Setze anys de la mort de Floquet de neu: us ofereixo aquests dos meus relats.

El passat 24 de novembre es van complir 16 anys de la mort de Floquet de neu. Aprofitant aquesta avinentesa, hem enregistrat en àudio dos relats que vaig escriure fa temps. Els heu d'escoltar en l'ordre que us trobareu aquí. El primer es titula Davant del vidre i el segon A l'altra banda. El primer descriu un fet real que vam viure, exactament com l'explico, amb el meu germà petit. Espero que us agradin. Jo encara sento l'emoció i la tristesa d'aquell dia.     

DAVANT DEL VIDRE

A L'ALTRA BANDA

Trenes rigurosament vigilados, de Bohumil Hrabal

Hi ha moltes maneres d'enfrontar-se a l'horror (en aquest cas, a l'horror de la guerra). L'humor, la tendresa i la mirada d'un jove innocent és la triada pel gran autor txec Bohumil Hrabal en una de les seves obres més celebrades, Trenes rigurosamente vigilados, de 1965. 

Ambientada durant la Segona Guerra mundial en una estació ferroviària situada a tocar de la frontera entre Txèquia i Alemanya, Trenes rigurosamente vigilados és una novel·la iniciàtica: el descobriment del desig i el pas a l'edat adulta del seu protagonista, el jove aprenent Milos. 

A la portada posterior de l'edició que he manejat (Seix Barral), hi diu:

Considerada un clásico de la posguerra europea y la obra fundamental de Bohumil Hrabal, "Trenes rigurosamente vigilados" desdibuja el horror a base de poesía, ternura y grandes dosis de humor. Una oda a cómo los pequeños actos pueden influir en los grandes acontecimientos de la historia.   

Amb una naturalitat gens fàcil d'aconseguir i mostrant en cada línia la genialitat de la seva ploma, Hrabal ens introdueix dins d'una història curulla de matisos i de delicadesa, un text que ens desconcerta a l'inici, ens meravella en el seu desenvolupament i ens colpeja al final, quan descobrim per fi per quins viaranys tan personals i inesperats ens ha conduit l'autor. Ha fet amb nosaltres el que ha volgut i no ho hem vist venir. Només hem pogut gaudir-ho. I és llavors quan, possiblement amb llàgrimes als ulls i la sensació d'haver tingut un tresor entre els dits, podem comprendre realment de quina matèria està feta la vertadera literatura. 

        

   

El meu gat Autícko, de Bohumil Hrabal

En nom de la meva voluntat de deixar constància de tots els llibres que llegeixo, ara li toca el torn a aquesta petita delicadesa de Bohumil Hrabal, El meu gat Autícko (1986). Es tracta d'un text molt breu, una història autobiogràfica però passada pel sedàs de la literaturització, on el gran autor txec (injustament desconegut a casa nostra) va abocar sense reserva el seu amor pels gats. 

Per a qui no el conegui, Bohumil Hrabal (Brno, 1914 - Praga 1997) està considerat un dels millors escriptors europeus del segle XX. Us remeto a la Viquipèdia per si voleu fer una primera aproximació a la seva figura, malgrat que no hi ha res més adequat per conèixer un autor que llegir-lo, evidentment.  

La breu història d'El meu gat Autícko és un text de lectura assequible però no gaire fàcil de catalogar. Bell, intens i intimista, conté una faula preciosa i alhora una dolorosa reflexió al voltant de les relacions, no sempre tan idíl·liques com voldríem, entre els animals i els homes. El sentiment de culpa de Hrabal davant de certes decisions que ha de prendre, davant de certes situacions que no pot defugir o que se li escapen de les mans, és absolutament entendridor, però també dur i incòmode. La seva consciència que tots els animals del planeta són dignes d'amor i de respecte, la seva adoració absoluta pels seus gats, donen vida a un relat abrumador i únic, que m'ha encisat i dolgut a parts iguals. 

Deia Bohumil Hrabal, respecte a El meu gat Autícko:

No soc gens indulgent quan es tracta d'aprofundir en el sentiment de culpa. De fet, quan en el món s'esdevé alguna cosa terrible sento com si fos jo qui ho hagués fet, o com si m'ho haguessin fet a mi (...). Puc veure com la gent dispara (...) la guerra, els innocents, i uns i altres soc jo. I fins i tot el gat, el gat mort, soc jo. Quan veig un gos atropellat en algun lloc també soc jo. Qualsevol ésser viu em desperta una compassió profunda.   

Com que jo em sento igual, l'entenc molt be en Hrabal. I me n'he enamorat. També per això deu ser que la meva estimada amiga Gemma Márquez em va regalar aquesta petita meravella. I mai no li agrairé prou. Quina sort que tinc. 

Un circ al pati de casa, de Damià Bardera

Ja fa molt de temps que sóc una incondicional admiradora de la literatura de Damià Bardera, tal com podeu comprovar llegint les ressenyes (publicades en aquest mateix bloc) de les seves obres Nens de llet i Viladelsac. Per això estic tan contenta que a principis d'any l'Editorial Empúries hagi tret al mercat aquest recull de contes, Un circ al pati de casa, que inclou alguns textos inèdits i d'altres que formaven part del seus llibres (tots publicats amb El Cep i la Nansa), Fauna animal (2011), Els homes del sac (2012), Els nens del sac (2013), Contes de propina (2014) i Nens de llet (2016).  

Malgrat conèixer prou a fons alguns dels seus textos, tornar a endinsar-me en l'univers Bardera ha estat novament un plaer i una experiència. Mai no et canses de comprovar la seva capacitat per bastir tot un món -intens, potent, atemporal i únic- que resulta capaç d'abduir el lector més exigent. Des de la reutilització i capgirament de gran part dels motius dels contes clàssics (i universals), des de la reinterpretació delirant dels tòpics i dels personatges, des del llenguatge més planer però més desinhibit, Bardera ens proposa trencar fronteres, destruir tabús, esmicolar mites. No és gens banal aquesta voluntat. No és banal i tampoc no és fàcil, i encara menys en l'àmbit poc favorable (per diglòssic, inevitablement reduït i de vegades escàs de mires) de la nostra literatura. A més, i per acabar-ho de complicar, Bardera es dedica al conte, a la distància breu. I no podem obviar, tot i haver de reconèixer que en els darrers anys s'han produït esperançadors avenços en aquest sentit, que els reculls de relats no són els preferits de les editorials, no són el camí més còmode per triomfar en el món literari. 

Des de l'inici, la proposta de Bardera ha estat extremament intel·ligent, fresca i necessària en el nostre entorn, una literatura que obre dimensions i que posseeix, sempre, un rerefons crític i filosòfic de primer nivell. Quan hi entrem, hem de passar de manera inevitable per una fase de desconcert, de meravellós desconcert, si se'm permet dir-ho així. Ens preguntem: què està fent aquest home? com se li ha acudit això? què hi té dins del cap? Ens preguntem tot això mentre continuem llegint i, sense adonar-nos-en, acabem caient de quatre grapes en la seva trampa de narrador de raça. I aleshores ja està. Ens ha atrapat i no hi podem fer res. 

Sobre Bardera escriu Matthew Tree, que dit sigui de pas fou qui me'l va donar a conèixer:

Contes de fades actualitzats, torçats, estrafets i tan desconcertants que lluny de ser aprofitables per llegir a l'hora d'anar a dormir, més aviat us mantindran desperts una bona estona.  

Ho subscric completament. I com que el millor és que ho comproveu vosaltres mateixos, aquí us deixo un relat de Bardera que a EnVeuAlta vam enregistrar en àudio fa uns quants mesos. Es titula La muntanya i és breu, no patiu. Però no us el perdeu. Demostrarà tot el que he dit, us deixarà sorpresos i, seguríssim, que us encantarà. 

LA MUNTANYA

Aquesta ressenya també s'ha publicat a L'illa dels llibres

El meu relat "Habitant de carrer", ara en àudio

No us perdeu aquesta gravació que hem fet a EnVeuAlta del meu relat "Habitant de carrer". No us en penedireu. La meva sòcia estimada, la Maribel Gutiérrez, s'ha superat. Escolteu fins el final i us ho passareu pipa, us ho ben asseguro, lletraferits. 

HABITANT DE CARRER

L'hivern a Corfú, de Jordi Masó Rahola

Després de repetir en diverses ocasions que no escriuria novel·la, per fi s'ha decidit. Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) ens ha fet arribar la seva primera narració llarga o novel·la breu, com ho vulguem dir. Una nouvelle, de fet, gènere que reivindica explícitament dins de la pròpia ficció. 

Fa molt que conec i llegeixo Jordi Masó (Catàleg de monstres, Polpa, La biblioteca fantasma), per no parlar del seu blog "La bona confitura" i moltes aventures més, que no cal detallar fil per randa ara i aquí. Però el cas és que, en tenir una idea bastant clara de la seva escriptura, no puc fer altra cosa que reconèixer amb nitidesa la seva veu i les seves dèries en aquesta primera (i esperem que no última) incursió novel·lesca. 

L'hivern a Corfú és una personal i desinhibida proposta que, com a rerefons, ens planteja una mirada càustica i irreverent al voltant de la irracionalitat del món en què vivim i, per extensió, de la condició humana. Masó no s'està de recórrer a la poètica de l'absurd en el seu sentit més baix: escatologia, erotisme i gairebé pornografia campen sense control per les pàgines del llibre. Tota una utilització de l'humor (que inclou la turpitudo i la deformitas clàssiques segons la classificació de Quintilià), comprensible per a un públic ampli i sense complexos. La descripció de la fauna humana que es passeja per l'interior del creuer de luxe Pioneer of the Seas, en el qual viatja a contracor el protagonista Bertran Bartra, representa la dissecció d'un espectre de tipus humans que bé podrien estar (jo tampoc no sóc políticament correcta de vegades) dins les gàbies d'un zoològic (pobres animals, res contra ells, al contrari).    

Tanmateix i alhora, Masó no pot evitar la seva mirada culta i, per damunt de tot, la seva acostumada posició metaliterària. Per això ens planteja un repte que s'esdevé una anàlisi tècnica dels recursos i les estratègies del narrador i per això, també, juga amb la tradició i aprofita per comentar-la i replantejar-la. Italo Calvino i la seva gran novel·la Si una nit d'hivern un viatger funcionen de referent en la ficció de l'escriptor de Granollers. I juntament amb ell, amb Calvino, un bon nombre d'autors que Masó no pot evitar remembrar en repetides ocasions: Cesare Pavese, Pere Calders (no oblidem Ronda naval sota la boira), Franz Kafka, Herman Mellville (Moby Dick és perfecta en aquest ambient mariner), Lewis Carroll, Fernando Pessoa, Joseph Conrad... Això sense oblidar altres referents, pictòrics i, sobretot, musicals. No debades Jordi Masó és pianista i professor de música (a banda d'escriptor). Fins i tot es permet fer un "cameo", sense cap problema, dins la novel·la. 

L'hivern a Corfú, ambigua, postmoderna, boirosa, delirant, febril, resulta tota una experiència. Estic segura, seguríssima, que no us decebrà. 

Feliç dia, lletraferits. 

                        

Tot escoltant Manuel de Pedrolo. Avui, un relat en àudio: "La pipa"

Amb motiu d'aquest fascinant Any Pedrolo que oficialment (només oficialment, perquè hi ha molts projectes en marxa) s'acaba a finals d'aquest mes, EnVeuAlta també ha volgut col·laborar amb una contribució. 

Ens ha semblat un bonic colofó. Així que hem enregistrat un text de l'autor, que volem regalar amb molt d'afecte a la seva filla Adelais. 

Es tracta de "La pipa", el primer relat conservat de Manuel de Pedrolo. És una història amb base real, tal com expliquem breument al final de la gravació. 

Esperem que us agradi. Nosaltres hem gaudit molt fent-la i ens hem sentit inmersos sense remei en l'univers pedrolià, tan ric i divers. 

Pitgeu sobre el títol i el podreu escoltar. 

LA PIPA 

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tocats pel foc

Avui li toca el torn a Tocats pel foc, una novel·la breu que Manuel de Pedrolo va escriure l'any 1959, però que Edicions 62 no va poder publicar fins el 1976. Resulta absolutament normal que en ple franquisme no passés la censura, ja que es tracta d'una mena de lliçó anticapitalista sense fissures. Literàriament, potser posseeix un to pamfletari fins i tot excessiu. Tanmateix, això és irrellevant, perquè el text respon a una intencionalitat clara, sens cap mena de dubte. 

L'acció transcorre íntegrament en una barraca del suburbi barceloní i cada capítol està enfocat des del punt de vista d'un dels protagonistes. La història va lligant així de manera continuada, amb un aire decididament teatral. Aquesta característica no és aliena a altres textos novel·lescos de Pedrolo, que es mouen en un context dialògic molt marcat. 

L'edició actual, de l'Editorial Tigre de Paper amb motiu de l'any Pedrolo, va encapçalada per un pròleg de Marina Garcés, a la qual també vaig sentir parlar en la presentació de la novel·la. Garcés ho explica amb claredat: 

Pedrolo ens fa escoltar, en aquesta llarga conversa a diverses veus, el que seria l'abecé d'una posició política radicalment anticapitalista i antiestatalista.     

Doncs això. Pedrolo en estat pur, en un intent gens subtil de fer-nos pensar i comprometre'ns. Marca de la casa, com ja sabeu. 

Bona tarda de diumenge, lletraferits. 

  

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: La terra prohibida (volum II)

Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir. 

Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor. 

Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen. 

Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.

El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més  perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:

És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura. 

I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat. 

No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.  

Relats d'un futur imperfecte, de Mariló Àlvarez Sanchis

De vegades ens cauen a les mans regals inesperats que, així sense més, ens alegren la vida. Això és el que m'ha succeït amb aquest magnífic recull de relats (9 en total) escrits per Mariló Àlvarez Sanchis i aplegats sota el títol, ben adequat i gens tranquil·litzador, de Relats d'un futur imperfecte. 

L'autora és valenciana, és periodista i és ben jove (va néixer l'any 1987) i vosaltres la coneixeu en aquest blog a través de la ressenya de la novel·la breu La primera onada, que vaig penjar no fa gaire. Si aquella novel·la ja em va agradar i em va resultar prou prometedora, les històries que ara tenim entre mans encara m'han semblat més rodones. Són inquietants ficcions futuristes, distòpiques, apocalíptiques, desesperançades i dures. Terribles distorsions que ens parlen críticament d'una humanitat deshumanitzada, d'un món anòmal i trencat, d'un avenir incert al qual semblem abocats sense remei. 

M'ha fascinat la imaginació de Mariló Àlvarez, capaç de fusionar-se intertextualment amb tot un conjunt de referents que jo també comparteixo. Des d'Edgar Allan Poe a Oscar Wilde (Wilde sempre, sempre Wilde!), de H. P. Lovecraft a Jules Verne. Els seus relats estan amarats d'aquell rerefons seriós i reflexiu que cal demanar a tota obra literària i que el fantàstic i la ciència-ficció, quan són de qualitat, ens ofereixen de manera inequívoca. Àlvarez es planteja qüestions bàsiques sobre la deriva de la nostra espècie i sap impregnar els textos d'un humanisme reconfortant, però sense permetre que perdin la frescor que cal exigir al gènere. Alguns finals són més esperats, d'altres no tant, però el millor acostuma a ser el desenvolupament de la història, la seva capacitat de captar la nostra atenció. 

El volum m'ha despertat diverses sensacions i em resultaria difícil decidir-me per un relat en concret. Tanmateix, la meva sorpresa va ser majúscula quan, només encetar el llibre, vaig topar amb Heavens Inc., un text que posseeix força punts en comú amb el meu relat Per sempre, recentment publicat a l'antologia de diversos autors intitulada Visions del Purgatori. Malgrat que la manera d'enfrontar el tema és absolutament diferent, el sentiment que anima ambdues narracions s'assembla força. 

La tria és possiblement la història que més m'ha impactat, que més mal m'ha fet. Em va deixar tocada, així de clar. Però no revelaré res, resultaria imperdonable. El volum s'ha de descobrir morosament, amb calma, i anar gaudint de cada una de les històries. 

Per acabar, vull agrair a Mariló Àlvarez el magnífic colofó de Relats d'un futur imperfecte, amb aquest homenatge preciós a Jules Verne que és Mobilis in mobili. El ressò de la veu del Capità Nemo i l'estela silenciosa del Nautilus travessen de cap a peus una història que m'ha encantat. 

Felicitats, Mariló. Lectura molt recomanable. 

          

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Infant dels grans

Manuel de Pedrolo compliria enguany 100 anys. Com sabeu, va néixer el dia 1 d’abril de 1918 a L’Aranyó (Segarra). Per aquest motiu, estem celebrant l’efemèride del centenari ‒l’Any Pedrolo, que tinc l’honor i la responsabilitat de comissariar‒, oficialment designat pel Govern de la Generalitat i coordinat per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el suport de la Fundació Manuel de Pedrolo que presideix l’única filla de l’autor, Adelais. 

Precisament sobre ella versa el llibre que comento avui, per força succintament perquè les meves nombroses activitats pedrolianes no em permeten dedicar-hi el temps que m’agradaria.

Em refereixo, evidentment, a l’únic text inèdit escrit per Pedrolo que encara existia, guardat gelosament per la seva filla al llarg dels anys. I no m’estranya que el guardés, perquè es tracta d’una veritable joia que l’escriptor li dedicà a ella, només a ella, amb un amor immens. Es titula Infant dels grans i l’acaba de publicar l’Editorial Comanegra. 

Introduïda per un excel·lent pròleg d’Anna Moreno-Bedmar, una de les màximes enteses en Manuel de Pedrolo i membre de la Fundació, Infant dels grans és una autoficció breu (145 pàgines) que descriu un dia de la vida de la petita Adelais.  Durant les vacances d’estiu, quan tenia exactament vuit mesos i onze dies. El pare li regalà quan era una adolescent i li va dir que aquell text era exclusivament per a ella, que en podia fer el que li semblés més oportú. Ara, Adelais ha estat prou generosa per compartir-lo amb nosaltres, aprofitant l’avinentesa de la commemoració del centenari. Els pedrolians de soca-rel, i el públic en general, no li agrairem mai prou.

Les pàgines d’Infant dels grans mostren un registre insòlit dins la narrativa pedroliana, un to familiar, íntim i tendre, que tanmateix no cau en cap moment en sentimentalismes carrinclons i que manté la distància suficient per esdevenir autèntica literatura. De fet, posseeix un preciós matís poètic i bucòlic, d’observació i comunicació amb la natura, que palesa una percepció atenta i penetrant. 

L’apertura a la vida de la petita Adelais, les seves descobertes diàries, les seves consecucions, els seus esclats de plor o de joia, són també descobertes i consecucions del pare de la nena, que ha decidit reflectir en un text tot allò que va succeint. L’humor i la ironia de la seva mirada ens regalen fragments absolutament fantàstics, com quan la família descobreix que a la menuda li ha sortit la primera dent. Però també hi ha comunions bellíssimes amb allò que val la mena del món, la naturalesa muda i superba que, davant d’un infant encara pur, pot esdevenir un inigualable company i còmplice. Un arbre jovenet, una mosca que vola, les potes d’una mula fent tic-toc.  Pedrolo basteix el text a partir d’un gran nombre de personificacions. Objectes, espais, vegetals, animals... tot esdevé una gran prosopopeia que ens xucla des de la primera pàgina i ens fa entrar sense pal·liatius dins la narració.       

Tot i això, Infant dels grans no pot escapar-se del to dialèctic, filosòfic i analític del seu autor. Pedrolo reflexiona sobre la vida i la mort, expressa les preocupacions d’un pare envers el futur de la seva filla, el futur del món i el seu propi futur, de la mateixa manera que, mitjançant dues analepsis, ens acosta al passat gris i trist de la mare de la nena i al seu propi passat: dues infanteses sense alegria. Tal vegada ens vol dir que l’Adelais sí que és i serà feliç, que ell i la seva esposa se n'ocuparan, que procuraran que ho sigui.

M’ha entendrit molt aquest fragment que reprodueixo tot seguit, quan el pare es planteja si fa bé escrivint tot allò de la nena. I amb això acabo, perquè el que heu de fer és llegir el llibre. Però no me’n puc estar:  

[...] Què en pensarà la menuda quan sigui gran? Als quinze anys, probablement li sabrà greu aquest retrat perquè, encara no dona del tot, voldrà ser-ho ja; als vint anys, potser en somriurà. Quan tingui un infant, el seu judici serà just. Descobrirà tot d’una que el pare deia la veritat. 

Si Pedrolo pogués contemplar ara mateix la seva filla Adelais, seria molt feliç. Seria ell qui faria la descoberta que ella ha dedicat la vida a la seva memòria. 

Que tingueu un bon dia, lletraferits.         

Tot llegint Manuel de Pedrolo: La terra prohibida (volum I)

L'Any Pedrolo, com he tingut l'oportunitat de comentar en diversos mitjans, serà un any farcit de publicacions. Tindrem noves edicions de més de vint de les seves novel·les (a mans de diverses editorials), així com una biografia, alguns estudis i assaigs (nous i reeditats), i un text inèdit, del qual ja en parlarem quan sigui possible (de moment volem guardar un mínim secret).  

Una de les novetats més significatives és l'aparició de la tetralogia de La terra prohibida, recollida en dos volums. El primer, la presentació del qual va servir de marc per a anunciar l'Any Pedrolo i el meu nomenament com a Comissària, conté els dos primers títols: Les portes del passat i La paraula dels botxins. 

La terra prohibida fou escrita l'any 1957. És un al·legat tan directe, una descripció tan descarnada de la cruesa de la postguerra franquista, que el mateix Pedrolo va tenir clar que, en aquell moment, resultaria absolutament impublicable. No hauria passat de cap manera el filtre de la fèrria censura. De fet, li hauria complicat molt la vida. Per això va amagar l'obra en un lloc secret de la casa de Tàrrega, a l'espera de temps millors. Finalment l'any 1977, un cop mort el dictador, va poder ser publicada. Vint anys de retard per a una obra cabdal dins del conjunt de la producció pedroliana, una recepció anòmala que va fer que aleshores no obtingués el ressò que es mereixia.     

Adelais de Pedrolo, la filla de l'escriptor, va lluitar durant anys per recuperar de nou La terra prohibida. Ha estat un dels seus propòsits més ferms. I finalment, amb l'avinentesa del centenari, se n'ha sortit. Ja tenim de nou el text: una edició de l'Editorial Comanegra, curosa i extraordinàriament treballada, que inclou un pròleg magnífic de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Molt probablement, el darrer que va escriure.  

Les dues novel·les que conformen el primer volum de la tetralogia són diferents entre si, però estan lligades pel fil del pas del temps i de l'esdevenir en la vida d'uns personatges que van compartir passat. Em costa no semblar massa implicada a l'hora de parlar-hi, perquè m'han deixat una empremta molt fonda. Sobretot La paraula dels botxins, la segona del conjunt, m'ha contorbat profundament i ha fet que em reafirmi, una vegada més, en la grandesa de l'escriptura de Manuel de Pedrolo. 

Disposo de poc temps, tampoc no vull revelar res dels textos, però considero que la capacitat que té Pedrolo de parlar-nos a la cara, d'enfrontar-nos a l'horror de tu a tu, de descriure el pensament i el sofriment humà des de la naturalitat i la versemblança més absolutes, només és possible si ets un escriptor compromès, de raça, de primera categoria. 

Crec que fareu molt bé de llegir la ressenya que sobre La terra prohibida (I) va escriure Xavier Serrahima unes setmanes enrere. La trobareu AQUÍ. Si ell ho va explicar tan perfectament, penso que no fa sentit que jo ho repeteixi. 

Visca Pedrolo, lletraferits. 

  

Amb Laura Borràs i Adelais de Pedrolo el dia de la presentació a la seu de l'Editorial Comanegra.  

       

Entre dones, de diverses autores

Tot just he conclòs la lectura d’un interessant recull de relats titulat Entre dones, coordinat per Raquel Ricart i compost per les històries de deu autores valencianes. Les integrants del volum només tenien un requisit a l’hora d’escriure: fer-ho sobre dones i les relaciones que s’estableixen entre elles.

Vaig assistir a la presentació que van dur a terme durant la Setmana del Llibre en Català. M’hi vaig sentir tan identificada! Tot el que explicaven, de cap a peus, coincidia a la perfecció amb la meva experiència com a coordinadora (i com a autora) dels dos llibres de relats de dones que he publicat fins ara, Elles també maten i Noves dames del crim. Pel que explicava Raquel Ricart, hem compartit les mateixes sensacions: nervis, dubtes, incertesa, emoció, implicació màxima, sorpresa en veure que tot rutllava tan fantàsticament bé, complicitats que ja no s’esborraran mai més, amistats, alegries, orgull. I, per damunt de tot, la constatació palpable del talent de tantes i tantes dones que treballen incansablement, amb il·lusió, i que no sempre reben el reconeixement que es mereixen.

Com totes les antologies d’aquestes característiques, el llibre resulta molt divers i heterogeni. I aquesta circumstància, en realitat, acaba representant el seu valor més significatiu: l’amalgama de veus, estils, llenguatges, interessos. Els reculls de diversos autors acostumen a permetre la identificació amb un públic ampli, perquè sempre hi haurà alguns relats que ens agradaran, encara que pugui haver-n’hi algun que no ens acabi de fer el pes. A Entre dones hi trobem una mica de tot. Alguna història un pèl ensucrada i naïf, un parell que acusen una preocupació excessiva per la forma, amb el resultat d’una certa cripticitat no sé si necessària... Però en general tots són relats molt potents, que mostren la total inserció de la narrativa actual en els supòsits de la postmodernitat. Les transgressions de l’ortodòxia formal, les picades d’ullet, el metallenguatge, l'experimentació, la metaliteratura i la intertextualitat, en especial la intertextualitat, resulten freqüents i molt rendibles. En aquest sentit, existeix una intertextualitat explícita en el deliciós i intel·ligent relat d’Anna Moner, que ens narra els darrers moments de Virginia Woolf. O en la bella, bellíssima història de Maria Josep Escrivà, La follia de viure, on l’homenatge a La transformació de Kafka es concreta no només en el nom de la protagonista, Gregòria Samsa, sinó també en una peculiar “transformació” del personatge. Una transformació que, en aquesta revisió del clàssic, reivindica la llibertat de viure i la comunió amb la natura.     

Una línia constant i repetida travessa de dalt a baix el volum: les referències a la maternitat, les relacions mare-filla. Algunes relacions són magnífiques, d’altres torturades, d’altres estranyes. Mares que desapareixen, mares que perden les filles, filles adoptives, mares que no s’atreveixen a recuperar-les... Una gamma extensa i variada, però sempre dins d’uns relats que es distingeixen per la seva perspicàcia a l’hora de descriure el món. M’ha agradat molt el dolç realisme de Raquel Ricart a Despullades, el patiment perfectament identificable dels personatges del relat On ets, mare?, de Pepa Guardiola, m’han fet somriure els estira-i-arronsa entre mare i sogra a Notícies per a un dia d’hivern, d’Isabel Canet Ferrer. I m’ha encantat, per la seva crueltat disfressada de naturalitat, la història ben fosca de Núria Cadenes, L’una per l’altra. Se’ns està tornant ben criminal, la Núria.   

Tanmateix, no puc acabar la ressenya d’un volum que valoro tan positivament sense mostrar novament, com ja vaig fer fa uns dies amb el llibre El cos deshabitat, d’Esperança Camps, un cert descontent. Em refereixo al divorci que existeix entre la literatura feta a València, la literatura feta al Principat i en general tota la literatura del domini. A la Universitat, quan jo parlo de “la nostra literatura”, mai no se m’acudiria deixar fora valencians, mallorquins, etc. A les meves classes i en el Departament de Filologia Catalana de la UB sempre parlem en clau lingüística, de totalitat lingüística. Expliquem Joan Lluís Vives, Ramon Llull, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés com expliquem Rodoreda o Mossèn Cinto. Per això m’ha sorprès llegir a l’inici del magnífic epíleg de Maria Lacueva: «Entre dones és una obra única dins la història de la nostra literatura: mai, fins ara, no s’havia publicat un recull de contes d’escriptores valencianes en actiu». És clar, valencianes no. Però, en la nostra llengua, sí. I, per a mi, hauria de ser el mateix. M’amoïna. No critico Lacueva, ni molt menys. Al contrari. La meva queixa és de legítima preocupació, perquè no m’agrada aquesta distància. El fet que, tret d’algunes excepcions, les valencianes no coneguin les catalanes i les catalanes no coneguin les valencianes no em fa gens feliç. Això respon a la política practicada sistemàticament, durant dècades, per les institucions estatals. “Divide y vencerás”. I se n’estan sortint. En la nostra mà està que no ho aconsegueixin, no trobeu?

Enhorabona a totes per aquest magnífic llibre. Bona feina, Raquel. Ja esperem el segon!

Feliç divendres, lletraferits. 

Gatos ilustres, de Doris Lessing

La dolça i amable llibretera de la llibreria Ona, l’estimada Montse Úbeda, em va regalar aquest volum per al meu aniversari. Ella és així, generosa i detallista. De seguida que li va arribar, sabia que el llibre m’agradaria. Era una aposta segura, perquè coneix perfectament el meu amor pels gats. Però també la va encertar amb l’autora, Doris Lessing, una escriptora que admiro profundament i que sempre he gaudit molt.

A Gatos ilustres (no m’oblido d’esmentar la preciosa edició de Lumen ni les espectaculars il·lustracions, deliciosament realistes, de Joana Santamans), Lessing ens traspassa sense intermediaris la seva experiència gatuna de tota una vida. Des dels anys d’infantesa a Àfrica (va viure força temps en una granja a Zimbabue) fins a la seva edat adulta a Anglaterra.

Amb una tendresa infinita i una observació acurada, la ploma de Lessing ens obre tot un món. Un món curull de bellesa, secrets i enigmes, el món misteriós dels gats i de la seva relació amb els humans. Es tracta d’un esplèndid text autobiogràfic on els gats són els únics protagonistes. La meravellosa capacitat narrativa de Lessing ens absorbeix i ens introdueix en un espai únic, on tots els qui tenim gats ens sentim com a casa, absolutament partícips i identificats.  

I és que, no cal negar-ho, els amants dels gats som una secta. Tothom que experimenta el contacte i la companyia d’un d’aquests felins, ni que sigui un sol cop a la vida, descobreix un univers tan màgic i sorprenent que difícilment se’n podrà sortir.

Moltes gràcies, Montse.