Darreres lectures de 2025

 

Bon dia, lletraferits

Aquí teniu les darreres ressenyes de l'any. Que tingueu una bona entrada del 2026, amb moltes lectures!   

L'efecte de les marees, de Jaume Benavente

Un llibre preciós, encalmat, intel·ligent, que llisca i s'introdueix en els nostres sentits i en el nostre cervell. La idea del viatge, del paisatge, la realitat i la ficció, la recerca de la pròpia identitat, la reflexió profunda. Tots viatgem a les remotes illes xilenes amb en Jaume Benavente i la seva personal i delicada observació de la realitat. 

Por, d'Stefan Zweig

Llegir Zweig és llegir, indefectiblement, una literatura inigualable. Ningú com ell és capaç de descriure la interioritat de la ment humana, tots els seus matisos, tots els seus racons, tots els seus vaivens. I és capaç de fer-ho en poques pàgines, en novel·les brevíssimes i irrepetibles. A Por assistim a la baixada als inferns d'una jove esposa de família acomodada que ha enganyat el seu marit. La descripció del terror que sent, quan comencen a fer-li xantatge i s'adona que pot ser descoberta, és d'un detall, d'una penetració i una intel·ligència que no està a l'abast de tothom. No deixeu mai de llegir Zweig, mai. Feu-me cas. 

Una vida, d'Alejandro Palomas

Una novel·la que m'ha quedat fixada al pensament. Perquè aquesta obra, on l'estimat Alejandro Palomas parla de la mort de la seva mare, m'afecta molt especialment. Jo també fa poc que he perdut la meva, de mare. Per tant, és comprensible que l'hagi sentit en primera persona. D'altra banda, l'Alejandro també fa aparèixer en la ficció altres persones que estimo molt: els meus amics del Santuari Gaia, sobretot en Coque Fernández Abella, que té un paper molt divertit en el llibre. Què voleu que us digui? Que la novel·la és meravellosa, és un tros d'ànima, una manera preciosa d'acomiadar-nos de l'Amàlia. Si sou lectors de l'Alejandro ja sabeu de què parlo. I, si no ho sou, a què esteu esperant?

Ahora estarías aquí conmigo, de Jordi Macarulla

Feia temps que tenia aquest llibre fent cua i havia retardat la lectura perquè l'autor ens hi explica la història del seu gos, Bruce, després de la seva mort. No m'atrevia a llegir-lo perquè la meva pèrdua de la Colette encara és molt recent i fa molt mal. Tanmateix, durant l'estiu em vaig decidir. És un llibre honest, agradable de llegir, que reflecteix en profunditat l'amor incommensurable entre un home i el seu gos. A l'autor l'escriptura li ha servit de catarsi i als lectors ens ha refermat que les relacions amb els nostres peluts treuen el millor dels humans. En acabar-lo vaig plorar molt. No podia ser d'una altra manera. Gràcies, Jordi. 

Et dono, fementida, un collaret com a penyora, de Catalina Navarro-Pont

Una novel·la que ens retorna a la Guerra Civil i als horrors que la bona gent va haver de viure. És un llibre sobre l'amistat, l'amor i la solidaritat. Una obra ben escrita, ben travada i on l'atzar i les coincidències hi juguen en la trama un paper cabdal. Va ser finalista al 55è Premi Josep Pla. 

Què pasa con Baum?, de Woody Allen

La primera novel·la de Woody Allen. És Allen en estat pur, ell i tots els seus temes, les seves cabòries, les seves obsessions. És molt fàcil imaginar-se la novel·la convertida en pel·lícula. Amb una prosa directa, intel·ligent i plena d'ironia, Allen fa una crítica social important, però sobretot es capbussa en les interioritats de la matèria humana. És una lectura molt distreta i és entrar en l'atmosfera estètica de l'autor. Per als fans incondicionals com jo, és veure's dins del seu fantàstic i inequívoc univers. 

Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt   

És el primer llibre de la Siri Hustvedt que llegeixo. Una novel·la molt llarga, massa llarga, complexa i molt ambiciosa. Al principi, em va suscitar sentiments ambivalents. Em va costar entrar-hi, però a mesura que avançava em va anar agradant més i més fins a enganxar-me totalment. La ciutat de Nova York, el món de l'art, les reflexions (gairebé disseccions) del comportament humà... Narrada en primera persona per un historiador de l'art, Leo Hertzberg, l'acció arrenca el 1975 i ens explica la història de dues famílies (unides per llaços de forta amistat) durant 25 anys. És un text intel·ligent i profund, que va guanyar diversos premis i que m'ha agradat molt llegir. La magnífica traducció és de Jordi Martín Lloret. 

Paraules al sol, de Maria Antònia Oliver      

La correspondència entre Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver mentre ell estava reclòs a Cabrera per motius polítics fent el servei militar. Una novel·la epistolar que ens mostra la vida a finals dels anys seixanta, enmig encara de la grisor del franquisme. Dues persones joveníssimes i enamorades amb molts plans de futur i molta incertesa. Fa una mica de vergonya aliena llegir algunes de les cartes, és pouar excessivament en la intimitat d'altri. També causa estupor comprovar com ens torna d'exagerats i ridículs l'enamorament quan som molt joves. Com deia la meva àvia: Gent jove, pau tou. 

Lluvia fina, de Luis Landero  

Dur, molt ben escrit, molt ben travat, les intimitats d'una família que, com en un trencaclosques que es va muntant, van sortint a la llum. Una novel·la que provoca la reflexió i que, tal vegada, t'obre els ulls cap a realitats que no voldries conèixer. 

Sueños de trenes, de Denis Johnson 

Quina preciositat de novel·la. Emocionant, sincera, evocadora, bellíssima. Un home sol, una vida, el pas del temps, la naturalesa, els llops, els udols, la senzillesa del món en menys de cent-cinquanta pàgines conmovedores. És un text difícil de descriure. Només sé que es tracta de l'essència de la bona literatura. No us el perdeu. 

Filla de la venjança, de Michael McDowell

Una novel·la popular, signada per l'autor de l'aclamada Blackwater. Lectura ameníssima, descripcions històriques (l'acció passa a mitjan segle XIX), assassinats, misteris i una facilitat que té l'autor per enganxar el lector que es mereix un fort aplaudiment. És ideal per oblidar l'estrès i les cabòries. Ben escrita, de lectura assequible i extraordinàriament travada. No té aquell component fantàstic de Blackwater, que la converteix en una cosa tan especial, però jo m'ho he passat molt bé.       

  

I fins aquí aquest any, lletraferits. Ens veiem el que ve!!!! 

Els dies sense fi, de Jaume Benavente

 

Fa força anys que ens coneixem, amb en Jaume Benavente. He llegit bona part de la seva obra i ell sap que la valoro enormement. És un gran escriptor, un dels pocs que ha aconseguit fer-me plorar d’emoció i plaer. Va ser amb el meravellós llibre L’home que llegia Miquel Strogoff, de 2018, publicat per Més Llibres.

Ara Jaume Benavente ens ofereix, per a gran delectació dels seus lectors, un altre títol digne de ser atresorat en qualsevol biblioteca. Em refereixo a Els dies sense fi, publicat per l’Editorial Bromera. El text, un dietari novel·lat absolutament fidel a l’estil pausat i meditatiu de l’autor, m’ha recordat moltíssim un altre dels seu llibres, també absolutament recomanable: Dietari de Porto, de 2013. Ambdós tenen en comú la fusió entre la literatura del jo i la ficció més estricta, en una convivència deliciosa que ens impedeix deixar de llegir.  

Els dies sense fi, que arrenca de la pandèmia i de l’ingrés de l’escriptor i la seva dona a l’hospital, perquè van caure a la primera onada, és un personal, reflexiu i riquíssim retrat d‘aquells dies que semblaven no acabar-se mai. La malaltia, la por a la mort, la convalescència, la curació, la família… Tot ho trobem en unes pàgines que, de mica en mica, es fonen amb l’exposició de la teoria literària de l’autor, la incursió de la ficció enmig de la realitat, l’observació minuciosa de l’entorn, la profunditat de pensament, els dubtes, les incerteses, els viatges, els records, la naturalesa i la ciutat, la lucidesa i el somni. No hi ha res banal en aquest escriptor peripatètic que ho analitza tot detalladament, que contempla i escodrinya amb els ulls i amb l’ànima, que comparteix amb nosaltres els seus gustos literaris, artístics, musicals i la seva inevitable naturalesa errant. Jaume Benavente és un home sensible, preocupat per la justícia social i que sent en carn pròpia el dolor que causa la lletjor i la iniquitat del món on vivim. I, a més a més, Jaume Benavente és crític i sincer, amb ell i amb els altres. Per això la seva paraula brolla i dona cos a un literatura íntima i necessària en els temps que corren.  

No deixeu passar Els dies sense fi. No us en penedireu.

La ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres. 

Les darreres lectures de 2020 (i un any per començar)

Aquí detallo les darreres lectures de l'any que acabem de tancar. Per falta de temps, només les definiré amb una frase, però como a mínim quedaran recollides. I ara tornem a tenir tot un any per llegir!   

A propósito de nada, de Woody Allen 

M'ho he passat pipa. Imprescincible per als fans d'en Woody.

Un perro, d'Alejandro Palomas

Una meravella, una delícia. Un llibre intel·ligent i ple de sensibilitat. És la segona entrega d'una trilogia. Vaig començar pel mig. Enguany ho recuperaré. 

 Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre

Curiosament, tenia pendent la novel·la que li va atorgar el Goncourt. Fantàstica, no cal dir-ho. 

Nit, de Joan Maria Arenas

Ciència-ficció, massa llarga en l'inici, massa expeditiva en el final. La idea és molt bona, però no m'ha entusiasmat. 

La Companyia Nòrdica, d'Albert Villaró

A mig camí entre la novel·la històrica i el fantàstic, una de les "coses" tan especials que és capaç de fer l'estimat Villaró. Cada obra seva és una sorpresa. 

La taxidermista d'emocions, de Mariló Álvarez Sanchis

Una novel·la especial, per a tots els públics, que toca el tema fascinant i obscur de la taxidèrmia. He après moltes coses. 

Niños que muerden a perros, d'Andreu Martín

Un recull de relats diversos i diferents, que he tingut l'honor de prologar. Foscos, no tan foscos, sorprenents i amb humor. 

Càmfora, de Maria Barbal

Una gran novel·la, llegida per al club de lectura de dones que coordino. Em va causar un sentiment agredolç. Li reconec tots els mèrits, però em va interessar poc. Potser no era el moment. 

Estimades màquines, de Carme Torras

Un conjunt de relats relacionats amb les màquines que ens envolten, les del passat, les del present i les del futur. Ja sabeu que Carme Torras és una experta en robòtica, a més d'una escriptora que us fascinarà.

 

Un secret, d'Alejandro Palomas

La meva flaca per Palomas és enorme, però després de llegir aquesta meravella ha esdevingut directament immensa. Per a tots els públics. No us la perdeu. 

Somnis de Valparaíso, de Jaume Benavente

El darrer Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa. Una nova joia d'un dels millors escriptors que tenim, sens cap mena de dubte. La meva darrera lectura de 2020. Sensacional. 

L'home que llegia Miquel Strogoff, de Jaume Benavente

Després d'anys i anys, quan hom porta molta experiència lectora a les espatlles, cada cop costa més trobar un llibre que t'emocioni de veritat. N'hi ha molts que t'agraden, alguns que no t'agraden tant però que valores per motius diversos i també n'hi ha un bon nombre que penses que no s'haurien d'haver publicat. Però trobar-ne un d'aquells que et fan canviar per sempre, d'aquells que saps que t'han fet millor persona, resulta molt complex, per no dir dificilíssim. És per això que quan te n'arriba un, tímidament i sense pretensions, et sents pletòric i renovat. 

Així m'he sentit jo, pletòrica i renovada, amb la darrera novel·la de Jaume Benavente, L'home que llegia Miquel Strogoff. 

La literatura de Jaume Benavente sempre m'ha agradat. Tot el que li he llegit, que s'emmarca dins d'un univers personal i únic molt característic, demostra la seva alçada literària i la seva capacitat narrativa. Tanmateix, amb aquest home que llegia una de les novel·les més conegudes de Jules Verne -molt present a la meva infantesa- m'ha arribat més endins que mai.   

El relat és senzill, no espereu grans aventures ni una acció desfermada. Tot el contrari. L'home que llegia Miquel Strogoff és un text de maduresa, pausat i atmosfèric, que furga en el més pregon de la naturalesa humana. Benavente, amb habilitat i sense renunciar en cap moment al seu univers propi, desgrana una història de sofriment i emocions profundes que vehicula a través de la contemplació del paisatge, de la idea del viatge (sempre present en el seu imaginari) i de la capacitat de tirar endavant sense témer la solitud. 

El protagonista de la novel·la, Abel Lamartí, arrossega un dolor terrible, la mort de l'Ignasi, el seu únic fill. Aquesta circumstància l'ha convertit en allò que és quan comença la novel·la, gairebé un ermità enmig de la natura, que es guanya la vida fent d'agent rural prop del pantà de Riba-roja d'Ebre. Es relaciona amb poca gent, alguns amics de les poblacions veïnes. Viu molt isolat, però continua vinculat a la mare del seu fill, amb qui no ha pogut mantenir la relació després de la pèrdua, i amb el seu pare, cada dia més envellit, que viu a Barcelona. 

A partir d'aquest plantejament tan poc novel·lesc, Benavente construeix un món que ens abdueix. Des de la calma, des de la descripció de la naturalesa, des de l'atenta i aguda intel·ligència amb què sap enfrontar-se a la vida, el text ens captiva extraordinàriament. Desperta la tendresa, la curiositat, les ganes de no parar de llegir i evidencia l'elegància natural de la prosa de l'autor, que sense focs d'artifici ni ostentacions absurdes construeix atmosferes com ningú. Benavente apel·la a l'amistat, a l'amor entre pares i fills, a la necessitat de compartir, a la bellesa de fer realitat els somnis. És un escriptor essencialment honest, que s'obre en canal en cada pàgina. Perquè Abel Lamartí és el seu alter ego. Això ningú no ho pot dubtar. 

No puc explicar més sense fer spoilers i tampoc no ho vull. Però us confessaré un secret. Quan vaig acabar la lectura, profundament commoguda, vaig marcar un número de telèfon. No sabia si el destinatari estaria disponible, però sí que ho estava. Jaume Benavente va despenjar l'auricular al cap d'un minut i jo, amb la veu que no em sortia, em vaig posar a plorar.  

Suposo que no cal dir res més. Bona tarda, lletraferits. 

       

Una mirada interrogativa & altres textos errants, de Jaume Benavente

Vaig acabar amb plaer, fa pocs dies, la lectura de la darrera publicació de Jaume Benavente: Una mirada interrogativa & altres textos errants. Es tracta, tal com indica la contracoberta, del diari de l‘estada de l’escriptor a Xile, on va viatjar a presentar la seva novel·la Nocturn de Portbou i a fer una conferència sobre la seva obra a la Universitat Finis Terrae de Santiago. 

A banda del diari, el volum inclou la transcripció de la dita conferència i dos altres textos que hi tenen relació, on Benavente reflexiona al voltant de la tasca creativa, la importància de l’espai i l’atmosfera, les fronteres entre realitat i ficció i, per damunt de tot, sobre l’escriptura de viatges, sobre el viatge com a motiu, esperó i recurs en el seu recorregut literari. 

Per cloure el llibre, també hi trobem dos articles d’altres autors: Marcela Rivera i Àlvar Masllorens. El primer, un estudi molt personal al voltant de Nocturn de Portbou. El segon, una breu aproximació de conjunt a la producció benaventiana. 

No cal dir que he gaudit moltíssim de tot el volum. Els textos de Benavente (de ficció o no) són sempre elegants, intimistes, nostàlgics, amb una mirada personal i única, amb una sensibilitat extrema. De mica en mica m’hi he sentit integrada, com em va passar quan vaig llegir el seu Dietari de Porto, i de sobte m’he trobat passejant al seu costat pels carrers de Santiago o de Valparaíso.  

Hi ha dos aspectes que em subjuguen de l’escriptura dietarística de Benavente. D’una banda, la seva capacitat de fixar-se en els detalls (i de triar els adequats) per tal de fusionar realitat i ficció. D’una altra, la seva enorme sinceritat. De manera que, lluny de posicions impostades, Benavente es desmarca sense pudor de la temptació de crear un personatge, de la possibilitat de revestir-se d’una disfressa que no li pertoca. En el Benavente viatger hi descobrim en estat pur, desmaquillades, totes les pors, incerteses i inseguretats del Benavente persona. I això, sens dubte, honora l’escriptor i honora l’home. I, endemés, afavoreix que, com a lectors, ens hi puguem identificar.

La lectura d’Una mirada interrogativa & altres textos errants posseeix la virtut de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb la senzillesa de les coses essencials, amb el nucli fonamental de la vida. És difícil d’explicar. S’ha d’experimentar.  

Recomano aquesta lectura per aprendre coses, per la seva solvència. L’art de la sorpresa, de la ficció, de la creació, de l’honestedat. Textos pausats i lents, sovint tristos i boirosos, però a voltes brillants com una posta de sol. 

Feliç dia, lletraferits.  

Presentació de "Dietari de Porto", de Jaume Benavente

El passat dijous, a la Llibreria Alibri de Barcelona, va tenir lloc la presentació de Dietari de Porto, el magnífic llibre de Jaume Benavente que ja vaig ressenyar en aquest espai -i també a Núvol- en el seu moment (llegir aquí). 

La trobada va ser molt agradable. Envoltat per Òscar Carreño i Xulio Ricardo Trigo, que van confegir una presentació molt engrescadora i exhaustiva, Benavente ens va explicar, amb el seu tarannà pausat i seriós, allò que el Dietari significa per a ell. Em consta que el considera un llibre molt important. Per a en Jaume la literatura és essencial, és una manera de viure. És la vida. Per això, quan ens en parla, les paraules van molt més lluny del que hom pot esperar en aquestes situacions. Conformen un univers que s'adiu a la perfecció amb l'univers literari que l'autor està creant. Una atmosfera, un tot, un corpus connectat i intertextualitzat que Benavente llegarà a la posteritat. 

Hi havia prou gent. Seguidors de la seva literatura, amics, coneguts. Un ambient distès i amable en una tarda primaveral encara freda. 

Personalment, em vaig sentir molt bé. Vaig poder saludar novament en Xulio Ricardo Trigo i la Coia Valls. La Coia és amiga meva de facebook des de fa tants anys! De les primeres. Una exitosa escriptora a la qual m'estimo molt. Ens veiem molt poc, perquè ella viu a Tarragona. Tanmateix, quan ens trobem, ambdues ens sentim molt contentes. És una d'aquelles connexions tan boniques que es produeixen alguns cops a la vida. 

D'altra banda, també vaig tenir l'oportunitat de desvirtualitzar la Nuara López. No fa gaire que la tracto, però hem fet algunes coses juntes i més que en farem. Treballa a l'Ateneu Barcelonès, adora els gats i diu que és molt tímida. Un encant de persona amb qui crec que el feeling va funcionar a la perfecció. No podia ser d'una altra manera. Totes dues som amigues i admiradores de Jaume Benavente. Tenim molts punts en comú. Per tant, ens feia molta il·lusió poder-nos conèixer en persona. 

Només em queda, enmig del record d'una tarda tan literària, compartir amb vosaltres el reportatge fotògrafic. Ah, i per descomptat: recomanar la lectura del Dietari de Porto. Una petita joia que us encantarà. 

Fins ben aviat, lletraferits.  

       

Dietari de Porto, de Jaume Benavente

Tot just ahir vaig concloure la lectura de Dietari de Porto, de Jaume Benavente (Barcelona, 1958). L’obra, que obtingué l’any 2011 el Premi Benvingut Oliver de Narrativa atorgat per l’Ajuntament de Catarroja, m’ha deixat a la pell un cúmul de suggeridores sensacions.

Jaume Benavente és un escriptor atípic, singular. Molt afeccionat a la literatura de viatges, amb Dietari de Porto afegeix una nova baula al seu cicle portuguès i atlàntic, dins del qual destaquen les novel·les Camps de lava (2000), Masurca de Praia (2001) i Llums a la costa (2007), així com un altre dietari, Viatge d’hivern a Madeira, de 2004.

El llibre està dividit en dues parts ben diferenciades. A la primera, sota l’epígraf “Els dies de Porto”, Benavente descriu en primera persona el seu serè deambular pels barris, carrers i places de la ciutat portuguesa. A la segona, “Ficcions”, ens regala cinc precioses narracions inspirades en aquest periple. En l’entrevista personal que em concedí l’octubre de 2011, l’autor manifestava: “Quan et documentes per a un llibre, ha d’existir una percepció olfactiva, i de tacte, i del fred, i de com dorms en un llit d’allà”. Aquest és l’esperit que el mena a Porto, una ciutat per la qual confessa sentir-se, des de fa molts anys, profundament atret.

Benavente fa el viatge amb una finalitat declarada: buscar els avantpassats –jueus portuguesos– de Marja Batelaar, protagonista de la novel·la negra d’ambientació holandesa El quadern de Nicolaas Kleen i personatge sobre el qual esperem llegir moltes més històries. Personalment, em subjuga la idea. Un escriptor callat i introvertit, que passeja solitari tot observant el paisatge únic d’una ciutat estranya i decadent, amb l’esperança de trobar la biografia passada d’uns éssers de ficció que, tanmateix, semblaran reals un cop filtrats per la seva ploma. Perquè val a dir que Benavente se’n surt. I això encara em subjuga amb més força. És capaç de fer màgia a partir de la casualitat. Excel·leix en la construcció d’un fascinant univers emmirallant-se en una mirada, un somriure o un gest absolutament contingents, captats a l’atzar. La seva figura –alta, prima, malenconiosa– em sembla l’encarnació humana de la més pura intertextualitat, com si ell mateix no pogués evitar esdevenir un dels seus personatges.

Mentre llegia la primera part del llibre, he de confessar que m’he sentit també una mica viatgera. Com si transités de pas per la interioritat de l’escriptor, un pèl sorpresa de la capacitat de despullar-se d’un dels autors més reservats que conec. M’ha agradat conèixer Porto i els paisatges que l’envolten, però els he sentit sempre llunyans, com si no tingués dret a participar del sentiment d’un altre, com si m’hagués d’amagar.  Aquesta meva percepció, que pot ser molt personal, no és negativa. Redunda en la capacitat de Benavente a l’hora de crear atmosferes denses, particulars, de profund regust reflexiu. En la seva literatura no existeix cap concessió a la superficialitat. La indagació al voltant de la naturalesa humana, la nostàlgia i la melangia com a companyes de viatge, la innata curiositat, la capacitat d’observació, la constatació del pas del temps, l’intent –honest, constant– de judicar les coses des de l’equanimitat i l’equilibri. Tot en Benavente reflecteix una gran honradesa literària. I això, l’honora. 

Durant el periple per Porto –ell legitimat, jo infiltrada sense que em veiés– he estat esperant allò que sabia que havia d’arribar. Així, mentre l’escriptor descobria escenaris i persones, jo em preguntava com els dibuixaria. Un taxista, una jove que demana diners als vianants, un home a penes entrevist darrere un vidre que respira mitjançant una bombona d’oxigen, un noi molt nerviós que puja i baixa dels tramvies, una senyora japonesa amb un quadern... Benavente mira, observa, pren nota i després teixeix una delicada trama amb precisió d’orfebre, convertint la seva experiència en cinc històries interrelacionades que tallen la respiració.

Evidentment, no puc desvetllar res. Seria imperdonable. Però acabo l’aventura amb una sensació diferent, poc habitual. El seguiment de les passes de l’escriptor a través de la ciutat, en un exercici gairebé monacal, allunyat de cap tipus de diversió convencional, esclata lluminosament en la prosa dels relats de ficció. I no perquè siguin relats alegres, però contenen tanta delicadesa, tanta sensibilitat, tanta comprensió envers la naturalesa humana, que em trec el barret.

Ara sé segur que Benavente ha trobat les vides que cercava. Que podrà construir el passat de Marja Batelaar.
Per la meva part, encara no sé si he d’acabar de pair el Dietari de Porto. Tanmateix, tinc clares dues coses.
La primera: existeix un univers benaventià que s'entén com un conjunt. Una mirada única, pròpia, personal. La segona, que aquest dietari m’ha enriquit profundament.

Moltes gràcies, Jaume.  

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol