El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 5 d’abril de 2022

Lectures primer trimestre 2022

 


El chivo expiatorio, de Daphne du Maurier (Alba Ed., col. Rara avis)

Quina autora més gran que és Daphne du Maurier. Quina mestria a l'hora de teixir una història tan singular. Dos homes idèntics es troben. No es coneixen de res ni tenen cap relació familiar, però són indistingibles. Què pot passar, davant d'aquesta increïble situació? Només ho podeu saber llegint la novel·la. Recomano absorbir (com estic fent jo) tot l'univers d'aquesta superba autora. No us en penedireu. 


Homes, de Isabel-Clara Simó (Ed. Bromera)

Homes és un recull de 22 relats d'Isabel-Clara Simó (2010), publicat per Bromera el 2021 en la seva col·lecció "Els llibres d'Isabel". Simó intenta recollir en les seves històries la casuística al voltant de la figura masculina en els nostres temps. Com passa amb tots els volums de relats, n'hi ha uns que ens agraden més i uns que ens agraden menys, però la capacitat d'observació de l'autora no té preu. A Homes hi trobem una mica de tot, individus de tots els pelatges, descrits amb una ironia i una acidesa que fan de la lectura un autèntic plaer. 


I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian (Ed. Comanegra)   

Un món desconegut, Armènia, un poble remot perdut en un racó del Caucas, un conjunt de personatges únics i inoblidables. I la magnificència de la natura, que tot ho envolta. Nariné Abgarian ha alenat una rondalla preciosa on s'encreuen la vida i la mort, la desgràcia i l'acceptació, el passat i el futur. Una novel·la brodada de poesia i de meravelles, que no us podeu perdre. 


El senyor Palomar a Barcelona, de Tina Vallès (Ed. Anagrama)

Un home que mira i una ciutat que es deixa mirar. I l'estela del llibre insubstituïble d'Italo Calvino. He gaudit de la novel·la i he gaudit de la meva ciutat reflectida en ella. Quantes intertextualitats pot tenir la literatura! 


Encara hi ha flors, de Margarida Aritzeta (Capital Books)  

Un text estilísticament molt bell, on hi passen moltes coses. La presència del passat en el present, la pervivència de la història. Els sempre complexos lligams familiars i de veïnatge. La dificultat de les relacions humanes. La guerra, la violència. De fet, la vida. Ambientada a la vora del monestir de Santes Creus, hi trobem un fascinant relat ple de picades d'ullet literàries i musicals. I sobretot hi trobem, amb una naturalitat de realisme màgic, la presència dels morts. Perquè, com diu el subtítol de l'obra, de vegades els morts no descansen en pau. 


La salvatge, de Isabel-Clara Simó (Columna).  

Premi Sant Jordi 1993. La recreació del mite de Pigmalió portat a l'extrem de la bogeria i de la violència. Fins on som capaços d'arribar els humans? Un exercici de tall feminista i d'alt nivell literari sorgit de la ploma d'Isabel-Clara Simó.  


Sis pamflets de por i una traducció, d'Antoni Munné-Jordà/Jules Verne (Ed. Medusa)  

Sis relats d'Antoni Munné-Jordà (escrits entre 1968 i 1973) que pretenen contenir, rere l'embolcall de la por, allò que ell mateix anomena "utilitat social", tot fent referència a la situació política que patia el país. Per això els titula "pamflets" de por. La traducció que clou el volum correspon a un conte de Jules Verne traduït pel mateix Munné-Jordà: Frritt-Flacc. No us deixeu perdre el volumet. Us sorprendrà. 


Me cuesta bivir, de Maria Queraltó (Universal còmics)

Una preciosa història gràfica sobre les dificultats d'accedir a una vida normalitzada (si ho podem dir així) des de la bisexualitat. El descobriment, la pròpia acceptació i l'acceptació dels altres. Els dibuixos m'han encantat. 


Nascut de cap dona, de Franck Bouysse (Edicions del Periscopi) 

Una novel·la de difícil catalogació, narrada amb to poètic i amb una potència extraordinària. Un text duríssim, impactant, que ens parla de les injustícies, el sofriment i la maldat humana. Viure en primera persona la vida de la Rose, des que és una nena de catorze anys, ens enganxa a les pàgines, en un crescendo farcit de sorpreses i una estructura calidoscòpica que ens aboca a un inesperat final. No us la perdeu. Absolutament recomanable.  

diumenge, 2 de gener de 2022

Les darreres lectures de 2021

 



Avui ja som 2 de gener de 2022, i per aquest motiu no vull que passi ni un dia més sense consignar les lectures que tenia pendents de ressenyar. Així comencarem l'any de cap i de nou. Com ha de ser. O sigui que aquí les teniu. 



Pedrolo Perillós? Converses amb Manuel de Pedrolo, de Jordi Coca. Un llibre imprescindible per acostar-nos a la figura del gran autor segarrenc a través de dies de conversa amb Jordi Coca. Deliciós. 


Animales como tú, d'Ismael López Dobarganes. Els qui hem coneixeu, ja sabeu la meva faceta animalista. Aquest llibre és una petita meravella, escrita des del cor, per un dels fundadors del Santuari Gaia, que es troba ubicat a Camprodon. Un Santuari dedicat a rescatar i a tenir cura d'animals de granja en perill. La gent de Gaia té la voluntat, gens senzilla, de canviar el món. Les històries i anècdotes que ens explica l'autor són entendridores i precioses. Jo algunes ja les coneixia perquè fa molt temps que segueixo i col·laboro amb el Santuari. Però m'han emocionat igualment. Us el recomano. Hi ha una altra manera de viure i de conviure, i ells ens ho demostren. 


Antichrista, d'Amélie Nothomb. Novel·la molt breu, com tota la producció de Nothomb, que incomoda, genera inquietud i resulta difícil de catalogar. L'amistat (si podem dir-ho així) de dues noies adolescents en un térbol espiral de comportaments anòmals. I no només ho són els de les adolescents, sinó també els dels adults que les envolten. L'hem llegit en un dels meus clubs de lectura i ha generat prou debat. 


Fut, de Jim Dodge. Una petita meravella (menys de 100 pàgines) que deixa el lector aclaparat per la tendresa, la mirada humana, el pòlsim de màgia, el desenvolupament de la senzilla història, les relacions que s'estableixen entre els personatges. Els protagonistes: un avi, el seu net i la Fut, una ànega de coll verd. És un llibre bonic, feliç, intel·ligent, vinculat a la natura. És una d'aquelles cosetes que només de tant en tant et trobes a la vida. Jim Dodge, un autor a reivindicar i a donar a conèixer. 


El llibre de l'estiu, de Tove Jansson. Un clàssic modern de la literatura nòrdica. Una nena acaba de perdre la mare i passa l'estiu amb la seva àvia en una diminuta illa del Golf de Finlàndia. Una deliciosa faula plena d'aprenentatges, de jocs, de pors i alegries, un text d'amor suprem a la naturalesa. Un text captivador i entranyable que mostra la indubtable dimensió literària de Tove Jansson, una de les grans autores escadinaves de tots els temps. 


Un país con tu nombre, d'Alejandro Palomas. De vegades, molt poques, existeix la màgia. La màgia creada per persones úniques i especials que viuen entre nosaltres. Alejandro Palomas és una d'aquestes persones. I ara ha escrit una novel·la tan única i especial com ell, un text que ha aconseguit remoure'm fins el moll de l'os. Si això fos possible, diria que l'ha escrit per a mi. Per commoure'm, per tocar la meva fibra més íntima, per fer-me mal i per guarir-me, per fer-me reflexionar i sincerar-me amb mi mateixa. Ell i jo compartim moltes idees, moltes afinitats, entre les quals l'amor immens pels animals, per la natura, per tots els éssers vius. Sé també que compartim la sensibilitat a flor de pell, i el convenciment que aquest món, per damunt de tot, necessita bondat i amor. Llegiu el llibre. I després em dieu el què. 


La nieta del señor Linh, de Philippe Claudel. No entenc com he pogut estar  tants anys sense llegir aquest llibre. És una novel·la extraordinària. I que bé que escriu Claudel, que bé. Un cant a l'amistat, que ens pot salvar fins i tot de les coses més terribles de la vida. Una obra entranyable, melangiosa, trista i alhora plena de llum. Amb un gir final que t'arriba a l'ànima. Meravellosa.     
 

El princep feliç i altres contes, d'Oscar Wilde. El plaer immens de rellegir, en la bonica traducció de Jordi Martín Lloret i les il·lustracions precioses d'Albert Asensio, tres dels contes del meu admirat Oscar Wilde. El príncep feliç, El rossinyol i la rosa i El gegant egoista. Tres històries que parlen d'amor, de la natura, dels ocellets, les flors... i, sobretot, de la bondat i la grandesa d'esperit, de la generositat i l'entrega. Un clàssic de clàssics per a grans i petits. 


No t'ho diré mai, de Marian Díez Picó. La novel·la guanyadora del Premi Enric Valor d'enguany. Fresca, divertida, actual, àcida... Les aventures d'una mare a qui el marit ha abandonat per marxar a l'Àfrica a fer de misioner, deixant-la amb dos fills, una mare i una sogra. Tot un planter familiar amb el qual no és fàcil de conviure, i menys quan arriba la pandèmia. M'ho he passat prou bé llegint-la. 


Tots els focs totes les pistoles, de Jordi Benavente. Recordo haver-ne parlat amb ell. Per què no escrius més, Jordi? Vinga, escriu, escriu. I ell: que no és tan fàcil, Anna, que tinc la feina i la canalla petita. Però finalment ho ha fet. Ha escrit. I com! Enhorabona per aquesta delícia que és Tots els focs totes les pistoles. Com diu encertadament l'Anna Gual a l'epíleg: "No són poemes, no són proses, no són textos. Són alenades de literatura". Que això només sigui el principi, Jordi. Que la natura, el camí i la literatura et necessiten. 


Les lleialtats, de Delphine de Vigan. Una altra novel·la breu, esplèndida, dura, intel·ligent, que ens defineix a tots, individualment i col·lectiva. Es llegeix en un sospir, no la pots deixar. I segur que tampoc no la pots oblidar, com només passa amb els bons llibres.       
     


I ara sí, ara ja ens hem posat al dia. El que vindrà a partir d'ara ja seran lectures d'aquest any que comença i que tots esperem que sigui millor que els p... 2020 i 2021. 
Fins aviat, lletraferits!