Primeres ressenyes del 2025

 

Ja sé que vaig tard. Fer al mes de juliol la primera entrada de llibres llegits enguany contravé totes les lògiques, però en els darrers mesos m'han passat moltes coses i no he tingut temps ni ànims. Avui m'hi poso. Espero que em disculpeu. 

Som-hi!

Àlbum del naufragi, de Pep Valsalobre

Vaig gaudir molt aquest recull d'històries d'en Pep Valsalobre, on s'allunya una mica del seu paper acadèmic (és professor a la Universitat de Girona). Ens ofereix una mirada imaginativa, irònica, sarcàstica, grotesca, bufonesca i molt inquietant al voltant de la naturalesa humana. Partint de fets històrics o mítics, de situacions conegudes pels lectors, de visions de la vida i del fet literari a diferents nivells, anem a parar indefectiblement a l'antiheroïcitat inherent a l'espècie humana. Tenim fantasia, absurd, tocs de ciència-ficció. Tenim la voluntat de l'autor de trencar reiteradament el nostre horitzó d'expectatives. I tenim garantides, per damunt de tot, unes extraordinàries estones de lectura. 

Quan la terra es pon, de Jordi de Manuel    

Hi ha molt per dir d'aquest llibre. Pertany al Cicle del cometa dins del corpus literari de Jordi de Manuel. Un llibre de ciència-ficció (i de ciència-en-ficció) que diu molt de la naturalesa humana. La imaginació de l'autor, sempre fonamentada en bases científiques però ben amanida de ficció, és extraordinària. Hi ha la remembrança implícita de Manuel de Pedrolo, en aquest llibre. No puc explicar més, però no us el perdeu. 

En carn i ossos, de Núria Cadenes  

Com talls de ganivet, o com fuetades, o com cops de mall al cap. Així són les tretze històries que Núria Cadenes descabdella en aquest seu darrer llibre. Quin plaer gaudir de l'art, del do de l'escriptura, de la tria sàvia de la paraula precisa que ens regala l'autora. I quin plaer la seva mirada, sempre intel·ligent, sempre compromesa, sempre (o gairebé sempre) feta de dolor. I de vida. 

Un futur radiant, de Pierre Lemaitre

La tercera entrega de la tetralogia de la família Pelletier. No és la que més m'ha agradat, però tot i això està molt bé. Ambientada l'any 1959, ens trobem en plena guerra freda, i Lemaitre escriu una novel·la d'espies en homenatge explícit al gènere i a John le Carré. També hi trobem la problemàtica de les centrals nuclears, els inicis de cert tipus de televisió i ràdio i, per descomptat, les aventures i desventures dels Pelletier. Hi passen moltes coses. Esperant la quarta!

Gatos, de Patricia Highsmith

Una delícia de Patricia Highsmith que conté tres relats, tres poemes, un petit assaig i tres dibuixos. Els protagonistes: els gats. Un llibre preciós, també físicament. De tapa dura i bonica edició. Gràcies als Libros del Zorro Rojo. 

Crepuscle, de Philippe Claudel

Quin tros de novel·la, mare meva. Una al·legoria atemporal, que poua sense pietat en les profunditats de l'ànima humana. Un text durissim, però amarat de poesia, amb unes pàgines finals espectaculars. La decadència dels imperis, de les persones, la falsedat històrica, els enfrontaments religiosos. I la bàrbarie i la grandesa de l'ésser humà. Claudel és un escriptor que no decep mai, i que sempre, també, és capaç d'escriure el millor i el pitjor de la condició de l'home. Preciosa la mirada del gran personatge d'en Baraj, també sobre la naturalesa i els animals. Meravella.  

Hijos de la derrota, d'Empar Fernández

Una novel·la publicada l'any 2008 per l'Editorial Meteora. Ja té uns anyets, però ja sabem que els llibres no caduquen. La vida de tres personatges que van assistir a la derrota de la Guerra Civil, tres existències marcades inevitablement per aquest desastre i que, malgrat els seus diferents camins, acaben confluint amb el pas del temps. Un text tan ben escrit com l'autora ens té acostumats. Dur, realista, a moments entranyable. Molt bé. 

De repente, la noche, de Susana Hernández 

És una novel·la breu (117 pàgines) que explora allò que més li interessa a la seva autora, les relacions humanes. Susana Hernández confegeix un cop més un relat que ens atrapa i ens colpeix, una història sobre l'atzar per una banda i les decidions que prenem per una altra. Intensa i àgil, amb un llenguatge que guspireja, és una mostra més de la seva capacitat narrativa. La novel·la va rebre el Primer Premi del Certamen de narrativa curta femenina "Princesa Galiana". A Toledo. Enhorabona, Susana. 

Donar-ho tot, de Jordi Boixadós 

Quina novel·la més bonica ha escrit l'estimat Jordi Boixadós. Una immersió intel·ligent, pausada i profunda al voltant de l'ànima humana. Com el passat ens pot marcar tota una vida! Narrada en primera persona per un protagonista del qual no arribem a saber-ne ni el nom, la novel·la és una reflexió sobre les coses que importen, sobre les coses que fan mal, sobre l'amor, l'amistat, els records de joventut i els traumes que mai no podem deixar enrere. Molt recomanable.    

Al bosc vermell, un cavall fuig, de Marta Soldado

Molt emocionada, us vull parlar d'aquesta preciosa novel·la, guanyadora el 2024 del Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. És una obra deliciosa, delicada i alhora dura, d'estil personal i veu pròpia, que ens narra amb poesia i subtilesa la vida d'un cavall. Un cavall de Przewalski, els únics exemplars salvatges del món, que resseguim des d'Ucraïna fins a Polònia. La fusió màgica del cavall amb els humans, la defensa de la naturalesa, la constatació que els homes podem ser el millor i el pitjor que volta pel planeta, la idea organicista del Tot. És una meravella, narrada sense caure en carrincloneries ni excessos. Un llibre sobri, inspirat, intel·ligent i valuós. 

Dolça llar, de Rafa Medina  

Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida. Una novel·la breu que parla bàsicament de la hipocresia de la nostra societat. A mi no m'interessa gaire aquest gènere, però la novel·la és distreta i amb tocs d'humor. Per als que sí que els agradi. 

   

Carol, de Patricia Highsmith

 

 

Fa pocs dies vaig fer una xerrada al voltant de la novel·la Carol, de Patricia Highsmith, a la Llibreria Antinous de Barcelona.

Ara recullo en aquest text -de manera una mica esquemàtica- alguns dels aspectes que allà vaig comentar.

Carol és la segona novel·la de Highsmith (nascuda a Forth Worth, Texas, el 1921 i traspassada a Locarno, Suïssa, l’any 1995). La primera fou Estranys en un tren (1950), els drets de la qual de seguida va comprar Alfred Hitchcock, que la va adaptar exitosament al cinema un any després (1951).

D’entrada, Carol es va titular El preu de la sal i va aparèixer el 1952 signada amb el pseudònim Claire Morgan. No fou fins el 1989 que va ser publicada amb el títol de Carol i el nom autèntic de l’autora. La temàtica lesbiana, la descripció sense embuts de la història d’amor entre dues dones, no podia ser gaire ben rebuda en la societat americana de principis dels 50. Tampoc Highsmith tenia interès a ser encasellada com una autora de temes lèsbics, de la mateixa manera que mai no va estar d’acord a ser considerada una escriptora de gènere negre. Ho explica en molts dels seus papers i entrevistes, també a l’epíleg que va afegir a l’edició de 1989. La novel·la ve tenir un èxit extraordinari, es van vendre ràpidament milers i milers d’exemplars.  

 

 

L’obra posseeix un significatiu pòsit autobiogràfic. L’inici dels fets narrats arrenca d’una vivència real de Highsmith. El personatge de Therese representa el seu alter ego, és l’autèntica protagonista. La novel·la està focalitzada en ella, tot ho veiem a través dels seus ulls, ho interpretem des del seu punt de vista, inclòs el descobriment de la pròpia identitat sexual.

Carol és una novel·la iniciàtica, que conté fins i tot el motiu del “viatge”, tan present en tota trama d’aquestes característiques. Fins i tot topem amb una curiosa metàfora sorgida de la realitat, ja que Highsmith va redactar el primer esborrany del text mentre patia una malaltia infantil, ni més ni menys que xarampió. Una dona/nena que ens parla del seu despertar homosexual, de la seva condició veritable, d’allò que, de mica en mica, va descobrint en el seu interior. Therese mostra al començament una clara dificultat a l’hora d’identificar els seus sentiments, però sense rebuig ni por. S’està descobrint a ella mateixa, a la novel·la només té 19 anys.

 

 

Tot i ser la seva segona novel·la, Carol ja palesa algunes de les característiques que acompanyaran sempre l’escriptura highsmithiana. La importància de l’atmosfera, de l’ambientació, l’aprofundiment psicològic, els inicis cadenciosos i pausats que assoleixen a mesura que la narració avança un crescendo que atrapa irremissiblement el lector. El distanciament asèptic a l’hora d’afrontar els temes, defugint qualsevol excés de sentimentalisme, les poques concessions al drama i, no obstant això, la impactant impressió que aconsegueix causar, que arrossega a la lectura. En aparença, Highsmith sempre deixa espai al receptor, no defuig l’ambigüitat. I, tanmateix, domina a la perfecció els recursos per controlar-lo.  

Hom acostuma a parlar de Highsmith des dels supòsits de l’anomenada narrativa “psicològica”, que entronca amb els grans autors del XX, sobretot amb aquells que afronten l’escriptura des de la interioritat dels personatges i exploren altres formes de contar. Els existencialistes, per exemple. Hi ha ressons de moltes lectures en l’obra de Highsmith, des de Kafka a Henry James passant per la gent del grup de Bloomsbury, entre els quals Virginia Woolf, o els autors russos com Dostoievski. 

La veu narrativa, per molt que s’ho miri des de fora, és la de Therese. No ho trobem a l’inrevés, de manera que a voltes no sabem què pensa realment Carol, que és l’objecte del desig d’una Therese que no sap realment què està experimentant i es mostra insegura i vulnerable. És una nena. Carol, en molts moments, la tracta així. L’aconsella, la renya, l’analitza, endevina què pensa. Així com Therese interpel·la al lector quan s’interpel·la a ella mateixa, Carol serveix de contrapunt. L’experiència i l’edat envers la inexperiència i la joventut.

Tanmateix, com he dit abans, no hi ha por en Therese. No hi ha por de reconèixer els seus sentiments, ni d’acceptar-los. Quan comprèn el que sent, no pateix cap lluita interna, no se sent atrapada dins del prejudici. L’amor triomfa, la identitat pròpia triomfa. Amb una naturalitat brutal.

Therese tampoc no judica els homes, no els jutja, no s’enfada més del compte. Assisteix en moltes ocasions a allò que passa a la seva vida com si en fos una espectadora. Típic de Highsmith. Desdoblament, no sé si relacionat amb la seva fascinació per l’estudi de les malalties mentals com l’esquizofrènia. Em sembla un recurs literari molt madur i que resulta molt útil per al thriller i el suspens.

 

 

Highsmith és una gran voyeur. Moltes de les seves novel·les contenen aquesta dimensió d’observar i furgar en la intimitat d’altri, de manera que, sovint, aquesta intimitat queda exposada i revelada. El crit de l’òliba, Estranys en un tren, Carol, Ripley. En aquest sentit, el personatge de Ripley assoleix una quota de voyeurisme absolutament brutal: viu la vida d’un altre, la identitat d’un altre, porta dins del seu cos físic l’ànima d’un altre.

L’aparició del detectiu, la constatació de la malícia del marit de Carol, extrapolable a la societat, desconcerta Therese. És una nena, repeteixo. A la novel·la hi trobem estratagemes literaris diversos, com la sèrie d’epístoles en els capítols finals, que ens permeten per primer cop sentir directament la veu de Carol.  

Highsmith decideix que el final sigui feliç, i això trasbalsa els lectors, sobretot dins  del món de l’homosexualitat, acostumat a perdre i a viure ocult. L’autora aposta per la felicitat, no sé si des d’un realisme creïble o des del desig amagat que la seva història amb la vertadera Carol hagués sortit bé. La nova visió de l’homosexualitat i el tractament de la història, bella, natural, gens sòrdida, va ser una de les claus de l’èxit de la novel·la quan es va publicar.  

 

Lectura recomanada al mil per mil, evidentment.

També recomano veure la pel·lícula, estrenada de fa poc. Gran feina interpretativa de les dues protagonistes (Cate Blanchett i Rooney Mara)  i una bona recreació de l’atmosfera de Highsmith. En contra del que sol succeir, paga molt la pena.