Entrevista amb Mònica Batet

 

Dia 31 de maig de 2013. Ens trobem amb Mònica Batet a la Llibreria Laie de Barcelona. Són les 18:15 d’una tarda de divendres. Volem xerrar de literatura, de llibres, de la seva novel·la. Volem, en definitiva, conèixer-nos una mica més, després que un parell de setmanes enrere vam protagonitzar un màgic encontre casual en aquest mateix lloc. En aquell moment, jo tot just havia iniciat la lectura de No et miris el Riu. Ara, no només l’he conclòs, sinó que també n’he confegit una ressenya que podeu llegir aquí. El llibre és fantàstic i opta al Premi Crexells. Molt merescudament.

Quan vam decidir quedar, li vaig comentar que aprofitaria per entrevistar-la. I això vaig fer, amb el benentès que no es tractava d’una entrevista típica, sinó d’una conversa sobre la nostra passió comuna, la literatura. He espigolat de la xerrada allò que m’ha semblat més rellevant, intentant també no repetir-me excessivament amb les entrevistes que ja li han fet en altres mitjans els darrers dies. En qualsevol cas, aquest és el resultat. Espero que us sembli tan interessant com a mi, lletraferits.
 

 

Tu has publicat No et miris el Riu amb l’editorial Meteora. Una editorial petita però que té molta cura dels autors, de les publicacions...

Exactament. Jo he après moltes coses gràcies als editors. És d’agrair. Un autor no es pot mirar el text només des dels seus ulls, perquè el té tan interioritzat que és important que des de fora algú li digui coses. És necessari que l’editor faci aquesta feina.   

És la tasca de l’editor de tota la vida, una tasca molt qualificada que avui gairebé ha desaparegut.

Sí, sí, és així. L’editor no només ha de seleccionar el text, sinó que ha d’ajudar a millorar-lo. Qualsevol text sempre es pot millorar. Però suposo que les grans editorials avui en dia publiquen tant que no tenen temps per fer-ho. Quan torni a escriure, m’ajudarà molt tot el que l’editor m’ha fet notar del meu text. Ho tindré molt en compte.

Com van ser els inicis de la teva escriptura?

No ho sé, he escrit des de sempre. A l’institut ja escrivia coses. Llegia molt i escrivia.

Ets una gran lectora, suposo...

Sí, sí. He llegit molt tota la vida. Quan ets joveneta llegeixes unes coses i, a mesura que avances en la lectura, en vols més. Sempre he intentat llegir coses noves i aprendre. Ara mateix m’interessa gent de la qual crec que puc aprendre. Com s’expressen, com construeixen la història, com construeixen la frase. Autors que m’agraden i que per a mi són referents. Sempre ens identifiquem més amb uns autors que amb uns altres i m’agradaria poder arribar a escriure com ells.     

I a qui em pots citar, d’aquests referents?

Els gustos literaris van variant al llarg dels anys, lògicament. Vas descobrint nous autors... però a mi m’agraden molt els escriptors hispanoamericans: Cortázar, Borges, García Márquez. M’agrada la seva imaginació, la màgia que desprenen les seves històries. D’uns anys ençà, també la literatura centreeuropea. Sándor Marai, Stefan Zweig, Agota Kristof, Magda Szabó. La manera que tenen d’explicar la història, la introspecció dels personatges, el llenguatge. Lamento molt no poder llegir en hongarès o en alemany. En la traducció es perden moltes coses. 

També hi ha autors italians que m’agraden força. Per exemple, Dino Buzzatti. I un que aquí no és gaire conegut. No sé si tu el coneixes. Em refereixo a Massimo Bontempelli.

Oh, i tant. Era un dels referents de Pere Calders.  

Sí! Ho sé. Com que tinc la sort de poder llegir en italià, amb aquests escriptors no em perdo res.

Bontempelli té uns relats fascinants.

Sí. M’encanta. Tot aquell surrealisme, que també apareix en Buzzatti. La novel·la de Buzzatti que per a mi és cabdal és El desert dels tàrtars. La concepció màgica d’un món que no existeix, amb una anàlisi magnífica dels personatges. Em va fer una certa gràcia llegir en el pròleg que li van publicar El desert dels tàrtars a la mateixa edat que a mi m’han publicat No et miris el Riu. De la literatura catalana, també són referents importants per a mi la Rodoreda, en Moncada...

Quan vaig llegir No et miris el Riu vaig pensar en Casa tomada de Cortázar i, després, no vaig pensar a fer-ho constar a la ressenya.

Sí, sí. En mi Cortázar hi és, hi és. Té un relat de referència que vaig descobrir a la facultat i que sempre m’ha semblat molt significatiu: Continuidad de los parques.

Home! I tant. Penso igual. Fascinant. Un model. Fins i tot el vaig publicar, tot parlant de Cortázar, en el meu bloc de novel·la negra, A l’ombra del crim (llegir aquí).    

I no parlem de Borges, que per a mi té una virtut increïble. I és que tu llegeixes Borges i et diuen que és un escriptor del segle XXI i t’ho creus perfectament.

Això és la gran literatura. Els grans autors i obres no només són universals, sinó també atemporals.

Sí, sí. Exacte. Jo havia llegit Ficciones i El Aleph fa anys. Però recentment els he rellegit i pensava això. És completament actual. I difícil de llegir.

Sí, és clar. És dens i amb un important rerefons filosòfic.

Sí. Mira, jo dic que hi ha escriptors que es poden llegir “amb música” i d’altres “sense música”. I Borges és “sense música”, clarament.

M’encanta aquesta manera de dir-ho. La faré servir.  Parlem de No et miris el Riu. Com gestes la idea? Com se t’acut?

Complicat. A veure, jo abans de posar-me a escriure vull saber què passa i com s’acaba la història. En aquest cas, tenia clar que volia escriure sobre un riu. No sabia quin riu, però en el moment estava llegint molta literatura centreeuropea. Havia estat a Budapest, a Praga. Encara no havia estat a Viena, però havia vist el Danubi. Havia llegit també El Danubi de Claudio Magris, que és un llibre complicat, és un llibre “sense música” també.  

Per tant, volia un riu, però no sabia què passaria dins la història. En aquell període vaig anar a Estocolm i vaig visitar el Museu Vasa, el museu d’aquell vaixell del segle XVII que s’havia enfonsat. Quan entres, et posen un documental i t’expliquen la feina de rescat del vaixell. De vegades, als documentals hi diuen frases molt poètiques. I el  narrador va dir: “les aigües d’Estocolm estan plenes d’ofegats”. Allò em va quedar dintre i, després, tot contemplant les aigües que envolten les illes d’Estocolm, vaig pensar: ja està, he de parlar d’un riu on hi hagi ofegats.  

Posteriorment, vaig llegir el conte de García Márquez, El ahogado más hermoso del mundo, que em va influir en la segona part. D’altra banda, hi ha un text que també em va influir, en la primera part. Una novel·la molt curta que es titula El silenci del mar. D’un autor francès, Jean Bruller. Té només unes 80 pàgines. Tracta d’una família francesa que, durant la Segona Guerra Mundial, ha d’acollir un soldat nazi. I no es parlen. El soldat els parla a ells, però la família no li diu res. I això em va suggerir la primera part. A més, tinc una amiga que m’havia explicat un cas real d’un tiet seu que no es parlava amb la persona amb qui vivia i només es comunicaven amb notes.   

D’altra banda, jo també volia que hi hagués un personatge que fos més positiu amb el riu. I, com que m’agrada la natació i havia llegit coses de Marc Spitz, que em va fascinar perquè va guanyar set medalles d’or als Jocs Olímpics del 72,  vaig pensar que estaria bé parlar d’un nedador. A més, vaig veure una entrevista amb Erika Villaécija, aquesta noia que neda tan bé, i em va enganxar el tema de la disciplina i l’esforç que feia essent tan joveneta. Tot això va ser decisiu per a la tercera part.

Com veus, no hi ha una sola influència. Al cap del dia rebem tants inputs... En qualsevol cas, l’interès que sento per la literatura centreeuropea va fer que jo volgués escriure una novel·la que tingués aquest mateix tarannà.

La novel·la està amarada d’ambigüitat... personatges, lloc, fets... per què?

Penso que el lector ha de contribuir a la construcció de la història. A mi, com a lectora, m’agrada.

Com a mi.

Fixa’t que jo no faig cap descripció dels personatges. M’és igual el seu aspecte. Com a lectora, vull participar en la seva construcció i, com a escriptora, he fet el mateix. Només explico el que considero necessari per a l’acció. D’altra banda, tancar molt una història tampoc no m’agrada. Prefereixo deixar espai al lector...

Jo també sóc d’aquest parer, però no tots els lectors estan preparats per a això.

No, ja ho sé. Tens raó. Però... a mi m’agrada.

Depèn molt de l’experiència lectora.

Sí, sí. És això. L'autor ha de donar pistes, però el lector ha de poder ser actiu.

Els teus personatges són poc convencionals. Tenen alguns punts en comú, però. Volen ser sempre els millors, són molt autoexigents. I també comparteixen el fet de ser solitaris en extrem, gairebé misantrops.

Ja, sí. Però... si tu tens una ambició, poc et pots relacionar, no? Mira, el professor és com jo veia molts professors de la Universitat. Sempre tancats en el seu món... Hi ha molta gent d’aquesta. La nedadora no pot estar per res més, com qualsevol esportista d’elit. Jo penso que molta gent apassionada de la seva feina està tan centrada en allò que fa que es despreocupa del món. I l’Indexador té una gran passió. Una passió estranya...

Portada a l’extrem.

Sí, però hi ha col·leccionistes de segells que també estan tot el dia...

Sí, jo no et dic que no sigui versemblant, sinó que és un tret comú als personatges. Potser està vinculat també a aquest tarannà centreeuropeu?

Sí, sí. Personatges molt tancats. A més, un personatge pla no és interessant...

No. Però no necessàriament un personatge rodó ha de ser tan tancat.

No, és veritat. És cert que els meus personatges tenen aquella mena d’introspecció centreeuropea. I també estan afectats per totes aquestes coses terribles que els passen.

Sí, perquè tenim un Riu, protagonista de la novel·la, que és dur, omnipresent, inexorable... És una mena d’al·legoria de la vida humana? T’ho vas plantejar així? Volies parlar del nostre destí ineluctable?

No. Jo només volia que el Riu fos un personatge al voltant del qual girés tot i que ell decidís. Que el Riu fos el personatge més fort de la novel·la.

Però al final esdevé una gran metàfora de la vida, no?

Doncs sí. Sí. Tristament tens raó. És així.

El riu flueix, com la vida, i ens porta a un final inexorable. Tots sabem on acabarem i és l’única certesa que tenim. El Riu es converteix en un típic personatge al·legòric, no?

Doncs mira, és cert. No era la meva intenció, però crec que tens raó. De fet, jo volia mostrar com el riu incideix en la vida de la gent.

Parlem del premi Crexells. Estàs contenta?

Sí, és clar. Jo vaig escriure la novel·la sense esperança. Des del desconsol absolut, pensant que no la voldria publicar ningú. Entre la difícil situació actual, el fet que jo no sóc coneguda i que no és un text fàcil de vendre... Jo vaig escriure el llibre que tenia dins, convençuda de la meva història, però sense creure que el podria publicar. Quan Meteora em va dir que estaven interessats, jo molt contenta. I això del Crexells, doncs imagina’t. Una cosa que mai no se m’hauria acudit.    

Doncs que tinguis molta sort. Ho desitjo de tot cor. Tot i que penso que ja l’has tingut, perquè el més important era publicar i tenir ressò. I això ja ho has aconseguit.  

Gràcies!

Bé, per acabar. Parla’m dels teus plans de futur.

Estic pensant. Ara no escric perquè estic pensant. També he de trobar el moment, perquè s‘ha de treballar i és clar, no tinc tot el temps que vull. Necessito molta concentració.

Però vols continuar escrivint, no?

Sí, sí. I tant. Aquest és el meu desig.     

 

Doncs endavant! Hem de marxar corrents perquè la Mònica viu a Tarragona i ha d'agafar un tren. Tot i això, quedem que hi tornarem un altre dia. La tarda s'ha escolat de pressa, envoltades de l'aurèola màgica dels grans noms de la literatura, que ens han abrigat amb el seu caliu inigualable.

 

No et miris el Riu, de Mònica Batet

Al llarg dels dies que he tingut la novel·la entre les mans –pocs, perquè l’he llegit en un tres i no res–, he estat cercant un terme per poder-la qualificar. Em vingueren al cap diversos adjectius, els quals, dit sigui de pas, continuen semblant-me totalment encertats: misteriosa, enigmàtica, inquietant, boirosa, ambigua, sorprenent... Tanmateix, no m’acabava de decidir. Em semblava que tots eren massa fàcils de trobar, massa simples. 

Fou en aquell moment quan vaig pensar que no definiria la novel·la a partir d’un adjectiu, sinó que em decantaria per un substantiu. Al cap i a la fi, el “substantiu” és la categoria gramatical que, per antonomàsia, indica la qualitat substancial d’una cosa (i perdoneu la inevitable redundància). A l’instant se me’n van colar dos, de substantius. Es van introduir, tant sí com no, dins la meva consciència. Parlo de dues boniques paraules, molt importants per a l’espècie humana. Els mots valentia i llibertat.

 

No et miris el Riu és una novel·la confegida des de la llibertat més absoluta. L’autora ha escrit allò que realment volia, gaudint de cada paraula, de cada expressió, de cada idea. Ha donat forma a una ficció electritzant, original, diferent. No s’ha preocupat de modes, de tendències ni de possibilitats de publicacions futures. Ha escrit amb tot el que la tasca de la pura escriptura implica, amb la valentia de posar damunt del paper allò que el cos (i el cap) li demanaven. I el resultat ha esdevingut esplèndidament singular. 

No et miris el Riu està ambientada en una ciutat no explicitada de l’Europa Central. Una ciutat amb Riu, que podria ser el Danubi (així se’m va acudir des del primer moment). Un Riu sempre en majúscula perquè és el veritable protagonista de la història, el personatge que aglutina l’acció, que condiciona inevitablement l’existència de tothom que s’hi apropa, de tothom que hi conviu. No explicaré la trama. Seria imperdonable. Tanmateix, cal dir que el Riu és un element enganyós i malsà que desassossega, que hipnotitza, que transforma. Una mena d’ens amb facultats ignotes, dipositari de secrets atàvics, inexplicables i aterridors. 

 

La novel·la no és de por ni de misteri, no és un thriller ni té una trama negra. Però hi trobem suïcidis, assassinats, enigmes, incerteses i mentides. Hi reconeixem una història coral que recull al complet la complicada gamma de pulsions de la condició humana. Quan he provat de cercar punts de contacte, m’ha semblat intuir –a banda del factor que els uneix en primera instància, és a dir, la influència inexorable del Riu– un altre lligam compartit pels personatges. Perquè jo diria que els protagonistes, sense excepció, són gent solitària, gairebé agorafòbica. Figures anòmales, tancades en elles mateixes, amb una escassíssima –o nul·la– capacitat de relacionar-se. Amb una escassíssima –o nul·la– intel·ligència emocional. Una colla de misantrops que transiten estranyament pel món. També m’ha semblat que les relacions familiars estaven tractades de manera singular, especialment entre germans i germanes. 

L’autora s’empara en uns recursos narratius que redunden en l’aire críptic de la novel·la, que la mantenen immersa en una boirosa i absolutament intencionada ambigüitat. Aquest tret m’ha semblat molt destacable, com també m’ho ha semblat l’esforç per excel·lir en l’aspecte lingüístic. És un plaer topar amb algú que mostra una manifesta preocupació per l’ús literari de la llengua. 
   

Mònica Batet opta al Premi Joan Crexells amb No et miris el Riu. Espero, de tot cor, que el guanyi. S’ho mereix perquè no ha escrit una novel·la complaent, ni amb el públic ni amb ella mateixa. Perquè s’ha atrevit amb un text en aparença innocu, fins i tot estilísticament amable, però amb unes entranyes on hi batega un rerefons obscur i arcà. Entre les pàgines del llibre hi suren, com els nombrosos ofegats que entreguen la vida al Riu, la solitud i la feblesa, la incomprensió i la ira. En definitiva, les ombres tot just esbossades de molts dels dimonis de la nostra naturalesa. 

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol

Entrevista a Jordi de Manuel, guayador del Premi Pin i Soler de novel·la

 

Jordi de Manuel (Barcelona 1962) és prou conegut dels seguidors d'aquest bloc. El cap de setmana passat fou proclamat guanyador del Premi de novel·la Pin i Soler, Ciutat de Tarragona. Tot i que té una enorme feinada, l'autor ha estat tan amable de concedir aquesta entrevista per a El fil d'Ariadna. Des d'aquí, li volem agrair profundament. Moltes gràcies, Jordi.   

Caricatura de Grigori Perelman

Felicitats, Jordi. El passat cap de setmana vas ser proclamat guanyador del Premi Pin i Soler de novel·la. És un premi molt important. Com ho has viscut?

Gràcies. Haver guanyat el Pin i Soler, Ciutat de Tarragona, ho he viscut amb molta alegria i esperança. Amb alegria perquè, tot i que sabia que havia concursat amb una novel·la interessant, no m'ho esperava... i guanyar així és una sorpresa que et fa feliç. Amb esperança perquè el fet que hagi guanyat una obra de gènere en un concurs generalista és un bon senyal per a la literatura catalana i també per al reconeixement al conjunt de la meva obra.    

La teva novel·la parteix d’un personatge real, el matemàtic rus Grigori Perelman. Perelman va resoldre la Conjectura de Poincaré, considerada un dels problemes matemàtics més difícils de demostrar. Quan li van atorgar la Medalla Fields, la distinció més important del món per a un matemàtic, ell la rebutjà. Tinc entès que aquest és el detonant de la teva novel·la...

Sí, ho has dit bé. L'estiu de 2006 vaig llegir en un diari la notícia. Sabia que la conjectura de Poincaré —que té un enunciat pràcticament incomprensible per algú que no és matemàtic— era un dels Set Problemes del Mil·lenni, un problema que feia més un segle ningú havia aconseguit resoldre. Em va impactar veure que Perelman l'havia solucionat, la imatge de la seva cara, i saber que renunciava al guardó i al milió de dòlars. Va ser el tret de sortida d'una història que vaig intuir que podia convertir en una trama potent, una història que podia interessar a molts lectors.    

Fa molt que la tens escrita? Quan temps hi has dedicat?

La cronologia i les decisions que vaig haver de prendre en  aquesta obra tenen una certa complexitat, són com un petit problema matemàtic... M'hi vaig posar aquell mateix estiu, però com que estava immers en altres projectes només vaig investigar superficialment sobre el personatge real i vaig fer un esquema del que volia. A finals dels 2006 vaig començar a escriure la novel·la mentre anava acabant altres obres fins que vaig tenir una primera versió al 2010. Em va semblar que no era una versió ben acabada i la vaig revisar a fons... en aquest cas vaig reescriure força i cada vegada disposava d'un original més polit de la novel·la. En un moment donat vaig tenir el dilema de fer canvis importants, però vaig decidir mantenir l'essència de la trama, els escenaris, el ritme i els personatges com els havia esbossat a la primera versió. Els lectors i el temps, que són els millors jutges d'una obra literària, em faran saber si vaig prendre la decisió adequada.          

Coneixem perfectament la teva afecció per la ciència-ficció, que sovint és present, en major o menor mesura, a les teves obres. Ens ofereixes a Manperel una certa distòpia catastrofista com passava en alguns dels títols futuristes del cicle de Marc Sergiot? O és més aviat una novel·la de ciència-en-ficció (és a dir, que usa la ciència per plantejar reflexions i dilemes ètics)?

Per a mi és molt important que cada relat o novel·la que escric s'impregni d'una determinada atmosfera, que el lector hi entri i s'hi senti a gust. L'atmosfera de la petita illa de l'àrtic i l'escenari on s'esdevé la història pot semblar molt distòpic, però la distòpia no és l'essència d'aquesta novel·la encara que algun lector pugui entreveure-la. Els problemes ètics i morals per a mi sempre han d'estar presents en el que escric, encara que només es tracti de les relacions humanes, de paisatges humans. Víktor Nikolàievitx Manperel, ha de prendre una decisió que pot canviar la idea que tenim del món i de l'univers... aflora la relació amb el seu pare, la que té amb la mare i el sentit del seu immens talent i les seves obsessions. Hi ha també un personatge molt important que s'apropia d'una part de la novel·la: Kiril Botonov, el carter que porta la carta i les gravacions del pare de Manperel cada setmana.     

Tu sempre manifestes que la literatura és la biografia del món i que ens serveix per poder explicar allò que no entenem. Com lliga aquesta idea amb una novel·la com Manperel?

Que "la literatura és la biografia del món" és una definició que li vaig sentir enunciar a un col·lega escriptor, l'Antoni Munné-Jordà, mentre presentava "El cant de les dunes", la novel·la de tall més clàssic de ciència-ficció que he escrit. Vaig pensar que era una definició molt encertada de la literatura. Jo sempre hi afegeixo: "...la biografia del passat, del present i de l'esdevenidor". La idea lliga completament amb la novel·la, perquè en aquesta s'especula d'una manera arriscada, apocalíptica, amb la procedència del coneixement, però sobretot, exploro també les relacions humanes, el que som.

Tu també dius sovint que la literatura no pot ser avorrida, que ha de distreure i resultar molt atractiva per al lector. És a dir, que ens ha d’enganxar des de les primeres pàgines. Per tant, tot i el tema tan científic, hem de suposar que Manperel està adreçada a un públic ampli...

I tant, la literatura no hauria mai d'avorrir. El lector mai no hauria de tenir la temptació de saltar-se pàgines o anar fullejant per saber quant li falta per acabar un capítol o tot el text... tinc la sort que els meus lectors sovint troben que els meus llibres se'ls fan curts, que els sap greu que s'acabin aviat i crec que això és un bon senyal perquè vol dir que s'ho han passat bé.

Aquesta novel·la no té el ritme que imposa la narrativa negra, que és el darrer que he publicat en novel·la. És més pausada, la qual cosa no vol dir que no sigui intensa. El tema científic, en aquest cas matemàtic, no limitarà cap lector... només és el context que em permet vertebrar la història, que ningú no tingui por a les tan injustament temudes matemàtiques. No hauríem de témer res que ens ajuda a explicar i comprendre el món.   
  

Personalment, t’he de dir que estic molt satisfeta que una d’aquelles novel·les que podrien ser considerades “de gènere” (són les que, desgraciadament, sempre han estat tractades com “literatura de segona fila”) hagi guanyat un premi generalista tan important com el Pin i Soler. Creus que és un pas endavant en la concepció literària del món català? Creus que comencem a alliberar-nos d’alguns prejudicis i d’algunes etiquetes? 

Sí, jo també ho estic. Ho deia al començament: crec que és un pas endavant necessari, i n'hi ha d'haver més, per això estic tan agraït a la valentia del jurat d'un premi com el Pin i Soler de la ciutat de Tarragona, en el que segur que es van presentar obres amb un alt valor literari.

Els prejudicis i les etiquetes sempre existiran, sempre hi haurà veus en contra que la literatura de gènere pugui tenir bona acceptació a la literatura catalana; aquests perjudicis ja hi eren quan Manuel de Pedrolo va arrasar amb "Mecanoscrit del segon origen" o quan Albert Sánchez Piñol ha estat tan llegit i traduït  a tantes llengües amb "La pell freda". La normalització de la literatura catalana, que existeixi el gènere amb normalitat com passa amb altres literatures del món, serà un procés lent i necessitarà la complicitat d'editorials, acadèmics, escriptors i, sobretot, dels lectors.   

Manperel és un anagrama que parteix del cognom del personatge real. Serà aquest el títol definitiu de la novel·la?

Manperel, el personatge de ficció, neix de l'alteració sil·làbica de Perelman, el personatge real. El títol definitiu que durà la novel·la és "La decisió de Manperel", que potser no sorprèn tant com "Manperel", però lliga més amb el significat de l'obra. Aprofito, ja que parlem de noms i personatges, per comentar que molts lectors poden sentir-se desconcertats o incòmodes perquè utilitzi la vida d'un personatge real per construir la història. Però vull deixar ben clar que només utilitzo, com a context, la decisió real que pren Grigori Perelman de resoldre la conjectura de Poincaré i renunciar al prestigi del premi i a l'enriquiment personal. A partir d'aquí tot és ficció i declaro el meu respecte i admiració pel personatge real i la integritat moral i la fidelitat als seus principis en la decisió que va prendre el matemàtic rus.  

La novel·la surt al setembre, però el Premi Pin i Soler comporta també la publicació de l’obra en castellà. Això és importantíssim per donar-te a conèixer, no? Perquè tots sabem que la traducció de les novel·les catalanes al castellà no és fàcil ni habitual...

Sí, espero que la traducció castellana es publiqui uns quants mesos després, a començaments del 2014, a les bases del premi s'esmenta l'Editorial Destino, però ara com ara desconec quina editorial hi haurà al darrere.  

També et pot obrir camí a la traducció a altres llengües...

Malauradament hi ha pocs lectors d'editorials estrangeres que llegeixen directament del català. Si existeix una versió en espanyol tens moltes més possibilitats que et llegeixin fora i et tradueixin, Em faria molta il·lusió veure algun dia l'obra traduïda al rus, perquè els personatges i l'escenari són russos.    

 

Quins són els teus plans immediats? Què estàs escrivint ara mateix?

Sóc professor i em dec a la meva professió i als meus alumnes, això fa que escrigui al ritme que marca la feina, però actualment estic treballant amb dues novel·les sobre trames que crec que són prou potents, una d'aquestes serà la propera novel·la de la saga de l'inspector Marc Sergiot. També he acabat de revisar dos reculls de narracions: un amb set relats de ciència-ficció i un altre amb deu contes negres on Marc Sergiot té un cert protagonisme. Són obres que he treballat durant els darrers anys i crec que alguna editorial apostarà pels relats. La narrativa breu té potencialment desenes de milers de lectors a casa nostra, hem tingut una bona tradició amb narradors com Calders o Pedrolo. Reprendre-la i potenciar-la és una altra assignatura pendent de la literatura catalana actual.  

Frisem per llegir la novel·la. I, mentrestant, els amics lletraferits d'El fil d'Ariadna,  que estem convençuts que ets un escriptor d'alçada i que et mereixes tots els èxits del món, et desitgem molta sort. 

Lletraferits: El fil d'Ariadna compleix 4 anys!

Benvolguts lletraferits,

Sembla mentida, però aquest bloc ja compleix avui 4 anys. I jo diria que va ser ahir...

4 anys de tirar endavant tot pensant en la llengua, en la literatura. Tot compartint poemes, relats, articles, esdeveniments. Generant records, en definitiva. 

Com que enguany commemorem el centenari del naixement del gran Salvador Espriu, m'ha semblat molt oportú compartir un seu poema per celebrar l'aniversari. Al cap i a la fi, la poesia és de tots nosaltres. La poesia pertany a qui la necessita. 

Avui la necessitem per tirar endavant i comprometre'ns un any més. Jo continuaré conreant el bloc i espero que vosaltres, amics, el continueu visitant. 

Moltes gràcies!

LES ROSES RECORDADES 

 

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d'abril ? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suament els nostres

petits noms, i ens somreia.

          

          Salvador Espriu i Castelló  (1913-1985)

Presentació del llibre "Segona oportunitat"

És imperdonable que fins avui no hagi trobat el moment per recollir en el bloc la presentació del llibre de l'ARC Segona oportunitat. I més imperdonable encara quan el llibre conté un relat meu, Reacció química, que és un capítol més de les aventures de la meva bruixa sense nom, les seves gates Obscura i Tèrbola i l'òliba Bòrnia. Està clar que les coses pròpies les deixo sempre per al final, mentre que no he parat de fer cròniques de presentacions d'altri. 

L'acte va ser el dia 13 d'abril i va resultar doblement bonic. El motiu: em van distingir com a relataire per la meva col·laboració amb l'Associació. Val a dir que no crec merèixer la menció, atès que faig moltes menys coses que altres persones. És per això que em vaig emocionar molt i que valoro el gest infinitament. Els amics relataires saben que tinc molta feina i estan agraïts per allò que bonament puc fer.  

D'altra banda, no van faltar a la cita ni el meu germà Elies ni els meus fidels amics (i alumnes) Pilar Martínez Cordero y Antoni Chueca. També va venir la Josefina Peraire, la qual cosa em va fer molt feliç.  

Com que a Lo Càntich han publicat una crònica molt bona, us l'enllaço aquí: http://www.locantich.cat/2013/04/segona-oportunitat-diversos-autors.html

Però jo no vull deixar de compartir algunes de les fotografies. 

Gràcies, lletraferits.