La nevada del cucut, de Blanca Busquets, és la novel·la distingida
enguany amb el “Premi Llibreter de narrativa”. Com ja sabreu, aquest és un
reconeixement sense dotació econòmica convocat pel Gremi de Llibreters de
Barcelona i de Catalunya. A partir de les obres publicades l'any anterior, en
qualsevol llengua, el jurat en selecciona les finalistes i n’escull la
guanyadora. Per a mi, després d’haver literalment devorat La nevada del cucut, el guardó no presenta cap misteri. El
considero absolutament merescut, perquè La
nevada del cucut és una novel·la esplèndida.
Blanca
Busquets no se n’amaga quan reconeix que escriu sobre el lloc dels seus
orígens, Cantonigròs, a la comarca d’Osona (malgrat que, òbviament, canvia els
noms de les localitzacions geogràfiques). També queda ben clar que una part de
la ficció abeura en les seves arrels i en les històries de família i veïns. Les
seves tietes, Montserrat i Maria Dolors, a qui dedica el llibre, van representar
per a l’autora dues valuoses fonts d’informació. Busquets tampoc no amaga el
seu profund bagatge literari, de manera que la novel·la, en un meravellós
exercici d’intertextualitat, conté no només la referència explícita a Caterina
Albert, sinó també moltes altres influències que, sens dubte, provenen de l’univers
de les lectures de Busquets.
La nevada del cucut, rere una aparent senzillesa que a l’hora
de la veritat resulta absolutament falsa, és una novel·la profunda i rica que
recull amb èxit un important conjunt de temes i motius. Estructurada a partir
de dues línies narratives que acaben confluint (com el lector sap des del
començament), se centra en la història de dues dones de la mateixa família que,
malgrat el temps que les separa, tenen molt en comú. Utilitzant com a correlat
un antic quadre que es manté, no sense misteri, en el si de la família, el
lector assisteix als fets de la vida de les dues dones (l’una del tombant del segle
xix al xx i l’altra de l’actualitat) i participa dels seus patiments
i de les seves esperances. A l’estil dels impressionants Drames rurals de Caterina Albert, Busquets recrea les terribles
històries que, a l’aixopluc de la impunitat closa que regnava (o tal vegada encara
regna) en els pobles aïllats, han sacsejat durant segles la vida dels seus
habitants. Drames dels quals, sens dubte, les dones n’han estat les principals
víctimes.
Busquets
fa un homenatge explícit a Caterina Albert, que li serveix de mesura i d’inspiració.
Solitud i Mila, la seva protagonista,
els ja esmentats Drames rurals i el poble
natal de la insigne escriptora, L’Escala, juguen un paper important a La nevada del cucut. D’una banda, com a representació d’aquesta literatura
rural que Busquets recrea. D’una altra, com a testimoni reeixit (no sense un tint de reivindicació) de la capacitat
de les dones per fer literatura d’alt nivell. Les dues protagonistes de La nevada del cucut, Tònia i Lali, senten
en la pell la crida de la lectura i de l’escriptura. La primera, que escriu d’amagat
tota la vida, quasi mor cremada per salvar els seus papers. La segona, que pateix
una adolescència torturada, se n’acaba sortint gràcies a l’escriptura i es
converteix en una autora d’èxit.
M'ha agradat comprovar que, malgrat l'emmirallament en el passat, la trama defuig alguns tòpics. El capellà lletraferit i avançat al seu temps o el delicat tractament d'alguns dels personatges masculins (Miquel i Jordi, que en realitat també representen l'alter ego l'un de l'altre en un paral·lelisme similar al de les protagonistes femenines) en són la prova. Res no és el que sembla i tot ho és. La vida és cíclica, circular. O potser no. Potser amb esforç hom pot trencar algun punt del cercle.
Les
referències literàries de Busquets m’han semblat molt adients. El lector
assisteix a la vida de Tònia gràcies als seus papers, en una narració en
primera persona que es debat entre el “Jo protagonista” més típic i el “Jo
testimoni” a l’estil de la Colometa de la Plaça del Diamant. Tònia narra tot
allò que li succeeix, esdeveniments terribles en una vida essencialment
dolorosa (on l’única salvació la representa la literatura), amb un
distanciament molt ben mesurat. Busquets posa en pràctica una intel·ligent
tècnica, basada en els constants salts temporals dins del mateix relat de
Tònia. D’aquesta manera, el personatge, amb la serenitat que inevitablement imposa
el pas del temps, és capaç de convertir-se alhora en protagonista i en testimoni
de la seva pròpia existència.
Amb Lali,
en canvi, Busquets capgira la tècnica. Aparentment en tercera persona, la
història acaba adoptant la veu narrativa de Lali mitjançant, sobretot, el seu
pensament, la seva interioritat. No es tracta d’un monòleg interior ni del flux
de la consciència, però tot gira al seu voltant i, mitjançant els mateixos
salts cronològics que en el cas de Tònia, Busquets aconsegueix que el lector es
mantingui sense respiració, esperant allò que ja sap que ha succeït però que, en les pàgines del llibre,
encara no s’ha explicitat.
La
referència al conegut mite de la “terra baixa” i la “terra alta” sobrevola des
de l’inici la ficció novel·lesca. La
puresa de la terra alta, que esdevé el lloc de l’amor, del silenci, dels
secrets ben guardats. El lloc on, fins i tot, hi creix sorprenentment la vida.
El lloc on, d’una manera o d'una altra, les dues heroïnes de la novel·la coneixen
la felicitat. Tanmateix, a la muntanya també hi ha dolor. N’hi ha a Solitud i n’hi ha a La nevada del cucut, on el personatge d'en Ciri, clau en la trama,
representa les més baixes passions de l’ésser humà. He sentit la veu de Guimerà
al llarg de tota la narració, de manera que no m’ha sorprès quan Blanca
Busquets ha encapçalat el darrer capítol amb les paraules de Manelic: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot;
que no és com aquí baix, on tot es corromp. Quin fàstic. Que allà dalt, Marta,
fins els cossos en la neu es conserven; ves què faran les ànimes.
La nevada del cucut ens parla de moltes coses. Del sofriment
humà, especialment de la submissió i el maltractament que les dones han hagut
de patir al llarg de generacions i generacions; de la dificultat d’aquestes
mateixes dones a l’hora de posar en pràctica les seves capacitats artístiques;
de l’oposició món rural-món urbà; de la injustícia; de la foscor de l’ànima
humana (manetes i ferros, dos símbols del calvari
particular de les protagonistes); de la incomunicació; dels prejudicis; de la
guerra. De la necessitat de llibertat, de la natura. Tanmateix, la novel·la no és només això.
Perquè, tal vegada per damunt de tot, destaca esplendorosament pel seu vessant
d’homenatge a la nostra literatura i per la seva voluntat estètica emparada en
un lloable exercici metaliterari. I, sobretot, per l'amor que l'autora destil·la envers la terra de les seves arrels.
No
tinc per costum explicar l’argument de les obres que ressenyo. Ja prou que ho
fan algunes editorials per captar lectors. Però vull acabar remarcant que la
novel·la, plena de delicadesa i alhora terriblement dura, s’amara d’amor pels
llibres, per la cultura, per l’avidesa de transmetre mitjançant l’escriptura
tot allò que la vida és en realitat. La redempció a través de les lletres, de l'art. Per tant, estimats lletraferits, no hi ha
cap dubte que no només m’havia d’agradar, sinó que m’hi havia de sentir molt
identificada.
Moltes gràcies, Blanca.
