I continuem llegint!

 

Tornem a anotar els llibres llegits des de l'anterior entrada. Aquí els tenim. 

Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan

Els Petits Plaers de Viena Edicions en realitat no són petits, sinó grans. Quina meravella aquest Bon dia, tristesa de Françoise Sagan que, encara que sembli mentida, jo no havia llegit mai. Un llibre que va causar un gran enrenou quan va aparéixer, l'any 1954. No podia ser que una noia tan jove (Sagan tenia 17 anys) escrivís un text tan directe, sensual, explícit i profund. Va ser prohibit a molts països. Potser recordareu la versió cinematogràfica d'Otto Preminger, amb Deborah Kerr, Jean Seberg i David Niven, del 1958. La lectura de la novel·la m'ha fascinat, amb aquesta protagonista, jove com l'autora, tan encantadora i perversa, que ens explica una part del seu passat, un estiu crucialment vital a la vora del mar. 

La dona pèl-roja, d'Orhan Pamuk  

La dona pèl-roja és un text especial, una història que atrapa, una revisió de l'Èdip rei de Sofòcles i una reflexió al voltant de les relacions entre pares i fills. La vida, la mort. Matar el pare o matar el fill. Passar una infantesa marcada per l'absència paterna. Al darrere de tot, una aproximació històrica i política a la Turquia del segle XX. M'ha interessat força.   

Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet 

Lectura que impacta. Probablement la paraula impacte és la que millor descriu la sensació que la novel·la m'ha causat. I això que coneixia perfectament el tema i he seguit de ben a prop el procés creatiu de l'autora. D'una banda, el text és una enorme metàfora, que es vehicula a través de les cançons i els contes populars. Per tant, té molt d'exercici metaliterari. D'una altra banda, tenim davant dels ulls un cant profund a favor de la llibertat. La crítica ferotge a la repressió, al totalitarisme, als sistemes dictatorials. La descripció de l'horror, del sotmetiment d'uns homes envers els altres, del patiment de les dones. No crec que l'autora n'hagi estat conscient, però aquesta novel·la la podria haver signat Manuel de Pedrolo. Si ell ara la pogués llegir, li agradaria molt. 

L'ordenació dels maons, de Manuel de Pedrolo

I parlant de Pedrolo, aquí tenim una de les seves novel·les, la setena entrega del cicle descomunal que és el Temps Obert. Una de les possibilitats de vida del protagonista, Daniel Bastida, quan el bombardeig que el 1938 ho canvia tot, el deixa sense pares i sense germana petita i només sobreviuen ell i el germà gran. Pedrolo, amb aquest cicle, va obrir una porta que encara ningú més ha obert. No cal que reiteri el seu valor ni la meva admiració. 

La terra s'ho porta/No han donat la llum, encara, de Núria Cadenes 

L'Editorial Comanegra ha assumit la bogeria deliciosa de continuar el cicle pedrolià. I aquí les dues aportacions de Núria Cadenes, dues novel·les que neixen de la segona entrega del cicle, Se'n va un estrany. Són dos textos breus, però suficients per continuar l'obra de Manuel de Pedrolo, la qual cosa li faria molta il·lusió perquè així ho va deixar dit. Somiava que tant de bo en el futur altres escriptors tiressin endavant el Temps Obert. I enmig d'aquesta aventura ens trobem. 

El llapis vermell, d'Oriol Molas 

Lectura colpidora. Una novel·la clara i directa. Els traumes de la infantesa i l'adolescència ens poden marcar la vida per sempre, ens poden convertir en allò que mai no hauríem de ser. Un internat, un noi de bona pasta, un abusador psicòpata, i de fons el retrat d'un temps i d'un país, i d'un ensenyament en mans de l'Església que és una vergonya per a la societat. I que, sembla mentida, encara existeix. Una novel·la que pot agradar a un públic ampli, publicada per Edicions de 1984. 

Jardí d'hivern, de Monika Zgustova  

Un recorregut per la història txeca, amb la bella ciutat de Praga de fons, vertebrat per la història de l'Eva, una culta dissident del règim comunista, llibretera de vell, melòmana, enmig de l'amor de dos homes. Una novel·la atmosfèrica i cadenciosa, un plaer estètic. M'ha agradat molt. 

Quim/Quima, de Maria Aurèlia Capmany 

Un homenatge de Capmany a l'Orlando de Virgina Woolf, que l'Editorial Males Herbes publicà el 2018 amb motiu de l'Any Capmany. Una novel·la encisadora, irònica, clarivident, tendra, entranyable i crítica. Una reflexió punyent al voltant de les identitats de gènere. Un regal per als lectors que es mou entre la fantasia i la història.  

Vull afegir aquí que en algun moment em vaig oblidar de fer constar en aquest bloc la lectura d'una altra novel·la de Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona. Fantàstica.  

Camins de Vent i d'Aquarel·la, de Xavier Pujol i Enric Domingo (Pròleg de Jordi Sant) 

El llibre narra, com un quadern de bitàcora, la travessa muntanyenca dels tres protagonistes en terres araneses. M'ha encantat. El text del Xavier, ple de poesia. Les fotos, que també ha fet ell. Les boniques aquarel·les de l'Enric. El pròleg inspirador del Jordi. Tots tres són amics meus i vaig tenir l'honor de presentar el llibre fa uns dies a les Cotxeres de Sants. Orgull d'amics i orgull de barri. 

A la sombra del infierno, d'Empar Fernández     

Una extraordinària novel·la, que m'ha retornat la confiança en la literatura que s'està fent ara mateix, en contraposició a tanta autoficció costumista i mediocre. Encara hi ha algú que sap escriure bones ficcions, gràcies als déus. El protagonista és Manuel, abandonat en un seminari pel seu pare quan era un nadó de pocs dies. La novel·la conté una història potent, una història que ens manté lligats a les pàgines com tota bona narrativa. I de rerefons, la situació social a la Catalunya de meitat del segle XX. No us la perdeu. 

Sembla mentida, de Joan Company Arpa

Un altre llibre que vaig tenir el plaer de presentar, de l'amic Joan Company. Un conjunt de relats aplegats en aquest petit volum, gairebé tots premiats, alguns dels quals tenen una base autobiogràfica (en major o menor mesura). Molt agradable de llegir. 

Un niu de formigues, de Jordi de Manuel  

Un llibre amb set relats dedicats als petits que tenia pendent de llegir del meu admirat i estimat Jordi de Manuel. L'amor per la naturalesa i els animalons, amb el fil vertebrador de les formigues. Senzillament deliciós. 

Seré el teu mirall, de Lluís-Anton Baulenes

Novel·la guanyadora del primer premi Santa Eulàlia. Un text intel·ligent, molt interessant i crític al voltant de la culpa i de la redempció, amb un protagonista perfectament descrit. És una gran novel·la de Barcelona, que esdevé un dels personatges principals. Personalment sempre m'ha interessat la gran urbs com a espai literari (Barcelona o la que sigui). Soc urbanita fins a la medul·la i res com la ciutat per aprofundir en aspectes com l'anonimat, la soledat o l'especulació. Milers d'éssers vivint junts, tan a prop, i amb aquelles grans diferències, aquelles particularitats, aquelles vides tan distintes i tan úniques. La ciutat que ens engoleix i ens aixopluga, la ciutat que ens ignora i que ens pot salvar. La novel·la, a més, negreja de valent. 

Carta de una desconocida, d'Stefan Zweig     

El plaer incommensurable de llegir Stefan Zweig. És la lectura d'aquest mes en un dels clubs que coordino, que va de "ciutats literàries". En aquest cas, Viena. I l'amor torturat de la dona desconeguda. L'he llegit d'una tirada. Quina meravella. 

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Visita a la senyora Soler

  

Em sembla impossible, a hores d'ara, no haver parlat encara aquí de Visita a la senyora Soler, la novel·la inèdita de Manuel de Pedrolo que l'Editorial Fonoll ha publicat aquest any 2022. Tanmateix, per a tot arriba el dia i finalment avui, en un forat entre altres feines, he trobat uns minuts per fer-ho.  

És una de les dites "novel·les perdudes" de Pedrolo. Escrita el 1959 i prohibida per la censura el 1971, va restar durant molts anys arraconada a l'arxiu de la censura d'Alcalà d'Henares. La història de Visita a la senyora Soler és llarga i curiosa, i la podeu llegir en el pròleg a l'edició que he tingut l'honor d'escriure. Bé, també m'he ocupat d'editar el text. I no puc estar més satisfeta que l'Editorial Fonoll em donés l'oportunitat de fer-ho. Encarregar-me de l'edició i el pròleg de la darrera novel·la inèdita del nostre gran autor, publicada 62 anys després de la seva escriptura, ja us podeu imaginar què significa per a mi.

La novel·la va sortir al febrer i ha estat un èxit de vendes (ja portem tres edicions). Amb els editors hem corregut un bon nombre d'indrets de Catalunya fent-ne la presentació: Tàrrega, Lleida, Barcelona, Tarragona, Girona, Cervera... i encara no hem acabat. Em sembla que la pròxima parada, un cop passi l'estiu, serà a Igualada. 

Amb el rerefons polític i social de la grisa Barcelona de la postguerra, Visita a la senyora Soler esdevé un can agònic en favor de la llibertat. L'autor mostra la repressió, l'opressió moral de la culpa i del pecat, la dificultat de viure en plenitud... i ens acosta a la reivindicació, sempre present a les seves novel·les, de la llibertat sexual de la dona, la seva personalitat, el seu caràcter i la seva capacitat de decidir allò que desitja i vol. 

No us la perdeu, sisplau. Seria un sacrilegi! 

   

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Aquesta matinada i potser per sempre

Aquesta matinada i potser per sempre és una de les novel·les de ciència-ficció que devem a la ploma de Manuel de Pedrolo. De fet, l'autor la considerava una de les millors que havia escrit pel que fa a aquest gènere.    

L'obra, de títol tan suggeridor com la majoria dels títols de Pedrolo, data de 1980 i fou publicada per l'Editorial Sagitario. Avui la podem trobar dins de la col·lecció de ciència-ficció de Pagès Editors. Es tracta d'un text magnífic, que hom no pot abandonar quan el té entre mans. 

Pedrolo incideix en una qüestió que l'interessava profundament i que ja havia tractat en altres llibres: la possibilitat de l'existència d'universos paral·lels i d'altres formes de vida. S'ocupa d'especular al voltant de les coordenades de l'espai i del temps i ho fa amb el seu to dialèctic habitual. Perquè, si d'una banda desenvolupa una trama literària àgil, interessant i innovadora, que pot fer les delícies de qualsevol lector, d'una altra no evita les reflexions i les indagacions en la física i en la filosofia. Pot haver qui consideri que aquest vessant s'allunya del llenguatge novel·lesc més convencional. 

Tanmateix, com que tota la ficció està concebuda a partir d'informes, cartes i documents diversos, l'estructura permet qualsevol tipus de digressió sense que signifiqui un problema.

Aquesta matinada i potser per sempre és una novel·la ambiciosa, molt especial, un llibre que ningú que s'estimi la ciència-ficció no pot deixar de llegir. 

Quina millor ocasió que la celebració de l'Any Pedrolo? Doncs vinga, som-hi!  

Demaneu-la per a Reis, lletraferits.  

  

Tot escoltant Manuel de Pedrolo. Avui, un relat en àudio: "La pipa"

Amb motiu d'aquest fascinant Any Pedrolo que oficialment (només oficialment, perquè hi ha molts projectes en marxa) s'acaba a finals d'aquest mes, EnVeuAlta també ha volgut col·laborar amb una contribució. 

Ens ha semblat un bonic colofó. Així que hem enregistrat un text de l'autor, que volem regalar amb molt d'afecte a la seva filla Adelais. 

Es tracta de "La pipa", el primer relat conservat de Manuel de Pedrolo. És una història amb base real, tal com expliquem breument al final de la gravació. 

Esperem que us agradi. Nosaltres hem gaudit molt fent-la i ens hem sentit inmersos sense remei en l'univers pedrolià, tan ric i divers. 

Pitgeu sobre el títol i el podreu escoltar. 

LA PIPA 

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Introducció a l'ombra

Avui us porto una de les novel·les de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo. Es tracta d'Introducció a l'ombra, escrita l'any 1956 però publicada per primer cop el 1972. Introducció a l'ombra és un text breu (131 pàgines en l'edició de Pagès Editors de 2016) on Pedrolo indaga al voltant d'alguns temes clàssics del gènere: la relació espai/temps, l'existència d'universos alternatius i les fronteres d'allò que coneixem. El rerefons del relat és clarament filosòfic i palesa el ric conjunt d'interessos i lectures (també plenament científiques) que amaren el vast univers de coneixements de l'autor.   

No podem acostar-nos vertaderament a la figura de Pedrolo sense tastar tots els gèneres que va conrear. El corpus de la seva narrativa forma un conjunt indestriable on, com en un enorme trencaclosques, hi anirem trobant una peça rere l'altra. Amb Introducció a l'ombra, Pedrolo s'insereix de ple en la narrativa de ciència ficció especulativa amb la utilització erudita de les teories físiques, geomètriques i matemàtiques imperants. 

Aprofitant la celebració del centenari, Margarida Aritzeta ha escrit una novel·la, Quimera, que és un homenatge a Introducció a l'ombra i a Manuel de Pedrolo. La vam comentar aquí i si voleu podeu llegir la ressenya. 

Us deixo amb les imatges d'algunes de les cobertes de la novel·la al llarg del temps. Que passeu un bon dia, lletraferits. I, sobretot, no deixeu mai de pedrolejar.   

  

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Successimultani

En l'esdevenir de les lectures pedrolianes d'enguany, avui li toca el torn a una novel·la que és una veritable delícia. Em refereixo a Successimultani, escrita entre novembre i desembre de 1979 i publicada en primera edició el 1981. 

La novel·la s'emmarca dins la producció pedroliana de ciència-ficció i té un antecedent, que fou el seu embrió, en el relat "La noia que venia del futur", inclòs dins del recull Trajecte final, de 1975.  

La història és un exercici de precisió que especula al voltant de l'atzar i de l'existència humana des de l'atractiva possibilitat de viatjar en el temps, un dels grans temes del gènere i una de les grans obsessions de l'ésser humà. Aprofitant el motiu, Pedrolo teixeix un entramat que enganxa el lector des de la primera pàgina. D'una banda, per la pura qüestió vinculada als viatges temporals i la curiositat que genera el tractament del tema. D'una altra, perquè Pedrolo sap construir com ningú una trama engrescadora on el factor humà (l'amor, la mort, l'entrega i la incertesa) ens manté dins d'un terreny conegut i 

amb la llengua fora.    

Pagès Editors va reeditar l'obra l'any 2006, de manera que es pot trobar sense problemes. És d'aquelles novel·les que hom devora i que sap molt greu que s'acabin. Un text que deixa petjada i que es pot gaudir sobradament sense ser especialment afeccionat a la ciència-ficció. Aquesta puntualització la faig perquè encara hi ha lectors que mostren reticències davant de les obres de certs gèneres literaris. I fan molt mal fet, perquè no saben el que es perden. 

Continuem xalant com a bojos amb l'Any Pedrolo, lletraferits. No en trobarem un altre amb el seu talent. Vinga, endavant! 

    

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Arriba "Paso en falso"

No sabeu com n'estic avui, d'emocionada. Ja tenim al mercat (i jo ja tinc entre les mans) la traducció que he fet, amb molt d'amor, de la novel·la de Manuel de Pedrolo Pas de ratlla. En castellà es titula Paso en falso i jo ja us 

n'havia parlat AQUÍ. Publicada per Navona Editorial en la col·lecció Ficciones, té una preciosa tapa dura i una edició extraordinàriament curosa. 

Aquest Any Pedrolo, que abunda en un nombre tan importants de noves edicions de les seves obres, és una meravella. Però el fet d'haver-hi contribuït, comissariat a banda, amb una traducció, m'omple d'orgull. 

Feliç tarda de setembre, lletraferits. 

  

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Crucifeminació.

Continuant amb les lectures pedrolianes d'aquest intensíssim any del Centenari, avui li arriba el torn a un text extraordinàriament sui generis. Em refereixo a Crucifeminació, una novel·la de 1986 que es belluga entre la distopia, l'experimentació, la ciència-ficció futurista i la crítica anticlerical ferotge. Pertany a la darrera etapa narrativa de Pedrolo, que va morir només quatre anys després, el juny de 1990. Crucifeminació es troba plenament inserida dins del seu període més experimental, on juga amb el textualisme, el llenguatge novel·la i els jocs tipogràfics al mes pur estil d'autors com Apollinaire o Mallarmé, que Pedrolo coneixia a la perfecció.  

Manuel de Pedrolo va ser sempre un escriptor tocat pel desig d'innovar. D'una banda, per la seva voluntat de dotar la literatura catalana de tot allò que li mancava. D'una altra, perquè creia fermament que la creació literària no pot tirar endavant si no és enmig d'una constant evolució. Abominava de l'immobilisme, el provincianisme i l'estretor de mires. Per això, entre d'altres coses (unes quantes), no va rebre el reconeixement que es mereixia, com ja sabeu.     

A Crucifeminació, Pedrolo basteix una història delirant, amb un humor negre finíssim i una ironia d'alt nivell. Amb la primera part del text, no he pogut evitar riure a cor què vols. L'enginy que el nostre autor palesa no té parangó. Tanmateix, la novel·la no és humorística, evidentment. Ateu convençut i sempre preocupat pel paper nefast de la religió i l'Església en la nostra societat, Pedrolo narra la segona encarnació de Déu a la Terra, el naixement en circumstàncies al·lucinants d'un nen anomenat Definitiu. La crítica és descarnada, absoluta. I el llibre imaginatiu, rupturista i molt revelador. 

No explicaré res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Afortunadament, l'Editorial OrcinyPress, en el marc del significatiu gruix de publicacions que s'estan produint amb motiu de l'Any Pedrolo, ha reeditat el text. El recomano moltíssim, sobretot a tots aquells que xaleu amb les propostes agosarades. Però també el recomano a la resta. Descobrireu astorats la magnitud de l'obra pedroliana. Deixareu de pensar de manera definitiva que Pedrolo era l'autor de quatre novel·les negres i del Mecanoscrit del segon origen. 

Feliç jornada, lletraferits. 

   

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tocats pel foc

Avui li toca el torn a Tocats pel foc, una novel·la breu que Manuel de Pedrolo va escriure l'any 1959, però que Edicions 62 no va poder publicar fins el 1976. Resulta absolutament normal que en ple franquisme no passés la censura, ja que es tracta d'una mena de lliçó anticapitalista sense fissures. Literàriament, potser posseeix un to pamfletari fins i tot excessiu. Tanmateix, això és irrellevant, perquè el text respon a una intencionalitat clara, sens cap mena de dubte. 

L'acció transcorre íntegrament en una barraca del suburbi barceloní i cada capítol està enfocat des del punt de vista d'un dels protagonistes. La història va lligant així de manera continuada, amb un aire decididament teatral. Aquesta característica no és aliena a altres textos novel·lescos de Pedrolo, que es mouen en un context dialògic molt marcat. 

L'edició actual, de l'Editorial Tigre de Paper amb motiu de l'any Pedrolo, va encapçalada per un pròleg de Marina Garcés, a la qual també vaig sentir parlar en la presentació de la novel·la. Garcés ho explica amb claredat: 

Pedrolo ens fa escoltar, en aquesta llarga conversa a diverses veus, el que seria l'abecé d'una posició política radicalment anticapitalista i antiestatalista.     

Doncs això. Pedrolo en estat pur, en un intent gens subtil de fer-nos pensar i comprometre'ns. Marca de la casa, com ja sabeu. 

Bona tarda de diumenge, lletraferits. 

  

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: La terra prohibida (volum II)

Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir. 

Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor. 

Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen. 

Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.

El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més  perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:

És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura. 

I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat. 

No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.  

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Hem posat les mans a la crònica

Tot continuant amb els comentaris de les novel·les de Manuel de Pedrolo que vaig llegint o rellegint com a pedroliana convençuda i com a Comissària de l'Any del seu centenari, avui li arriba el torn a un text molt impactant. Es tracta de la novel·la intitulada Hem posat les mans a la crònica, escrita el 1969 i publicada el 1977 i que ara recupera l'Editorial Tigre de Paper.

Hem posat les mans a la crònica és una distopia situada en un espai i en un temps indeterminats, en un país reprimit i maltractat per un règim tirànic i opressor. El paral·lelisme amb la situació de la Catalunya i l'Espanya de la postguerra és indubtable, i ens aboca al Pedrolo més combatiu i ideològicament posicionat, al lluitador incansable per la llibertat i la justícia. 

La novel·la és dura. La seva lectura ens atrapa i ens colpeix, i en acabar-la ens deixa estabornits, com si el seu autor hagués pretès anar-nos sacsejant a cops de mall, pàgina a pàgina, per rematar-nos al final. Pedrolo se serveix de la tècnica del dietari, on tot un seguit de personatges es van succeint a l'hora de reportar, com si d'una crònica es tractés, els terribles esdeveniments. Aquest recurs, amb tantes veus distintes que personifiquen la lluita de la resistència contra el totalitarisme, m'ha semblat una metàfora perfecta: la idea que només junts i units amb companyonia i decisió, aconseguirem deslliurar-nos del mal. La unitat serà l'única manera d'arribar a la victòria. 

El text conté tot l'univers Pedrolo: la presència del sexe i l'erotisme, la violència dels tirans, el trencament valent amb els tabús repressius d'una societat malalta, l'exaltació de la idea de llibertat. La lluita. No ens estalvia dolor ni patiment. Treballa els personatges de manera magistral i ens ofereix una visió de la dona prou interessant. Hi ha dones molt fortes en aquesta novel·la. Gairebé diria que, en general, són els personatges més aconseguits i més remarcats. Dones decidides, valentes, que resisteixen com ningú. 

La novel·la, però, també es nodreix de l'amistat, la comprensió i la tendresa. És una enorme exaltació de la solidaritat. Enfront d'uns enemics salvatges i cruels, que Pedrolo dibuixa a voltes com uns imbècils sense criteri (i per això fan més mal), la gent del poble esdevé conscienciada i plena de camaraderia. Hi ha molt d'amor a Hem posat les mans a la crònica. I per això, com a lectors, ens fa més mal. La dimensió de la injustícia resulta inabastable, molt difícil de suportar. 

Al llarg del text, Manuel de Pedrolo fa reflexions, gairebé de manera casual, que ens obliguen a aturar-nos i a meditar. Parla de la importància de l'educació, la formació i la cultura (les escoles havien estat prohibides en aquest lloc que descriu, l'ensenyament abolit); exalça la lectura i els llibres (les biblioteques també eren tancades a pany i clau); defensa la necessitat d'establir unes normes de convivència noves, basades en deixar de banda els prejudicis i la hipocresia social per poder crear un món més just. Hi ha molt d'idealisme en la novel·la, segurament. Però només així, des del canvi i la unió, podrem recuperar la dignitat.  

Acabo amb un parell de les boniques frases (n'hi ha moltes), que Pedrolo ens regala a Hem posat les mans a la crònica:

L’espera desmoralitza mentre l’acció estimula  

Però...

    No ens hauran vençut fins que ens resignem         

Ja ho veieu. Aquest és el nostre Pedrolo. Que passeu una feliç setmana, lletraferits! 

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Infant dels grans

Manuel de Pedrolo compliria enguany 100 anys. Com sabeu, va néixer el dia 1 d’abril de 1918 a L’Aranyó (Segarra). Per aquest motiu, estem celebrant l’efemèride del centenari ‒l’Any Pedrolo, que tinc l’honor i la responsabilitat de comissariar‒, oficialment designat pel Govern de la Generalitat i coordinat per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el suport de la Fundació Manuel de Pedrolo que presideix l’única filla de l’autor, Adelais. 

Precisament sobre ella versa el llibre que comento avui, per força succintament perquè les meves nombroses activitats pedrolianes no em permeten dedicar-hi el temps que m’agradaria.

Em refereixo, evidentment, a l’únic text inèdit escrit per Pedrolo que encara existia, guardat gelosament per la seva filla al llarg dels anys. I no m’estranya que el guardés, perquè es tracta d’una veritable joia que l’escriptor li dedicà a ella, només a ella, amb un amor immens. Es titula Infant dels grans i l’acaba de publicar l’Editorial Comanegra. 

Introduïda per un excel·lent pròleg d’Anna Moreno-Bedmar, una de les màximes enteses en Manuel de Pedrolo i membre de la Fundació, Infant dels grans és una autoficció breu (145 pàgines) que descriu un dia de la vida de la petita Adelais.  Durant les vacances d’estiu, quan tenia exactament vuit mesos i onze dies. El pare li regalà quan era una adolescent i li va dir que aquell text era exclusivament per a ella, que en podia fer el que li semblés més oportú. Ara, Adelais ha estat prou generosa per compartir-lo amb nosaltres, aprofitant l’avinentesa de la commemoració del centenari. Els pedrolians de soca-rel, i el públic en general, no li agrairem mai prou.

Les pàgines d’Infant dels grans mostren un registre insòlit dins la narrativa pedroliana, un to familiar, íntim i tendre, que tanmateix no cau en cap moment en sentimentalismes carrinclons i que manté la distància suficient per esdevenir autèntica literatura. De fet, posseeix un preciós matís poètic i bucòlic, d’observació i comunicació amb la natura, que palesa una percepció atenta i penetrant. 

L’apertura a la vida de la petita Adelais, les seves descobertes diàries, les seves consecucions, els seus esclats de plor o de joia, són també descobertes i consecucions del pare de la nena, que ha decidit reflectir en un text tot allò que va succeint. L’humor i la ironia de la seva mirada ens regalen fragments absolutament fantàstics, com quan la família descobreix que a la menuda li ha sortit la primera dent. Però també hi ha comunions bellíssimes amb allò que val la mena del món, la naturalesa muda i superba que, davant d’un infant encara pur, pot esdevenir un inigualable company i còmplice. Un arbre jovenet, una mosca que vola, les potes d’una mula fent tic-toc.  Pedrolo basteix el text a partir d’un gran nombre de personificacions. Objectes, espais, vegetals, animals... tot esdevé una gran prosopopeia que ens xucla des de la primera pàgina i ens fa entrar sense pal·liatius dins la narració.       

Tot i això, Infant dels grans no pot escapar-se del to dialèctic, filosòfic i analític del seu autor. Pedrolo reflexiona sobre la vida i la mort, expressa les preocupacions d’un pare envers el futur de la seva filla, el futur del món i el seu propi futur, de la mateixa manera que, mitjançant dues analepsis, ens acosta al passat gris i trist de la mare de la nena i al seu propi passat: dues infanteses sense alegria. Tal vegada ens vol dir que l’Adelais sí que és i serà feliç, que ell i la seva esposa se n'ocuparan, que procuraran que ho sigui.

M’ha entendrit molt aquest fragment que reprodueixo tot seguit, quan el pare es planteja si fa bé escrivint tot allò de la nena. I amb això acabo, perquè el que heu de fer és llegir el llibre. Però no me’n puc estar:  

[...] Què en pensarà la menuda quan sigui gran? Als quinze anys, probablement li sabrà greu aquest retrat perquè, encara no dona del tot, voldrà ser-ho ja; als vint anys, potser en somriurà. Quan tingui un infant, el seu judici serà just. Descobrirà tot d’una que el pare deia la veritat. 

Si Pedrolo pogués contemplar ara mateix la seva filla Adelais, seria molt feliç. Seria ell qui faria la descoberta que ella ha dedicat la vida a la seva memòria. 

Que tingueu un bon dia, lletraferits.