Pare de família busca..., de Laia Aguilar

Pare de família busca..., de l’autora barcelonina Laia Aguilar, és un agradable text de 142 pàgines, perfectament llegible per a tota mena de públics, que ens mostra les trifulgues d’un pare de família (en realitat d’un matrimoni amb fills) per tirar endavant enmig d’una desastrosa i inesperada situació. M’estic referint a les circumstàncies adverses que s’estan ensenyorint d’un munt de llars i famílies per culpa de la crisi actual i que, sovint, arriben sense que ningú no se’n sàpiga avenir: problemes econòmics, manca de feina, desnonaments, necessitat de prendre decisions importants, conflictes... En realitat, res que no presenciem cada dia quan mirem els telenotícies o llegim els diaris.     

Tanmateix, la gràcia del text es troba en el punt de vista del narrador. Bé, dels narradors, en plural, ja que l’autora se serveix d’un conjunt d’observadors d’excepció: els objectes que conviuen amb la família. Un cubell de la brossa, un llapis, una targeta de crèdit, una gàbia de hàmster o un telèfon mòbil són només algunes de les veus que ens expliquen la història.

 

 

Us imagineu què dirien de nosaltres els nostres objectes si poguessin parlar? Jo m’estimo més no saber-ho. Mitjançant una sèrie de capítols breus i un recurs retòric tan rendible com la prosopopeia (altrament dita “personificació”), Aguilar va desgranant els esdeveniments que marquen la vida dels protagonistes des que els negocis del pare comencen a fallar. Construeix la trama a partir de l’humor, que sempre permet dir moltes coses, i ho fa sense defugir una mirada crítica no només dirigida als responsables de la situació, sinó també a nosaltres mateixos, pobres desgraciats immersos en el consumisme desfermat, els prejudicis, la incapacitat de viure amb senzillesa, les necessitats creades, l’opulència...

 

 

 

La mirada pura dels objectes, alhora prou perspicaç, dóna vida a tot un món de misèries i grandeses (potser més de les primeres que de les segones) i ens aboca a una reflexió  sobre qui som, en què ens hem convertit i cap a on punyetes s’encamina el món en el qual vivim. 

Poqueta broma, gent. Perquè, vistos amb els ulls humanitzats dels estris de la casa, fem més aviat pena.   

 

 

 

L'enigma Colom, de Maria Carme Roca

Benvolguts lletraferits, 

Alguns ja sabeu que jo no sóc gaire amant de la novel·la històrica, que em sembla extremadament delicada com a gènere. Però, en canvi, avui estic contenta de parlar-vos de L’enigma Colom, de Maria Carme Roca. I no només perquè ella sigui per a mi una amiga estimada, còmplice de mil afers, sinó també perquè es tracta d’una novel·la molt fàcil de recomanar. Les seves distintes possibilitats de lectura, les seves diferents capes i nivells, la doten d’unes característiques que, sens dubte, la fan susceptible d’arribar a un espectre de lectors molt ampli.     

Si m’ho permeteu, començaré pel principi i aniré a pams.   

D’entrada, el títol. L’enigma Colom, perfectament pensat. Et felicito, Maria Carme. Qui es podria resistir, enmig del dilema històric que fa anys que vivim, a esbrinar més coses sobre aquest personatge? Poca gent, diria jo. Sobretot si el nom de Colom va precedit del terme “enigma”. Així, és normal que hom entri en una llibreria, es trobi amb aquest volum i no li’n quedi més remei que endur-se’l cap a casa.   

En segon lloc, la barreja de gèneres. Evidentment, tenim entre mans una novel·la històrica, l’acció de la qual es desenvolupa a Barcelona l’any 1493, després de la tornada de Colom del “primer” viatge Atlàntic enllà, l’any següent del Descobriment d’Amèrica. Tanmateix, la trama incorpora simultàniament una ficció d’aventures ˗amb uns certs tocs de romanticisme˗ que pot fer les delícies dels amants d’aquest tipus de narrativa. Amors, desamors, traïcions, espionatge, amistat, sexe, mentides, violència, empresonaments, assassinats, viatges, tortures, misteri. En fi, un llibre carregat de peripècies, a quina més emocionant. Per tant, molt entretingut.  

En tercer lloc, els personatges. Maria Carme Roca construeix un univers de personatges molt interessant, tant quan recrea les figures històriques reals (de les quals ens n’ofereix una visió poc habitual) com quan modela els seus “fills” de ficció. Es complementen molt bé, estan ben descrits i el lector se’ls fa seus amb facilitat, sigui per estimar-los o per odiar-los. Des d’aquest punt de vista, la novel·la esdevé extremadament propera i humana.       

En quart lloc, cal destacar la capacitat de l’autora per oferir una veraç i documentada panoràmica històrica sense convertir el text en quelcom feixuc. És cert que hi abunden les dades, però Roca intenta, dins del possible, integrar-les amb naturalitat en el context argumental. No és fàcil, cal una tasca de dosificació que funciona millor en uns instants que en uns altres, però que, en qualsevol cas, en cap moment no malmet la fluïdesa del conjunt. No podem oblidar que Roca té una doble formació acadèmica, en Història i en Filologia. Jo crec que ambdós factors es noten. D’una banda, en el rigor històric. D’una altra, en la bondat lingüística i l’encert dels registres. 

En cinquè lloc: Barcelona. L’autora converteix la ciutat en un personatge més, de manera que un dels atractius de la novel·la rau en l’acurada descripció de la Barcelona del segle XV. Les seves misèries i les seves grandeses. Presons, esglésies, carrers, cases, mansions, muralles. La façana de mar, la sorra de la platja. Els costums, els colors, les aromes. Els barris, els gremis, la gent. M’ha agradat molt.  

I per fi, la visió històrica que la novel·la ens atorga, que no revelaré perquè l’heu de llegir. Tanmateix, el tractament de certs esdeveniments, tòpics, falsedats, mentides, errors i llocs comuns arrossegats al llarg dels segles m’ha semblat prou interessant. Maria Carme Roca no intenta demostrar la catalanitat de Colom, perquè ella ja parteix del fet que Colom era català. En canvi, ens destapa moltes altres coses que, de segur, us sorprendran.

 

La llibrera de Portbou (ed. Nuara López)

Vaig conèixer Nuara López a través d’aquesta beneïda finestra al món que són les xarxes socials, un dia que ella es va posar en contacte amb mi per tractar certs temes literaris. Nuara volia fer un article sobre Jaume Benavente –amic comú– i li interessaven les ressenyes que jo havia escrit al voltant de les novel·les d’aquest autor. A partir d’aquí, tot va anar rodat. Ens vam seguir l’una a l’altra i ens vam fer amigues. Aquest fet no resulta gens estrany, sobretot si tenim present que Nuara, a banda de ser una lletraferida absoluta (que treballa en un lloc de privilegi, la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès), és també –como una servidora– una boja dels gats.

Al cap d’uns mesos, vaig rebre un sorprenent missatge privat, no gaire entenedor. Nuara proposava a una sèrie de persones la possible participació en un projecte diferent i original, una mica estrany. Es tractava de col·laborar en un volum del qual ella en tindria cura i que havia de seguir, com a fil conductor, una única referència: La llibrera de Portbou.

Sembla que es tractava que cada un dels convocats aportés una mostra de les seves habilitats, sempre tenint en compte el reclam abans esmentat: llibrera, llibres, Portbou...  Tanmateix, semblava que no tothom era escriptor. Hi havia gent que es dedicava a altres disciplines. Fotògrafs, joieres, dissenyadores, artistes plàstics. Tampoc no existia un imperatiu de llengua. Català, castellà, anglès...

Ara no recordo com va anar, però diria que no vaig reaccionar de seguida. No ho acabava d’entendre. Van passar uns dies i finalment li ho vaig preguntar directament.

A veure, Nuara, què vols que faci en realitat?

Vols fer una ressenya?, em respongué. Una ressenya com si comentessis el llibre.

Reconec que no la vaig entendre.

Com, una ressenya? Una ressenya de què, de quin llibre?

Dona, una ressenya fictícia. De La llibrera de Portbou. Estaria bé.

La idea de la ressenya fictícia no em va seduir, bàsicament perquè jo continuava despistada. En canvi, vaig prometre a Nuara que escriuria un conte. Així que, sense més, m’hi vaig posar. D’aquesta proposta va sorgir el meu relat Un matí de desembre, que té l’honor de cloure el volum. Una història de llibres, llibreres i llibreries. Un relat sobre lectors, pobles empordanesos, tramuntanes i follies que espero, sincerament, que us agradi.

La gestació de tot plegat no va ser curta. Van passar uns quants mesos des de les primeres converses, però la perseverança de Nuara va conduir el projecte, amb fe i entusiasme, a un final lluminós. Ara mateix, des de Sant Jordi, La llibrera de Portbou ja és una realitat tangible, un petit tresor (publicat per Libros de la Vorágine), que recomano a tothom. Ja sé que no queda gaire bé, atès que jo en formo part, però mireu, tant me fa. El meu conte només n’és un petit fragment. En canvi, la resta de material em sembla molt potent, molt engrescador.

Vull agrair a l'estimada Nuara que pensés en mi, de la mateixa manera que vull destacar la seva sensibilitat i les seves ganes de fer coses noves i diferents. En aquest món d’avui, només ens en sortirem amb empenta i lluita. També vull manifestar la meva emoció pel fet de compartir pàgines amb un grup de gent tan heterogènia i fantàstica. M’encanta ser a l’interior d’aquesta miscel·lània, mixtura, puzzle, collage. Li podem posar el nom que vulguem, però només hi ha una cosa certa: La llibrera de Portbou s’ha convertit  en un llibre màgic.

«La llibrera de Portbou es un libro único que, sin embargo, está escrito por distintas manos, se expresa en diversas lenguas y contiene en su interior diferentes géneros. Es una obra coral pero singular, alrededor de un personaje central, Noor y sus heterónimos reales y literarios: Nuara [sic], Laura, Dèlia..., la librera de Portbou que transita en un espacio de por sí indefinido, a través de las culturas, mixto, allí donde se cruzan Norte y Sur. Un paisaje inextricable»  

(Fragment de la portada posterior de La llibrera de Portbou) 

Beneïts invasors, un antic relat que comparteixo per celebrar un aniversari

Avui aquest bloc, El Fil d'Ariadna, compleix 5 anys. Estic emocionada. 5 anys són molts! Moltes hores de feina, de dedicació, d'idees. No cal dir que m'emplena d'alegria poder celebrar aquest esdeveniment amb tots vosaltres, lletraferits. 

 

He estat rumiant com fer-ho, com fer visible enguany aquesta especial celebració. I després d'una estona he pensat que la millor manera era amb un text que parla del tema estrella del bloc: els llibres. Jo diria que no pot haver-hi res més encertat.    

 

Per tant, em complau compartir avui, dia 7 de maig de 2014, el relat titulat Beneïts invasors. Ja té uns anyets, el vaig escriure el desembre de 2008. Uns mesos després, l'abril de 2009, va aparèixer publicat en el número 4 de la revista literària La Lluna en un cove. 

 

He de fer-vos saber una cosa, abans no el llegiu. La situació que descriu el relat s'ha agreujat enormement durant aquests anys. La qüestió comença a ser molt delicada. No tinc clar que pugui parlar de gaire harmonia, ara mateix. En fi. Aquí us el deixo. Espero que el gaudiu i que no prengueu mal.

 

I per molts anys tots plegats, estimats lletraferits!

 

  

 

 

   

Beneïts invasors

  

Han envaït casa meva. Me’ls trobo per tot arreu i veig que no tenen cap intenció de marxar. Coneixen el seu poder i se senten forts i segurs. Al principi, eren més prudents i ocupaven només els llocs que tenien reservats, però un bon dia es tornaren terriblement atrevits. Ara s’apilen damunt les lleixes i aprofiten qualsevol racó on puguin encabir-se. No tenen cap tipus de vergonya, ni de pudor, i tant poden mantenir-se de costat amb formalitat i ordre com jeure tranquil·lament els uns damunt dels altres sense solta ni volta. La qüestió és ser-hi. 
 

Haig de reconèixer que la seva perspicàcia no té límits. Així que n’agafo un, el lloc que deixa vacant és ràpidament ocupat per un altre. No puc entendre com se n’adonen tan de pressa. Per no parlar dels més primets. Sovint, per tal de no perdre el lloc, romanen en obstinat silenci, mig colgats entre volums més gruixuts. Són pràcticament il·localitzables, però així mantenen l’espai aconseguit. No hi ha dubte que, en general, demostren un alt nivell d’enginy.     
 

Els diccionaris i les enciclopèdies tenen un lloc preeminent. Se senten molt orgullosos  perquè reben força consultes. Ocupen un prestatge molt llarg i competeixen entre ells, a veure qui pot oferir les respostes més encertades. En aquesta casa, ni tan sols aquesta mena d’ens misteriós que ningú no els hi ha presentat i que anomenen “xarxa” ha aconseguit que perdin protagonisme.    
 

Més amunt reposen els testimonis muts de la infantesa i de la joventut. Semblen oblidats, però ells saben que no és cert. Ostenten l’honor de ser l’origen, els artífexs del despertar a un món que, un cop descobert, pot esdevenir el centre de la vida. Alguns estan una mica atrotinats. Les mans infantils no sempre eren curoses en les lectures i relectures. Tanmateix, a ells això no els preocupa. Al contrari. Les pàgines desgastades i les portades escarbotades no fan altra cosa que palesar la importància del seu passat.     
 

Els de l’armari del passadís, abrigats agradablement per dues portes de vidre brillant, són tots de butxaca. Estan una mica estrets i en alguns moments es produeix alguna picabaralla. Sobretot per qüestions de protocol. La Comèdia de Dante, que encara que en format petit té enquadernació de pell, sempre s’ha sentit superior, i no li sembla gens adequat viure enganxada a un senzill exemplar de Nada, novel·la que considera l’obreta d’iniciació d’una noieta amb sort.   

 

No només Dante té pretensions. També n’hi ha d’altres. Els diversos exemplars d’El Quijote solen mirar amb menyspreu la col·lecció completa dels Contes d’Andersen que tenen a prop. En canvi, les novel·les de Galdós, que comparteixen espai amb la Rodoreda, semblen extremadament felices.  
 

Els que tenen una relació excel·lent són els nombrosos exemplars de novel·la negra. Han trobat interessos comuns i mantenen llarguíssimes converses, segurament discussions detectivesques sobre estratègies per esclarir misteris i resoldre assassinats. També existeix un bon ambient entre els poetes. Sempre parlen de figures retòriques: que si una metonímia, que si una sinècdoque. Les qüestions ideològiques de moment no afecten gaire, perquè hi ha un Hermann Hesse a tocar de les Cartes de Gramsci i mai no s’han barallat. D’altra banda, Cortázar i en Gabo conviuen amb el senyor Borges sense grans problemes.     
 

Hi ha una lleixa farcida de còmics. L’Astèrix, en Mortadelo, la Mafalda. Són molt amics, però rebutgen unes caixes de CD Room que tenen al costat perquè mai no han acabat d’entendre què són. I després tenim el teatre, declamant a tota hora, i els llibres de text, pontificant constantment. També hi ha petites obretes molt humils, exemplars circumstancials que han anat a parar a la prestatgeria quasi per casualitat. Però s’hi han quedat.  
 

Quan n’arriba un de nou, em sembla veure com la resta estira el coll per descobrir qui és. La informació corre com la pólvora. De vegades és molt ben rebut, d’altres no tant. Si el col·loco a la pila dels que estan fent cua, els altres es neguitegen, recelosos. A veure si de cop sofriran un retard en la lectura... Tanmateix, saben que la seva hora arribarà segur. Poden esperar tranquils.  
 

Molt sovint passejo pels racons i els contemplo. Ells es posen tibats i ufanosos, observant-se de reüll, amb suspicàcia. Els sonets de Shakespeare treuen pit. L’elit de l’elit. A l’altre cantó, els poemes de Miguel Hernández, amb l’empremta de la modèstia del seu autor, em somriuen. En trio un de qualsevol, n’obro les tapes, l’oloro. Hummmm. És magnífica la vostra olor, els dic. Olor de saviesa, d’aventures, d’art. L’olor de les idees i de les paraules de l’home. L’olor d’Oscar Wilde i de l’oreneta altruista, de Franz Kafka i de l’insecte que mai no va ser un escarabat, de Saint-Exupéry i del seu Petit Príncep. Quan els parlo, es remouen contents. Com no s’han de sentir orgullosos i segurs al meu costat? 
 

Hi ha tota la vida de la humanitat als racons, les prestatgeries i els armaris de casa meva.  Per això no m’estranya, en les nits d’insomni, sentir la veu dolça i melodiosa de Sherezade: sortida amb atreviment de l’exemplar de Les mil i una nits que tinc al menjador, explica per a tots, abans no es faci de dia, les seves històries.  

 

Anna Maria Villalonga

 Desembre 2008

                                                          

Bandoler, de Margarida Aritzeta

 

 

El passat dia 8 vaig tenir l’honor de presentar a la Llibreria Alibri de Barcelona la novel·la Bandoler, de Margarida Aritzeta. Per a mi, Aritzeta és una autora admirada i de referència, companya endemés de fatigues acadèmiques, ja que exerceix de professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili. D’altra banda, i com tots ja sabeu, ha estat una de les participants en l’antologia d’històries negres Elles també maten, que he tingut la sort de coordinar i on també hi ha un relat meu.
 

La presentació va anar molt bé. Càlida, distesa i carregada de complicitat. Ens compenetrem, amb la Margarida. Ambdues riem molt, gesticulem sense parar, parlem pels descosits i, de tant en tant, ens trepitgem en les nostres intervencions. Trobo que això és fantàstic, perquè indica confiança i comoditat. També indica que tenim moltes coses en comú, malgrat que no fa gaire que ens coneixem. En resum, un enorme plaer. En nom de totes aquestes circumstàncies, he decidit aprofitar l’espai d’aquesta ressenya per adjuntar un petit reportatge gràfic de la presentació. Així podreu mirar (i admirar!) les carotes que fem.  

 

 

 

 

Però parlem ara de Bandoler, que d’això es tracta. Quan fa poc vaig ressenyar La maleta sarda, vaig comentar la sensació que aquesta novel·la m’havia generat: com si l’autora hagués compost el text expressament per a mi, de tant que quadrava amb els meus interessos i les meves preferències. Doncs bé, un fenomen similar s’ha produït amb Bandoler. I aquest fet no ha deixat de sorprendre’m. Són percepcions insòlites i poc freqüents, però, tanmateix, molt reals. I amb Aritzeta ja m’ha passat dos cops!   

 

Però... com podria ser d’una altra manera si jo, que m’he dedicat de  manera especialitzada a la literatura catalana del segle xviii i principis del xix, em trobo a la novel·la la recreació precisament d’aquesta època, amb tots els seus detalls i totes les seves característiques? Si recupero en la ficció els esdeveniments històrics i culturals que tant conec? Si apareix com a personatge el famós i sui generis Rafael d’Amat i Cortada, ínclit Baró de Maldà, que tant he estudiat, explicat i citat? Era de calaix (Calaix de sastre, òbviament) que, deambulant entre les pàgines de Bandoler, m’hi havia de sentir com a casa. I, per acabar-ho d’adobar, l’autora també ens remet a un dels invents que més van proliferar durant aquest període: els autòmats. En una societat europea que començava a experimentar un considerable augment demogràfic, en la qual la cultura de l’oci iniciava un camí sense retorn i el progrés i els avenços tècnics adquirien cada dia més importància, els autòmats i altres fineses similars (n’hi ha moltes, però no podem detallar-les ara i aquí) representaven una enorme novetat, que subjugava la massa i que jo, com és natural, he hagut de tenir molt en compte en els meus estudis sobre teatre, escenografia i representacions.   

Com podeu veure, l’empatia amb la novel·la s’esdevenia, ja d’antuvi, absolutament inevitable.  

 

 

 

Baró de Maldà

 

 

 

Però tornem al text. Què és Bandoler? Jo diria que podem parlar de novel·la de caràcter històric, atès que no s’escau exactament dins del concepte de novel·la històrica, molt difícil de definir. Les seves fronteres, al meu entendre, sempre han estat especialment difuses. Ja des d’Aristòtil, arrosseguem uns certs problemes a l’hora de distingir entre historiografia i èpica. En principi, la historiografia només recull els fets reals, documentats, a la manera d’una crònica, d’un assaig. L’èpica, en canvi, pot (o no) recrear esdeveniments autèntics, però sempre amanits amb elements de ficció: mitologia, rondalles, llegendes, qüestions sobrenaturals. Tot allò que a l’autor li servís per ornamentar el relat. I és que (en teoria) la historiografia no és literatura, però l’èpica, que sol transmetre els orígens i esdeveniments mítics d’un poble, sí.  

Evidentment, Bandoler és una obra moderna, escrita en l’actualitat, i no s’ajusta del tot ni a una cosa ni a l’altra. Recull passatges de la nostra història i els acosta al lector, però també (i principalment) conté una preciosa trama en la qual Joan Serra (el personatge real que dóna títol al llibre) no és el protagonista, però hi té un paper decisiu.

Aritzeta construeix un text que, des del punt de vista històric, intenta dues coses:

1.    Recuperar una figura real, que arrossega una mitificació negativa carregada d’errors i anacronismes, per plasmar-la des d’òptiques més realistes i autèntiques.

2.    Confegir un relat de ficció amb personatges de ficció, però amb la pretensió, alhora, de mostrar-nos ˗amb rigor documentat˗ el tipus de vida de la població catalana del moment, l’efervescència il·lustrada, el canvi de la societat, esdeveniments com la Guerra del Francès, etc. etc.

 

 

 

Dit això, Margarida Aritzeta és una novel·lista, una escriptora. I allò que més destaca de la novel·la, evidentment, és el vessant literari, el seu caràcter de narradora, de recreadora. Aritzeta dóna vida a uns personatges entranyables, versemblants, que creixen i evolucionen, que ens sorprenen i ens commouen, que ens fan compartir el seu dolor i les seves sensacions, que ens atrapen brutalment. La novel·la és breu i això va al seu favor. La fa més intensa. No és un secret que, personalment,  m’agrada molt la narrativa breu, on no hi ha coses supèrflues, on res no hi manca ni hi sobra.  

Evidentment, no explicaré res de la trama. Només diré que la vida del bandoler Joan Serra, que tots coneixem gràcies a la cançó de Lluís Llach, és el fil conductor d’un text impecable, d’una història esplèndidament teixida que ens atrapa des de la primera a l’última pàgina. Sí que remarcaré, en canvi, dos aspectes vinculats a la forma, a l’estil. D’una banda, l’ús magistral i absolutament adequat del registre lingüístic, amb un català que, sense resultar feixuc ni anacrònic, s‘ajusta com un guant al context històric que descriu. D’una altra, la tria dels recursos narratius i estructurals, que ens mantenen en tensió constant, esperant saber. Aritzeta construeix un joc complex d’analepsis i prolepsis que, curiosament, es troben perfectament integrades dins del decurs de la narració. No hi ha talls ni ruptures. A través de la veu i la mirada interna dels personatges, carregats d’intensitat psicològica, viatgem endavant i endarrere en el temps, submergits en un munt de girs i de sorpreses que no s’acaben d’aclarir fins a la darrera línia. Tanmateix, ni ho notem. Res no ens confon, res no trontolla.

Aquests recursos, tal i com els utilitza l’autora, són extremadament complexos. És molt difícil posar-los en joc sense malmetre la comprensió del text ni comprometre’n la credibilitat, la versemblança, el decòrum. Han d’estar perfectament dosificats, estratègicament situats, fent avançar l’acció en tot moment, però sense desvetllar res d’allò que encara convé mantenir en l’ombra. Sens dubte, el treball d’una escriptora d’alt nivell que ha arribat al cim de la seva maduresa creativa.

La meva enhorabona.

 

 

 



El plagi, de Sílvia Romero i Olea

El plagi  de Sílvia Romero i Olea és la novel·la que el 2013 va resultar guanyadora d’un dels premis més engrescadors del panorama literari català. Em refereixo, com molts ja sabreu, al Premi «El lector de L’Odissea», vinculat a la Llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès. Un guardó amb un procés diferent de l’habitual, ja que un consell de cent lectors tria els cinc finalistes, que només aleshores passen per un jurat.

No us imagineu l’alegria que vaig sentir quan vaig conèixer el nom del premiat en aquesta edició. Bé, vull dir “premiada”, és clar. La Sílvia Romero, una persona a la qual admiro, lletraferida de pro, que vaig conèixer ja fa uns anyets (no són molts, però sí plens de complicitat) quan ostentava el càrrec de presidenta de l’Associació de Relataires en Català (ARC), a la qual pertanyo.

No afegeixo res més perquè us vull engrescar per tal que vingueu a les 19:30 del pròxim dia 7 d’abril a la Llibreria Can Lletres (Carrer València, 16, Barcelona), on tindré l’honor de presentar el llibre. Allà, si us porteu bé, prometo explicar més coses de com ens vam conèixer la Sílvia i jo. Ara, però, anem a allò que ens interessa. La ressenya d’El plagi.

 

El plagi, una novel·la molt ben estructurada, amb un ritme narratiu que no decau en cap moment i amb una sèrie de personatges minuciosament treballats, és un llibre sincer, honest i clar. Es mou entre dos moments temporals distints, vinculat cadascun a una dona protagonista. El primer, durant la Guerra Civil i la primera postguerra, se situa bàsicament a Mèxic. El segon transcorre a la Barcelona de l'actualitat, malgrat estar salpebrat amb les analepsis imprescindibles per a la construcció de la ficció. No tinc intenció d’explicar la trama, que em sembla sempre un recurs fàcil i que, per desgràcia, ja se sol fer a la coberta posterior dels llibres (sovint amb massa detall). Tanmateix, sí que plantejaré interrogants.

Què uneix ambdues històries? Què relaciona el passat amb el present? Què vincula la Carme Carreras, una escriptora d’edat avançada amb una sola obra reconeguda, amb l’Àngels Riudor, una jove i ambiciosa periodista? Puc respondre que, d’una manera bastant especial, tot té a veure amb la literatura, amb la pretensió d’escriure, amb l’acte creatiu. Però també amb una altra cosa. Amb el desig de fama i de reconeixement públic, amb la voluntat (o no, ja ho decidireu quan llegiu la novel·la) de passar a la posteritat.

El plagi és una obra dura, amarga, gens condescendent. No hi ha carrincloneries ensucrades ni cap tendència a la nostàlgia o a la llàgrima fàcil. Res a veure amb aquests productes que proliferen tant i que semblen una mala còpia dels fulletons del vuit-cents. L’autora no s’està de mostrar-nos un món en el qual no se salva ningú. Els homes no se salven, però les dones encara menys (bravo per aquest discurs que defuig la tàcita norma actual d’allò que és “políticament” correcte). Els interessos, l’ambició desfermada, la manca d’empatia, la violència i el cinisme ho amaren tot. La història és tèrbola del principi al final, i inclou violacions, crims i una tensió constant. Els personatges ˗tret de dues o tres excepcions˗ no tenen escrúpols. Són antipàtics, amorals, bruts. És cert que l’autora els col·loca en tessitures terribles, però, per més atenuants que tinguin, ells mai no trien el camí èticament correcte. Les seves eleccions gairebé sempre tenen relació amb els seus interessos particulars, per damunt de tot i de tothom.

 

 

 

El plagi no es deté en la descripció dels espais ni dels ambients. Els llocs i els esdeveniments històrics tan sols funcionen com a escenari. Són només un marc per col·locar, versemblantment, la història. Això em sembla molt madur. M’agrada la narrativa que no cau en el parany, de vegades una mica infantil, de descriure fil per randa cada figura que hi surt, cada habitació que apareix. No fa falta. El naturalisme excessiu ja ha passat a la història. M’interessa molt més que els personatges se’ns revelin a partir dels seus pensaments (com Carme Carreras amb el seu dietari) o de les seves accions. Tenim entre les mans, essencialment, una novel·la de personatges, amb una volguda dimensió psicològica. Això, i la indagació al voltant de les pulsions més pregones de l’ésser humà, ha estat el motor de Sílvia Romero.

La novel·la conté unes grans dosis d’intriga. Enganxa. Resulta molt difícil deixar la seva lectura. Aquest fet, per a mi, és un dels elogis més grans que pot rebre un llibre.  

I bé, lletraferits, us el recomano al cent per cent. Podria afegir més coses, però no ho faré. Si les voleu saber, heu de prendre dues decisions incontrovertibles: venir a la presentació i llegir la novel·la.

Que passeu un feliç cap de setmana.      

 

 

27 de març: Dia mundial del teatre

 

  

 

Amb motiu d'aquesta diada i per reivindicar el magnífic art del teatre, he pensat que us copiaré algunes frases cèlebres que en fan referència. Recordeu que, per a Aristòtil, era el gènere literari més perfecte. 

 

 

 

 

 

 

Quienquiera que condene el teatro es un enemigo de su país

Voltaire
 

El teatro es un crisol de civilizaciones
Víctor Hugo

 

El teatro es poesía que se sale del libro para hacerse humana

Federico García Lorca

Los mismos afanes y esfuerzos se producen en una pequeña ciudad que en el gran teatro del mundo

Georg Wilhelm Friedrich Hegel

 

Sin el amor, el ser humano no puede sentir la necesidad de crear. La base de la creación parte del amor, de la necesidad de amar, de compartir, de comunicar, y es por el amor que hemos creado el teatro

Marcel Marceau

 

 

 

Doncs això, ja ho veieu. L'eloqüència de Marceau! I això que era un mim. Però no es pot dir més clar.

 

Lletraferits, celebrem el dia. Visca per sempre el teatre!