana col·loca un debat damunt la taula que resulta molt interessant, sobretot per als lectors joves, però també per als adults.    

No cal que repeteixi la meva flaca per la narrativa demanuelista, que conec molt bé. És difícil d’explicar, perquè és una sensació molt íntima, però m’entusiasma anar topant, durant la lectura, amb els repetits homenatges que fa (al·lusions, noms dels personatges i dels llocs, intertextualitats amb el conjunt del seu corpus literari, picades d’ullet de tota mena). És com pertànyer a una secta secreta, a la qual no tothom hi està convidat. 

La novel·la posseeix un final relativament obert, ja que es tracta de la primera entrega d’una trilogia. Les altres dues: La ciutat del cel. Porcs i La llum de Gaia. Rates encara no estan escrites, només es troben dins del cervell del seu creador. Aquest és el gran retret que li he de fer, perquè quan acabes amb els Talps tens moltes ganes de passar als Porcs i també a les Rates (per més fàstic que facin). Tanmateix, ens haurem d’esperar, amb el convenciment que no acabarem d’esbrinar totes les bambolines de la trama fins que no arribem al final definitiu. En qualsevol cas, El món fosc. Talps explica una història completa, no us espanteu. A més, ens permet un munt d’especulacions ben interessants. 

Podria escriure molt més sobre la novel·la, però el temps m’obliga a deixar-ho aquí. La recomano vivament tant per a grans com per a joves, i em sembla un molt bon regal de vacances d’estiu per als nostres fills, nebots o nets. Literatura d’entreteniment i diversió (amb amors adolescents, robots, perills, acció i dolents de manual) que, alhora, els forma i els obre els ulls, despertant el seu esperit crític. No podem demanar més a la literatura. 

Aquí sota, si cliqueu damunt del títol, també podreu sentir l’enregistrament de presentació de la novel·la que hem fet EnVeuAlta. La veu de Miquel Llobera us acabarà de convèncer de córrer ara mateix a la llibreria.     

EL MÓN FOSC. TALPS 

Sant Jordi 2016: El basar dels llibres desconeguts

El Setmanari El Temps, amb motiu de la diada de Sant Jordi, ha posat en marxa enguany una bonica iniciativa. Ha demanat a unes quantes persones vinculades a la literatura que triéssim sis títols d'obres literàries (tres catalanes i tres en altres llengües) que consideréssim poc conegudes, o oblidades, o que es mereixien més visibilitat al marge de les novetats. Una de les persones he estat jo i he fet les meves recomanacions. Us les detallo tot seguit, però també us poso aquí l'enllaç d'El Temps per tal que pugueu consultar les recomanacions de tothom.

OBRES QUE RECOMANO:


Lucrècia o Roma libre, Joan Ramis i Ramis. És una obra de teatre del segle XVIII, l'única tragèdia neoclàssica que tenim en català. S'ha representat poquíssim i el gran públic no la coneix.

• La infanticida, Víctor Català. És una obra bastant coneguda, però ha gaudit de poca visibilitat. Es tracta d'un monòleg potent i dur, escrit per una Caterina Albert molt jove, que cal llegir.   

• El cant de les dunes, Jordi de Manuel. Una novel·la de ciència-ficció, de gran bellesa i originalitat, que reflexiona sobre la condició humana. Per reivindicar la literatura de tots els gèneres en català. 

• Cae la noche tropical, de l'argentí Manuel Puig. Tot i que sigui un autor conegut i algunes de les seves obres, com ara El beso de la mujer araña, tinguessin gran èxit, aquesta novel·la, que és del darrer que va escriure, no ho és tant. Una petita (o gran) delícia.    

• Gatos, de Darío Jaramillo Agudelo, escriptor i poeta colombià. En general recomano tota la seva obra, i en particular aquest poemari ple de sensibilitat i originalitat dedicat a uns animals tan preciosos com els gats. 

• Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy. L'autor va néixer a París, la novel·la és recent i magnífica. Es pot llegir en una edició de l'Editorial Navona, de l'any passat, en castellà.  

S'acosta Sant Jordi, lletraferits!

Científics lletraferits, de Jordi de Manuel i Salvador Macip (eds.)

Jordi de Manuel (biòleg i professor) i Salvador Macip (metge i investigador) són dos lletraferits empedreïts. No només perquè es dediquen amb èxit a l’escriptura, sinó també perquè són lectors impenitents i activistes literaris tremendament entusiastes. No paren d’engegar iniciatives, junts o separats. Un dels seus darrers projectes ha estat el volum que han coordinat plegats i que ressenyo avui, Científics lletraferits, publicat per Mètode i la Universitat de València.

El títol del llibre no pot resultar més explícit. Ens aboca directament a la conjunció. A la convivència de dos conceptes que, per desgràcia i massa sovint (sobretot actualment), han estat considerats antagònics i, fins i tot, irreconciliables.

Tothom que em coneix sap que aquesta divisió em resulta extremadament incòmoda. En primer lloc, perquè és absolutament falsa. I en segon, perquè respon a interessos impulsats pels mecanismes del poder. El prestigi de la ciència i la caiguda de la importància de les lletres poc té a veure amb ambdues vessants del coneixement humà. Provenen del desig de control dels qui manen, de la imposada tecnocràcia, de la preponderància de la tecnologia i de la necessària (evidentment sí: necessària i inevitable) especialització. Són conseqüències (com ho som també nosaltres) del racionalisme il·lustrat, per bé i per mal. Per tant, tot allò que no respon als criteris de “formació”, “utilitat” i “didactisme” deixa de tenir importància. Si, endemés, els àmbits  que suposadament no acompleixen aquests paràmetres resten sota sospita de subversió (la literatura i els seus aliats), ja la tenim muntada.  

 

 

 

Suposo que m’enteneu. No m’estendré més en aquestes qüestions, que són dignes d’una tesi doctoral, perquè m’allargaria inadequadament. Però estic convençuda que no fa falta. Tots sabem com estan les coses en la societat actual. En canvi, no hem d’oblidar que, en el passat i durant molts segles, el SABER humà, amb majúscules, era una sola cosa. Que les matemàtiques, la retòrica, la medicina, la filosofia, la geometria, la física, el teatre, la llengua, les ciències de la naturalesa, la poesia, la història, l’èpica, l’ètica, l’astronomia, la música, la química, etc. etc. eren només fraccions del TOTAL CONEIXEMENT, de tot allò que conformava l’evolució intel·lectual de l’espècie i que ens feia créixer, millorar, fer descobriments i donar a llum invents increïbles.  

Jordi de Manuel i Salvador Macip són intel·ligents i tenen les coses clares. Per aquest motiu es van decidir a tirar endavant un projecte com el dels Científics lletraferits, del qual escriuen en el pròleg: Aquest és un llibre que demostra que els límits artificials que creem entre “ciències” i “lletres” es poden esborrar amb èxit.

I amb aquesta saníssima intenció, que els hem d’agrair, es van llançar a la piscina. El volum aplega 20 relats, escrits per sengles autors (14 homes i 6 dones) que unifiquen el seu caràcter de científics amb el seu amor per la literatura i per l’escriptura. El conjunt resultant és notable, curiós i heterogeni. Agrupat en 7 àrees ˗diguem-ne temàtiques˗ els nostres “científics lletraferits” ens aboquen a la història, l’art i l’atzar; la vida i la mort; la ciència i els crims: les interfícies i els jocs; fer ciència; paisatges naturals i humans; i altres mons.

 

 

Com us podeu imaginar, en un recull d’aquestes característiques hi ha relats de tota mena i per a tots els gustos. Alguns vinculats a la realitat, al ara i aquí. Un altres, que investiguen en la ciència del futur. Alguns, ens fan viatjar a altres mons. N’hi ha de ciència-ficció. N’hi ha que especulen amb allò que vindrà. N’hi ha que fins i tot parlen del sentiment amorós. Però tots tenen algun element científic com a eix vertebrador, com a correlat narratiu o com a factor latent.

Al meu entendre, el conjunt resulta una mica desigual, fet que també em sembla normal atesa la quantitat d’històries i de sensibilitats que aplega. Prefereixo no destacar cap nom, ni per lloar ni per criticar, però sí que diré que hi ha un aspecte que m’ha sobtat força. Em refereixo al fet que un bon nombre de relats estiguin situats en un ambient universitari, acadèmic, de laboratori, de recerca i protagonitzats per becaris, professors, degans. M’ha fet gràcia. Com si un filòleg hagués d’ambientar les seves ficcions en una biblioteca o en una llibreria. Ja sé que cadascú escriu sobre el que coneix, però jo demanaria als nostres científics que s’obrissin al món i plasmessin la ciència en altres contextos, en altres circumstàncies. Així l’efecte final encara aconseguiria una conjunció més gran.

Acabo aquesta ressenya agraint un cop més la feina dels coordinadors i també la bona disposició dels autors. Iniciatives com aquesta ens fan moltíssima falta. I concloc citant un dels mestres, aprofitant el fragment de Literature and Science d’Aldous Huxley, obra de 1963, que De Manuel i Macip han emprat com a citació introductòria:

El nombre de paraules que existeixen és limitat i només les podem organitzar seguint unes maneres prefixades per convenció; el contrapunt d’esdeveniments únics és infinitament ample i la seva successió, indefiniblement llarga. Per la pròpia naturalesa de les coses, és impossible que el llenguatge purificat de la ciència o l’encara més ric i purificat de la literatura puguin mai arribar a ser adequats per a les característiques del món i de la nostra experiència. Acceptem-ho alegrement i avancem tots junts, homes de lletres i homes de ciències, endinsant-nos més i més en les regions en constant expansió del que és desconegut.      

Que tots passeu un bon dia. Els científics i els lletraferits.

 

 

 

 

Els autors inclosos al volum són: Marià Alemany, Sílvia Aymerich, Miquel Barceló, Daniel Closa, Anna Crusafont, Carles M. Cuadras, Martí Domínguez, Xavier Duran, Rosa Fabregat, Jordi Font-Agustí, Teresa Franquesa, Isidre Grau, Amàlia Lafuente, Salvador Macip, Jordi de Manuel, Joan Marcé, Miquel de Palol, Pere Puigdomènech, Carme Torres i Carles Zafón.

 

Microrelats del Setge de Barcelona (1714-2014)

 

Benvolguts lletraferits,

 

Aquest estiu, com que tenim poques coses a fer, en Jordi de Manuel, en Jordi Masó Rahola i jo mateixa, ens n'hem buscat més. De manera que ens hem passat l'agost coordinant la iniciativa que us detallo tot seguit. No us enganyaré, ens ha donat feina. Feina de buscar i contactar amb els autors, d'intercanviar consultes, de decidir coses. Feina de rebre els relats, d'ordenar-los, de fer-ne l'edició, etc. etc. Tanmateix, el resultat ha acabat essent esplèndid. N'estem molt contents i ha pagat molt la pena.

 

Podria explicar moltes coses d'aquesta enriquidora experiència, making of inclòs, però no acabaria mai. Per tant, només us deixo quatre apunts, que em semblen els principals: 

1. Que tenim uns escriptors de primer nivell, capaços d'escriure unes històries breus (en pocs dies i de vacances) absolutament extraordinàries.

2. Que els nostres autors s'apunten a tot amb desinterès, entusiasme, alegria i esperit de companyonia.

3. Que la nostra llengua i la nostra literatura sempre tindran futur si continuem així.  

2. Que la lletraferidura és una malaltia incurable.

 

Per tal de mantenir la intriga, no volem revelar per avançat la llista dels autors. El suspens sempre és interessant...

 

Us demano sinceres disculpes per la meva demora a fer aquest post, que hauria d'haver sortit abans del dia 1, però estic amb tantes coses alhora que no he donat l'abast amb tot.

 

En qualsevol cas, més val tard que mai. Així que aquí us deixo la descripció del projecte i l'enllaç dels relats. Espero que en gaudiu tant com jo. 

  

 

Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714. Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. A partir del dia 1 i fins el dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura". 

 

 

 

 

 

 

 

Presentació de "La decisió de Manperel" de Jordi de Manuel a Sarrià

El passat dijous dia 12 va tenir lloc la presentació del darrer llibre de Jordi de Manuel, La decisió de Manperel, a la Llibreria Odessa de Barcelona, un espai confortable i càlid on ens van rebre molt bé. L’esdeveniment anava a càrrec de l’amiga Victòria Cardona, professora i escriptora especialitzada en temes d’orientació familiar.

Sense que l’assistència fos desmesurada (a Barcelona hi coincidien tres presentacions a aquella mateixa hora), un bon nombre de persones ens vam reunir per veure què ens havien d’explicar la Victòria i en Jordi de la novel·la guanyadora del Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler 2013 de narrativa. Personalment, m’havia de treure l’espineta de no haver pogut assistir a la primera presentació per motius de feina acadèmica.

L’acte va ser entranyable, original, divertit i alegre. Fins i tot diria que va estar carregat de tendresa, perquè aquesta és una de les qualitats de l’estimada presentadora. La Victòria ens va acostar al contingut de La decisió de Manperel tot fent-nos cinc cèntims de les sensacions que li havia generat. Va parlar dels personatges, del paisatge, de la descripció de la natura, del clima tan fred en què el llibre es desenvolupa. En un moment concret no hi va mancar, tampoc, la necessària reivindicació a favor de la literatura de ciencia-ficció.

Quina no va ser la meva sorpresa quan va començar a escampar damunt la taula tot un seguit de ninots i ninotets per il·lustrar tot allò que anava explicant. Em va semblar deliciós. M’ho vaig passar la mar de bé i tinc claríssim que la resta d’assistents també. La tarda va resultar extremadament íntima, plena de màgia.   

No cal dir que Jordi de Manuel, amb la seva suavitat, intel·ligència i sensibilitat habituals, ens va explicar moltes coses de la gènesi del llibre, del procés de documentació, de la seva intenció en escriure’l, d’allò que volia transmetre. Una lliçó de paciència en la confecció d’una obra, que ens aboca a la tasca ben feta d'un autor convençut d’allò que vol escriure.

En resum: una vetllada per a no oblidar. Us deixo amb algunes fotos que ho demostren. Si les observeu, veureu com n’estàvem de contents.   

Feliç diumenge, lletraferits.     

 

 

 

La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel

La decisió de Manperel, del barceloní Jordi de Manuel, ha estat la novel·la guardonada l’any 2013 amb el Premi Pin i Soler Ciutat de Tarragona. Un premi important per a una novel·la molt personal, amb la qual l’autor s’allunya de la sèrie policíaca de l’inspector Marc Sergiot per oferir-nos una història valenta, a mig camí entre l’elegia humanista i la ciència-ficció.

Abans de res, que ningú no s’espanti amb aquestes paraules: ciència-ficció. Sovint m’he trobat un sector de públic que recula ràpidament quan algú les pronuncia. Renuncien a la lectura, tot suposant que la ciència-ficció implica trames complicades i inversemblants, plenes de marcians, de monstres o d’enigmes incomprensibles. Evidentment, s’equivoquen. La ciència-ficció és un gènere molt ampli i permeable, que explora un gran nombre de factors ˗la medicina, la tecnologia, la societat, etc. etc.˗ i que no necessàriament ha de situar-se en èpoques futures o en planetes llunyans. Aquest és el cas de La decisió de Manperel, que transcorre en una illa àrtica en el moment actual.

Per donar vida al seu personatge, Jordi de Manuel es va inspirar en un fet real: el cas del matemàtic rus Grigori Perelman, que l’any 2006 va trobar la solució a la Conjectura de Poincaré, considerada un dels Set Problemes del Mil·lenni i que ningú no havia aconseguit resoldre des de feia més d’un segle. A causa d’aquesta fita, Perelman va rebre la Medalla Fields, la distinció més important del món per a un matemàtic (equivalent al premi Nobel), dotada econòmicament amb un milió de dòlars. Perelman,  sorprenentment, la va rebutjar. Es va retirar amb la seva mare a un lloc solitari, sempre eludint la fama i el brogit del món.

Aquesta atípica circumstància va inspirar la novel·la (fixeu-vos que “Manperel” és un anagrama de “Perelman”), en la qual De Manuel construeix una ficció especulativa al voltant de l’origen i dels enigmes de l’univers. L’aventura és apassionant, però personalment m’han interessat molt més altres aspectes de l’obra.  

  

                                                  

L'autèntic Grigori Perelman

De Manuel ha escrit un text molt bell, de cadència lenta i compassada. Li suposo una feina intensa de documentació. La seva detallada descripció del territori, del clima, de la vegetació, de la fauna, la seva visió de la natura, la senzillesa dels personatges i la relació que s’estableix entre ells, m’han recordat inevitablement una de les meves pel·lícules preferides. Em refereixo a Dersu Uzala, del mestre Kurosawa. Com Dersu i el seu capità, el lector passeja per la tundra i es fon calmosament amb el paisatge. Acompanya el desassossegat Manperel, el seu gos Grisha i el carter de la petita illa, un personatge molt singular, en un magnífic viatge per les inhòspites terres més septentrionals del món.

La novel·la té un rerefons filosòfic molt ambiciós. Curiosament, la ciència-ficció (o potser hauríem de dir “la ciència” a seques) se situa al servei d’una visió humana i humanista de la vida. No puc revelar res sense desfer el misteri, però estic segura que cada lector hi trobarà coses diferents. Com acostuma a passar amb la literatura de De Manuel, La decisió de Manperel posseeix diversos nivells de lectura, diverses capes, com el mateix autor acostuma a dir. A mi, ho he de reconèixer, allò que m’ha enganxat més ha estat la construcció dels personatges i les descripcions, el cantó purament literari. Tanmateix, estic segura que no per a tothom serà així.

L’obra s’ha de pair amb calma, amb tranquil·litat. I no perquè sigui críptica o difícil d’entendre, que no ho és, sinó perquè resulta poc convencional. Des d’aquest punt de vista, felicito al jurat del Premi Pin i Soler. Atorgar-lo a una novel·la de gènere com La decisió de Manperel indica obertura d’idees i desigs d’innovar. Us encoratjo a llegir-la. Tinc moltes ganes de conèixer altres opinions.

Que passeu bon dia, lletraferits.     

Enllaço aquí l'entrevista que vaig fer a Jordi de Manuel a propòsit de l'entrega del Premi.

Aquesta ressenya ha estat publicada també al Portal de cultura Núvol

Entrevista a Jordi de Manuel, guayador del Premi Pin i Soler de novel·la

 

Jordi de Manuel (Barcelona 1962) és prou conegut dels seguidors d'aquest bloc. El cap de setmana passat fou proclamat guanyador del Premi de novel·la Pin i Soler, Ciutat de Tarragona. Tot i que té una enorme feinada, l'autor ha estat tan amable de concedir aquesta entrevista per a El fil d'Ariadna. Des d'aquí, li volem agrair profundament. Moltes gràcies, Jordi.   

Caricatura de Grigori Perelman

Felicitats, Jordi. El passat cap de setmana vas ser proclamat guanyador del Premi Pin i Soler de novel·la. És un premi molt important. Com ho has viscut?

Gràcies. Haver guanyat el Pin i Soler, Ciutat de Tarragona, ho he viscut amb molta alegria i esperança. Amb alegria perquè, tot i que sabia que havia concursat amb una novel·la interessant, no m'ho esperava... i guanyar així és una sorpresa que et fa feliç. Amb esperança perquè el fet que hagi guanyat una obra de gènere en un concurs generalista és un bon senyal per a la literatura catalana i també per al reconeixement al conjunt de la meva obra.    

La teva novel·la parteix d’un personatge real, el matemàtic rus Grigori Perelman. Perelman va resoldre la Conjectura de Poincaré, considerada un dels problemes matemàtics més difícils de demostrar. Quan li van atorgar la Medalla Fields, la distinció més important del món per a un matemàtic, ell la rebutjà. Tinc entès que aquest és el detonant de la teva novel·la...

Sí, ho has dit bé. L'estiu de 2006 vaig llegir en un diari la notícia. Sabia que la conjectura de Poincaré —que té un enunciat pràcticament incomprensible per algú que no és matemàtic— era un dels Set Problemes del Mil·lenni, un problema que feia més un segle ningú havia aconseguit resoldre. Em va impactar veure que Perelman l'havia solucionat, la imatge de la seva cara, i saber que renunciava al guardó i al milió de dòlars. Va ser el tret de sortida d'una història que vaig intuir que podia convertir en una trama potent, una història que podia interessar a molts lectors.    

Fa molt que la tens escrita? Quan temps hi has dedicat?

La cronologia i les decisions que vaig haver de prendre en  aquesta obra tenen una certa complexitat, són com un petit problema matemàtic... M'hi vaig posar aquell mateix estiu, però com que estava immers en altres projectes només vaig investigar superficialment sobre el personatge real i vaig fer un esquema del que volia. A finals dels 2006 vaig començar a escriure la novel·la mentre anava acabant altres obres fins que vaig tenir una primera versió al 2010. Em va semblar que no era una versió ben acabada i la vaig revisar a fons... en aquest cas vaig reescriure força i cada vegada disposava d'un original més polit de la novel·la. En un moment donat vaig tenir el dilema de fer canvis importants, però vaig decidir mantenir l'essència de la trama, els escenaris, el ritme i els personatges com els havia esbossat a la primera versió. Els lectors i el temps, que són els millors jutges d'una obra literària, em faran saber si vaig prendre la decisió adequada.          

Coneixem perfectament la teva afecció per la ciència-ficció, que sovint és present, en major o menor mesura, a les teves obres. Ens ofereixes a Manperel una certa distòpia catastrofista com passava en alguns dels títols futuristes del cicle de Marc Sergiot? O és més aviat una novel·la de ciència-en-ficció (és a dir, que usa la ciència per plantejar reflexions i dilemes ètics)?

Per a mi és molt important que cada relat o novel·la que escric s'impregni d'una determinada atmosfera, que el lector hi entri i s'hi senti a gust. L'atmosfera de la petita illa de l'àrtic i l'escenari on s'esdevé la història pot semblar molt distòpic, però la distòpia no és l'essència d'aquesta novel·la encara que algun lector pugui entreveure-la. Els problemes ètics i morals per a mi sempre han d'estar presents en el que escric, encara que només es tracti de les relacions humanes, de paisatges humans. Víktor Nikolàievitx Manperel, ha de prendre una decisió que pot canviar la idea que tenim del món i de l'univers... aflora la relació amb el seu pare, la que té amb la mare i el sentit del seu immens talent i les seves obsessions. Hi ha també un personatge molt important que s'apropia d'una part de la novel·la: Kiril Botonov, el carter que porta la carta i les gravacions del pare de Manperel cada setmana.     

Tu sempre manifestes que la literatura és la biografia del món i que ens serveix per poder explicar allò que no entenem. Com lliga aquesta idea amb una novel·la com Manperel?

Que "la literatura és la biografia del món" és una definició que li vaig sentir enunciar a un col·lega escriptor, l'Antoni Munné-Jordà, mentre presentava "El cant de les dunes", la novel·la de tall més clàssic de ciència-ficció que he escrit. Vaig pensar que era una definició molt encertada de la literatura. Jo sempre hi afegeixo: "...la biografia del passat, del present i de l'esdevenidor". La idea lliga completament amb la novel·la, perquè en aquesta s'especula d'una manera arriscada, apocalíptica, amb la procedència del coneixement, però sobretot, exploro també les relacions humanes, el que som.

Tu també dius sovint que la literatura no pot ser avorrida, que ha de distreure i resultar molt atractiva per al lector. És a dir, que ens ha d’enganxar des de les primeres pàgines. Per tant, tot i el tema tan científic, hem de suposar que Manperel està adreçada a un públic ampli...

I tant, la literatura no hauria mai d'avorrir. El lector mai no hauria de tenir la temptació de saltar-se pàgines o anar fullejant per saber quant li falta per acabar un capítol o tot el text... tinc la sort que els meus lectors sovint troben que els meus llibres se'ls fan curts, que els sap greu que s'acabin aviat i crec que això és un bon senyal perquè vol dir que s'ho han passat bé.

Aquesta novel·la no té el ritme que imposa la narrativa negra, que és el darrer que he publicat en novel·la. És més pausada, la qual cosa no vol dir que no sigui intensa. El tema científic, en aquest cas matemàtic, no limitarà cap lector... només és el context que em permet vertebrar la història, que ningú no tingui por a les tan injustament temudes matemàtiques. No hauríem de témer res que ens ajuda a explicar i comprendre el món.   
  

Personalment, t’he de dir que estic molt satisfeta que una d’aquelles novel·les que podrien ser considerades “de gènere” (són les que, desgraciadament, sempre han estat tractades com “literatura de segona fila”) hagi guanyat un premi generalista tan important com el Pin i Soler. Creus que és un pas endavant en la concepció literària del món català? Creus que comencem a alliberar-nos d’alguns prejudicis i d’algunes etiquetes? 

Sí, jo també ho estic. Ho deia al començament: crec que és un pas endavant necessari, i n'hi ha d'haver més, per això estic tan agraït a la valentia del jurat d'un premi com el Pin i Soler de la ciutat de Tarragona, en el que segur que es van presentar obres amb un alt valor literari.

Els prejudicis i les etiquetes sempre existiran, sempre hi haurà veus en contra que la literatura de gènere pugui tenir bona acceptació a la literatura catalana; aquests perjudicis ja hi eren quan Manuel de Pedrolo va arrasar amb "Mecanoscrit del segon origen" o quan Albert Sánchez Piñol ha estat tan llegit i traduït  a tantes llengües amb "La pell freda". La normalització de la literatura catalana, que existeixi el gènere amb normalitat com passa amb altres literatures del món, serà un procés lent i necessitarà la complicitat d'editorials, acadèmics, escriptors i, sobretot, dels lectors.   

Manperel és un anagrama que parteix del cognom del personatge real. Serà aquest el títol definitiu de la novel·la?

Manperel, el personatge de ficció, neix de l'alteració sil·làbica de Perelman, el personatge real. El títol definitiu que durà la novel·la és "La decisió de Manperel", que potser no sorprèn tant com "Manperel", però lliga més amb el significat de l'obra. Aprofito, ja que parlem de noms i personatges, per comentar que molts lectors poden sentir-se desconcertats o incòmodes perquè utilitzi la vida d'un personatge real per construir la història. Però vull deixar ben clar que només utilitzo, com a context, la decisió real que pren Grigori Perelman de resoldre la conjectura de Poincaré i renunciar al prestigi del premi i a l'enriquiment personal. A partir d'aquí tot és ficció i declaro el meu respecte i admiració pel personatge real i la integritat moral i la fidelitat als seus principis en la decisió que va prendre el matemàtic rus.  

La novel·la surt al setembre, però el Premi Pin i Soler comporta també la publicació de l’obra en castellà. Això és importantíssim per donar-te a conèixer, no? Perquè tots sabem que la traducció de les novel·les catalanes al castellà no és fàcil ni habitual...

Sí, espero que la traducció castellana es publiqui uns quants mesos després, a començaments del 2014, a les bases del premi s'esmenta l'Editorial Destino, però ara com ara desconec quina editorial hi haurà al darrere.  

També et pot obrir camí a la traducció a altres llengües...

Malauradament hi ha pocs lectors d'editorials estrangeres que llegeixen directament del català. Si existeix una versió en espanyol tens moltes més possibilitats que et llegeixin fora i et tradueixin, Em faria molta il·lusió veure algun dia l'obra traduïda al rus, perquè els personatges i l'escenari són russos.    

 

Quins són els teus plans immediats? Què estàs escrivint ara mateix?

Sóc professor i em dec a la meva professió i als meus alumnes, això fa que escrigui al ritme que marca la feina, però actualment estic treballant amb dues novel·les sobre trames que crec que són prou potents, una d'aquestes serà la propera novel·la de la saga de l'inspector Marc Sergiot. També he acabat de revisar dos reculls de narracions: un amb set relats de ciència-ficció i un altre amb deu contes negres on Marc Sergiot té un cert protagonisme. Són obres que he treballat durant els darrers anys i crec que alguna editorial apostarà pels relats. La narrativa breu té potencialment desenes de milers de lectors a casa nostra, hem tingut una bona tradició amb narradors com Calders o Pedrolo. Reprendre-la i potenciar-la és una altra assignatura pendent de la literatura catalana actual.  

Frisem per llegir la novel·la. I, mentrestant, els amics lletraferits d'El fil d'Ariadna,  que estem convençuts que ets un escriptor d'alçada i que et mereixes tots els èxits del món, et desitgem molta sort.