En nom de la meva voluntat de deixar constància de tots els llibres que llegeixo, ara li toca el torn a aquesta petita delicadesa de Bohumil Hrabal, El meu gat Autícko (1986). Es tracta d'un text molt breu, una història autobiogràfica però passada pel sedàs de la literaturització, on el gran autor txec (injustament desconegut a casa nostra) va abocar sense reserva el seu amor pels gats.
Per a qui no el conegui, Bohumil Hrabal (Brno, 1914 - Praga 1997) està considerat un dels millors escriptors europeus del segle XX. Us remeto a la Viquipèdia per si voleu fer una primera aproximació a la seva figura, malgrat que no hi ha res més adequat per conèixer un autor que llegir-lo, evidentment.
La breu història d'El meu gat Autícko és un text de lectura assequible però no gaire fàcil de catalogar. Bell, intens i intimista, conté una faula preciosa i alhora una dolorosa reflexió al voltant de les relacions, no sempre tan idíl·liques com voldríem, entre els animals i els homes. El sentiment de culpa de Hrabal davant de certes decisions que ha de prendre, davant de certes situacions que no pot defugir o que se li escapen de les mans, és absolutament entendridor, però també dur i incòmode. La seva consciència que tots els animals del planeta són dignes d'amor i de respecte, la seva adoració absoluta pels seus gats, donen vida a un relat abrumador i únic, que m'ha encisat i dolgut a parts iguals.
Deia Bohumil Hrabal, respecte a El meu gat Autícko:
No soc gens indulgent quan es tracta d'aprofundir en el sentiment de culpa. De fet, quan en el món s'esdevé alguna cosa terrible sento com si fos jo qui ho hagués fet, o com si m'ho haguessin fet a mi (...). Puc veure com la gent dispara (...) la guerra, els innocents, i uns i altres soc jo. I fins i tot el gat, el gat mort, soc jo. Quan veig un gos atropellat en algun lloc també soc jo. Qualsevol ésser viu em desperta una compassió profunda.
Com que jo em sento igual, l'entenc molt be en Hrabal. I me n'he enamorat. També per això deu ser que la meva estimada amiga Gemma Márquez em va regalar aquesta petita meravella. I mai no li agrairé prou. Quina sort que tinc.
