El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 11 de setembre del 2011

D'allò que visqué l'autora d'aquest bloc: una anècdota lingüística amarada d'humor i absolutament verídica


He estat meditant sobre com celebrar en aquest bloc la diada de l'11 de setembre. No volia caure en les típiques recurrències històriques (que ja prou que les explico als meus alumnes de la Il·lustració), ni tampoc en triomfalismes o catastrofismes patriòtics igualment repetits (són els dos extrems, ho sé, però admetreu que hi ha gent de tota mena i que, d'altra banda, és conegut que els extrems es toquen). Total, que de sobte m'ha vingut al cap un esdeveniment que em va com anell al dit. El vaig viure en primera persona dijous passat i us garanteixo que és estrictament cert. Endemés, resulta molt adequat per a "El fil d'Ariadna", ja que fa referència a qüestions lingüístiques. Per tant, he decidit compartir-lo amb tots vosaltres.
Enguany, els professors associats del Departament de Filologia Catalana de la UB estem fent classes a grups d'altres facultats abans no comenci el curs pròpiament dit. Són gent de primer, estudiants que inicien la carrera, grups 0 als quals, per tal d'instruir-los una mica en allò que s'hauran de trobar més endavant i atesa la dubtosa preparació que arrosseguen si arriben directament del batxillerat, se'ls imparteixen  algunes nocions de matemàtiques, història i expressió oral i escrita. A mi m'ha tocat la facultat d'Economia i Empresa. I aquí comença la meva història. Allà va, lletraferits. 

Una classe força nombrosa (al voltant de 100 estudiants). Jo, animosa i sempre motivada (com ha de ser), començo la meva introducció sobre la importància de la llengua i de l'expressió oral i escrita. La llengua com a targeta de presentació al llarg de la nostra vida, en tots els àmbits i en totes les situacions. La llengua, el vehicle principal de la comunicació humana, que ens ha d'ajudar a obrir portes si la tractem amb respecte i l'emprem correctament.
De sobte, em veig interpelada per una rossa natural, d'uns vint-i-pocs, que es queixa iradament que parlo en català. I jo que dic: la meva classe va d'això, reina: "Expressió oral i escrita" (per descomptat, en català, llengua del país). I ella, emprenyada com una mona, que insisteix: només li faltaria haver d'aprendre una cinquena llengua, diu. Em fa saber que en coneix quatre, una  d'elles  el castellà, la qual ha après expressament, ai las!, per venir a estudiar a Barcelona. I jo que me la miro amb posat de dir: "ai que em sembla que
alguna cosa no rutlla".  

La discusió continua una mica, sense que jo en tregui l'aigua clara de l'origen  de la rondinaire, però té pinta d'alemanya. A la seva protesta s'hi afegeix una altra (també rossa natural, procedència similar), que diu el mateix.


Total, els del país m'han acabat aclarint -no del tot amablement- que pertanyen a  un  grup especial al qual s'han apuntat per fer-ho tot en ANGLÈS (I ALGUNA COSETA, ESCADUSSERA, EN CASTELLÀ).
Visca!!!! He canviat els plans i, en lloc d'explicar els recursos en xarxa, he parlat dues hores ininterrumpudament ("pa chula yo
") de com han de fer un treball acadèmic, una exposició oral, etc. etc. Consells, trucs i altres idees que han brollat del meu cervell i dels escassos apunts que en aquest sentit portava (tot en català, evidentment).
Les walkiries han acabat dormint (ambdues) damunt la taula. Una manera com una altra d'afrontar el desacord i l'avorriment. Els altres m'han fet algunes preguntes i han anat tirant. Alguns, fins i tot han pres força apunts. No cal dir que les males cares abans de la migdiada han estat abundoses per part de les rosses naturals, especialment de la primera. Jo ja he intentat dir-li que aquests eren els riscos de voler estudiar en un país sense conèixer-ne la llengua pròpia. No l'he convençuda, però m'he sentit molt millor. És el que s'anomena (en castellà momentàniament usat, sense que serveixi de precedent) "el derecho al pataleo", que també estic exercint amb vosaltres, estimats lletraferits, ara mateix.
Resulta obvi que els alumnes es pensaven  que  rebrien un professor que els il·lustraria en els misteris de l'expressió oral i escrita en anglès.


Final de l'aventura. En qualsevol cas, em sento ben orgullosa d'haver mantingut el tipus. Sense exaltar-me i sense fer altra cosa que tirar endavant la feina. Si algú es pensava que canviaria de llengua, ho va tenir clar. Dues hores predicant en català, a desgrat de walkiries belles dorments i d'altres espècies. 
Podem concloure que hi ha moltes maneres de fer país. I totes resulten, crec, imprescindibles.
Feliç diada a tothom, lletraferits.   






22 comentaris:

Maria ha dit...

Un plaer llegir-te, Anna, i avui encara més. Prediques amb l'exemple, tu, i si potser algú no queda convençut, el respecte el tens guanyat.

Judit Bergadà ha dit...

Molt ben fet, Anna!! I que es fotin les rosses naturals!! :-)

Helena Bonals ha dit...

Costa molt de fer les coses tal i com s'han de fer, quan ho tens gairebé tot en contra teva. Jo he tingut moltes males experiències per parlar en català i reivindicar-ho, o sigui que felicitats.

mercè trias ha dit...

Quina "insana enveja" no poguer assistir aquest mini-curs!!
Jo si voldrìa apendre el Català, però es que tambè voldria apendre, alemany, suec, japonès, indù....
deu ser el defecte de que soc rossa tenyida i no tinc 20 anys.. Bon migdia Anna!!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

És la cosa mès absurda que he sentit mai!! Deixe'm, de moment, de banda el tema del català.

Aquesta gent volia les classes en anglès, no? I qué coi fan a Espanya? Que passarà si seguim l'exemple de Bèlgica: un lloc entras a Flandes, tot està escrit en flamenc i et contesten de mala forma si els hi parles en francés.

Abans de matricular-te en una universitat de fora del teu pais, entera't dels costums i característiques del lloc on vols anar, o farás el ridícol més espantós.

Paciència, noia, i bona Diada.

Anònim ha dit...

Ja veus que no he esperat a la tarda...

Tothom va escriure, oi? i les dues rossetes van dormir o fer veure que dormien... però ningu es va aixecar i marxar, oi???

Van escoltar les dues hores d'expressió oral i escrita en català...

Haurien de venir més informats... i si volen les classes en anglès... què hi han vingut a fer a Barcelona???

T'admiro de debò Anna Maria!!. Un petó.

MARTA VALLS

Anònim ha dit...

I perqué no van a Madrid, aquestas noies a estudiar ??? molt bé Anna, has estat molt bé !!! que aprenguin català !!! qué carai !!! una abraçada catalana, Tura.

Hele la Sabatera ha dit...

Molt ben fet Anna !!, m'agrada molt la teva acitut. Aquestes noies s'haurien d'haver documentat millor abans d'anar a Barcelona, així haurien aprés que s'hi parla català. A més a més si volien estudiar anglés hauria estat més sensat anar a estudiar a una ciutat angloparlant.

Duc Engrescador ha dit...

Voleu dir que aquesta gent no s'havia escapat de cap sarau wagnerià? Certament, formaven part d'un grup ben especial.
Em sembla perfecta la teva actitud, Anna Maria! Aquí, a Catalunya, tenim el sa costum de parlar en català. Què es pensaven, doncs?

Carme Luis tTatje ha dit...

Genial Anna, molt bé la teva actitut.

Gran mestre, suposo que costa, aguantar, quan et troves així, i no afluixar.
Es que elles és pensaven, que aixó és xauxe.
Segur que van pensar que aquest país, no es tan diferent des seu.
al menys en ensenyement d'el idiome autòcton.
Gràcies.

Unknown ha dit...

M'ha agradat molt l'article, Anna! Caram, i això que els alemans són força estrictes amb això de la llengua! Vull dir que quan ets allà no fan el mínim esforç per entendre't en una llengua que no sigui la seva!
Puc dir que a l'escola no m'he trobat amb coflictes remarcables a causa de l'idioma. Ara treballo en una escola amb molta immigració, i de vegades el problema és que els pares t'entenguin si no parles l'àrab. Però els nens al segon trimestre ja t'entenen en català i fan l'esforç de parlar-lo... Qui és doncs que té el problema??
Petonets!!

Elies ha dit...

Molt ben fet!

Gemma ha dit...

Molt bé, felicitats ! però...com pot ser que hi hagin aquests "desbarajustes" ?? Com podien pensar que els farien clase en anglès, qui els ha informat ? Qui t'ha posat aquest grup ? I qué passarà el proper dia? M'hagués agradat molt veure-ho per un forat, quina passada !!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hahaha! Perdona, que ja sé que estaves enrabiada, però m’has fet riure perquè l’article està escrit amb molta gràcia. Te’n podria explicar moltes d’anècdotes d’aquesta mena, però no pas viscudes per mi, sinó per estudiants meus canadencs quan estudiaven a Barcelona i que m’han contat. Com et pots imaginar, els meus estudiants que van a estudiar a Barcelona estan ben preparats quant al català (i sobre Catalunya). Són ells els que, moltes vegades, han de defensar el català contra algun altre erasmus de la mena de les teves walkiries. I sé d’un cas que va haver-lo de defensar contra la professora que volia fer la classe en castellà. Per cert, aviat anirà a estudiar a la UB (filosofia) un alumne meu canadenc-colombià que et vol conèixer, així que probablement et visitarà i ja veuràs que bé parla el català (tot i que el va estudiar ja fa un any).
Tanmateix, voldria afegir que no sempre és culpa de l’estudiant (o no del tot). A les seves universitats no els diuen res del català. Ho he vist aquí, a la meva universitat. Els meus estudiants m’han explicat que a tota la informació que els donen no diu res del català (o, de vegades, una frase de res). Se’ls diu que amb Spanish en tenen prou per estudiar a Barcelona i, en alguns casos, que en tenen prou amb l’anglès per les classes (l’Spanish el necessiten per viure allí). Aquesta informació els arriba de Barcelona, de les mateixes universitats (UB, UAB i ESADE). Cada any agafo enrabiades.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom.
Gemma, sí, va haver una manca d'organització (aquest és el primer any que es fa aquest curs). Suposo que ho aniran polint.
També t'he de dir que no hi haig de tornar amb aquests. He d'anar a altres cursos, però a aquest no. Només tenien destinada una sessió. Això em fa pensar que potser no va ser un error fer-m'hi anar, sinó no avisar-me de les característiques especials del curs.
Shaudin, evidentment que pretenia que l'article fos humorístic i fes riure. Ho he posat fins i tot al títol. Lògicament, he volgut fer una ironia lleugera, per treure ferro a una situació que palesa com estan les coses.
Tu ja m'havies explicat algun exemple com el que acabes d'escriure més amunt.
Rebré molt amablement el teu alumne. Però, per cert, com sap de mi?
Marieta, tu has estat la primera a escriure. Ja coneixies l'anècdota, tu, i m'has encoratjat a publicar-la. Saps com valoro la teva opinió.
Un petó a tothom.
Gràcies.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

El meu alumne sap qui ets perquè li vaig parlar de tu ja fa temps.

Yves ha dit...

Felicitats! Bona lliçó!!! I bona forma de celebrar la diada!
Recordo un cop, a la Uni, la nostra Uni, que un professor va començar una classe (de les poques en les q hi havia molta gent) i al cap de poc uns alumnes es van queixar que no l'entenien, i que ells havien vingut d'Erasmus per aprendre el castellà. El professor -em sap greu no recordar qui era- els va dir que no es preocupessin, que ell els veia uns alumnes intel·ligents, que si estaven a la Universitat era perquè tenien condicions suficients per aprendre i que, per tant, segur que amb un mes ja entendrien el català. Així podrien tornar al seu país sabent dues llengües més, el català i el castellà (que aprendrien al carrer).
Els nois no van replicar, l'explicació va se tan bona q van fer cas...

La veritat és que això dels Ersasmus que vénen a aprendre castellà... collons... no es podrien informar? Jo no aniria a alemanya a aprendre anglès, per molt que el parlin allà!

Anònim ha dit...

Gestos com aquests són els que ens faran resistir i tirar endavant com a poble.

Malgrat que, probablement, les noies no anaven ben informades, cal mantenir el tipus com si fòssim un pais normal...

IO

Olga ha dit...

Jo també he viscut escenes d'aquest tipus des del punt de vista de l'estudiant, companys de classe així. I cal dir que els estudiants ens mirem perplexos la gent que pensa així, i a més a més, ens enrabia que per culpa dels seus numerets nosaltres perdem hores de classe, perquè la professora s'ha de discutir amb ells i acostumen a ser bastant immadurs. Ànims Anna!

Jaume Benavente ha dit...

Anècdota per riure i alhora per plorar. Suposo que hi ha hagut un problema d'informació per part de la universitat però...les "rosses naturals" perquè venen a fer classes en anglès a Barcelona? Jo, si vull estudiar a fora, el mínim que faré és informar-me'n una mica. Si us plau, quina falta de respecte, quina insolència!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Jaume, exactament, per riure i per plorar.
La manca de bona informació és evident, però, com tu dius, la insolència de les rosses naturals també. El to de la primera preguntant-me com un gall si ara hauria d'aprendre una altra llengua. Que només li faltaria això, amb un total menyspreu pel català.
I hauries d'haver vist la cara que feien fins que van caure damunt la taula!

Laura ha dit...

Molt bé!! Jo he viscut això més vegades de les que m'agradaria (com a alumne) i no sempre els profes planten cara (tot i estar, la llengua en què es donarà la classe, avisada en el programa de les assignatures). El que trobo curiós és que en teoria, a les oficines que s'encarreguen de preparar els programes per estudiants a l'estranger, diuen que ho avisen, que aquí hi ha classes que s'imparteixen en català. Aleshores, no sé pq és tan freqüent que ens trobem amb aquests casos. En fi, és una cosa que sap greu, pq en teoria les estades a l'estranger en part serveixen per apropar-te a un altre lloc, una altra cultura, endorrocar murs entre les persones... i aquesta actitud dol, pq et fan sentir que som nosaltres els intolerants, els tancants, els que no volem saber-ne res dels de fora. I no és així. Però el cert, és que en més casos he vist que passava el mateix: que algu alcava la mà per demanar el canvi al castellà, però aquest algú era espanyol. Una batalla continua, així que com a alumna agraeixo moltíssim que hi hagi professors com tu, que defensen el nostre dret a rebre les classes en la nostra llengua.