Altum silentium, de Sara Mortreux

Aquest és el segon relat d'un estudiant de l'assignatura de Coetanis. Tal com us vaig prometre, els aniré penjant. Està escrit en castellà perquè l'autora, Sara Mortreux, el va confegir en un taller d'escriptura al qual va assistir. Com veureu, es tracta d'un text molt postmodern i, per tant, s'escau perfectament en el nostre curs. D'altra banda, heu de saber que la història havia de contenir un requisit, un motiu. En aquest cas, el motiu era "l'esternut". A mi em sembla que la Sara va ser molt imaginativa, metaliteratura inclosa, i se'n va sortir molt bé. 

Que en gaudiu força!

Altum silentium

Leopoldo tenía la costumbre de tomar un café en una terraza de la Plaça del Pi. Era un hombre inconfundible, ¿sabe usted? Con una boina y una pipa siempre en la mano, observaba la gente de su alrededor y anotaba en una libreta todo aquello que creía interesante. Por aquel entonces, quería, o creía tal vez, ser capaz de escribir el rastro que el ser humano dejaba en el mundo.

Describía las páginas dobladas de su libro, las notas que lectores anteriores habían dejado, las cartas que había recibido, el reloj de su bisabuelo, el golpe que un día su padre dio en la pared de su habitación, los cementerios modernos, repletos de cadáveres que se distribuían por filas y columnas y que se expandían terriblemente por la ciudad, los escarabajos, las esculturas clásicas que había visitado con sus padres muchos años antes de fallecer, el perfume de su abuela, los libros de la biblioteca familiar, los apuntes de la universidad.

Yo, que en aquel entonces ejercía como su narrador omnisciente, escuchaba constantemente todo lo que pasaba por la mente de Leopoldo. Eran unas noches terribles, ¿sabe usted? Él no era partidario de las elipsis porque, a su parecer, eliminaban el rastro de muchos de los acontecimientos de la vida cotidiana de los personajes. Así que, sin horarios y sin límite alguno, narraba en tercera persona del singular todo lo que había anotado mientras tomaba un café en la Plaça del Pi, así como sus actos y pensamientos que, para Leopoldo, eran una prueba más de su paso por el mundo.

No sé si tal vez fueron los años, que sospecho degradaban las relaciones, o su escritura constante lo que convirtió nuestra relación, que en su juventud nos proporcionaba un cierto placer, en una relación enfermiza, obsesiva. Leopoldo sabía que había envejecido, que cada vez disponía de menos tiempo para escribir un rastro que existiera in saecula saeculorum. Y yo, que intuía que sólo era un instrumento más para terminar su obra a tiempo, consciente o inconscientemente, estornudé. Y, sin apenas percatarme, borré las páginas dobladas, las notas, las cartas, el reloj de su bisabuelo, el golpe en la pared, los cementerios, las esculturas clásicas, el perfume de su abuela, los libros, los apuntes y todo lo que había escrito a lo largo de su vida. Desde entonces nunca más he vuelto a saber nada de Leopoldo y, acechado por un silencio terrible, lo busco entre las páginas de su cuaderno.

Sara Mortreux 

Que fos un regal pràctic, un relat d'Eliseu Bordonau

En el marc de l'assignatura "Literatura Catalana: Corrents i Autors Coetanis" que estic impartint aquest quadrimestre a la Universitat de Barcelona, hem treballat amb els estudiants (entre moltes altres coses) els relats breus i els microrelats. El bon ambient del curs i el gust generalitzat per aquest tipus de narrativa, em va decidir a suggerir-los si s'atrevirien a escriure'n un de propi, de relat, atès que n'havíem comentat i analitzat tants. Evidentment, era una proposta fora de la docència establerta, només un joc entre nosaltres, una activitat lúdica que podria ser bonica com a cloenda de l'assignatura. També els vaig dir que, si els relats funcionaven, els penjaria aquí, en aquest meu bloc, per tal que sortissin de l'àmbit de l'aula i més lectors els poguessin gaudir.

Doncs bé, aquí teniu el primer. Em sento molt orgullosa de mostrar-vos-el i de compartir-lo. Espero que us agradi. A mi em sembla fantàstic. 

Es titula Que fos un regal pràctic, l'autor es diu Eliseu Bordonau i us el presento en la foto adjunta. 

Que us ho passeu tan bé com jo, lletraferits.  

Que fos un regal pràctic

Es va llevar com cada dia, a les sis en punt. Era el seu primer dia de jubilat després de quaranta-set anys de vida laboral. Tot esmorzant, va fer una ullada poc atenta al rellotge. Avui no venia de cinc minuts. Fins i tot seria inadequat arribar el primer a la festa de comiat que li tenien preparada els de la feina.

           Li va passar pel cap de llençar el rellotge a les escombraries amb les restes de l’esmorzar, però, poc amic com era de decisions radicals, es va limitar a enterrar-lo al fons del tot de la tauleta de nit, tot agraint-li els serveis prestats. Va ser com tallar el cordó umbilicat que l’havia lligat a tantes obligacions cronometrades i va respirar alleugerit.   

Quan va arribar, ja hi eren tots. Abraçades, somriures, alguna llagrimeta... Van enllestir el pica-pica i van brindar amb cava en honor seu.

Va parlar el director, el van fer parlar a ell... Enmig d’un esclat d’aplaudiments, li van lliurar una capseta.

‒En nom de tots, perquè no ens oblidis mai ‒li digué el director amb un somriure i una forta encaixada.

En obrir-la, va veure que un rellotge d’or, des del fons de la capsa, li picava l’ullet amb una llambregada daurada.

‒Apa! No calia, de veritat. Com us heu passat... Bé, gràcies a tots‒ digué.

‒Hem pensat que fos un regal pràctic ‒va dir el director.

‒Que se’l posi, que se’l posi!‒cridà la becària, enjogassada com de costum.

S’hi resistí, però no li quedà altra sortida que arromangar-se americana i camisa. Es va posar vermell quan el canell es va mostrar a ulls de tothom en un impúdic topless.

‒Mira-te’l ell... Ja t’ho imaginaves, eh?

‒No, no ‒va dir sense trobar cap altra resposta més airosa i convincent. I afegí- Vinga, va, una foto per immortalitzar el moment. Que hi sortim tots!

Camí de casa, va anar madurant la decisió. El rellotge el posaria a la tauleta de nit, al costat de l’altre, perquè es fessin companyia durant les hores mortes. Per recordar els companys, ja es faria emmarcar la foto.

Eliseu Bordonau, maig 2016

Cafè Berlevag, de Mònica Batet

Cafè Berlevag és la darrera novel·la de Mònica Batet, publicada per Onada Edicions a la col·lecció Maremàgnum. És una col·lecció suposadament adreçada al jovent, però Batet va més enllà. Demostra que hom pot fer narrativa de la bona de manera planera i entenedora, per a grans i joves al mateix temps, sense renunciar ni a una engruna de profunditat literària.

La novel·la és breu, 119 pàgines, i ens explica la història d’una cançó. Està construïda al voltant de tres personatges femenins, Sarah, Alice i Jane, en tres moments cronològics diferents. Els tres personatges tenen relació amb la cançó i conformen un univers ‒psicològicament complex‒ que pivota al voltant d’un bohemi cafè del Village novaiorquès.  

La novel·la és eminentment narrativa i descriptiva, a l’estil al qual Batet ja ens té acostumats. Tanmateix, parlem d’una narració i d’una descripció intimistes, que transiten des de l’interior dels personatges cap a l’exterior del món, amb poquíssims diàlegs sempre encabits enmig del text i sense diferenciar (només per l’ús de la majúscula). La prosa de Batet és així, aquest és el seu segell personal. Excel·leix a l’hora de mostrar-nos la realitat a partir dels pensaments, sensacions i descobriments dels protagonistes, que a Cafè Berlevag s’expressen tots tres (totes tres) en primera persona.

La novel·la interpel·la el lector i planteja reflexions, gairebé totes vinculades a l’amor i al desamor, a l’acceptació dels cops que ens dóna la vida, a la necessitat de ser un mateix, de mantenir-se fidel a les pròpies idees, d’esdevenir capaços de superar el dolor. És un llibre melangiós, bell, trist, que ens explica, com qui no vol la cosa, un fragment de la història del segle XX, en part a través de fets històrics, en part a través d’un suau diàleg teòric sobre la funció de l’art, en aquest cas de la música. Sempre hi ha aquest debat en el rerefons de les obres de Batet.

Un aspecte que em sembla important reivindicar és la necessitat de més títols  d’aquesta qualitat en el si de la literatura juvenil. Enmig de la proliferació de  textos extremadament epidèrmics, tòpics i sense més pretensions que  la imminència lectora, fan molta falta novel·les que prestigiïn el gènere, que no prenguin els adolescents i els joves per éssers superficials i eixelebrats. Si els apropem textos com aquest, els estarem fent un gran favor.  

I en fi, lletraferits, què més puc afegir? Doncs que, per a mi, estem assistint al desplegament d’una autora boníssima, gens simple, que és capaç de confirmar allò que jo, personalment, sempre reivindico i defenso. Amb 119 pàgines (només 119 pàgines!), Mònica Batet construeix un univers. Atemporal i inabastable, un univers que recull tota la complexitat de la vida. I ho fa amb un estil literari volgudament senzill, molt senzill. No s’atura a buscar recargolaments estilístics. Aquest tret també forma part del segell Batet. I, no obstant això, la seva és una escriptura d’una bellesa indiscutible.  

He devorat la novel·la en un viatge en tren a València. La meitat, a l’anada. L’altra meitat, a la tornada. M’hi he endinsat de manera inaudita, total. La novel·la m’ha fet feliç. Per tant, vull expressar la meva admiració per la Mònica. I el més gran homenatge que es pot fer a un autor: des que vaig començar Cafè Berlevag, no volia fer altra cosa que continuar llegint.

NOTA: Malgrat el que hom pugui deduir d’aquesta ressenya, estic segura que la novel·la agradarà moltíssim al jovent, en gran part pel seu llenguatge tan fàcil d’entendre. D’altra banda, tinc notícia que, de cara als instituts, s’ha preparat una guia de lectura.  

Sant Jordi 2016: El basar dels llibres desconeguts

El Setmanari El Temps, amb motiu de la diada de Sant Jordi, ha posat en marxa enguany una bonica iniciativa. Ha demanat a unes quantes persones vinculades a la literatura que triéssim sis títols d'obres literàries (tres catalanes i tres en altres llengües) que consideréssim poc conegudes, o oblidades, o que es mereixien més visibilitat al marge de les novetats. Una de les persones he estat jo i he fet les meves recomanacions. Us les detallo tot seguit, però també us poso aquí l'enllaç d'El Temps per tal que pugueu consultar les recomanacions de tothom.

OBRES QUE RECOMANO:


Lucrècia o Roma libre, Joan Ramis i Ramis. És una obra de teatre del segle XVIII, l'única tragèdia neoclàssica que tenim en català. S'ha representat poquíssim i el gran públic no la coneix.

• La infanticida, Víctor Català. És una obra bastant coneguda, però ha gaudit de poca visibilitat. Es tracta d'un monòleg potent i dur, escrit per una Caterina Albert molt jove, que cal llegir.   

• El cant de les dunes, Jordi de Manuel. Una novel·la de ciència-ficció, de gran bellesa i originalitat, que reflexiona sobre la condició humana. Per reivindicar la literatura de tots els gèneres en català. 

• Cae la noche tropical, de l'argentí Manuel Puig. Tot i que sigui un autor conegut i algunes de les seves obres, com ara El beso de la mujer araña, tinguessin gran èxit, aquesta novel·la, que és del darrer que va escriure, no ho és tant. Una petita (o gran) delícia.    

• Gatos, de Darío Jaramillo Agudelo, escriptor i poeta colombià. En general recomano tota la seva obra, i en particular aquest poemari ple de sensibilitat i originalitat dedicat a uns animals tan preciosos com els gats. 

• Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy. L'autor va néixer a París, la novel·la és recent i magnífica. Es pot llegir en una edició de l'Editorial Navona, de l'any passat, en castellà.  

S'acosta Sant Jordi, lletraferits!

Stoner, de John Williams

Fa uns dies que vaig acabar la lectura d’Stoner, de l’autor americà John Williams. Un mica a destemps, val a dir, ja que es tracta d’una novel·la que Edicions 62 publicà el 2012 (i que fou escrita el 1965). Era una assignatura que jo tenia pendent, atès que n’havia sentit tantes coses bones, tants comentaris elogiosos. Però ja sabem que els lletraferits sempre tenim molta cua a la lleixa d’espera i que els llibres poden romandre a la banqueta durant mesos (o anys) fins el dia que els toca jugar de titulars.  

Tal vegada per les enormes expectatives que havia posat en la novel·la, no puc amagar un cert desencís. Efectivament, Stoner és un gran text, que enganxa des de la primera pàgina i amb el que hom gaudeix moltíssim. Tanmateix, a mi m’ha generat una mena de sensacions contradictòries. Per dir-ho de la manera més adient, m’ha fet passar d’un sentiment enormement positiu a un sentiment de desconcert estrany.

La història és magnífica en la seva senzillesa, la vida d’un professor e investigador universitari que es fa a ell mateix (treballant sempre com un boig) a partir d’un ambient familiar camperol i molt humil. Resseguim fil per randa, amb una veu narrativa focalitzada en la seva persona, tota la seva biografia (personal i professional) fins al moment exacte (ple de poesia, el millor del llibre) del seu traspàs. Els qui treballem a la Universitat hi podem reconèixer tots els tripijocs del món universitari. Les enveges, les dèries, els interessos creats, els pals a les rodes. D’altra banda, mentre acompanyem el protagonista en la seva peripècia vital, també vivim la història del seu país, en especial les dues guerres mundials i l’impacte que van causar en la societat americana.    

El personatge no és un home feliç. Amb una esposa mig boja, que li fa la vida impossible, la seva faceta matrimonial i familiar esdevindrà un desastre. Les coses amb la seva filla tampoc no aniran pels camins desitjables i ni tan sols no podrà tirar endavant l’única relació d’amor vertader que posseirà. L’asfixiant pressió social, en una ciutat no gaire gran i en l’ambient clos de la Universitat, li amargaran la vida a tots els nivells. Només la docència i la lectura, la investigació i l’escriptura, aconseguiran satisfer-lo i salvar-lo. Stoner, des d’aquest punt de vista, és un declarat i esplèndid exercici de metaliteratura.

La meva ambivalència respecte a la novel·la té relació amb el seu to enormement distanciat, fred, llunyà. Stoner narra tot el que he dit, però ho fa des d’una posició tan poc emotiva, que no m’ha commogut en absolut. La inconfusible pàtina puritana del ambient de la novel·la m’ha impedit implicar-m’hi plenament. És estrany, perquè, d’altra banda, no he pogut deixar de llegir. Però en tot moment he estat esperant quelcom que no s’ha produït: un esclat d’emoció, de llum, de tendresa. Alguna cosa que em proporcionés per fi la possibilitat d’identificar-me veritablement amb els sentiments dels personatges. No ha estat així. No he pogut entendre el seu hieratisme. No ploren, no s’expressen, no es comuniquen, només callen i es fan mal. I el pitjor és que el motiu no queda ben explicitat. Ho podríem entendre en el cas de l’esposa del protagonista, que des del primer moment se’ns revela com una persona inestable mentalment, però es fa més difícil d’acceptar pel que fa a la resta.

Jo només hi trobo una explicació, que ja he esbossat més amunt. La novel·la és una novel·la amb els peus ben plantats al bell mig de la societat americana més conservadora i puritana. John Williams té por de caure en el sentimentalisme excessiu i es passa a l’altra banda. La seva formació, la seva educació, el seu estatuts, no li ho permeten. Em sembla perfecte, però aquest excessiu distanciament, aquest sí però no, a mi m’ha impedit entrar del tot dins l’univers d’una novel·la que, pel que fa a la seva construcció, és tècnicament perfecta.

Un relat propi: El llaç vermell

Aquest relat va aparèixer publicat dins del recull de diversos autors dedicat a Barcelona i titulat Barcelona, t'estimo. Va ser el 2011. Han passat anys, per això el recupero ara. Potser hi ha alguns de vosaltres que no l'heu llegit. Em fa il·lusió. I ho faig aquesta setmana, la de Sant Jordi. Ja veureu per quin motiu. Espero que us agradi, lletraferits.  

EL LLAÇ VERMELL

Quatre núvols juganers fan cabrioles en un cel plàcid de primavera. El blau és encès, lluminós, encerclat per un requadre estret que ell ja no veu. Recolzat a la paret, la mirada perduda, encén una cigarreta amb parsimònia. Fet i fet, no té cap pressa. El temps és l’única cosa que li pertany. Amb un gest pausat, quasi mecànic, tanca els ulls.  

23 d’abril. Sant Jordi. Roses vermelles emplenarien els carrers curulls de gent i de cridòria. I les parades de llibres, i les botzines, i tothom bocabadat davant d’aquella explosió de naturalesa urbana i de sobtat oferiment de lectura.     

La diada de Sant Jordi sempre li havia semblat una festa única. La seva preferida. Barcelona es vestia de gala, com un valuós regal dins d’una capsa daurada lligada amb un enorme llaç vermell. La ciutat, endiumenjada i cofoia, esdevenia confortable i còmoda. Tothom volia formar part de la celebració. Tothom estenia els dits per desfer el llaç i obrir la capsa amb delit, amb avidesa. A l’interior, com un tresor de valor incalculable, la gran urbs es desplegava immensa i magnànima, vibrant.  

Enlloc del món podia existir una altra diada com aquella. L’ambient es transformava. L’aire semblava més pur i l’atmosfera més neta. Els homes transitaven amunt i avall, entraven o sortien de la feina, agafaven el metro. Sordejant davant d’un pudor que segurament no haurien suportat cap altre dia, duien les roses a les mans, ben altes, a l’espera de ser lliurades amb reverència a les destinatàries elegides. I elles, malgrat la certesa de l’arribada, sempre les rebien amb somriures còmplices. Cada rosa es convertia en un present inesperat i sublim.    

Obre els ulls bruscament. El record l’ha assaltat amb massa vivesa i, en el fons, el molesta. La cigarreta s’ha consumit i quasi el crema. Amb una revolada, la llença a terra. La cendra calenta s’escampa als seus peus. N’encén una altra amb una certa ràbia. Les coses no estan per malbaratar el tabac, pensa serrant les dents i fent una xuclada fonda. Quan torna a enlairar els ulls, res no ha canviat. El cel d’abril continua mostrant amb insolència un blau refulgent.     

Des de petit, Sant Jordi sempre fou a casa seva un dia especial. De bon matí, la mare i ell s’empolainaven i sortien al carrer. Ell anava molt repentinat. La mare, que el volia veure ben guapo, li posava colònia i li passava la pinta amb insistència. No se sentia  satisfeta fins que l’indomable serrell tenia tots els cabells perfectament col·locats. Secretament, ell sempre va pensar que en feia un gra massa. Notava una punxada de vergonya quan li semblava que tothom es parava a mirar-lo, de tan mudat com anava.  Però la mare insistia que no n’havia de tenir, de vergonya. Que si la gent el mirava, era simplement perquè no n’hi havia cap altre de tan ben plantat com ell.   

Sense adonar-se’n, esbossa un petit somriure. Pobra mare! Sempre tan preocupada, tan patidora. No li va fer la vida gens fàcil. Inconscientment, tal vegada per conjurar els fantasmes que pugnen per irrompre, sacseja el cap i torna a tancar els ulls. La tèbia escalfor del sol, que s’escola sense demanar permís per l’estret requadre, li acarona el rostre.

Vivien al barri de Sants, en una planta baixa de sostres altíssims amb un pati al darrere. El carrer no era gaire ample, però estava ombrejat per uns arbrets que, per Sant Jordi, sempre començaven a florir. A l’estiu, les veïnes treien una cadira a la porta. No havien perdut l’antic costum de quedar-se xerrant a la fresca fins tard, quan  afluixava la calor. Ben mirat, el cor de Sants encara conservava l’essència del poblet obrer dels afores que havia estat en el passat. Ell recordava molt bé que, durant la seva infantesa, la gent encara deia: vaig a Barcelona! per donar a entendre que es dirigia al centre de la ciutat.   

A ell li semblava que, el dia de Sant Jordi, el seu barri brillava com una perla. Al llarg de la famosa avinguda comercial, plena de botigues, les gitanes d’Hostafrancs hi instal·laven paradetes de roses. A primera hora, quan ell i la mare sortien de casa, les flors encara eren fresques i temptadores. Les gitanes, amb ampolles d’esprai manllevades d’usos menys nobles, ruixaven els pètals amb força aigua. De vegades, ell hi acostava un dit tímid. Semblaven de vellut, amb aquelles petites gotes tremoloses com llàgrimes. 

Els llibreters també s’hi posaven. Els volums multicolors, ben distribuïts. Els “best-sellers” ocupaven els llocs més visibles. I els contes infantils, amb dibuixos d’animals i de princeses. A ell li agradava aturar-se a mirar els llibres, però la mare sempre l’estirava i el duia fins el metro. I ell n’estava content, perquè no l’agafava sovint. El metro, amb els sotracs que l’impedien aguantar l’equilibri, li semblava una divertida aventura. De fet, tot és una aventura quan tens pocs anys i la vida et somriu.

Nota clarament que el mal humor el domina. És com un nus agre que li puja a la boca. Maleïts records, sempre assetjant, sempre esperant astutament dins dels ulls, darrere de les parpelles. Torna a llençar el cigarret i el trepitja. Es frega la cara amb les mans i, amb un gest nerviós, n’encén un altre. Estossega. La gola seca. Es pregunta quina hora deu ser. Aquell matí, de sobte, li sembla estúpidament llarg.      

Pujaven a Plaça de Sants –línia 1, de color vermell– i baixaven a Universitat. El trajecte no era gaire llarg, però suficient per riure. Se separava uns centímetres de la barra metàl·lica on la mare volia que s’agafés i deixava que l’oscil·lació del vagó dominés el seu cos. El joc consistia a intentar mantenir-se quiet, però gairebé sempre  el vaivé del metro guanyava la partida, sobretot quan arrancava i frenava, i ell acabava ensopegant amb els peus de la gent o trepitjant la mare. Sovint, ella el renyava una mica, però tot s’arreglava quan arribaven al centre i treien el cap al carrer Pelai.

El carrer Pelai era un lloc magnífic, una mena d’esclat exòtic de colors i formes. Gernacions de gent anaven i venien en un tràfec inacabable, entrant i sortint de desenes de botigues molt ben il·luminades. De la mà de la mare, ell ho escodrinyava tot sense perdre’s un detall: sabateries, restaurants, geladeries, botigues d’electrodomèstics i de roba. De vegades era difícil no topar amb la gent i calia esquivar-los com en una cursa d’obstacles. La mare sempre li insistia: mira on poses els peus! I li premia la mà ben fort, perquè no es perdés. 

Per Sant Jordi, l’embolic de Pelai es feia més gran. El so de les botzines dels cotxes resultava eixordador i les paradetes de llibres i de roses, que proliferaven arran de la vorada, complicaven més que d’habitud el trànsit de la gent. Normalment, ells caminaven de pressa. La seva destinació final era una altra. Però ell sempre lamentava que la mare no s’aturés més estona davant dels aparadors, tan plens de meravellosos tresors. Recordava molt bé la botiga de l’Scalextric, amb tots aquells cotxets que semblaven ben bé de veritat.

Aquest cop li resulta impossible evitar un sospir. Al final, no havia arribat a tenir un Scalextric. Hi havia jugat a casa d’altres nens, però no en va tenir mai un de propi, que pogués muntar i desmuntar quan li vingués de gust i decidir on anirien les corbes i els peralts i quin cotxe conduiria. Li piquen els ulls. Li couen. Mira més enllà del requadre i el maleït sol, cada cop més alt, sembla que se’n rigui. Se sent atrapat entre el disgust motivat pel descontrol dels records i l’atracció irremeiable de la veu del passat. Ell, que sempre intenta mantenir les portes ben tancades. I avui, la simple visió d’un cel blau, un fet tan absurdament insignificant, ha trencat per sorpresa el dic tan curosament construït.  

Les Rambles eren cada any el destí desitjat. Passejar-hi significava pels barcelonins un motiu indiscutible de plaer compartit. El cor d’una ciutat que bategava, borratxa de  sons, de colors, d’aromes. Per Sant Jordi s’amuntegava la gent, milers de caps en dues direccions, amunt i avall, incansables. Les parades de sempre –crits d’ocells, colors de postals, olors de flors– cedien una mica de terreny als taulells de fusta que vessaven de llibres. S’hi congregava tothom, gent de totes les classes, de tots els indrets. Escriptors signant llibres, oficinistes, estudiants, mestresses de casa. Qualsevol diria que, en aquella jornada, el món sencer era allà, sota uns plàtans enormes que florien despreocupadament, escampant volves de pol·len que feien plorar els ulls i enrogir les goles.       

Sempre hi havia turistes amb la mirada esbatanada, contempladors d’excepció del gran espectacle, del devessall de formigues humanes que circulaven carregades de tresors literaris, de roses turgents. Carregades de vida. Ell, mirant els estrangers encuriosit,  s’imaginava indrets fantàstics i desconeguts on ells arribarien i explicarien emocionats allò que havien viscut a Barcelona. Amb orgull, pensava que, per a tots aquells forasters, l’experiència del 23 d’abril esdevindria un record inoblidable, per sempre.

Es frega els ulls i torna a tossir. El seu sospir, repetit, sembla més aviat un esbufec. 

Hi havia una cosa que des de petit el subjugava. Les estàtues humanes. Aleshores no n’hi havia gaires i per això resultaven més celebrades. Rotllanes enormes es formaven al voltant dels immòbils personatges, increïblement quiets fins que algú, pietós, els llançava una moneda. Soldats romans, bruixes, espantaocells. Li encantava assistir al seu moviment calculat, suau, com a càmera lenta. La recomposició de la immobilitat, fins que un altre vianant compassiu rebuscava en la butxaca i trobava un duro, o una pesseta.  

El dia de Sant Jordi sempre se li feia molt curt. La mare i ell dinaven pels voltants de la Plaça de Catalunya i després tornaven a casa, exhausts, però feliços. Portaven llibres per a tots dos i la mare, una rosa. Amb els estalvis que reunia molt a poc a poc i que  s’amagava curosament a la butxaca abans de sortir, en el darrer moment li regalava la flor. No volia fer-ho al matí, perquè pensava que la rosa es marciria, tot el dia amunt i avall sota el sol. A més, així li semblava més emocionant. Potser la mare ja no s’ho esperava i tindria encara una sorpresa més gran.    

Gairebé no sopava, de cansat que estava. Però, un cop al llit, l’emoció no el deixava dormir. Tancava els ulls i evocava amb renovat plaer la jornada viscuda. I li semblava tornar a contemplar, vívidament, els antics edificis, vigies del temps alçats a banda i banda de les voreres. L’entrada escandalosa de La Boqueria, la façana majestuosa del Liceu. Els teatres, els hotels, els cafès. Tot una ciutat bategant d’activitat, d’energia. La seva. La seva ciutat. Barcelona.  

Una mena de lament en sordina se li escapa de dins. Ell mateix se’n sorprèn. Què coi estic fent, es pregunta. A aquestes alçades hauria de saber que el passat mai no torna. És només un miratge, un fotut miratge. No podem tirar enrere. Tot es va espatllar molt de pressa per culpa d’aquella pols blanca dominadora i cruel. I ara ja està. El present és aquest.

De sobte, el perllongat so d’un timbre el treu de les cavil·lacions. Per fi! Apaga la cigarreta contra la paret i, alleujat, es precipita amb rapidesa cap a l’exterior. El cel blau ja no és un petit requadre estret. El té al damunt, relluent i fal·laç. El pati s’omple de gent. Hi ha petits grups que xerren. Ell s’asseu a terra, en un racó, i mira al voltant. Els murs de La Model adquireixen una tonalitat indefinible sota aquell cel blau.  

A l’altra banda, Barcelona és un valuós regal. Una capsa daurada lligada amb un enorme llaç vermell que gairebé tothom vol desfer amb delit, amb avidesa.         

         

Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet

Quan hom acaba la lectura d’una novel·la com Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet, queda en un agradable estat de gràcia i beatitud. I no perquè el text sigui plaent i beatífic, no, que el llibre és dur i sense gaires concessions, sinó perquè hom torna a reconciliar-se amb la literatura, amb l’escriptura, amb la constatació (massa escassa actualment enmig de la voràgine de tanta gent que escriu -i publica!- sense tenir-ne ni idea) que el talent encara existeix. Que encara sorgeixen veus singulars i valentes que fan de la unió de les paraules un art amb majúscules.

Mònica Batet ja ens va deixar astorats amb la seva anterior novel·la, No et miris el Riu, una ficció ambigua i boirosa, que ratllava el fantàstic, i que personalment em va semblar lliure i agosarada. Ara, amb aquesta seva neu i els seus óssos blancs i els seus homes més valents que els altres ho ha tornat a fer. Ha tornat a deixar-nos astorats i a demostrar que tenim  una escriptora en llengua catalana d’altíssim nivell, una autora que de cap manera podem deixar de llegir.

No explicaré res de la trama, que també estem en uns temps d’indesitjables spoilers. Haureu de descobrir-la vosaltres mateixos. Però ja us avanço que funciona mitjançant un crescendo espectacular, des d’un inici suau i un pèl desconcertant a un colofó perfecte, en una estructura on tot acaba lligant de manera gairebé miraculosa. Batet ens ofereix de nou una novel·la incerta i bromosa, que traeix la influència dels grans autors centreeuropeus del segle XX. La mateixa autora agraeix en la darrera pàgina (i cito textualment): A Stefan Zweig per la descoberta, a Serguei Dovlàtov per l’estructura.   

La novel·la és un enorme exercici metaliterari, una exaltació sense pal·liatius de la lectura, l’escriptura, les biblioteques, la literatura. Aquesta és una obra per a lletraferits, sens cap mena de dubte. L’acció es desenvolupa en un lloc innominat, un país molt fred de l’est d’Europa, on hi ha instaurat un règim polític dictatorial. Els llibres, com sempre, es troben en el punt de mira dels tirans. Les paraules resulten terriblement perilloses. Batet eleva un cant decidit i ferm envers el valor de la imaginació, de la llibertat creativa, de l’originalitat,  de la ficció. En aquest sentit, la novel·la interactua amb tota la literatura que, anteriorment, ha tractat la censura, la crema de llibres, la destrucció de la lletra impresa. Tanmateix, Batet no es conforma amb llançar-nos aquest missatge i també s’atreveix, com qui no vol la cosa, a fer uns tempteigs de teoria literària:

En aquells moments estava parlant de les qualitats del conte. Era mentida que fos un gènere menor. Des del seu punt de vista, era molt més difícil escriure un bon conte que una bona novel·la. El conte exigia una concentració absoluta en el plantejament de la història. S’havien de mesurar les paraules i els personatges. S’havia d’aconseguir que el final revoltés la persona que se l’havia llegit i allò no era en cap cas una tasca fàcil. S’havia teoritzat molt sobre la novel·la i molt poc sobre el conte. De fet, fins que no havien arribat aquells nois semblava com si la narració curta només fos el joc al qual calia jugar per arribar al gènere important, que era la novel·la (pàg. 136).   

M’agrada moltíssim que els personatges de la novel·la no tinguin noms. Aquest fet contribueix a dotar-la de l’aire misteriós i ambigu que l’autora pretén. La veu narrativa, en primera persona, pertany a una nena a la qual veiem fer-se gran i que va descobrint, des d’una ingenuïtat brutal i feridora, la duresa del món. Una nena que només podrà sobreviure gràcies a la seva imaginació. La imaginació assumeix, per tant, el rol de salvadora, de lenitiu, de para-xocs davant d’una realitat extremadament dolorosa. La novel·la s’inscriu en el conjunt d’obres literàries, d’àmplia tradició, que utilitzen el motiu del viatge iniciàtic, en aquest cas un viatge interior, per explicar el pas de la infantesa a l’edat adulta. Una edat adulta que portarà de bracet la veritat, una veritat gairebé impossible de suportar.

La prosa de Mònica Batet és una prosa de tall clàssic, elegant i neta. Un estil entenedor,  brillant en la seva senzillesa, que fa refulgir la llengua catalana com una pedra preciosa.

No enganyo ningú amb aquesta ressenya. Al meu entendre, Mònica Batet és una de les autores més intel·ligents, perspicaces i valentes que conec. La felicito obertament, sense fissures. Gràcies per escriure, Mònica, moltes gràcies.     

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Portal Digital Núvol