Sant Jordi 2016: El basar dels llibres desconeguts

El Setmanari El Temps, amb motiu de la diada de Sant Jordi, ha posat en marxa enguany una bonica iniciativa. Ha demanat a unes quantes persones vinculades a la literatura que triéssim sis títols d'obres literàries (tres catalanes i tres en altres llengües) que consideréssim poc conegudes, o oblidades, o que es mereixien més visibilitat al marge de les novetats. Una de les persones he estat jo i he fet les meves recomanacions. Us les detallo tot seguit, però també us poso aquí l'enllaç d'El Temps per tal que pugueu consultar les recomanacions de tothom.

OBRES QUE RECOMANO:


Lucrècia o Roma libre, Joan Ramis i Ramis. És una obra de teatre del segle XVIII, l'única tragèdia neoclàssica que tenim en català. S'ha representat poquíssim i el gran públic no la coneix.

• La infanticida, Víctor Català. És una obra bastant coneguda, però ha gaudit de poca visibilitat. Es tracta d'un monòleg potent i dur, escrit per una Caterina Albert molt jove, que cal llegir.   

• El cant de les dunes, Jordi de Manuel. Una novel·la de ciència-ficció, de gran bellesa i originalitat, que reflexiona sobre la condició humana. Per reivindicar la literatura de tots els gèneres en català. 

• Cae la noche tropical, de l'argentí Manuel Puig. Tot i que sigui un autor conegut i algunes de les seves obres, com ara El beso de la mujer araña, tinguessin gran èxit, aquesta novel·la, que és del darrer que va escriure, no ho és tant. Una petita (o gran) delícia.    

• Gatos, de Darío Jaramillo Agudelo, escriptor i poeta colombià. En general recomano tota la seva obra, i en particular aquest poemari ple de sensibilitat i originalitat dedicat a uns animals tan preciosos com els gats. 

• Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy. L'autor va néixer a París, la novel·la és recent i magnífica. Es pot llegir en una edició de l'Editorial Navona, de l'any passat, en castellà.  

S'acosta Sant Jordi, lletraferits!

Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy

Sólo hay que contar con uno mismo. No hay nada que esperar de los otros.

(pàg. 37)

He soñado que montaba una orquesta. Con los enfermos. Eso me ha hecho reír. ¡Todos esos esqueletos en pijama interpretando a Schubert a la entrada del refectorio! Es demasiado chistoso.

(pàg. 31)

Debería haberle preguntado su nombre. Para poder olvidarlo mejor.

(pàg. 48)

La noche fue todavía peor. Subida de fiebre, diarrea. Vergüenza. Rabia. Una vez que los otros se hubieron dormido, salí al patio y me tendí sobre la nieve. Miraba las ramas de los árboles y el cielo, desde el que caía un rayo de luz de la Luna.

Este suicidio me ha hecho bien.

(pàg. 52)

 

 

Nombrosos fragments tan magnífics com els citats conformen el total d’un text que arrabassa, que colpeja, que destarota. Parlo de Salvar a Mozart, de l’autor nascut a París el 1954 Raphaël Jerusalmy. La novel·la, de 164 pàgines, se serveix del gènere dietarístic, amb algun salt a l’epistolar, per oferir-nos un relat absolutament corprenedor sobre els darrers mesos de la vida d’un estudiós de la música, malalt de tuberculosi, en un sanatori de Salzburg.

Així que hom inicia la lectura, resulta inevitable recordar Thomas Mann i La muntanya màgica. Tal vegada Jerusalmy pretén, entre d’altres coses, retre-li un homenatge. No n'estic segura, perquè de seguida te n'oblides i caus als seus peus; de seguida t’atrapa amb la senzillesa dura i pelada de la seva prosa, la seva àcida mordacitat, el seu fatalisme i la seva perspicaç mirada.  

Ambientada entre l’estiu de 1939 i el de 1940, en els primers temps de la Segona Guerra Mundial (en plena pujada i efervescència del règim de Hitler), la novel·la ens transmet el valor inigualable de l’amor suprem per la música. De manera lenta, subtil, intel·ligent i ferma, l’autor ens proposa una reflexió extremadament profunda. Ens podem redimir a través de l’art, però també estem obligats a convertir-nos en els seus salvadors, en els seus redemptors. Jerusalmy compon un al·legat a favor de la comprensió, del valor de la bellesa i dels sentiments per damunt de les creences polítiques i religioses. En to lleuger, a voltes fins i tot humorístic, Salvar a Mozart dialoga amb la malaltia, amb la vida i amb la mort. Vehicula totes les pulsions que, a desgrat de la maldat i de l’horror, ens converteixen, vertaderament, en éssers humans.

No vull explicar res més. El text és molt breu i intens, difícil de descriure en una curta ressenya internàutica. Però insisteixo que l’heu de llegir. Per alguna cosa l’Editorial Navona l’ha publicat dins la col·lecció que titula “Los ineludibles”.

Un hermoso día. Desde mi cama distingo las copas de los árboles que oscilan suavemente con la brisa.

(pàg. 164)