Stoner, de John Williams

Fa uns dies que vaig acabar la lectura d’Stoner, de l’autor americà John Williams. Un mica a destemps, val a dir, ja que es tracta d’una novel·la que Edicions 62 publicà el 2012 (i que fou escrita el 1965). Era una assignatura que jo tenia pendent, atès que n’havia sentit tantes coses bones, tants comentaris elogiosos. Però ja sabem que els lletraferits sempre tenim molta cua a la lleixa d’espera i que els llibres poden romandre a la banqueta durant mesos (o anys) fins el dia que els toca jugar de titulars.  

Tal vegada per les enormes expectatives que havia posat en la novel·la, no puc amagar un cert desencís. Efectivament, Stoner és un gran text, que enganxa des de la primera pàgina i amb el que hom gaudeix moltíssim. Tanmateix, a mi m’ha generat una mena de sensacions contradictòries. Per dir-ho de la manera més adient, m’ha fet passar d’un sentiment enormement positiu a un sentiment de desconcert estrany.

La història és magnífica en la seva senzillesa, la vida d’un professor e investigador universitari que es fa a ell mateix (treballant sempre com un boig) a partir d’un ambient familiar camperol i molt humil. Resseguim fil per randa, amb una veu narrativa focalitzada en la seva persona, tota la seva biografia (personal i professional) fins al moment exacte (ple de poesia, el millor del llibre) del seu traspàs. Els qui treballem a la Universitat hi podem reconèixer tots els tripijocs del món universitari. Les enveges, les dèries, els interessos creats, els pals a les rodes. D’altra banda, mentre acompanyem el protagonista en la seva peripècia vital, també vivim la història del seu país, en especial les dues guerres mundials i l’impacte que van causar en la societat americana.    

El personatge no és un home feliç. Amb una esposa mig boja, que li fa la vida impossible, la seva faceta matrimonial i familiar esdevindrà un desastre. Les coses amb la seva filla tampoc no aniran pels camins desitjables i ni tan sols no podrà tirar endavant l’única relació d’amor vertader que posseirà. L’asfixiant pressió social, en una ciutat no gaire gran i en l’ambient clos de la Universitat, li amargaran la vida a tots els nivells. Només la docència i la lectura, la investigació i l’escriptura, aconseguiran satisfer-lo i salvar-lo. Stoner, des d’aquest punt de vista, és un declarat i esplèndid exercici de metaliteratura.

La meva ambivalència respecte a la novel·la té relació amb el seu to enormement distanciat, fred, llunyà. Stoner narra tot el que he dit, però ho fa des d’una posició tan poc emotiva, que no m’ha commogut en absolut. La inconfusible pàtina puritana del ambient de la novel·la m’ha impedit implicar-m’hi plenament. És estrany, perquè, d’altra banda, no he pogut deixar de llegir. Però en tot moment he estat esperant quelcom que no s’ha produït: un esclat d’emoció, de llum, de tendresa. Alguna cosa que em proporcionés per fi la possibilitat d’identificar-me veritablement amb els sentiments dels personatges. No ha estat així. No he pogut entendre el seu hieratisme. No ploren, no s’expressen, no es comuniquen, només callen i es fan mal. I el pitjor és que el motiu no queda ben explicitat. Ho podríem entendre en el cas de l’esposa del protagonista, que des del primer moment se’ns revela com una persona inestable mentalment, però es fa més difícil d’acceptar pel que fa a la resta.

Jo només hi trobo una explicació, que ja he esbossat més amunt. La novel·la és una novel·la amb els peus ben plantats al bell mig de la societat americana més conservadora i puritana. John Williams té por de caure en el sentimentalisme excessiu i es passa a l’altra banda. La seva formació, la seva educació, el seu estatuts, no li ho permeten. Em sembla perfecte, però aquest excessiu distanciament, aquest sí però no, a mi m’ha impedit entrar del tot dins l’univers d’una novel·la que, pel que fa a la seva construcció, és tècnicament perfecta.

Un relat propi: El llaç vermell

Aquest relat va aparèixer publicat dins del recull de diversos autors dedicat a Barcelona i titulat Barcelona, t'estimo. Va ser el 2011. Han passat anys, per això el recupero ara. Potser hi ha alguns de vosaltres que no l'heu llegit. Em fa il·lusió. I ho faig aquesta setmana, la de Sant Jordi. Ja veureu per quin motiu. Espero que us agradi, lletraferits.  

EL LLAÇ VERMELL

Quatre núvols juganers fan cabrioles en un cel plàcid de primavera. El blau és encès, lluminós, encerclat per un requadre estret que ell ja no veu. Recolzat a la paret, la mirada perduda, encén una cigarreta amb parsimònia. Fet i fet, no té cap pressa. El temps és l’única cosa que li pertany. Amb un gest pausat, quasi mecànic, tanca els ulls.  

23 d’abril. Sant Jordi. Roses vermelles emplenarien els carrers curulls de gent i de cridòria. I les parades de llibres, i les botzines, i tothom bocabadat davant d’aquella explosió de naturalesa urbana i de sobtat oferiment de lectura.     

La diada de Sant Jordi sempre li havia semblat una festa única. La seva preferida. Barcelona es vestia de gala, com un valuós regal dins d’una capsa daurada lligada amb un enorme llaç vermell. La ciutat, endiumenjada i cofoia, esdevenia confortable i còmoda. Tothom volia formar part de la celebració. Tothom estenia els dits per desfer el llaç i obrir la capsa amb delit, amb avidesa. A l’interior, com un tresor de valor incalculable, la gran urbs es desplegava immensa i magnànima, vibrant.  

Enlloc del món podia existir una altra diada com aquella. L’ambient es transformava. L’aire semblava més pur i l’atmosfera més neta. Els homes transitaven amunt i avall, entraven o sortien de la feina, agafaven el metro. Sordejant davant d’un pudor que segurament no haurien suportat cap altre dia, duien les roses a les mans, ben altes, a l’espera de ser lliurades amb reverència a les destinatàries elegides. I elles, malgrat la certesa de l’arribada, sempre les rebien amb somriures còmplices. Cada rosa es convertia en un present inesperat i sublim.    

Obre els ulls bruscament. El record l’ha assaltat amb massa vivesa i, en el fons, el molesta. La cigarreta s’ha consumit i quasi el crema. Amb una revolada, la llença a terra. La cendra calenta s’escampa als seus peus. N’encén una altra amb una certa ràbia. Les coses no estan per malbaratar el tabac, pensa serrant les dents i fent una xuclada fonda. Quan torna a enlairar els ulls, res no ha canviat. El cel d’abril continua mostrant amb insolència un blau refulgent.     

Des de petit, Sant Jordi sempre fou a casa seva un dia especial. De bon matí, la mare i ell s’empolainaven i sortien al carrer. Ell anava molt repentinat. La mare, que el volia veure ben guapo, li posava colònia i li passava la pinta amb insistència. No se sentia  satisfeta fins que l’indomable serrell tenia tots els cabells perfectament col·locats. Secretament, ell sempre va pensar que en feia un gra massa. Notava una punxada de vergonya quan li semblava que tothom es parava a mirar-lo, de tan mudat com anava.  Però la mare insistia que no n’havia de tenir, de vergonya. Que si la gent el mirava, era simplement perquè no n’hi havia cap altre de tan ben plantat com ell.   

Sense adonar-se’n, esbossa un petit somriure. Pobra mare! Sempre tan preocupada, tan patidora. No li va fer la vida gens fàcil. Inconscientment, tal vegada per conjurar els fantasmes que pugnen per irrompre, sacseja el cap i torna a tancar els ulls. La tèbia escalfor del sol, que s’escola sense demanar permís per l’estret requadre, li acarona el rostre.

Vivien al barri de Sants, en una planta baixa de sostres altíssims amb un pati al darrere. El carrer no era gaire ample, però estava ombrejat per uns arbrets que, per Sant Jordi, sempre començaven a florir. A l’estiu, les veïnes treien una cadira a la porta. No havien perdut l’antic costum de quedar-se xerrant a la fresca fins tard, quan  afluixava la calor. Ben mirat, el cor de Sants encara conservava l’essència del poblet obrer dels afores que havia estat en el passat. Ell recordava molt bé que, durant la seva infantesa, la gent encara deia: vaig a Barcelona! per donar a entendre que es dirigia al centre de la ciutat.   

A ell li semblava que, el dia de Sant Jordi, el seu barri brillava com una perla. Al llarg de la famosa avinguda comercial, plena de botigues, les gitanes d’Hostafrancs hi instal·laven paradetes de roses. A primera hora, quan ell i la mare sortien de casa, les flors encara eren fresques i temptadores. Les gitanes, amb ampolles d’esprai manllevades d’usos menys nobles, ruixaven els pètals amb força aigua. De vegades, ell hi acostava un dit tímid. Semblaven de vellut, amb aquelles petites gotes tremoloses com llàgrimes. 

Els llibreters també s’hi posaven. Els volums multicolors, ben distribuïts. Els “best-sellers” ocupaven els llocs més visibles. I els contes infantils, amb dibuixos d’animals i de princeses. A ell li agradava aturar-se a mirar els llibres, però la mare sempre l’estirava i el duia fins el metro. I ell n’estava content, perquè no l’agafava sovint. El metro, amb els sotracs que l’impedien aguantar l’equilibri, li semblava una divertida aventura. De fet, tot és una aventura quan tens pocs anys i la vida et somriu.

Nota clarament que el mal humor el domina. És com un nus agre que li puja a la boca. Maleïts records, sempre assetjant, sempre esperant astutament dins dels ulls, darrere de les parpelles. Torna a llençar el cigarret i el trepitja. Es frega la cara amb les mans i, amb un gest nerviós, n’encén un altre. Estossega. La gola seca. Es pregunta quina hora deu ser. Aquell matí, de sobte, li sembla estúpidament llarg.      

Pujaven a Plaça de Sants –línia 1, de color vermell– i baixaven a Universitat. El trajecte no era gaire llarg, però suficient per riure. Se separava uns centímetres de la barra metàl·lica on la mare volia que s’agafés i deixava que l’oscil·lació del vagó dominés el seu cos. El joc consistia a intentar mantenir-se quiet, però gairebé sempre  el vaivé del metro guanyava la partida, sobretot quan arrancava i frenava, i ell acabava ensopegant amb els peus de la gent o trepitjant la mare. Sovint, ella el renyava una mica, però tot s’arreglava quan arribaven al centre i treien el cap al carrer Pelai.

El carrer Pelai era un lloc magnífic, una mena d’esclat exòtic de colors i formes. Gernacions de gent anaven i venien en un tràfec inacabable, entrant i sortint de desenes de botigues molt ben il·luminades. De la mà de la mare, ell ho escodrinyava tot sense perdre’s un detall: sabateries, restaurants, geladeries, botigues d’electrodomèstics i de roba. De vegades era difícil no topar amb la gent i calia esquivar-los com en una cursa d’obstacles. La mare sempre li insistia: mira on poses els peus! I li premia la mà ben fort, perquè no es perdés. 

Per Sant Jordi, l’embolic de Pelai es feia més gran. El so de les botzines dels cotxes resultava eixordador i les paradetes de llibres i de roses, que proliferaven arran de la vorada, complicaven més que d’habitud el trànsit de la gent. Normalment, ells caminaven de pressa. La seva destinació final era una altra. Però ell sempre lamentava que la mare no s’aturés més estona davant dels aparadors, tan plens de meravellosos tresors. Recordava molt bé la botiga de l’Scalextric, amb tots aquells cotxets que semblaven ben bé de veritat.

Aquest cop li resulta impossible evitar un sospir. Al final, no havia arribat a tenir un Scalextric. Hi havia jugat a casa d’altres nens, però no en va tenir mai un de propi, que pogués muntar i desmuntar quan li vingués de gust i decidir on anirien les corbes i els peralts i quin cotxe conduiria. Li piquen els ulls. Li couen. Mira més enllà del requadre i el maleït sol, cada cop més alt, sembla que se’n rigui. Se sent atrapat entre el disgust motivat pel descontrol dels records i l’atracció irremeiable de la veu del passat. Ell, que sempre intenta mantenir les portes ben tancades. I avui, la simple visió d’un cel blau, un fet tan absurdament insignificant, ha trencat per sorpresa el dic tan curosament construït.  

Les Rambles eren cada any el destí desitjat. Passejar-hi significava pels barcelonins un motiu indiscutible de plaer compartit. El cor d’una ciutat que bategava, borratxa de  sons, de colors, d’aromes. Per Sant Jordi s’amuntegava la gent, milers de caps en dues direccions, amunt i avall, incansables. Les parades de sempre –crits d’ocells, colors de postals, olors de flors– cedien una mica de terreny als taulells de fusta que vessaven de llibres. S’hi congregava tothom, gent de totes les classes, de tots els indrets. Escriptors signant llibres, oficinistes, estudiants, mestresses de casa. Qualsevol diria que, en aquella jornada, el món sencer era allà, sota uns plàtans enormes que florien despreocupadament, escampant volves de pol·len que feien plorar els ulls i enrogir les goles.       

Sempre hi havia turistes amb la mirada esbatanada, contempladors d’excepció del gran espectacle, del devessall de formigues humanes que circulaven carregades de tresors literaris, de roses turgents. Carregades de vida. Ell, mirant els estrangers encuriosit,  s’imaginava indrets fantàstics i desconeguts on ells arribarien i explicarien emocionats allò que havien viscut a Barcelona. Amb orgull, pensava que, per a tots aquells forasters, l’experiència del 23 d’abril esdevindria un record inoblidable, per sempre.

Es frega els ulls i torna a tossir. El seu sospir, repetit, sembla més aviat un esbufec. 

Hi havia una cosa que des de petit el subjugava. Les estàtues humanes. Aleshores no n’hi havia gaires i per això resultaven més celebrades. Rotllanes enormes es formaven al voltant dels immòbils personatges, increïblement quiets fins que algú, pietós, els llançava una moneda. Soldats romans, bruixes, espantaocells. Li encantava assistir al seu moviment calculat, suau, com a càmera lenta. La recomposició de la immobilitat, fins que un altre vianant compassiu rebuscava en la butxaca i trobava un duro, o una pesseta.  

El dia de Sant Jordi sempre se li feia molt curt. La mare i ell dinaven pels voltants de la Plaça de Catalunya i després tornaven a casa, exhausts, però feliços. Portaven llibres per a tots dos i la mare, una rosa. Amb els estalvis que reunia molt a poc a poc i que  s’amagava curosament a la butxaca abans de sortir, en el darrer moment li regalava la flor. No volia fer-ho al matí, perquè pensava que la rosa es marciria, tot el dia amunt i avall sota el sol. A més, així li semblava més emocionant. Potser la mare ja no s’ho esperava i tindria encara una sorpresa més gran.    

Gairebé no sopava, de cansat que estava. Però, un cop al llit, l’emoció no el deixava dormir. Tancava els ulls i evocava amb renovat plaer la jornada viscuda. I li semblava tornar a contemplar, vívidament, els antics edificis, vigies del temps alçats a banda i banda de les voreres. L’entrada escandalosa de La Boqueria, la façana majestuosa del Liceu. Els teatres, els hotels, els cafès. Tot una ciutat bategant d’activitat, d’energia. La seva. La seva ciutat. Barcelona.  

Una mena de lament en sordina se li escapa de dins. Ell mateix se’n sorprèn. Què coi estic fent, es pregunta. A aquestes alçades hauria de saber que el passat mai no torna. És només un miratge, un fotut miratge. No podem tirar enrere. Tot es va espatllar molt de pressa per culpa d’aquella pols blanca dominadora i cruel. I ara ja està. El present és aquest.

De sobte, el perllongat so d’un timbre el treu de les cavil·lacions. Per fi! Apaga la cigarreta contra la paret i, alleujat, es precipita amb rapidesa cap a l’exterior. El cel blau ja no és un petit requadre estret. El té al damunt, relluent i fal·laç. El pati s’omple de gent. Hi ha petits grups que xerren. Ell s’asseu a terra, en un racó, i mira al voltant. Els murs de La Model adquireixen una tonalitat indefinible sota aquell cel blau.  

A l’altra banda, Barcelona és un valuós regal. Una capsa daurada lligada amb un enorme llaç vermell que gairebé tothom vol desfer amb delit, amb avidesa.         

         

Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet

Quan hom acaba la lectura d’una novel·la com Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet, queda en un agradable estat de gràcia i beatitud. I no perquè el text sigui plaent i beatífic, no, que el llibre és dur i sense gaires concessions, sinó perquè hom torna a reconciliar-se amb la literatura, amb l’escriptura, amb la constatació (massa escassa actualment enmig de la voràgine de tanta gent que escriu -i publica!- sense tenir-ne ni idea) que el talent encara existeix. Que encara sorgeixen veus singulars i valentes que fan de la unió de les paraules un art amb majúscules.

Mònica Batet ja ens va deixar astorats amb la seva anterior novel·la, No et miris el Riu, una ficció ambigua i boirosa, que ratllava el fantàstic, i que personalment em va semblar lliure i agosarada. Ara, amb aquesta seva neu i els seus óssos blancs i els seus homes més valents que els altres ho ha tornat a fer. Ha tornat a deixar-nos astorats i a demostrar que tenim  una escriptora en llengua catalana d’altíssim nivell, una autora que de cap manera podem deixar de llegir.

No explicaré res de la trama, que també estem en uns temps d’indesitjables spoilers. Haureu de descobrir-la vosaltres mateixos. Però ja us avanço que funciona mitjançant un crescendo espectacular, des d’un inici suau i un pèl desconcertant a un colofó perfecte, en una estructura on tot acaba lligant de manera gairebé miraculosa. Batet ens ofereix de nou una novel·la incerta i bromosa, que traeix la influència dels grans autors centreeuropeus del segle XX. La mateixa autora agraeix en la darrera pàgina (i cito textualment): A Stefan Zweig per la descoberta, a Serguei Dovlàtov per l’estructura.   

La novel·la és un enorme exercici metaliterari, una exaltació sense pal·liatius de la lectura, l’escriptura, les biblioteques, la literatura. Aquesta és una obra per a lletraferits, sens cap mena de dubte. L’acció es desenvolupa en un lloc innominat, un país molt fred de l’est d’Europa, on hi ha instaurat un règim polític dictatorial. Els llibres, com sempre, es troben en el punt de mira dels tirans. Les paraules resulten terriblement perilloses. Batet eleva un cant decidit i ferm envers el valor de la imaginació, de la llibertat creativa, de l’originalitat,  de la ficció. En aquest sentit, la novel·la interactua amb tota la literatura que, anteriorment, ha tractat la censura, la crema de llibres, la destrucció de la lletra impresa. Tanmateix, Batet no es conforma amb llançar-nos aquest missatge i també s’atreveix, com qui no vol la cosa, a fer uns tempteigs de teoria literària:

En aquells moments estava parlant de les qualitats del conte. Era mentida que fos un gènere menor. Des del seu punt de vista, era molt més difícil escriure un bon conte que una bona novel·la. El conte exigia una concentració absoluta en el plantejament de la història. S’havien de mesurar les paraules i els personatges. S’havia d’aconseguir que el final revoltés la persona que se l’havia llegit i allò no era en cap cas una tasca fàcil. S’havia teoritzat molt sobre la novel·la i molt poc sobre el conte. De fet, fins que no havien arribat aquells nois semblava com si la narració curta només fos el joc al qual calia jugar per arribar al gènere important, que era la novel·la (pàg. 136).   

M’agrada moltíssim que els personatges de la novel·la no tinguin noms. Aquest fet contribueix a dotar-la de l’aire misteriós i ambigu que l’autora pretén. La veu narrativa, en primera persona, pertany a una nena a la qual veiem fer-se gran i que va descobrint, des d’una ingenuïtat brutal i feridora, la duresa del món. Una nena que només podrà sobreviure gràcies a la seva imaginació. La imaginació assumeix, per tant, el rol de salvadora, de lenitiu, de para-xocs davant d’una realitat extremadament dolorosa. La novel·la s’inscriu en el conjunt d’obres literàries, d’àmplia tradició, que utilitzen el motiu del viatge iniciàtic, en aquest cas un viatge interior, per explicar el pas de la infantesa a l’edat adulta. Una edat adulta que portarà de bracet la veritat, una veritat gairebé impossible de suportar.

La prosa de Mònica Batet és una prosa de tall clàssic, elegant i neta. Un estil entenedor,  brillant en la seva senzillesa, que fa refulgir la llengua catalana com una pedra preciosa.

No enganyo ningú amb aquesta ressenya. Al meu entendre, Mònica Batet és una de les autores més intel·ligents, perspicaces i valentes que conec. La felicito obertament, sense fissures. Gràcies per escriure, Mònica, moltes gràcies.     

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Portal Digital Núvol

Carol, de Patricia Highsmith

 

 

Fa pocs dies vaig fer una xerrada al voltant de la novel·la Carol, de Patricia Highsmith, a la Llibreria Antinous de Barcelona.

Ara recullo en aquest text -de manera una mica esquemàtica- alguns dels aspectes que allà vaig comentar.

Carol és la segona novel·la de Highsmith (nascuda a Forth Worth, Texas, el 1921 i traspassada a Locarno, Suïssa, l’any 1995). La primera fou Estranys en un tren (1950), els drets de la qual de seguida va comprar Alfred Hitchcock, que la va adaptar exitosament al cinema un any després (1951).

D’entrada, Carol es va titular El preu de la sal i va aparèixer el 1952 signada amb el pseudònim Claire Morgan. No fou fins el 1989 que va ser publicada amb el títol de Carol i el nom autèntic de l’autora. La temàtica lesbiana, la descripció sense embuts de la història d’amor entre dues dones, no podia ser gaire ben rebuda en la societat americana de principis dels 50. Tampoc Highsmith tenia interès a ser encasellada com una autora de temes lèsbics, de la mateixa manera que mai no va estar d’acord a ser considerada una escriptora de gènere negre. Ho explica en molts dels seus papers i entrevistes, també a l’epíleg que va afegir a l’edició de 1989. La novel·la ve tenir un èxit extraordinari, es van vendre ràpidament milers i milers d’exemplars.  

 

 

L’obra posseeix un significatiu pòsit autobiogràfic. L’inici dels fets narrats arrenca d’una vivència real de Highsmith. El personatge de Therese representa el seu alter ego, és l’autèntica protagonista. La novel·la està focalitzada en ella, tot ho veiem a través dels seus ulls, ho interpretem des del seu punt de vista, inclòs el descobriment de la pròpia identitat sexual.

Carol és una novel·la iniciàtica, que conté fins i tot el motiu del “viatge”, tan present en tota trama d’aquestes característiques. Fins i tot topem amb una curiosa metàfora sorgida de la realitat, ja que Highsmith va redactar el primer esborrany del text mentre patia una malaltia infantil, ni més ni menys que xarampió. Una dona/nena que ens parla del seu despertar homosexual, de la seva condició veritable, d’allò que, de mica en mica, va descobrint en el seu interior. Therese mostra al començament una clara dificultat a l’hora d’identificar els seus sentiments, però sense rebuig ni por. S’està descobrint a ella mateixa, a la novel·la només té 19 anys.

 

 

Tot i ser la seva segona novel·la, Carol ja palesa algunes de les característiques que acompanyaran sempre l’escriptura highsmithiana. La importància de l’atmosfera, de l’ambientació, l’aprofundiment psicològic, els inicis cadenciosos i pausats que assoleixen a mesura que la narració avança un crescendo que atrapa irremissiblement el lector. El distanciament asèptic a l’hora d’afrontar els temes, defugint qualsevol excés de sentimentalisme, les poques concessions al drama i, no obstant això, la impactant impressió que aconsegueix causar, que arrossega a la lectura. En aparença, Highsmith sempre deixa espai al receptor, no defuig l’ambigüitat. I, tanmateix, domina a la perfecció els recursos per controlar-lo.  

Hom acostuma a parlar de Highsmith des dels supòsits de l’anomenada narrativa “psicològica”, que entronca amb els grans autors del XX, sobretot amb aquells que afronten l’escriptura des de la interioritat dels personatges i exploren altres formes de contar. Els existencialistes, per exemple. Hi ha ressons de moltes lectures en l’obra de Highsmith, des de Kafka a Henry James passant per la gent del grup de Bloomsbury, entre els quals Virginia Woolf, o els autors russos com Dostoievski. 

La veu narrativa, per molt que s’ho miri des de fora, és la de Therese. No ho trobem a l’inrevés, de manera que a voltes no sabem què pensa realment Carol, que és l’objecte del desig d’una Therese que no sap realment què està experimentant i es mostra insegura i vulnerable. És una nena. Carol, en molts moments, la tracta així. L’aconsella, la renya, l’analitza, endevina què pensa. Així com Therese interpel·la al lector quan s’interpel·la a ella mateixa, Carol serveix de contrapunt. L’experiència i l’edat envers la inexperiència i la joventut.

Tanmateix, com he dit abans, no hi ha por en Therese. No hi ha por de reconèixer els seus sentiments, ni d’acceptar-los. Quan comprèn el que sent, no pateix cap lluita interna, no se sent atrapada dins del prejudici. L’amor triomfa, la identitat pròpia triomfa. Amb una naturalitat brutal.

Therese tampoc no judica els homes, no els jutja, no s’enfada més del compte. Assisteix en moltes ocasions a allò que passa a la seva vida com si en fos una espectadora. Típic de Highsmith. Desdoblament, no sé si relacionat amb la seva fascinació per l’estudi de les malalties mentals com l’esquizofrènia. Em sembla un recurs literari molt madur i que resulta molt útil per al thriller i el suspens.

 

 

Highsmith és una gran voyeur. Moltes de les seves novel·les contenen aquesta dimensió d’observar i furgar en la intimitat d’altri, de manera que, sovint, aquesta intimitat queda exposada i revelada. El crit de l’òliba, Estranys en un tren, Carol, Ripley. En aquest sentit, el personatge de Ripley assoleix una quota de voyeurisme absolutament brutal: viu la vida d’un altre, la identitat d’un altre, porta dins del seu cos físic l’ànima d’un altre.

L’aparició del detectiu, la constatació de la malícia del marit de Carol, extrapolable a la societat, desconcerta Therese. És una nena, repeteixo. A la novel·la hi trobem estratagemes literaris diversos, com la sèrie d’epístoles en els capítols finals, que ens permeten per primer cop sentir directament la veu de Carol.  

Highsmith decideix que el final sigui feliç, i això trasbalsa els lectors, sobretot dins  del món de l’homosexualitat, acostumat a perdre i a viure ocult. L’autora aposta per la felicitat, no sé si des d’un realisme creïble o des del desig amagat que la seva història amb la vertadera Carol hagués sortit bé. La nova visió de l’homosexualitat i el tractament de la història, bella, natural, gens sòrdida, va ser una de les claus de l’èxit de la novel·la quan es va publicar.  

 

Lectura recomanada al mil per mil, evidentment.

També recomano veure la pel·lícula, estrenada de fa poc. Gran feina interpretativa de les dues protagonistes (Cate Blanchett i Rooney Mara)  i una bona recreació de l’atmosfera de Highsmith. En contra del que sol succeir, paga molt la pena. 

 

La setena vida de Kaspar Schwarz, de Carles Pradas

Fa un parell de setmanes vaig acabar de llegir La setena vida de Kaspar Schwarz, de Carles Pradas, però la feina no m'ha deixat escriure la ressenya fins que avui he trobat un forat.

A Carles Pradas el vaig conèixer personalment el dia de Sant Jordi de l'any passat. Vam compartir una taula de signatures, l'una al costat de l'altre, i vam estar parlant. De seguida em va cridar l'atenció la marcada personalitat del  jove escriptor. A més, quan vaig descobrir que, juntament amb el seu llibre, regalava una careta de gat (perquè el seu protagonista té aparença de gat, no em pregunteu res més) no vaig dubtar a adquirir la novel·la.

La història és molt curiosa i original. No debades ve avalada per l'Editorial Males Herbes, un projecte jove i engrescador que es complau a publicar sense tabús ni prejudicis comercials, que posa en paper allò que als seus editors realment els agrada.

La setena vida de Kaspar Schwarz és un text breu, divertit i dinàmic, que utilitza un recurs molt rendible pel que fa al gènere fantàstic. Intenta revestir la ficció de versemblança i credibilitat tot fingint que es tracta d'un document autèntic. Carles Pradas posa l'estil narratiu al servei d'aquest estratagema, tot imitant un assaig, i construeix un relat delirant sobre un personatge que ha viscut un munt de vides diferents. L'ambigüitat i la incertesa marquen el ritme de la història, el dubte respecte a la veritable naturalesa del protagonista. No sabem si és un malparit o un desgraciat, si viatja en el temps o ens pren el pèl. Ni tan sols no sabem segur si ha existit.
 

La narració va acompanyada d'imatges on el personatge en qüestió, Kaspar Schwarz, apareix sempre sota la fesomia d'un gat (en Carles em va explicar que era el seu propi gat, que també es diu Kaspar, i que va patir molt per fer-li unes fotografies que resultessin adequades). Com us podeu imaginar, no m'hi vaig poder resistir.
 

En fi, que m'ho he passat molt bé llegint la novel·la, tot i que penso que en Carles encara li podia haver tret més suc. Podia haver reblat el clau i haver-la fet un pèl més extensa, més surrealista, menys continguda. En qualsevol cas, el felicito. Està molt bé. 

Recomanada, lletraferits.

  

Amb remor de vent, de Núria Queraltó

Després d'haver col·laborat dues vegades a Barcelona (Llibreria Alibri i Biblioteca del Vapor Vell) en la presentació del segon llibre d'haikus de la Núria Queraltó Villar, i ara que en breu farà la presentació a Valls de la mà de la gran Margarida Aritzeta (poca broma), avui dissabte m'he decidit a penjar el pròleg que vaig confegir per al llibre. M'he esperat un temps, però ara, més que escriure una ressenya a l'ús, m'ha semblat que el pròleg pot ser molt útil per introduir-vos en el llibre. Enhorabona, Núria, i endavant. I que visqui sempre la poesia.    

Escriure un pròleg per a un llibre de poesia és sempre molt compromès. La poesia desperta sensacions diferents en cada un de nosaltres. Com la música, s’escola directament cap al nostre cantó més intuïtiu, més sensitiu, més inconscient. Sense cap intermediari, tret de la paraula nua. La poesia és la bellesa neta i polida que, filtrada pel mot, ens pot transmetre els pensaments més profunds del món.

Per això em sento carregada de responsabilitat ara que em poso a teclejar aquestes lletres. Però també molt honorada. Prologar el segon llibre d’haikus de Núria Queraltó Villar, Amb remor de vent, em fa molta il·lusió. I les raons són diverses: m’agraden les idees i l’estil de la Núria, m’agrada la poesia i m’agraden els haikus.

La tradició catalana de conrear estrofes japoneses és prou extensa. Autors molt importants han escrit i publicat haikus i tankas: Salvador Espriu, Agustí Bartra, Màrius Torres, Carles Riba, Llorenç Vidal i, més recentment, Sebastià Bonet. Sempre he pensat que l'essencialitat del vers nipó s’avé força amb el nostre tarannà: estrofes sense rima, en present, sense signes de puntuació. Suggeriments purs, sensacions i mots units ara i aquí, en un instant únic, com una fotografia fixada en el temps. Aquesta simplicitat em sembla molt nostra, un vehicle expressiu amb el qual hi podem combregar.

De fet, alguna vegada he aventurat la hipòtesi (no sé si agosarada) que la concepció de les estrofes japoneses em recorda la Teoria de la Paraula Viva de Joan Maragall. Maragall, en la línia d’intel·lectuals com Novalis, Emerson i Spinoza, considerava el cosmos com un tot dins del qual totes les criatures de la natura hi tenien el seu lloc i formaven un conjunt inseparable. L’home era per a ell l'ésser suprem de la terra perquè estava dotat de la paraula: la paraula, un do superior que ens permet comunicar-nos no només amb els altres homes, sinó també amb la natura. La natura i la paraula convertides en el nucli del seu pensament estètic. Una poesia que brolla directa i senzilla, exempta de retòrica gratuïta, de l’observació directa de la bellesa que ens envolta.

És indubtable que Núria Queraltó ha continuat amb aquest debat en el llibre que tenim entre les mans. El diàleg entre el jo poètic, despullat de floritures i excessos, i un element de la natura tan eteri com el vent. El vent, el súmmum de l’abstracció perquè no el podem veure ni tampoc tocar. Podem sentir-lo a la pell, constatar els seus efectes, però mai no podrem dibuixar el seu aspecte veritable. El vent, els vents, són lliures, se saben lliures, i no es dobleguen davant de ningú.   

Amb remor de vent és un recull que permet diverses mirades.

En primer lloc, subjuga per la voluntat de donar veu directament als vents, que se’ns dirigeixen en primera persona. Se’ns presenten amb les seves pròpies paraules. Aquesta personificació, aquesta prosopopeia tan retòricament clàssica i alhora tan modesta, m’ha semblat un encert. Crec que perllonga el diàleg del qual parlàvem. Aprofundeix en la conversa directa amb la natura, de tu a tu. Al cap i a la fi, tots formem part d’aquell cosmos que ens mostrava Maragall, d’un organisme viu superior i perfecte que ens conté i ens legitima.  

En segon, perquè darrere d’aquest debat contemplatiu, d’aquesta inquietud que ens enfronta als elements, l’autora llança una mirada clara i decidida damunt del món que ens envolta. I se’n dol, o el descriu, o intenta copsar-lo.

Ens ho diu el Mestral: 

Amb ulls d’entranyes
llegim la realitat
que és només nostra  

I també el Ponent:
 

D’eterns miratges

la clau del cementiri

tanca la porta  

Gaudiu amb calma, sense pressa, de les imatges d’aquest bonic intent de copsar la natura i d’explicar-nos a nosaltres mateixos. D’això va la literatura, d’això va la poesia.  De reflexionar sobre la condició humana, que és concèntrica, atàvica i atemporal.

Anna Maria Villalonga

 

 

Presentació a la Llibreria Alibri

 

 

Presentació a la Biblioteca del Vapor Vell, amb en Roger Solé, meteoròleg i copresentador 

 

Gats, llibres, pel·lícules: Bon Nadal, lletraferits

Amb aquestes imatges tan suggeridores, imatges de tot allò que a mi em fa feliç, desitjo a tots els lletraferits que seguiu aquest espai (i als que no, també) un Bon Nadal. I que la força ens acompanyi!