Com a contribució a la Setmana de la Poesia Catalana a Internet, enguany he decidit reivindicar un dels nostres autors barrocs més importants, Francesc Fontanella (Barcelona, 1622-Perpinyà, 1681/85).
He triat un dels seus sonets amorosos. Es tracta d'un sonet dedicat a la seva esposa morta, Elisa (senyal Nise), que reprodueix el mite d'Apolo i Dafne. Empro la versió editada per Maria Mercè Miró (pàg. 51 de l'Antologia Poètica de Fontanella que publicà Curial l'any 1998).
Espero que us agradi.
Muda Dafne la planta fugitiva
i, lisonges mentint a l'esperança,
los braços multiplica a la venjança,
les verdes llengües a la queixa aviva.
Mes falta als braços força venjativa
quan la llengua cedeix a la mudança,
i de tronc insensible Febo alcança,
la que de Dafne no, corona altiva.
Oh, feliç vencedor de la porfia,
a qui brota consuelos la duresa
i lo temps ab lisonges galardona!
I, ai de mi!, que, perduda ma alegria,
me falta lo favor, no la firmesa,
me resta lo dolor, no la corona.
Francesc Fontanella
