Ahir a la tarda va tenir lloc, a la Llibreria La Impossible de Barcelona, la presentació del darrer llibre de Jordi Canals, Camins incerts.
L'amic Emili Gil i jo mateixa vam ser els encarregats d'acompanyar l'autor en un esdeveniment tan bonic, que resultà càlid, agradable, carregat de complicitat i ben farcit de familiars i amics. Vam parlar de la novel·la, de literatura, del passat, de la vida. Vam riure i ens vam emocionar.
He pensat de compartir amb vosaltres el text que vaig preparar per a la presentació, que també compleix la funció de ressenya del llibre.
Espero que en Jordi quedés content. Jo el vaig escriure amb tot l'afecte i la sinceritat que m'uneixen a una persona tan especial com ell.
Camins incerts, de Jordi Canals
Participar avui en la presentació de la darrera novel·la de
Jordi Canals representa per a mi un enorme motiu d’il·lusió. La nostra amistat
és la demostració vivent del bon ús que hom pot fer d’aquest estrany invent
que, de cop i volta, ha passat a dominar les nostres vides. Em refereixo,
evidentment, a Internet i les xarxes socials. En Jordi i jo ens vàrem conèixer
així, ara ja fa un bon grapat d’anys. Des del primer dia, mai no hem deixat de
mantenir el contacte. Hem compartir jornades grises i estones alegres, idees,
pensaments, preocupacions, esperances, opinions, paraules, fotografies i
poemes. Com sap tothom que el coneix, en Jordi és un home de tracte exquisit, educat
i culte, al qual he d’agrair la seva fidelitat a prova de bomba i els seus
comentaris a tots els meus blocs, a tots els meus escrits. No exagero si dic
que, enmig del món desgavellat en el qual vivim, enmig de l’embolic
globalitzat, la penúria i la crisi, de vegades trobes persones que t’il·luminen
el camí com un far en la tempesta. En Jordi, per a mi, és una d’aquestes
persones. Una veu amable, un brot de comprensió, unes ratlles lúcides i atentes
en una pantalla lluent. Algú amb qui sempre, sempre, pots comptar.
En enfrontar-me a la lectura de Camins incerts, he descobert que potser el conegut psiquiatre i
psicòleg Carl Gustav Jung no anava tan errat en les seva teoria
sobre las coincidències. Per a ell, les “coincidències” no
estan governades tan sols per l’atzar,
que faria que la seva probabilitat de succeir fos tan poca que podrien
considerar-se estadísticament significatives, sinó que responen a una dinàmica
més profunda. Broten d’una font comuna, relacionada amb la sincronicitat en el
temps i amb l’inconscient col·lectiu.
Poca broma.
I ara us esteu
preguntant, en el vostre interior, i no m’enganyeu... Per què ens turmenta
aquesta dona, en plena presentació del llibre, amb unes anacròniques i
estranyes referències a un metge del cervell bastant passat de moda? Doncs és molt fàcil. Perquè
quasi la totalitat dels escenaris en què té lloc la novel·la són també
escenaris de la meva vida. Perquè mai no havia llegit un llibre on pogués
resseguir amb una fidelitat més detallada el món referencial que conec. Perquè mai no m’havia trobat, en la
lectura d’un llibre, amb tantes coincidències
juntes.
Els indrets i pobles de l’Empordà (Palafrugell, Calella,
Monells, Corçà, Begur, Tamariu, Llafranc) són pobles que jo transito, on jo
visc a temporades. Conec perfectament el restaurant del bacallà (L’Hort del Rector de Monells), les platges, els camins, el Far de Sant
Sebastià. Són el meu paisatge, són meus. Però també és meu el lloc on em vaig criar: el barri de La Torrassa, a
l’Hospitalet, a la vora del metro de Santa Eulàlia. El mateix barri del
protagonista de la ficció d’en Jordi. Com us podeu imaginar, amb tot aquest
bagatge comú (i molt més que no enumero per no cansar-vos), havia de viure la
lectura de la novel·la d’una manera molt especial.
Camins incerts és un text amb una clara dualitat. D’una
banda, es tracta d’una història humana i intimista, de clara trama iniciàtica i
de tons costumistes, que recrea el despertar a la vida dels tres personatges
principals. La vida, sí. Aquella circumstància indefugible que primer et somriu
per després mostrar-te, sense pietat ni previ avís, de què va, en realitat, la
història. Evidentment, no revelaré res de l’argument, que haureu de llegir,
però l’obra, pel que fa a aquest pla narratiu, és una novel·la de personatges,
de gran intensitat psicològica, que recull unes vivències personals molt ben
dibuixades.
D’una altra banda, en el seu segon pla narratiu, Camins incerts esdevé directament una
crònica. Una crònica social, històrica, cultural, política, ideològica. Jordi
Canals fa un recorregut per gran part del temps de la seva pròpia vida i, en
aquest sentit, la veu del narrador es transforma. Ja no és la d’un omniscient
que ens relata uns fets en tercera persona i des de l’exterior, sinó la d’un
narrador intern, absolutament implicat. Es tracta de la veu del mateix Jordi,
que remembra tot allò que va conèixer, tot allò que va presenciar amb els
propis ulls. Camins incerts esdevé el
reflex de la manera de viure, per bé i per mal, en una Catalunya que ja no
existeix. Podem dir-ho d’una altra manera. Podem dir que la novel·la adopta el rol
d’un document. Camins incerts és un
gran document on l’autor fa memòria i aboca sense embuts, sense pudor, però
també sense falsa nostàlgia, els clarobscurs i les contradiccions de la
societat on vivim. Els protagonistes adquireixen, per aquest motiu, una funció
instrumental. Deixen de ser importants com a protagonistes d’una història de
ficció més o menys colpidora i, tal vegada sense que l’autor en sigui de tot conscient,
es converteixen en arquetipus. Arquetipus
que ens mostren com es vivia en el passat l’homosexualitat, l’estigma social, la
sida, la recerca de la pròpia identitat a tots els nivells, la promiscuïtat
sexual, les relacions familiars i professionals. Tota i cada una de les
circumstàncies que afecten els personatges serveixen per il·lustrar-nos sobre
la societat del moment. Tot plegat amarat de detalls, de dates, de fets
històrics, d’anàlisis ideològiques, de referències artístiques i culturals.
Fins i tot amb l’aparició estel·lar d’una figura tan important de la nostra
cultura com és Josep Pla.
La novel·la comença sense que Jordi Canals ens digui en quin
any ens trobem. Només ho intuïm, però no n’estem segurs. Al cap de poc, però,
es desvetlla el misteri. És el dia que l’home trepitja la lluna. Fins i tot
aquí he de reconèixer una coincidència personal, perquè aquell dia, tot i que
jo era una nena, va marcar un punt d’inflexió en la meva manera de veure el
món.
Camins incerts. Un llibre de relacions humanes, de
sofriment, d’amor, de records del passat, de mort. Però, per damunt de tot, un cant
enorme i sense escletxes a un dels sentiments que més ens honoren com a
espècie: l’amistat. L’amistat entre tots els personatges, però sobretot entre
l’Adrià i en Joan. Una amistat que sobrepassa tots els tabús i totes les
fronteres. Com ha de ser.
Enhorabona, Jordi. I gràcies a tots.
