El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Mas Craviotto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Mas Craviotto. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 de setembre del 2023

Sumem més llibres llegits!

 


Després de la tempesta, d'Emili Bayo

He viscut intensament la lectura d'aquesta fantàstica novel·la, que recomano sens dubte. Un cant al paisatge i a la natura (en aquest cas del Delta de l'Ebre) i una intel·ligent història sobre relacions humanes i familiars. Vivíssima des del punt de vista literari la barreja de la tercera persona i de la primera. Un encert. I una meravella la construcció dels personatges, en especial el del vell protagonista. He gaudit molt. 

Els fils del mar, d'Inés Macpherson

Una novel·la que ens parla en to fantàstic i amb embolcall totalment metafòric de misogínia, supersticions, injustícia i violència. Allunyada de qualsevol posició realista, està adreçada especialment als amants del fantàstic.

Petem-ho, de Xavier Mas Craviotto, Clara Soler Mañé i Gerard Viladomat Monterde

Llegida amb l'orgull que tres exalumnes meus hagin parit un llibre tan interessant. Un estudi descriptiu sobre l'argot dels joves, amb inequívoca voluntat divulgativa, desacomplexat i adreçat a un sector de públic ampli, de totes les edats (cosa important). Qualsevol el pot llegir, no fa falta preparació lingüística específica. Els autors se centren en diversos àmbits (audiovisual, premsa, educatiu, xarxes socials, literatura, etc.) per aprofundir en la situació, les característiques i l'ús de l'argot dels joves en català. És un tema especialment important en el si d'una llengua minoritzada com la nostra. Amb humor i molts exemples, el resultat és fantàstic. I hi inclouen un glossari que em sembla molt útil. Se m'ha fet curt i tot. 

Gossos salvatges, de Georgina Dalmau   

Una novel·la suposadament juvenil, però que en realitat és per a tota mena de lectors. La vaig comprar al festival de Taradell, on també vaig conèixer la seva autora. Es tracta d'una distopia postapocalíptica on un grup de nois i noies han d'intentar sobreviure enmig del caos i de la mala gent, els gossos salvatges que donen nom a l'obra. M'ho he passat la mar de bé. 

Entre Sant Peters i Sant Pau, d'Antoni Munné-Jordà   

Una novel·la esplèndida, que va ser finalista del Premi Sant Jordi el 1995 i que ara ha republicat l'Editorial Males Herbes. Què puc dir del gran savi Antoni Munné-Jordà que, qui el coneix, no sàpiga? Doncs que és un narrador immens, que aquí ens evoca la història de tota una generació a partir de la vida íntima d'uns quants personatges. En llibres com aquest s'explica millor la Història que en els llibres d'Història. Però no és una crònica, és una novel·la, una ficció preciosa amb personatges inesborrables. Barcelona també n'és protagonista, una ciutat descrita des de l'amor i el coneixament profund. Una obra plena de delicadesa. Encara sento penjada al cor l'emoció de les darreres pàgines. 

Un feix de cartes, de Carme Ripoll

Acabada en un dia. Una novel·la epistolar molt breu, però molt potent, que m'ha fet gaudir molt. Les cartes trobades en una vella maleta, quan el seu propietari es mor, desencadenen tot un altre seguit de cartes. Secrets familiars i un final impactant on tot acaba adquirint sentit. 

El dia que el món va fer un pet com un aglà, de Pere Gorgoll Noell 

El premi Roc Boronat d'enguany. Una distopia delirant i esbojarrada, que poua en el mite de la caverna de Plató i en tot un seguit de teories ontològiques, per reflexionar amb verbositat embullada i extremament cómica sobre la deriva del món on vivim. L'ésser i el no-ésser, la realitat i la ficció, la veritat i l'aparença, la vida i la mort. I la crítica ferotge a la globalització i a la imbecilitat humana, que no té aturador. 


dimecres, 18 de març del 2020

Recuperació de les lectures des de la darrera ressenya (16-7-2019)






Tal com he fet amb el meu altre blog literari, A l'ombra del crim, he decidit recuperar parcialment l'activitat d'aquest espai. Dic parcialment perquè no escriuré -almenys de moment- ressenyes llargues, però sí que deixaré consignades, amb breus apunts, totes les lectures que vagi fent, segurament agrupades per mesos. M'agrada tenir-ho endreçat i, a més, és una manera de no desvincular-me totalment del blog després de tants anys. 

Avui em poso al dia. La darrera ressenya la vaig fer el 16 de juliol de 2019. Avui, 18 de març de 2020, faré la llista de tots els llibres no negres llegits fins a la data. Després, aniré afegint puntualment. 

Continuem, lletraferits. 




L'amic, de Sigrid Nunez

El llibre que més em va agradar de l'any 2019. Una autèntica meravella. La veritat és que passa poc, però quan passa és com trepitjar el cel. No poder parar de llegir, emocionada, feliç d'aprendre tant, entendrida, amanyagada per un text que reconforta. Intel·ligent i reflexiu, és un intens exercici metaliterari. Un acte d'amor envers els animals. Extraordinari. Us el recomano sense escletxes, molt vivament. 

 


Perfils de Nora, de Margarida Aritzeta

“... Estic convençuda que l’art és una de les poques possibilitats que encara tenim els éssers humans per salvar-nos. Malgrat els dubtes. Malgrat l’horror” 
Amb l’ànima plena de goig i de llum vaig gaudir d'aquesta gran, enorme, novel·la de la mestra Aritzeta, escrita l’any 2002 i publicada el 2003. Els foscos viaranys d’aquest món literari tan mercantilitzat que tenim i patim, em fan elevar un cop més una queixa forta i enrabiada. Perquè no ho entenc. No ho puc entendre. Per què Aritzeta no es troba al més altíssim podi de la nostra literatura? Per què no és traduïda a totes les llengües i coneguda i honorada arreu?
Que sí, que ja està molt ben considerada i és una persona admirada i estimada, però no parlo exactament d’això. Suposo que ja m’enteneu.
Em trec el barret, amiga meva. I penso, mira, té el nom preciós de la malaguanyada però immortal heroïna de Goethe. Suposo que ja ho hauràs pensat molts cops! 



L'estrangera, de Sergei Dovlatov

Tendra, delirant, divertida, instructiva, intel·ligent, moderníssima. Dovlàtov com a narrador dins la narració, com a personatge que actua i explica la història. Un estol de personatges que es fan estimar, i un text personal i original que ens mostra la veu d’un talent innegable. Com l'he gaudit!



Els vius, de Joan Santanach

Una novel·la ambientada durant la Guerra i la primera postguerra des d’una òptica diferent. Amb diverses veus narratives i analepsis, ens parla de la supervivència, de la necessitat de tirar endavant, de continuar vius enmig dels morts.


El nervio óptico, de María Gainza

Un text a mig camí entre l'autoficció, la novel·la i el recull de relats. Especial, diferent, un llibre que ens parla d’art i d’artistes tot teixint uns delicats llaços entre el passat i el present, entre la creació artística i la vida. M'ha ensenyat moltes coses. 



Una soledad demasiado ruidosa, de Bohumil Hrabal

Poques vegades, molt poques, hom pot acabar un llibre amb la immensa sensació de felicitat i privilegi de saber que sí, que sí, que sí, que allò i no cap altra cosa és de veritat, i sens dubte, la LITERATURA.


Benvinguts a la vostra autèntica experiència índia, de Rebecca Roanhorse

Una petita meravella de Rebecca Roanhorse que posseeixo gràcies al bon fer d’El Biblionauta. Dic ‘petita’ perquè és un relat, precisament el guanyador dels Premis Hugo i Nebula de 2018. Hi han col·laborat Mai Més Llibres i l’AELC. I és una ciència-ficció, intel·ligent i crítica, que no ens pot deixar indiferents.  



Viure perillosament, de Gemma Pasqual Escrivà 

Un llibre que sento molt meu i que vull recomanar vivament. L’autora ens acosta amb respecte, intel·ligència i sensiblitat a grans dones de la cultura. Mercè Rodoreda, Virginia Wolf, Aurora Bertrana, Caterina Albert, Jane Austen, Frida Kahlo i unes quantes més. La realitat imaginada, la reconstrucció novel·lada del passat, el testimoni que ens nodreix i ens il·lustra. L’homenatge.
Dit ras i curt, una delicatessen. No us la perdeu.




La mort lenta, de Xavier Mas Craviotto

Avui us porto La mort lenta, de Xavier Mas Craviotto. És el darrer premi Documenta i ja gairebé no necessita que en digui res, perquè és una novel·la que ha estat lloada i comentada arreu. La mort lenta és un miracle, escrit amb una mestria sense parangó per a algú tan jove com en Xavier, que ho va fer amb 22 anys. Nivell d'elaboració narrativa elevadíssim, original i personal. Profunditat filosòfica d'alt contingut. Maduresa absolutament sorprenent. No cal dir que em cau la bava i que em costa molt parlar-ne sense una enorme emoció, atès que l'autor va ser alumne meu i ara és amic i col·lega. Només us dic: Llegiu La mort lenta. Llegiu-la amb calma i amorosidament. No us en penedireu.