Parlant clar, d'Agustí Benedito

Suposo que us resultarà una mica estrany que ressenyi un llibre d’aquestes característiques en el meu bloc lletraferit, però ja coneixeu el meu compromís (val a dir que intern i personal) de comentar tot allò que llegeixo. D’altra banda, després de passar la vida en una família d’apassionats culers i d’haver assistit, com a espectadora d’excepció, al desenvolupament de les darreres eleccions a la Presidència del Barça, em feia molta il·lusió escriure sobre Parlant clar, el llibre recentment publicat per Agustí Benedito.

Per tal d’esvair suposats apriorismes, vull començar dient que, en contra d’allò que hom pugui pensar, la redacció del llibre pertany a la seva ploma. Evidentment, ha rebut ajuda i assessorament, però l’exercici de l’escriptura és propi. Us ho puc garantir perquè, coneixent mínimament l’autor, és inevitable sentir la seva veu (amb la inflexió pertinent en cada moment) al llarg de tota la lectura. Expressions, exclamacions, sentències: Agustí Benedito en persona. Encara diria més, Agustí Benedito en una valenta primera persona.

El llibre resulta molt entretingut, distret i engrescador. Lògicament, allò que interessa en un text com aquest és el contingut. Hom no pot esperar una gran ostentació retòrica. Tanmateix, ja des de l’inici de la lectura, m’he sentit gratament sorpresa. Parlant clar, a desgrat del gènere divulgatiu i d’actualitat en el qual el podem encabir, demostra un grau d’elaboració significatiu. Amb un incisiu i trepidant inici in medias res, Benedito confegeix un joc d’analepsis que es perllonga fins a la darrera pàgina. Així aconsegueix captar l’atenció del lector (que no es vol perdre en els salts temporals) i generar una sèrie d’expectatives que sempre es resolen més endavant.
Amb tot, no és per aquest motiu que esmento la meva sorpresa. La raó és una altra. Perquè no m’esperava que el text estigués esquitxat d’un tal nombre de referències literàries i filosòfiques, des de Sòcrates a Sant Agustí passant per exemples de la mitologia i acabant amb la transcripció completa d’un emotiu poema de W.E. Henley que tradueix el mateix Benedito i que té relació amb la figura del gran Nelson Mandela: No importa que la porta sigui estreta/ no importa la sentència / Sóc l’amo del meu destí: / sóc el capità de la meva ànima.
Vet aquí que el llibre de Benedito és ple d’imatges i metàfores (algunes ben evocadores) que, si més no per a mi, han resultat força inesperades. Però, sobretot, posseeix un inaudit rerefons filosòfic que palesa el seu ideari, la seva escala de valors, les seves reflexions sobre allò que importa realment a la vida. Benedito se’ns revela com algú d’idees molt clares, intel·ligent, bon conversador, amic dels seus amics, enamorat de Barcelona, de Catalunya, de la seva família i, òbviament, boig pel Barça.

El títol del llibre no enganya. Benedito parla i parla. Dels mitjans de comunicació; de les capelletes i maniobres polítiques; del classisme i l’elitisme de la cúpula del Barça; de la corrupció, els enganys, les mentides i els tripijocs; dels intents de pactes; de l’immens poder del Club blaugrana. De l’aventura trepidant i esgotadora, però meravellosa, de presentar-se a la Presidència del F.C. Barcelona. Posa damunt la taula, amb una preclara visió interna, la seva extensa relació amb el club, des dels seus inicis amb l’Elefant Blau fins a l’últim dia després de les eleccions 2010. No té pèls a la llengua per manifestar la seva opinió sobre Joan Laporta, Marc Ingla, Jaume Ferrer i... una quantitat quasi inacabable de noms de tots els sectors socials.
Per a descobrir tot això, però, us recomano llegir Parlant clar. No és la meva pretensió reproduir aquí la llista de denúncies, tafaneries i greuges. Benedito, d'altra banda, sempre intenta ser just, de manera que crítica allò que és criticable i reconeix allò que és lloable. Naturalment, fa del llibre una plataforma del seu pensament, basat per damunt de tot en defensar el canvi, la transparència, la innovació, la seriositat, l’honestedat, la independència i la democratització. La idea principal rau en considerar, sense cap restricció, que el Barça “és més que un club” pel fet de no pertànyer a ningú en exclusiva. El Barça no és d'un grup, no és d'una família. Bé, sí. El Barça té un amo: els seus socis, tots els seus socis, sense diferència de gènere, edat, procedència o classe social. Els socis, l’actiu més valuós d’un F.C. Barcelona que significa, també, la representació vivíssima de la catalanitat.
Benedito clou el text amb l’anunci -a hores d’ara ja del domini públic- que es pensa presentar a les pròximes eleccions, l’any 2016. Per això comença a treballar pausadament, però sense treva, amb el seu estil personal i dinàmic, envoltat d’un equip que ell sap valorar afectuosament, i amb un conjunt d’idees molt clares.
Només el temps posseeix la clau del futur. Jo vull tancar aquesta ressenya amb algunes de les sentències que l’autor desgrana al llarg de les pàgines i que, si se segueixen al peu de la lletra, em semblen magnífiques per dur a bon port qualsevol projecte:

La paraula donada és el nostre gran tresor. Quan algú la traeix, s’està traint a si mateix (p. 29).

No val la corrupció. No val l’abús de poder. No val enganyar el soci. No val aprofitar-se del càrrec. No val posar en evidència la institució. (p. 175)

Tot queda dit. Una abraçada ben forta. I molt bona tarda, lletraferits.